dilluns, 24 de febrer de 2014

El tren de la vida (Carme Marquès)

Ara em pregunto com es podia ser feliç en una època on l’escassetat de tota mena, afectava la canalla nascuda en plena guerra civil.
Érem feliços per manca d’informació. La ràdio, la premsa, no informaven gaire d’allò que succeïa. De vegades, escoltant la gent gran esgarrapàvem algun mot que ens cridava l’atenció: “al camp de la Bota s’hi fan afusellaments, al Palau de Justícia estan plens els calabossos”...
Però nosaltres continuàvem jugant sense copsar l’abast del que deien. Car, un rerefons fosc, del qual no n’érem conscients ens creixia dins sense adonar-nos-en.
Vàrem aprendre a estimar la família, també l’amistat, respectar  tothom per igual. Valorar-lo ja era una altra cosa. Havíem aprés que els fill/es dels botiguers duien millors vestits i tenien els joguets que nosaltres mai podríem aconseguir...
D’aquelles mancances la vida m’ha compensat, les lliçons les he aprofitat. Donant, sempre he rebut més.
Entenc la vida com un viatge en tren, al néixer hi pugem, allà hi ha unes persones que ens fan companyia, desprès en pugen d’altres, a vegades ocupen seients contigus o bé més llunyans, pensem que ens acompanyaran sempre, per desgràcia no serà així i ells baixaran en alguna estació, deixant-nos orfes del seu amor, amistat, i companyia irreparable.
El trajecte continua, el viatge és llarg, suposem. El paisatge de vegades és meravellós: els prats són verds, d’un verd lluent que el sol escalfa i un esclat de flors ho encatifa tot. També pot ésser que en un revolt del trajecte uns núvols negres, atapeïts, enfosqueixin el panorama i ho veiem tot de color negre. El nostre ànim decau i pensem que els dies bons ja no tornaran, però vet ací que durant la nit, quan dormíem, en una estació qualsevol, han pujat uns jovenets carregats d’enormes motxilles i, alegres, omplen de llum el vagó sencer.
El trajecte continua, les estacions se succeeixen, algun passatger ens abandona, el sentiment d’enyor ens acompanyarà molt de temps, sovint les llàgrimes ens humitejaran els ulls, més ai, el trajecte continua. També sentim la necessitat de baixar i estirar les cames caminant pel prat florit que albirem des de la finestra. Ens diuen que tinguem paciència que encara no hem arribat al nostre destí, que ja ens avisaran quan sigui l’hora.
D’aquesta manera van passant les estacions, l’una rere l’altra i sembla que s’hagin oblidat de nosaltres. Dels passatgers ja no en queden gaires de coneguts, aquells que vàrem pujar alhora. Ni ha de nous, d’aquests no me’n sé el noms, però fan companyia.
Ja  tinc ganes de baixar-ne, el trajecte ha estat llarg. Estic cansada i l’esquena em fa mal. Desitjo arribar al meu destí per descansar i retrobar les persones que més m’he estimat.
Un sopor dolç, com una pesantor, fa que les parpelles em caiguin sobre els ulls. Vaig a dormir una estona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada