dilluns, 11 de maig del 2015

Primer s’ha de transmetre (Antònia García)

El vell professor, allunyat de fa anys de la docència, passeja pel parc de prop de casa seva amb dos antics alumnes, ara també mestres, que l’han anat a visitar. Rememoren els anys passats a l’escola. El professor, el senyor Prats, com li diuen amb respecte, reté encara a la memòria els noms de molts dels seus alumnes i recorda les circumstàncies de cada un d’ells. Els dos joves no se n’estranyen: el seu professor havia estat i continua sent una persona excepcional.
Parlen de quan van tenir l’edat de passar a la seva classe i de les anècdotes viscudes. En Vicenç havia quedat molt sorprès, en la primera classe de matemàtiques. Aquella assignatura, fins aleshores una matèria dura i antipàtica per a ell, es va convertir en mans del mestre en una mena de joc divertit amb els números. Els secrets de la geometria se li van començar a revelar com qui va resolent un trencaclosques. Qui li havia de dir que el seu professor li faria agafar tanta afició per aquella ciència!
En Jordi fa memòria de les classes d’història. A ell no li agradava la història. Era tan pesat haver d’aprendre com un lloro aquelles llistes de reis i haver de saber en quins anys havia passat això i allò! Però, el primer dia que va tocar estudiar història amb el senyor Prats, els va manar que desessin els llibres a dins del pupitre, es va asseure enmig dels nens i va començar a explicar els fets històrics com si es tractés d’un conte, d’una manera tan amena i original que els nens se’l van quedar escoltant bocabadats.
El professor somriu. Recorda les cares infantils i les reconeix ara en l’expressió ja adulta d’en Vicenç i en Jordi. Els seus alumnes havien estat com fills, per a ell. Havia emprat tots els recursos de la seva professió per educar-los i aconduir els sentiments i les emocions infantils de manera que anessin per les vies correctes. No li havia interessat omplir-los de dades i més dades. S’havia proposat despertar-los la curiositat i l’interès, activar-los la intel·ligència, potenciar les seves capacitats. Sempre havia pensat que els seus alumnes podrien adquirir els coneixements amb més facilitat i amb més profit si ell, primer de tot, els sabia transmetre l’anhel per la recerca, però d’una manera lliure, sense imposicions, amb respecte per la personalitat de cada un.
El vell professor passeja pel parc, entre en Vicenç i en Jordi. Se’ls mira i sent que els dos joves són una mica la seva obra: l’un és catedràtic de Ciències Exactes i l’altre és un historiador reconegut. Tenen davant seu amples camins profitosos que seguiran amb delit.
Tots tres s’asseuen en un banc per descansar una estona. Un vol d’ocells travessa el cel. Es va fent tard. El vell professor, acompanyat dels seus alumnes, torna a casa. La tarda reposa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada