dilluns, 20 de gener de 2020

El film i l'ampolla (Pilar Zabala)

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, cruixien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.
Per la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que anava al Cine Central i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que hi acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí s’acostumaven a projectar. La que presentaven en cartell havia estat mítica al seu temps i vaig pensar que era una bona ocasió per tornar a veure-la. Per fi van tancar els llums i va començar a aparèixer a la pantalla un reguitzell de noms, destacant entre tots ells el de la famosa estrella Deborah Kerr i el cèlebre Stewart Granger com a principals protagonistes. Una gran ovació acompanyada d’una més gran cridòria entusiasmada va seguir a l’anunci del film Las minas del rey Salomón.
La seva estrena va ser tot un èxit. L’any 1950 va ser guanyadora dels Oscar a la millor fotografia i al millor muntatge. Encara recordo l'emoció que vaig sentir en descobrir la seductora bellesa del país africà.
No he oblidat que la trama girava al voltant d’una expedició per terres africanes, guiada per un caçador (Stewart Granger), a fi d’anar a la recerca d’un home, marit d’una dona que estava disposada a trobar-lo al preu que fos (Deborah Kerr) després que ell la deixés per seguir el rastre d’una fabulosa mina de diamants.
L'aventura estava amanida i ben servida.
Passats els primers moments de gran xivarri, un agraït silenci es va estendre per tots els racons de la sala. Cap remor aconseguia desviar l’atenció del que succeïa a la pantalla.
Així de bé anava tot quan, de sobte, l’estrèpit causat per un objecte que baixava rodolant per les escales del “galliner” va acabar impactant als meus peus. L’objecte en qüestió era una ampolla de vidre i l’enrenou que va formar és fàcil d’imaginar. Algunes veus, entre elles la meva, van deixar sentir les seves queixes, i d’altres van esclatar en unes sonores riallades.​
La cosa certa era que em sentia força empipada. És que no hi havia manera de poder veure la pel·lícula amb una mica de tranquil·litat? Coi de jovent! I ara l’ampolla què?
En acabar la sessió vaig decidir agafar l’envàs per llençar-lo al primer contenidor que trobés i, amb pas decidit, vaig sortir al carrer tot pensant la pinta que devia fer jo caminant per la Gran Via amb una ronyosa ampolla buida a la mà.
Trobat el meu objectiu, ja em disposava a llençar aquell envàs brut i llardós, quan em vaig adonar que a dins hi havia un paper cargolat. Plena de curiositat, em vaig dir que bé es podria tractar del missatge d’algú que es trobava en una situació molt compromesa. Fos com fos, el cas és que, decidida a descobrir què hi deia, vaig seguir caminant endavant amb els dits ben aferrats al coll d’aquella misteriosa ampolla.
Un cop a casa vaig poder extreure el paper i... vet aquí el que hi posava:
Som una colla d’amics “moters” de ment oberta, sensible i molt sana. Els més íntegres de tots els que hagis sentit a parlar. Si creus que el món ja t’ho ha donat tot, uneix-te a nosaltres i t’adonaràs de la infinitud de nous paisatges, de nova gent i noves cultures que pots arribar a descobrir i gaudir.
Requisits principals: Ser honest. Disposar de temps suficient. Sentir passió per l’aventura. Respectar la gent, els animals i la natura. Compartir amb els altres el més senzill de la vida. Si hi estàs d’acord posa’t en contacte amb nosaltres.”
Ben a punt vaig estar d’estripar aquell paper pensant que no era res més que l’ensarronada d’alguna agència de viatges, o un “ganxo” perquè comprés una moto. Després, la curiositat em va guanyar de nou. Vaig trucar al número que indicava i...
Qui m’ho havia de dir.
Aquí em teniu, rodant pel món damunt una moto tipus Harley.
Estic jubilada, encara tinc forces i ningú m’espera. La meva edat no ha estat impediment per ser acceptada dins d’aquest grup de gent responsable i solidària que es desplaça per ajudar allí on fa més falta. Us deixo, la colla “motera” m’espera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada