Un problema de pisos (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Barcelona, barri de Gràcia, a mitjan anys cinquanta del segle XX.

En una casa antiga, de quatre pisos, es deslloga el tercer primera, dels veïns antics, i hi va a viure una noia força jove que es diu Carme Martí i Ros. La casualitat és que, a la mateixa casa, al pis primer primera hi viu, des de fa molts anys, una altra noia, de la mateixa edat, aproximadament, que també es diu Carme Martí... i Bosc. Les dues noies, quan es coneixen, després de comentar la coincidència, tenen un tracte amable i natural.

El carter, que ja fa molts anys que hi porta la correspondència, coneix molt la veïna antiga i li posa a la bústia de l'entrada totes les cartes que arriben al seu nom i primer cognom, sense fixar-se en el segon, si és que hi consta, ni en el pis, i la noia, quan veu que la missiva no és per a ella, la diposita a la bústia corresponent. De vegades ha passat que en el sobre no hi consta ni el segon cognom ni el pis, ni el remitent, de manera que no li queda més remei que obrir-lo i assabentar-se, en veure la signatura, si la carta és per a ella o per a l'altra noia. Si veu que és de l'altra, la hi torna, demanant excuses, i la veïna no li dóna importància, perquè no hi ha hagut més remei. I totes dues contentes i amigues.

Un dia, a primers de novembre, en arribar de treballar, es troba a la bústia una carta a nom de Carme, sense cognoms ni pis, però que ha arribat perquè posa molt ben indicat el carrer i el número de la casa. No hi ha remitent. Després de reflexionar una mica, l'obre i es troba amb una lletra molt clara, però amb una signatura indesxifrable i llegeix la carta, no hi veu més solució.

La carta diu, després d'una salutació molt amable, que és un noi de l'altre extrem del mateix barri, que la va conèixer per la Festa Major, el dia setze d'agost, a l'envelat. Que han passat quasi tres mesos i que no la pot oblidar i que, al final, gosa demanar-li que, tal dia, a tal hora, es presenti a la plaça de la Vila, amb una flor vermella a la mà o a la solapa, que ell també hi anirà, que portarà una flor vermella al trau o a la mà i així es coneixeran. Que l'ha seguida de lluny algunes vegades i, com que sap que es diu Carme, gosa escriure-li.

La noia recorda que havia anat a l'envelat, com cada any, el primer dia de la Festa Major, i havia ballat un sol ball amb tres nois diferents. No sabia què passava, però sempre es trobava que la treien a ballar diferents nois, però només un sol ball cadascun... potser perquè no ballava gaire bé o perquè la trobaven “sossa”. Era molt tímida amb els nois i no gosava parlar gaire, i si trobava el ballador simpàtic o atractiu, encara menys.

També hi ha el dubte de si aquesta protagonista és ella o l'altra Carme. Però si li passava la carta, potser perdria una ocasió de fer contacte amb un bon noi. De manera que, el dia assenyalat, es posa el vestit-jaqueta més bonic que té, el de color gris pàl·lid i, a la solapa, una rosa vermella, de vellut, que ha comprat a la merceria, perquè si anava amb una flor natural, es veuria massa que se la posava per a ell i li feia vergonya.

Hi arriba cinc minuts més tard de l'hora de la cita, expressament, per si de cas la carta no fos per a ella, com es temia. Segons el que noti, pot girar cua i tornar-se'n cap a casa… sense demostrar la seva equivocació. De seguida veu un noi ros, de bon aspecte, que camina amunt i avall, amb certa impaciència, davant de la torre del Rellotge. Ella el contempla des de davant de l'Alcaldia i no pot evitar una onada de rubor que li puja a les galtes. Per a dissimular, es gira d'esquena i, a poc a poc, refà el camí que ha fet des de casa seva.

Pensa que ha fet una bona “planxa”, ja que es veu ben bé que el xicot no va per ella, sinó per la seva homòloga. “Per què han de tenir sort les més fútils…?” pensa. No li dirà res, farà com si la carta no hagués arribat. El noi, si li interessa de veritat, ja tornarà a escriure o farà alguna altra cosa per a mostrar-se. Ella, ara, cap a casa, com si no hagués passat res. No va gaire de pressa i arriba davant la porta de casa. Abans que hagi posat la clau al pany, sent una veu que li crida:

—Senyoreta, senyoreta Carme!

Es gira de seguida i veu arribar corrent el noi que ha deixat plantat.

—Senyoreta Carme —li repeteix—, no se'n vagi, que vull parlar amb vostè!

I apareix davant dels seus ulls el jove de la rosa vermella al trau de la solapa.

—Senyoreta Carme, no se'n vagi, si us plau! Voldria parlar amb vostè, si és tan amable!

—Ai, sí, no faltaria més… —li contesta la noia, ja una mica més assossegada.

—Doncs miri, quan he vist que se m'escapava, m'ha costat una mica de reaccionar i després he hagut de córrer per a atrapar-la… Voldria dir-li que jo vaig conèixer l'altra Carme per l'agost. No cal dir la bona impressió que em va fer, tan bonica i simpàtica… Però, a mesura que passava el temps, cada vegada la trobava més frívola. Ella em parlava de vostè, com a bones veïnes, i tot el que feia amb la correspondència i, no s'enfadi, però també deia que la trobava una mica antiquada… Ella, en el seu cas, hauria llençat les cartes que no eren seves i ja està bé…! Però jo, a vostè, la seva “tocaia”, que deia ella, cada vegada la trobava més interessant i agradable, a través del que ella em relatava, en contra de la voluntat d'ella mateixa, fins que m'he decidit i he gosat enviar-li la carta, amb la seguretat que seria vostè qui la llegiria, al no haver-hi ni el segon cognom ni el pis. I veig que no m'he equivocat.

I així continua parlant, aconseguint que ella vagi perdent la timidesa i li contesti, amb naturalitat i senzillesa, tal com és el seu caràcter. I… més endavant, amb paraules carinyoses, com les seves, les d'ell mateix.