dilluns, 29 de juny del 2015

Abans (Núria Soler)

Ha passat un núvol, amb les gotes d’aigua que ha desprès, la terra ha començat a reviure. Els primers bris d’herba han tintat els camps de verd tendre, alguna flor boscana ha tret el cap amb timidesa i el color ha brillat enmig del verd. La saba dels arbres s’ha reviscolat i ha brotat una fulla i després una flor. Els insectes han anat de flor en flor i han repartit vida que ha esdevingut fruit.
Tot ha fruitat i, gràcies als rajos del sol, els fruits han madurat i han alimentat els éssers vius. Els ocells van i vénen, enfeinats mentre els creix la mainada. Els camps de blat són a punt per a la sega, l’home s’afanya abans no acabi el bon temps.
Un tro ha ressonat a la llunyania, ha plogut i ha entollat la terra, han desaparegut les orenetes, ja no hi flors boscanes, comencen a veure’s els primers bolets i les móres agafen color. L’herba, encara alta, s’ha inclinat. La fulla que va ser tendra s’ha assecat, ha caigut i una catifa groga i marró ha entapissat la terra. En el silenci ha ressonat el càntic d’un tren en la llunyania.
Després... No puc explicar tot el què ha passat després. El cel i la terra s’han vist trasbalsats per l’horror que només l’home és capaç de provocar. Ha cremat la terra, els arbres, l’herba, les flors. Ningú no ha pogut plantar blat, els ocells han marxat per cercar indrets millors, el tren ja no passa i jo he quedat per dir-vos que tot això existia, que ha desaparegut i jo en sóc l’únic testimoni.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada