dilluns, 20 de gener de 2020

Una lletra estranya (Antònia García)

Aquell dia, en Marc i jo vam decidir anar a passejar amb els nens per una zona on no havíem estat abans. Sempre hi pot haver sorpreses agradables: unes plantes desconegudes, un paissatge diferent...
Van seguir una pista oberta de feia poc. Encara hi havia branques verdes trencades a la vora. Se sentia olor de resina i la terra es veia remoguda, amb les marques d'una màquina excavadora. La pista anava baixant cap al fons de la vall. Vam arribar en un vell casalot abandonat. Vam tafanejar per dins. Això, als nens, els agradava molt. I a mi també. M'imaginava qui hi havia viscut i quina mena de vida havien tingut. A la part de baix de la casa hi havia menjadores. Al primer pis, una llar de foc. Tot estava ple de trossos de fusta vells, segurament eren les restes d'una taula, d'un escó a prop de la llar, d'una escorredora de fusta damunt de l'aigüera... Feia tot l'efecte que s'havien fet servir per encendre foc. Les finestres estaven obertes i els finestrons fets malbé. A fora, uns quants arbres fruiters. Més enllà, unes feixes plenes d'herba. Al costat de la casa, un cobert força gran que devia haver estat una pallissa. Encara hi havia restes de palla pels racons...
Allí, en un forat de la paret, gairebé tapat per unes fustes, els nens van trobar un objecte que els va cridar l'atenció. El van agafar i van venir corrents a ensenyar-nos-el. Era un pot de vidre tancat amb un tap de suro, com els pots de salar anxoves. Però a dins hi havia una cosa plegada. Vam obrir el pot i vam veure que allò plegat era un tros de paper, molt brut. “Què és, què és!?” deien els nens. “És el mapa d'un tresor?” La imaginació infantil, d'un petit detall en fa tota una història. Vam desplegar amb compte aquell tros de paper. Naturalment, no era el mapa de cap tresor. Hi havia unes quantes línies escrites. De primer vam pensar que podia ser una llista de coses comprades, o per comprar, dels antics habitants de la casa. Estava escrit a mà. Vam mirar i remirar aquelles lletres i no vam reconèixer cap dels signes que coneixem. En quin idioma estava escrit, aquell tros de paper? Vam agafar paper i pot i ens els vam emportar a casa.
L'endemà vam anar a veure el mestre dels nens, per si ell ens podia ajudar. Però ca! Tampoc va saber interpretar l'escrit. Va descartar les llengües europees. També va descartar l'hebreu, que coneixia una mica. Ens va adreçar a l'ajuntament i a la parròquia per si podíem saber alguna cosa del vell casalot: qui eren o havien estat els propietaris o els estadants. De quina època era l'edifici. Qualsevol altre detall que ens donés una pista.
Així estàvem, enfeinats procurant saber alguna cosa d'aquell paper manuscrit, fent comparacions amb els signes de lletres d'altres idiomes, quan un dia que vam anar a veure uns parents que tenien una nena de l'edat del nostre fill petit i un nen més petit encara, vam veure que la seva mare, perquè es distraguessin, els va donar uns fulls de llibreta i uns llapis de colors i els va dir que fessin dibuixos. Els tres nens més grans van dibuixar vaixells, avions, reis amb espases... Però el més petit, que, tant sí com no, també va voler fer com els altres, va dibuixar uns gargots estranys que ni ell sabia què havia fet perquè era massa petit i no dominava la mà.
Però nosaltres ens vam quedar paradíssims. Aquells gargots del nen s'assemblaven molt a l'escrit del pot de vidre. Eren signes inintel·ligibles, una lletra estranya d'una llengua estranya. Una llengua que el nen encara no coneixia i, per tant, no hi podia escriure. Finalment, havíem desxifrat l'enigma. En aquell vell casalot hi devia haver viscut, en algun temps, un infant petit que va dibuixar gargots en un tros de paper i, pel que sigui, aquell paper va anar a parar a dins d'un pot de vidre i, durant molts anys, va estar perdut, a dins de la paret de la pallissa...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada