dimecres, 11 de maig de 2016

L'aigua envanida (Carme Marquès)




“El meu bressol, les fonts més pures i netes dels Pirineus Orientals, entre Catalunya i França, dins el Parc Nacional d’Aigüestortes.

      Sempre m’he considerat una aigua d’arrels privilegiades i com a tal he estat considerada. A més, dono vida a tota mena de vegetació: arbres i matolls; també a la flora, abundant: flor de neu, flor del vent, lliri pirenaic, bardana, gencianes i altres; i a diverses espècies d’animals: l’ós bru, porc senglar, perdiu blanca, sargantana aranesa, etc... Com veieu sóc molt important.
      Viatjo arreu del territori. També per tota la península Ibèrica, envasada en una ampolla de disseny estilitzat molt elegant. Presideixo les taules més sofisticades envoltada de les menges més exquisides, els vins que m’acompanyen  són de les millors bodegues del nostre país.”
      Aquesta aigua tan vanitosa viatjava dins d’una ampolla de disseny estilitzat, i s’havia cregut que era com l’envàs on era continguda; alta, esvelta de formes equilibrades, el súmmum de la perfecció.
      I vet aquí que un dia un accident fortuït li va treure de cop i volta tota fantasia del cap, i va veure el que era en realitat; una cosa incolora, inodora i insípida, a més d’incorpòria, ja que no tenia un cos únic, sinó que s’adaptava allà on l’abocaven.
      Un perill latent, que es faria evident en el cas que s’aboqués sobre les estovalles, ja que aquestes l’absorbirien fent-la desaparèixer deixant només una taca humida sobre la roba.

Vanitas vanitatum et omnia vanitas.
(PS: Qualsevol cosa que sigui dita en llatí, sona més profunda.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada