dilluns, 16 de juny de 2014

La llarga espera (Antònia García)


Se'm fa llarga l'espera. Fa només uns moments que te n'has anat i m'has dit que tornaries de seguida. Mentre t'espero, passejo a prop del mar. Tinc tantes ganes d’estar amb tu que aquests pocs moments em semblen hores.
Trobo que comences a trigar. M'assec davant del mar i em passo la mà pels cabells que el vent fa voleiar. A terra, l'ombra del meu cos dibuixa una taca negra arran de les cames doblegades. Potser has trobat algun problema que t'ha entretingut més del que comptaves...
El mar ha canviat de color a causa d'uns núvols que han aparegut al cel. Ara és més gris. Com és que trigues tant? L'ombra de terra s'allarga quasi dos pams. Em lligo un mocador al cap per mantenir quiets els cabells. Si m'haguessis dit on anaves, t'hauria vingut a trobar. L'espera se'm fa llarga, aquí asseguda. Hauré d'alçar-me i caminar pel moll. Miro el rellotge. No pot ser, tanta estona... “Espera'm, és qüestió de deu minuts, tirant llarg”, m'has dit. Trec el ganxet i el cabdell de dins de la bossa i, per entretenir l'espera, començo a fer cadeneta. T'hauria d'haver preguntat a quin lloc havies d'anar. També m'ho hauries pogut  dir, ben mirat.
Ara ja vaig per la sanefa dels calats, amb cameta alta. Aquesta bufanda és delitosa de fer... Si trigues gaire, me'n tornaré a casa! Però no és a casa, que vull anar. És amb tu! Hem fet plans. Com és que no tornes? Semblava que et delies tant com jo per estar junts. Tant de retard... L'ombra s'allarga, s'allarga... No sé què fer. I si t'ha passat alguna cosa? I si has tingut un accident? Hauré de preguntar quin hospital hi ha per aquí... Si no hi ets, aniré a una comissaria, la que trobi més a prop, i els diré que... No puc fer-ho. No sé res de tu, tret del teu nom: Marc. Es riurien de mi.
Cada dia vinc al moll, m'assec, em repenjo al pilar de formigó, trec la bufanda i vaig fent ganxet. Aquesta labor de llana és tan llarga que la porto en un carret d'anar a comprar. He perdut el compte de quantes bufandes he fet. Fa aire. Em faig trenes perquè la marinada no m'escabelli. Ja m'arriben més avall de la cintura. I espero. Espero. Sense solució. Havies de tornar de seguida. Te'n recordes? Espero aquí, al moll, fins que la meva ombra va a parar al mar i s'allarga com una serp negra fins a l'horitzó.
L'eterna espera ha fet girar els fulls dels calendaris. No hi ha rellotge que pugui donar fe de quan de temps ha passat. Al moll, onades d'ombra van i vénen i s'enfilen cap al cel perquè no es vegin les estrelles. Arrossego els cabells darrera meu com si fossin una llarga cadena que subjecta una bola pesant. I tu, “espera'm”, vas dir... “Espera'm”. T'espero. T'espero sense esperança, sense desesperació, amb calma. T'espero com només els orats saben esperar. Per si un dia tornes.
Per si tornes,

perquè em puguis trobar al port,                     que ja m'he fet a l'espera.
m'assec sempre al mateix lloc,                        I fins a l'hora darrera
i l'espera se'm fa llarga.                                   contemplaré com s'atansa
Jo vaig fent punts de ganxet.                           l'ombra que no fa soroll.
No et penso fer cap retret,                               Si un dia tornes al moll.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada