dilluns, 2 de juny de 2014

L’acordió viatger (Antònia García)

Les mans destres d'un lutier van fabricar aquell instrument amb fusta de cirerer. Era un acordió diatònic, afinat en clau de Sol/Do. Els botons de la mà dreta amb què es fa la melodia tenien una gran suavitat i aconseguien fer un so deliciós.
            A l'acordió li calia trobar una persona sensible amb qui compartir la música, el motiu de la seva existència. Un estiu el van portar a una fira de lutiers. Allà va veure una noia que mirava i remirava els instruments exposats a les parades. Els tantejava, en provava el so. L'acordió va fixar-se en els seus ulls. Hi va veure llum, vida. Va observar-li les mans. Eren unes mans afectuoses, il·lusionades... No va dubtar gens: aquella noia seria la seva mestressa! Va atraure la seva mirada, la va enllaminir amb el tacte plaent dels botons i la va encisar amb el seu so més seductor... La noia se'n va enamorar. I se'l va comprar.
            Fins aleshores, només havia tocat amb un vell acordió que un seu amic li havia deixat. Va trobar que, amb el seu acordió tot just comprat, era un gust tocar aquelles cançons que havia començat a aprendre. I un cop acabada la fira, l'acordió va començar el cicle viatger amb la seva nova propietària.
            L'instrument i ella es van entendre molt bé des de bon principi. I amb la pràctica, la noia arribà a saber treure tota l'harmonia que vivia a dins d'aquella manxa de cartró folrada de roba i d'aquelles fileres de botons, d'on sortien les tonades, els acords i l'acompanyament.
            Es van tornar gairebé inseparables. Anaven tots dos a tot arreu i sempre trobaven l'ocasió de fer una mica de música, fos en una plaça o en qualsevol altre lloc, sols o amb d'altres músics amics. Les cançons anaven del pensament d'ella als seus dits, passaven pel teclat de l'acordió i l'alè de l'instrument les convertia en un devessall de notes que traduïen emocions, alegria, tristesa, malenconia... Les polques, els valsets i moltes altres danses, eren les formes que tenia l'acordió d'esplaiar el seu cor. Només li calia l'escalfor afectuosa de les mans que vibraven amb ell al ritme de la música.
            L'acordió es va aficionar als viatges de la seva propietària i va trobar que li agradava voltar món. Sempre anaven plegats, amb bicicleta, amb tren, amb vaixell, amb avió... Van viatjar per tot de països, i no cal dir pel país propi, per pobles i poblets.
            Però un dia van anar amb uns amics a prop del mar. Feia una tarda plàcida, l'aigua estava com un mirall i a la platja hi havia només algunes persones. L'acordió va preferir quedar-se a dins del maleter del cotxe mentre la noia i els seus amics anaven a passejar arran de l'aigua. Mentrestant, algú va forçar les portes del cotxe i va robar tot el que hi va trobar. L'acordió va cridar, s'hi va resistir tant com va poder, va intentar escapolir-se. Impotent i desolat, va passar d'unes mans a unes altres, mans hostils, odioses, que el van allunyar cada cop més de la seva mestressa, amb qui havia compartit tantes coses.
            L'acordió es podia imaginar perfectament el disgust de la noia i dels seus acompanyants quan es van adonar del robatori, i la indignació que els va produir. Quasi podia sentir les exclamacions d'ella: “Oh, no! El meu acordió...! Per què he tingut la mala pensada de deixar-lo aquí? No me n'havia d'haver separat...!” Perquè ell no era només el seu instrument musical, amb un valor econòmic, era una part de la seva vida. Junt amb ell, la noia expressava  sentiments, feia parlar l'ànima. I no van servir de res ni la denúncia davant de l'autoritat ni les moltes gestions i recerques que ella va fer durant molt de temps per retrobar-lo.
            L'acordió va anar a raure molt lluny de la seva estimada propietària. Ara, mans estranyes li arrenquen notes musicals, sí, però sense el sentiment afectuós a què estava avesat. Però  l'acordió té memòria, recorda les mans que el van amanyagar i que el van fer viatjar tant. I  pot percebre com el recorda també la noia, com pensa en ell. Per això, de vegades, unes notes d'enyorança escampades per l'aire, entonades al mateix temps per tots dos, es fonen en una cançó sola, en l'espai eteri on només arriba la música.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada