Un núvol ha passat,
ha brotat una fulla
i ha caigut
i s’ha inclinat l’herba.
Un tren llunyà
ha entonat un càntic.
Tot això existia,
ha desaparegut
i jo sóc l’únic testimoni.
(Liudmila
Petrushevsaya)
Mes, ai, no vull
plorar.
Què hi fa una
fulla
quan milers
brotaran
brodades als
arbres
com obres d’art.
L’herba, curulla
de flors
mai més es clourà.
El tren, al seu
pas,
un estol d’ocells
espantà
i els cants pregonen
alegres balades
d’amor
que hi ha al seu
voltant.
Tànatos desaparegut
esperarà pacient,
sempre pacient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada