Problemes a l’escala (Antònia García)

A l'última reunió de veïns vam acordar que aquest any jo seria el president de la comunitat i durant els primers mesos vaig tenir la sort que no hi va haver cap problema important. Però després les coses van canviar.

Un dia, a la porta del carrer, em vaig trobar amb en Quico, el veí del primer primera. Em va dir si ja sabia que la senyora Àngels aniria a viure amb la seva germana i que al pis, el segon tercera, hi vindria un nou inquilí. Li vaig respondre que sí, que ella me n'havia parlat feia poc. Em va dir que li sabia greu perquè era una bona veïna que feia molts anys que hi vivia, al revés d'alguns altres veïns nous, a qui quasi no coneixia perquè amb prou feines si saludaven en trobar-lo per l'escala i es veia que no eren gaire sociables.

La senyora Àngels, quan se'n va anar, es va acomiadar de nosaltres amb llàgrimes als ulls. Ens tenia afecte. I nosaltres també ens vam emocionar. I uns dies més tard, es van emportar els mobles i van deixar el pis buit.

No havien passat ni dues setmanes que en Quico em va dir que hi havia moviment de gent desconeguda per l'escala. Alguns eren pintors. Entraven pots de pintura i material divers. Quan van acabar la feina, un camió de mudances va portar mobles i embalums i, finalment, uns nous inquilins s'hi van instal·lar. En Quico es va quedar ben sorprès quan va llegir el nom del nouvingut a la bústia: Francesc Perera i Teixidor. I cap més nom. Òndima! Igual que ell! També era casualitat... Segons la Mundeta, la dona d'en Quico, al pis hi havien vingut a viure unes quantes persones i cap d'elles no havia tingut la cortesia de presentar-se als veïns, que era el que antigament es feia.

Un vespre, en Quico se'm va presentar a casa i em va explicar que arribaven cartes amb el seu nom, igual que el del veí, però sense indicar el pis ni la porta, ni tampoc el remitent. Als sobres només posaven el número de l'escala. Aleshores, com que la cosa no quedava clara, el carter les deixava a la seva bústia i ell les obria per si eren seves i es trobava amb factures i alguna reclamació i multes de trànsit que no tenien res a veure amb ell, i també amb cartes privades, algunes de caire amorós. Llavors les posava a la bústia del segon tercera. Havia mirat de parlar amb aquell veí que encara no sabia qui era, perquè de vegades l'atenia una noia jove i d'altres cops una dona més gran. Li deien que en Francesc no era a casa i que gràcies. Els havia dit i repetit que fessin el favor d'indicar a qui correspongués que posessin bé l'adreça, el pis i la porta, perquè si aquestes dades fossin correctes ja no passaria això. I ell ja se'n començava a cansar. Havia acabat per posar quasi totes aquelles cartes, sense obrir-les, a l'altra bústia. Però, i si alguna carta era per a ell? Temps enrere s'havia trobat en aquest cas. En aquella època no hi havia dubte, de Francesc Perera només n'hi havia un: ell. Alguns cops, doncs, les havia obertes. Em va demanar que jo, com a president de l'escala, parlés amb aquesta gent, a veure si a mi em feien més cas. I ho vaig fer. Vaig parlar amb la dona gran. Veient la indiferència amb què m'escoltava, vaig entendre el malhumor d'en Quico. I, tal com ja em veia a venir, la meva gestió no va tenir cap resultat.

I després va passar allò. En Quico i la Mundeta van trucar al meu timbre. En obrir, vaig veure que estaven molt neguitosos. Els vaig fer passar al menjador i en Quico em va ensenyar una carta. Era un anònim, escrit amb lletres retallades d'un diari i enganxades al paper, amb una clara amenaça de mort! El sobre anava dirigit a Francesc Perera, sí, però quin? Com de costum, havia anat a parar a la seva bústia i ell, aquell cop, l'havia obert. Vam estar discutint què calia fer. Al final vaig acompanyar en Quico a la comissaria, va explicar el cas i va lliurar l'anònim amenaçador als mossos. Els agents van dir que obririen un expedient i farien el seguiment habitual. Calia que en Quico els tingués al corrent, si rebia més anònims.

Van ser unes setmanes molt dolentes per a en Quico, que estava esporuguit i no dormia tranquil, perquè van arribar més anònims i més amenaces. A més de portar-los als mossos, en Quico també en va deixar alguns a la bústia del segon tercera, perquè aquelles cartes segur que anaven destinades a l'altre veí, i com a mínim, que s'assabentés del que estava passant.

Mentrestant, en Quico, que em tenia al corrent de tot, em deia que suposava que la policia feia alguna cosa, però que no li deien res de nou. Ell i la seva dona cada vegada estaven més espantats. Fins que un dia hi va haver molt de renou, en Quico va sentir crits al carrer i remor de baralles i dos trets! Va pujar com un llamp, esperitat, per dir-me que davant de la porta del carrer hi havia una persona estirada a terra, potser morta, i que jo, com a president de l'escala, avisés la policia. Ell estava tan nerviós que no es veia amb cor d'explicar-se bé.

No em va estranyar, pobre Quico! Perquè durant aquell temps s'havia adonat que, sense tenir-hi res a veure, estava embolicat amb algun problema de delinqüents i, vist el que acabava de passar, de perillosos assassins. Només de pensar que, per la coincidència dels noms iguals, aquella persona estirada a terra podria haver estat ell, la camisa no li arribava al cos! El vaig fer seure i vaig telefonar de seguida. Després tots dos vam baixar al carrer, on ja s'havia format una rotllana al voltant de l'home immòbil mentre una taca de sang s'anava eixamplant al seu costat. No van trigar gaire a venir dos cotxes dels mossos i una ambulància. Com que en Quico estava en un estat lamentable, jo vaig donar les explicacions que vaig poder mentre uns infermers examinaven aquell desgraciat. No hi van poder fer res: l'home era mort.

L'endemà, en Quico, encara trasbalsat, va llegir als diaris que, el dia abans, s'havia produït una baralla i un tiroteig al carrer del Forn, davant de la casa número dotze, amb el resultat d'una persona morta. El nom de la persona morta era Francesc Perera i Teixidor i tot semblava indicar que es tractava d'una revenja entre grups mafiosos. M'ho va venir a explicar, una mica tremolós i amb la cara pàl·lida.

No em vull ni imaginar la feina que tindran en Quico i la Mundeta per tranquil·litzar tothom de la seva família i dels seus amics i coneguts perquè, si han llegit la notícia, telefonaran esverats a casa seva per demanar què ha passat.

Mentrestant, aquests estadants nous tan indiferents de l'escala, que gairebé no saluden ni es preocupen pels seus veïns, suposo que continuaran anant a la seva i ja us ho fareu. No crec pas que, si em troben per l'escala o a la porta, em preguntin què ha passat ni s'interessin pel Quico, que ha quedat com un flam, ni per ningú més. I pel que fa als noms de la bústia, espero que els del segon tercera en treguin el nom de seguida. I per a més tranquil·litat, espero que se'n vagin ben aviat de la nostra escala.