dilluns, 11 de juny de 2018

El dia a dia de la vida d'un gos (Àngels Segú)


Avui és un dia calorós i no tinc gens ni mica de ganes de sortir, però ells, tant si vull com si no vull, em trauran a passejar. I no un cop, sinó tres. Vinga, que no estat res. I així un dia i un altre.
    Què us puc explicar! Ho fan per mi, això és el que diuen, però el que és cert és que ell, el marit de la Dolors, en té sempre més ganes que jo. Perquè ja em direu per quins set sous ha de sortir cada dia a les set del matí. En un dia com avui, es podria explicar, perquè, realment, si no és a les set, no hi haurà cap altra hora que faci de bon sortir.
    Però ell, tossut que tossut, cap al carrer, encara que jo estiri la corretja cap a dins. Jo ja puc manifestar l’enuig, i les meves poques ganes de fer un tomb, que a ell tant se li'n dóna; el que més por li fa, és que se m’escapi el pipí.
    Aquesta és l’única realitat que jo observo, i no pas la preocupació que em faig vell, que si camino a poc a poc, i totes aquestes lletanies que va explicant quan es troba un conegut. Que jo ja no pugui córrer com feia abans, se li'n refot, això està clar! Perquè el que ell veritablement desitja és sortir de casa com més aviat millor.
    És el que ha fet sempre, i no pot canviar, això no ho reconeixerà mai. Jo, en canvi, a mesura que em vaig fent gran, no m’importa no sortir gaire, tant se val si se m’escapa una mica de pipí; que el reculli, que no costa tant!
    Jo ara m’estava recordant d'aquella vegada que el seu nebot es va a quedar a dormir. Ja fa uns anys, d’això, però encara me’n recordo com si fos avui! Em va fer tanta ràbia, que per culpa d’aquell vailet s’endarrerís la meva passejada, que vaig anar al llit on s'havia gitat el menut, i hi vaig fer les meves necessitats, sense cap angúnia. Hi tenia dret. Oi que sí? Jo, aleshores, era jove i juganer i em calia sortir aviat. I no em feien ni cas per culpa d’un menut que no aixecava dos pams de terra.
    Però, quina va ser la meva sorpresa, quan vaig comprovar que l’enuig va recaure damunt del meu rival, d’aquell petit i insignificant competidor, que va acaparar totes les carícies d’aquell dia. Ni la glòria de marcar el meu territori, no em va deixar, aquell esbós d’home, el futur component dels éssers humans que un dia no tan llunyà decidirà a quina hora he de sortir a fer el tomb!
    Això és la vida dels gossos. Mai no decidim res i ens fan creure tot el contrari...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada