La celístia (Núria Soler)

La celístia cobreix la nit sense immutar-se. Com pot ser que el temps passi? Som nosaltres qui passem en el temps.

No ens cansem de buscar la Lluna, ara creix, ara minva, ara no hi és. Aquesta roda no s’atura, aquest és un cercle tancat. Busquem Orió en la nit serena, seguim l’Óssa Major i la Menor, ens encantem amb la lluïssor de Venus o de Júpiter, fins i tot Mart es deixa veure a vegades a ull nu, mentre tots ells, des de la llunyania, continuen el camí immutable que el firmament els ha marcat.

El Sol surt implacable dia rere dia indiferent als nostres desitjos. A l’hivern l’anhelem profundament, l’escalfor ens revifa. Fa esclatar camps i prats per dir-nos que la primavera ha retornat, que tot torna a brotar i que l’aliment que ens cal creixerà al moment previst, que no hem de patir, que ajudada pel nostre esforç la terra fruitarà.

Tot és aquest cercle tancat dintre del qual els éssers vius ens movem i creiem que som nosaltres qui comptem el pas del temps. L’hem repartit en anys, mesos, setmanes, dies, hores, minuts, segons... fraccions imaginàries que ens serveixen per ordenar la vida.

Ens convertim en esclaus d’aquesta distribució i pensem que el dominem, el temps. Ai las, quin greu error!

Quan ens vam trobar en aquest enrenou per primera vegada érem maldestres, les nostres capacitats eren reduïdes però teníem una cosa diferent dels altres éssers que poblaven la Terra que és difícil d’explicar car és difícil d’entendre. Teníem la capacitat de superació i, de mica en mica, la vam anar desenvolupant. Ara, d’aquesta capacitat en diem intel·ligència i, cal reconèixer-ho, és meravellosa. D’aleshores ençà la progressió de la nostra espècie ha estat inqüestionable i ja hem oblidat aquells inicis. Som els reis en tot, tenim les regnes de la ciència i, encara, anhelem el poder suprem.

Però, sempre aquest però, no hem sortit del cercle i no trobem la manera de fer-ho. El nostre és un cicle vital que de mica en mica, gràcies a la ciència que hem desenvolupat, es va allargant però que s’acaba.

Val la pena gaudir-ne i aprofitar-lo perquè passa volant.

EL PASSAT HA FUGIT, EL QUE ESPERES ENCARA NO HA ARRIBAT, NOMÉS EL PRESENT ÉS TEU (Proverbi àrab).