Ha passat un núvol,
amb les gotes d’aigua que ha desprès, la terra ha començat a reviure. Els
primers bris d’herba han tintat els camps de verd tendre, alguna flor boscana
ha tret el cap amb timidesa i el color ha brillat enmig del verd. La saba dels
arbres s’ha reviscolat i ha brotat una fulla i després una flor. Els insectes
han anat de flor en flor i han repartit vida que ha esdevingut fruit.
Tot
ha fruitat i, gràcies als rajos del sol, els fruits han madurat i han alimentat
els éssers vius. Els ocells van i vénen, enfeinats mentre els creix la mainada.
Els camps de blat són a punt per a la sega, l’home s’afanya abans no acabi el
bon temps.
Un
tro ha ressonat a la llunyania, ha plogut i ha entollat la terra, han
desaparegut les orenetes, ja no hi flors boscanes, comencen a veure’s els
primers bolets i les móres agafen color. L’herba, encara alta, s’ha inclinat. La
fulla que va ser tendra s’ha assecat, ha caigut i una
catifa groga i marró ha entapissat la terra. En el silenci ha ressonat el
càntic d’un tren en la llunyania.
Després...
No puc explicar tot el què ha passat després. El cel i la terra s’han vist
trasbalsats per l’horror que només l’home és capaç de provocar. Ha cremat la
terra, els arbres, l’herba, les flors. Ningú no ha pogut plantar blat, els
ocells han marxat per cercar indrets millors, el tren ja no passa i jo he
quedat per dir-vos que tot això existia, que ha desaparegut i jo en sóc l’únic
testimoni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada