dilluns, 15 de juny de 2015

Jugar amb el temps (Antònia García)

“Com un gat amb una troca,
cada instant jugo amb el temps”

El canvi, 1998, Miquel Bauçà

M'imagino el temps com una troca de llana, flonja i suau. Jo sóc el gatet juganer, la toco amb la pota per veure què fa. La troca es mou una mica cap allà, però un cap se m'enganxa a les urpes. L'estiro, el vull desenganxar però només aconsegueixo fer un bon embolic. Fins que ve l'Ariadna. Mixeta! Què has fet? Deixa estar la troca, au. I amb mans delicades desfà els nusos, posa la troca al respatller d'una cadira, per tensar-la, i comença a capdellar el temps...
El temps s'ha atapeït, s'ha fet una bola. Ha caigut a terra i ha rodolat. Faig uns quants salts, m'hi acosto, alço la pota però no goso tocar-lo. Ep! Quieta, mixeta! L'Ariadna s'ajup i el plega. El cabdell es va engruixint i la troca es fa petita. El temps canvia. El que abans era gros ara és poca cosa.
És poca cosa, per a un gat com jo, jugar amb un fil de llana, passar l'estona ajagut a l'estora o, de nits, des de la petita teulada de casa, mirar el raig rutilant d'una estrella situada a anys llum, que no se sap si existeix ara mateix. La seva resplendor encara m'arriba a les pupil·les. Però potser es va apagar fa molt de temps.
Fa molt de temps..., fa poc temps..., avui, ahir, demà... Els gats no en sabem res, d'aquests conceptes. El temps és un invent dels humans. L'ahir és la memòria. El demà és el destí. L'avui és el que compta. Avui, llepar-me el pèl fins que quedi ben net. Llepar-me les potes, passar-me la llengua pel morro. Miolar, amb la cua ben dreta, reclamant el menjar. L'Ariadna em prepara un platet amb llet i aboca una llauna de boletes per a gats en un altre plat. Té, mixeta, té! Avui, com cada dia, puntual com un rellotge.
Un rellotge, tic-tac, tic-tac, és aquest objecte que vol fer presoner el temps i no pot. Les hores, els instants, no els marquen aquests signes, aquests intervals tots iguals. De vegades una hora triga a passar igual que triga un instant. I hi ha instants inacabables, terribles. Ni els rellotges digitals, ni els de corda, els de sorra, o els d'aigua, no han pogut mai mesurar els moments de goig i els de tristesa, que són de diferent durada per a cadascú.
Cadascú que pensi el que vulgui, dels rellotges i dels calendaris. Els gats en tenim prou amb la claror del sol i la foscor de la nit. I tenim també un rellotge biològic, sabem que hem de menjar quan tenim gana i que hem de procrear quan l'instint ens ho mana. Tota altra cosa, per a un gat, és com jugar amb el temps, fer girar la roda, veure com les tres germanes filen, mesuren i tallen el fil.
El fil del temps és aquest cabdell ben rodó que l'Ariadna guarda en una bossa, i és aquesta troca nova que agafa, en busca el cap, la tensa al respatller i comença a capdellar-la. Jo m'assec al seu davant i miro com ho fa. El temps dansa, a les seves mans, amb moviments rítmics. L'Ariadna em mira, agafa uns trossos de fil sobrers i me'ls deixa a tocar de les potes. Això és per a tu, Mixeta. Amb les desfiles del temps, sí que hi pots jugar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada