Sucre dissolt (Anna Collado)

Estripo barroerament amb els dits el sobret de sucre decorat amb colors vius com els del rètol del bar: una barreja harmoniosa de colors disposats a l’estil de trencadís gaudinià que tan de moda està en els darrers temps. Feta aquesta acció, que qualsevol mitòman podria titllar gairebé de vandàlica, inclino lentament el sobret amb la precisió que requereix la tasca. Ho faig, per tant, de manera que es creï l’angle just i necessari perquè els minúsculs granets de sucre, petits cossos d’estructura i opacitat cristal·lina, abandonin la seva dolça llar. En fer-ho, els esperen unes dècimes de segon de caiguda lliure, distància existent entre el sobret i la tassa de cafè, la qual és d’una petitesa extrema. Tot seguit, els granets s’endinsen suaument en la foscor del cafè. Aquest líquid espès, amarg, aromàtic, que presenta una fina capa d’escuma al capdamunt, acull els dolços cossos absorbint-los pausadament, dissolent-los per ordre d’arribada ajudat per l’alegre dansa d’una cullereta minúscula, la qual repica sonorament les parets de la tassa que, de tan petita que és, té dificultats per mantenir el seu propòsit, contenir el contingut que li ha estat dipositat. El sucre del sobret existia, ha desaparegut i jo en sóc l’únic testimoni.