dilluns, 29 de juny de 2015

D’un vers (Carme Marquès)

Un núvol ha passat,
ha brotat una fulla
i ha caigut
i s’ha inclinat l’herba.
Un tren llunyà
ha entonat un càntic.
Tot això existia,
ha desaparegut
i jo sóc l’únic testimoni.
(Liudmila Petrushevsaya)

Mes, ai, no vull plorar.
Què hi fa una fulla
quan milers brotaran
brodades als arbres
com obres d’art.
L’herba, curulla de flors
mai més es clourà.
El tren, al seu pas,
un estol d’ocells espantà
i els  cants pregonen
alegres balades d’amor
que hi ha al seu voltant.
Tànatos desaparegut
esperarà pacient, sempre pacient.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada