dilluns, 29 de juny de 2015

L’únic testimoni (Antònia García)

Jo, aquí, sol,
sense esperança,
buit per dins,
mort per dins,
enmig de solitaris.
Veig com tot ha canviat.
Ara el prat és un erm,
ara hi ha el gulag,
el patiment,
i cap indici
de canvi.
Alço les mans
en un gest inútil,
l'ànima tan presonera
com el cos,
les mans ensangonades,
el cor glaçat
i, damunt meu,
un cel de plom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada