Quina forma té, l'aigua...? (Montserrat Fortuny)

“L'aigua que hi ha dins d'una ampolla creu que té forma d'ampolla.”

Sí, és així. L'aigua de dins d'una ampolla rodona pensa que té forma d'ampolla rodona. I la de dins d'una ampolla rectangular, creu que té la forma rectangular d'aquella ampolla.

I la del vas pensa que té forma de vas, i la del got, creu que la té de got. I la de copa, de copa. I la del càntir, de càntir. I la de dipòsit, de dipòsit.

I la del riu? Com serà la forma de l'aigua d'un riu?

I la d'un llac?

I la del mar?

I la de la pluja? La de la pluja és la que té més formes per a definir-se!

Es plasma en els núvols, pujant des del mar… Per això té forma de núvol… Amb tantes menes de núvols com hi ha….

Després cau, de gota en gota, cap a terra. Gotes petites, separades l'una de l'altra, o gotes enganxades segons com sigui d'espessa la pluja.

I quan arriben a terra, què…?

Si cauen en un bosc, guarden la forma de les fulles dels arbres i, a poc a poc, van relliscant fins a caure a terra, que pot ser de pedres, de sorra, d'herbes, i agafen la forma de pedres, de sorra, d'herbes…

I si cauen en un prat? Enganxades a les herbes, relliscant fins al fons o eixugant-se per la calor o l'escalf del sol.

I quan la pluja cau en un poble? Va resseguint i agafant la forma del campanar de l'església, dels terrats, de les teulades, de les xemeneies, de les finestres, dels balcons.

I quan cau en una gran ciutat? Quants monuments, quants edificis, quantes cases, quants carrers, quantes avingudes…. Quantes formes tan variades que agafa l'aigua! Per acabar dissolent-se a terra, convertint-se en fang o eixugant-se al sol i desapareixent.

La que cau als rius, als llacs, a les cascades, als mars, als oceans… Aquesta no desapareix mai, abraçada amb les seves germanes, que l'esperen des de baix, cridant: “Vine, germana, vine…! Vine a barrejar-te amb mi, que t'espero amb els braços oberts, regalimant més aigua…!”

I entra a la superfície, a la immensitat dels oceans, als fondals, al fons del mar, que tampoc no és pla, que té muntanyes i turons, abismes i forats.

Què me’n dieu de l'aigua d'aquelles profunditats? O la de la superfície, amb aquelles onades que enfonsen els vaixells? Quina forma diuen que tenen…?   

I la que es forma dins de les fruites, dins de les verdures? I la de l'interior dels cossos dels animals? I dels nostres cossos, els dels homes…?

Veieu quina diferència hi ha entre la forma de l'aigua d'una ampolla i la forma de la dels oceans?

No hi ha cap diferència. Tot és  AIGUA. Tot són  GOTES D'AIGUA.

De totes maneres, crec que la veritat és allò que va dir el poeta: “Todo es según el color del cristal con que se mira.”

I ara, parlant amb més seriositat, s'ha descobert que l'aigua es conserva VIVA dins d'un atuell de forma OVOIDE. Ho ha explicat el químic Antonio Lozano. Els antics grecs ja posaven aigua, vi, oli, en àmfores de forma ovoide.

També ens diu que una gota d'aigua té 4.000 trilions de molècules d’H₂O, que cada cent milionèsimes de segon canvien els seus enllaços de nitrogen; se'n diu  “LA DANSA DE L'AIGUA”.