El llibre que va trencar cadenes (Elisabet Prades)

Sí, era un llibre tan petit que, com diu la cançó, quan a l’albada s’obria la finestra i entrava un raig de sol, mai no estava segur d’haver-lo vist.

Era petit, molt petit, i com gairebé tots els llibres, vivia en una prestatgeria, cuidat i tranquil, no li faltava res, era un llibre de mínims poemes i és clar, un cop llegit,  l’havien desat a la prestatgeria, com tots els seus germans.  Era un llibre i no podia demanar res més. Però no li agradava la seva vida, no era feliç amb el seu destí, ell no havia nascut només per badar i fer el dròpol en una prestatgeria.

El nostre llibre es deia “Haikús zen” i és clar, era ple de poesia, de sentiments, de sensibilitat, de colors, de flaires, d’amors que ell no podia gaudir.

Aquest llibre volia obrir-se, volia veure món, volia buidar-se de somnis, esgarrapar un núvol, tocar el cel amb les mans i admirar com, amb l’aurora, el sol esclata com el rovell d’un ou. Només volia  volar, volar com un ocell.

Un dia, el protagonista d'un llibret de contes, company seu, que era un mag anomenat Ogam, tip de sentir-lo rondinar i que no el deixés dormir, una nit sí i una altra també, li va dir:

—Noi, en comptes de queixar-te tant i no deixar descansar, amb la teva imaginació et brodes unes ales, tanques els ulls i fuges d’aquí, a veure si t’agrada el món! Té, els meus colors d’estrella i un raig de lluna perquè puguis cosir.

“El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.”

I així ho va fer. Quan va tenir les ales va tancar els ulls. No va notar res. Desencisat, els va tornar a obrir. Aleshores, com si es despertés d’un llarg son, va estirar els braços fent un badall, es va desprendre de les seves cadenes, es va arrancar dels seus germans i les seves fulles, semblants a gavines blanques, van començar a sortir per la finestra una darrere l’altra.

Es va espolsar els malsons i, boca avall, es va buidar de penes, i en tocar el murmuri del vent esdevingué ocell. Atordit, es va ajeure a la gespa i les roses, en llegir-lo, es van embriagar amb els seus versos. Les fulles dels arbres acaronaven les seves paraules amb les branques. Oh, quin delit! Mai no hauria imaginat així la llibertat.

Es va aixecar i volà, volà, volà com en els seus somnis. Va refilar com les orenetes a la primavera i, al seu reclam, aquestes cantaven els seus versos.  Les seves mateixes fulles tardanes es tornaren papallones de tardor que sortien volant per la seva boca i ell mateix giravoltava amb els pit-roigs. Es va ajeure sota una ombra i va fer l’amor amb una rosa, i en seu somriure van niar blauets. Va fer l’ullet a un mar de marbre.

Al capvespre, les lletres, vestides de verd, de blau, de groc, de tots els colors, van tornar de mica en mica a les seves fulles, mai no havien estat tan llegides ni havien caminat tant i,  encara que felices, estaven ja cansades.

En arribar la nit, la seva foscor va fer camí cap a les seves fulles, que, talment com gavines, van tornar a entrar silencioses per la finestra.  “Haikús zen”  es va ficar al seu llit. Volia explicar a Ogam les seves aventures però el mag ja dormia. I com que ell no podia aclucar els ulls de l’emoció, ho va explicar a l’insomni.

I aquell llibre,  petit,  desconegut i anònim, va trencar cadenes i va escriure el seu destí amb flors vermelles.