dilluns, 12 de maig de 2014

Jornada de portes obertes (Antònia García)

No tenia ganes de sortir. A casa m'hi trobava bé. Però com que era la Jornada de Portes Obertes als museus, vaig vèncer la mandra i vaig decidir anar a fer un tomb cultural. Els museus facilitaven que se m'obrís gratuïtament la porta dels coneixements.
Pensant en la paraula porta, em vaig anar fixant en les portes de tota mena que em sortien al pas, començant per la porta de casa i, tot seguit, les portes dels vagons del metro, les dels automòbils, de les botigues, portes de ferro, de fusta... I al primer museu on vaig entrar, portes de muralles, que es tancaven de nit; portes de castells, d'esglésies, de cases de pagès...
Vaig recordar la vida al poble dels avis, la porta de casa –de totes les cases– sempre oberta. Qualsevol persona podia entrar. “A Maria...! Que puc passar?” I ja te la trobaves al menjador. Era una porta que no tancava res. Però d'això ja fa molt de temps.
També hi havia llocs amb portes que sí que eren ben tancades, amb carlines i creus fetes de palma beneïda per Rams, i fins i tot amb potes de conill, que protegien les cases dels mals esperits i de malures de tota mena.
En un altre museu, se'm van obrir les portes d'un tema fascinant: l'origen de l'univers, els forats negres, la matèria, la mecànica quàntica... Però ho dic malament. Aquella porta no se'm va obrir, només se'm van començar a obrir una mica, una miqueta de no res. Vaig sortir del Museu de la Ciència ben esbalaïda.
Per tranquil·litzar el meu pobre cervell atribolat, em vaig ficar en un museu ben diferent. Hi vaig trobar portes que no eren portes, eren llocs per passar i prou, com la Porta d'Aquitània. Hi havia portes soles, obertes, sense paret al voltant del marc, amb el camp lliure al davant i al darrere. I una porta al mig del mar... Sí, és clar, eren fotografies artístiques, però tenien alguna cosa d'inquietant. Una porta, en principi, sembla que s'ha de poder obrir i tancar.
Ara que, una porta tancada... Una porta tancada és quasi una provocació: què hi ha, al darrere? Aquestes portes misterioses que comuniquen un espai conegut, familiar, amb un altre que és una incògnita, tenen el seu què. I sobretot quan hom és a les portes definitives, les últimes, aquestes que només tenen un sentit de pas... Ningú que n'ha desvetllat el secret no l'ha pogut transmetre.
Però a què treia porta pensar en temes tan transcendents? Vaig tancar la porta a la filosofia, em vaig espavilar i encara vaig tenir temps d'anar a fer una ullada ràpida al Museu Blau. Amb els sistemes més moderns, projeccions, videos, etc., s'hi podia conèixer la història de la vida, explicada amb tots els ets i uts.
Vaig plegar perquè ja estava a les portes de l'esgotament museístic i vaig tornar a casa. Vaig ficar la clau al pany de la porta i vaig obrir. A dins tot m'era conegut. Cap enigma no em pertorbaria. Que bé! Casa meva era el meu refugi, em donava seguretat. De cop, em vaig sentir com un caragol. I no sé perquè, vaig tornar a obrir la porta del carrer i vaig contemplar els arbres, els vianants, els cotxes, la vida que es movia contínuament. I vaig pensar que no m'era bo tancar-me a casa, que havia d'obrir la porta a la imaginació, al sentiment, a la curiositat. M'havia de moure i sortir. La meva vida havia de ser, com aquella jornada als museus, una vida de portes obertes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada