dilluns, 20 de gener de 2020

El pot de vidre (Montserrat Fortuny)

Anava jo caminant per la Diagonal avall quan, en arribar a Roger de Flor, vaig veure, a terra, una cosa que brillava amb la llum del sol matutí. Vaig ajupir-me i la vaig collir. Era un pot de vidre petit. A dins hi havia un tros de paper plegat en quatre plecs.
Em vaig asseure en un banc per a llegir-lo millor, perquè era una mica complicat d'entendre, no per la lletra, que era grossa i clara, sinó per la manera d'expressar-se i les faltes d'ortografia. Deia així:

"Ola amic, so una nena que té una ermana gran de 15 ans, una de 6 i un de 8 i yo en tin 11.
El pare va mori a la gerra de meu pais i la mara tambe aqi fa dos mesos de tan treballa par las casas. La gran va mol maca bastida i es pasa la nit fora i qan torna nomes fa que plora i yo no se que dirli. Al ca e pensat es damana que ens ajudi la gen que pasa pel carre que ens tregin a tots 4. Als que venen cada dia a portarnos el dina de vegadas ens pegan i sempra ensnparlan a crits i ens fan molta po...”

Ja podeu pensar en la pena que em van fer aquests germans i vaig començar a pensar què podria fer per treure'ls d'aquest pis i de les mans d'aquella gent que els maltractava i no sabia qui eren.
Vaig anar als mossos i ho vaig explicar, els vaig ensenyar el paperet escrit i em van dir que posarien vigilància en aquell tros de carrer.
Però el temps anava passant i jo no m'ho treia del cap, em feia un tip de mirar els balcons i les finestres que donaven en aquell punt on havia trobat el pot de vidre, fins que un dia vaig veure tres cares d'infant enganxats al vidre de la finestra d'una galeria. Eren una noieta d'uns deu o onze anys, una altra més petita i un nen d'uns vuit anys... Ho dic per les alçades, perquè les carones eren llunyanes...
Ho vaig dir als meus amics, als quals ja els havia explicat el cas i els havia ensenyat el pot de vidre. Ells eren joves i forts i ens posàrem a vigilar aquella finestra i una matinada, que hi havia el llum encès, ens vàrem enfilar tots quatre i vam mirar a dins. Hi havia, efectivament, una noia molt ben vestida, molt maca, dues nenes i un nen.
En veure'ns no es van espantar gens, era com si ens esperessin i ens van obrir la finestra i nosaltres els vàrem agafar i els vàrem poder baixar, amb penes i treballs, però ho vàrem aconseguir.
I cap a casa meva tota la colla. Allà, ja descansats, ens varen explicar la seva història:
En morir la seva mare, uns veïns els van agafar pel seu compte i portaven la gran en un lloc, que de seguida vàrem interpretar com un prostíbul, on la feien "treballar" a la força, sempre ben vestida i pintada i, com que era molt bonica, tenia molta "feina" cada nit i la pobreta patia moltíssim.
Tots els vàrem acollir com els seus salvadors i jo me'ls vaig quedar a casa i varen poder anar a l'escola i viure com a nens que eren.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada