Nàufrag (Núria Soler)

A qui trobi eixa ampolla i en llegeixi el contingut demano que cerqui ajuda ben aviat ja que no puc dir quant podré aguantar en vida. Tinc un dia a dia molt difícil car trobar de què alimentar-me m’afebleix tant com no menjar.

En tota l’illa no hi ha cap vegetal que pugui proporcionar-me el nodriment que a un humà li cal. Hi ha algun animal que podria caçar però no tinc un mitjà adient per fer-ho i, tot i que he preparat un parany fent un forat a terra camuflant-lo com he pogut. Fa poc hi va caure una au de mida tan gran, amb un bec enorme que em picava amb tota l’empenta de què era capaç, que em va fer treballar un dia llarg per poder matar-la i per treure-li tot el plomall i en vaig quedar enormement extenuat. Vaig perdre la gana i no la vaig recuperar en un dia i mig.

Quan me la vaig menjar, com que era crua perquè no tinc foc, el païdor, que ha perdut l’hàbit de treballar, em va fer molt de mal i, a la que em queda, no m’atreveixo a tornar a clavar-li queixalada per por de no poder digerir-la. No puc entendre com, però ara empaito el primer cuc que veig i l’engoleixo. L’angúnia m’ha abandonat del tot i noto que recupero una mica de vitalitat. Jo havia llegit que alimenten molt i en puc donar fe.

El meu dia a dia em permet anar fent la viu-viu amb l’ànim encara confiat que aital martiri tindrà un bon final i que tornaré a la llar on la meva família em proporcionarà tot allò que ara em falta, principalment l’amor, l’atenció i la cura del metge que em coneix de quan era infant.

Recordo aquell moment en què vaig embarcar alegre i content car m’havien ofert una feina ben remunerada que em permetria tirar endavant i tornar al cap de no gaire per retrobar-me amb la meva muller i el meu fill i tenir una vida millor.

Divago ajaçat en l’arena càlida que m’acull ara i rememoro algun dia feliç, com aquell en què vaig conèixer la meva dona i, aquell altre , quan el meu fill va veure la llum primera. Quin goig haver pogut acomplir un anhel que m’acuitava al llarg de la vida. Quina gran felicitat que ara em fa l’efecte que no recobraré mai!

No puc dir el lloc exacte on em trobo ja que en deixar enrere la meva pàtria no em vaig preocupar d’informar-me de la ruta que m’havia de portar a la fi del viatge. En deturar la meva mala planeta l’arribada a bon port i, no em vull queixar, havent arribat a l’illa que m’acull, no tinc cap orientació per donar en relació a la meva localització.

Entenc que això no contribueix a facilitar la meva cerca però confio plenament que, un dia o un altre, a algun vaixell li cridarà l’atenció una terra encara ignota i, en tenir notícia d’un correu tant infreqüent, virarà el rumb i em trobarà.

Ho anhelo de tot cor i regracio a l’avançada qui això faci i em permeti tornar a la civilització ara tan anhelada.