dilluns, 22 de juny de 2015

Desaparició (Anna Collado)

Corria el mes de setembre de 1890. Un matí, quan el noi s’estava preparant per anar a la universitat, algú va picar a la porta del seu dormitori. Va anar a obrir esperant que fos la propietària de la pensió, però no l’era.
Vivia allà des de l’inici de curs. Era un noi reservat i bon estudiant. No tenia gaires amics. Passava bona part del dia entre la facultat i la biblioteca i el cap de setmana feia d’aquell dormitori el seu santuari. Només en sortia per menjar, la major part de les vegades a la mateixa pensió. Llegia i llegia novel·les i assaigs diversos per ampliar els seus coneixements en filosofia, branca que havia escollit després de molt pensar en pros i contres. Era prim i esblanqueït, doncs el sol pràcticament mai no acariciava la seva pell. Duia els cabells molt ben pentinats, amb una gran clenxa al bell mig del cap. Ara ja no, però havia estat el pentinat de moda feia uns anys. Poc l’importava que ja no ho fos mentre ell s’hi seguís sentint còmode.
L’habitació era humil, però l’ordre i la neteja la presidien. El reduït espai no donava per molt de mobiliari. Ni tan sols hi havia pogut encabir un escriptori. És per això que quan era a casa solia estudiar ajagut damunt del llit. Comptava amb un llit, dues cadires i una tauleta de nit on hi tenia el necessari per fer la toilette diària. A les parets, hi tenia els retrats dels pares i algun altre que el transportava a casa. Damunt la tauleta el reflex d’un mirall el retornava al present. Els penja-robes l’ajudaven a organitzar l’espai. El noi era metòdic i endreçat.
Coneixia a la perfecció totes les olors i tot els sorolls que arribaven a la cambra. Al matí, els refilets dels ocells i la flaire humida de la rosada li donaven el bon dia. Cap al migdia era el soroll de les rodes dels carros i l’olor de les viandes que encara no s’havien pogut vendre al mercat el que s’escolava per la finestra. Per la nit, la quietud li permetia escoltar l’espurneig dels petits estels del cel i sentir l’olor de terra de la lluna plena.
Responent al toc, l’estudiant va obrir la porta de la cambra, va traspassar-la i la va tancar darrere seu. Endut per l’atracció del visitant, ho va deixar tot tal i com estava i va marxar. Ni la propietària de la pensió, ni els professors i companys de la universitat no en van saber mai més res. Alguns testimonis declaraven haver-lo vist caminar sol carretera enllà, cap al nord, camí de casa probablement, deien. D’altres, juraven haver-lo vist amb el pintor Van Gogh, però aquest, interrogat per la policia, sempre va negar haver-lo conegut.
Van Gogh va demanar poder visitar la seva cambra... Potser algun detall ens pot donar alguna pista. El pintor va decidir reproduir-la sobre la tela per si això l’ajudava a fer visible el que als ulls semblava invisible, però no va ser capaç de trobar res que n’expliqués la desaparició. L’estudiant s’havia fos per sempre, però les nostres retines sempre retindran la imatge de la seva cambra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada