dilluns, 12 de maig de 2014

La porta verda (Elisabet Prades)

Aquella porta verda sempre va ser allà, impertèrrita, marcant les hores com un rellotge de sol. La seva imatge es perd al fons de la meva memòria. No recordo quan m'hi vaig fixar per primera vegada. Puc assegurar, gairebé, que fou quan encara no sabia caminar. Ella era allà, acabada de pintar, d’un verd rabiós, llampant, amb un pom daurat i un roser que s’enfilava al seu cantó com si fos una cabellera de flors.
Jo preguntava: Qui hi viu, aquí? Què hi ha darrere de la porta? Per què sempre és tancada?         Cap resposta.                         Mai.
Van passar els dies, els mesos, els anys... La porta, sempre tancada, anava envellint. El sol, el fred i la pluja li havien esgarrapat el color ple de llum que cada dia que passava lluïa més esmorteït, gairebé sense alè. El pom s’anava rovellant a ulls veients, els seus racons eren plens de teranyines i el seu roser vermell... feia dies que jeia marcit.
Amb el temps, la curiositat es cansà de preguntar, de mirar, de fixar-s'hi, i aquella porta eterna esdevingué un record transparent amagat dins de la meva memòria. Però la porta era sempre allà, davant de casa meva, cansada, amagada, derrotada. La mirava sense veure-la, va arribar un dia en què ja no em vaig preguntar per què era sempre tancada, tenia catorze anys i ja pensava en altres coses.
Fins que un dia, en un acte instintiu, sense pensa-hi, m'hi vaig recolzar. Inexplicablement, la porta es va obrir i la vaig traspassar. Vaig trobar-me als peus de l’horitzó. Del sostre penjava l’altra cara del mirall on es reflectia tota la meva vida fins llavors. I em va encegar una llum enlluernadora enmig de la qual una dama blanca, de cabells albins, ulls blau-glaç i pell de marbre, atreia amb els braços estesos una nena que vaig reconèixer com a la meva infantesa.
A l'instant, vaig entendre que havia perdut la meva lluna verda on havia viscut fins aleshores, el prat verd de la meva infantesa, i em vaig adonar, amb llàgrimes als ulls, que ja no sentiria mai més aquelles sensacions, aquells instants que el mirall anava llençant d’un en un i que la dona recollia sense cap mena de pietat. Sí, aquell instant inusitat era la mort enduent-se el meu ahir. Vaig sentir un cop sec, la porta es va tornar a tancar i em va deixar a fora, amb el cadàver de la meva infantesa a dintre.
L’endemà, la porta havia desaparegut. Al seu lloc va aparèixer un immens descampat de futur. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada