dilluns, 8 de juny de 2015

El nàufrag (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny
Amic que em llegiu,
Aquí em teniu: nàufrag d’un vaixell mercant. Érem trenta com jo, mariner de primera. El capità, el timoner, el grumet... He nedat molt, bon nedador, no hi ha ningú tan capaç com jo de nedar tan ràpid.
El capità, l’últim en abandonar el vaixell, tal com cal. L’havia precedit tota la tripulació, amb el grumet al davant, el contramêtre (li dèiem així perquè va néixer a França) i el carpintero (perquè ho va fer a Màlaga).
El grumet va poder pujar en un pal que havia caigut primer. Ell i prou. Un mariner vell volia pujar-hi ell, i gairebé ho hauria aconseguit, però el capità ho va veure i li va pegar un cop de puny que el va deixar grogui. El capità va fer notar que era honrat, perquè hauria pogut pujar-hi ell, al tronc, fent valer la força bruta. Fou tot molt emotiu, perquè el noiet va poder continuar dalt del pal. Tant de bo que hagi pogut arribar en un lloc habitat, on no hi hagi cap indígena dolent i que tingui un riu amb aigua bona, perquè, de peix, ja en trobarà al mateix mar.
Jo no vaig poder fer re per ell ni per cap d’altre, l’amor a la vida em va obligar a nedar en direcció contrària, perquè em vaig afigurar que l’illa era propera. Però n’hi havia una altra, al nord, on podrien haver arribat tota l’altra gent.
Ja era de nit quan, portat per una gran onada, vaig quedar defallit a l’arena, i em vaig quedar allà mateix tota la nit, ben quiet i atemorit. Va arribar l’alba i em vaig aixecar, vaig trobar un riu i vaig beure aigua, bona i neta. Vaig d’alguna fera i contra la pluja i el llamp. D’animal ferotge, n’hi ha? No he oït cap rugit per ara. En canvi, he oït el cant d’algun ocell entre l’arbreda, de dia, i algun lament de l’òliba a la nit. Un dia vaig caçar una llebre. Un altre, un conill; l’endemà, un ocell gran, el que no canta, perquè el cantaire, el deixaré amb vida, encara que em quedi amb gana.
Faltat del riu em moriria... gràcia del Cel per l’aigua bona que hi ha per a beure i per a rentar-me. També hi ha herba verda i humida, molta arbreda, l’arbre fruiter també hi té vida, hi viu el coco dolç i bo i abundant. A l’altre extrem de l’illa, no hi he anat encara, em fa por. Podria haver-hi algun indígena dolent o tota una colla… Quin horror…!
Últimament he trobat una cabana mig derruïda, feta del tronc del cocoter, i a l’interior hi he trobat paper blanc i net d’un quadern antic i tinta negra de la Xina que utilitzaré per reflectir al paper la meva demanda, el meu prec, amb lletra clara i neta, amb una ploma d’au, ben afilada, completament Intel·ligible per a l’ull caritatiu que l’interpreti.
També he trobat una ampolla de vidre fort, i un tap hermètic per a tapar-la bé. Hi podré ficar la carta per llançar-la al mar.
Ara ja he comptat trenta vegada l’eixida del rei del dia i trenta del regnat de la lluna… I, què hi faig, jo, aquí? Morir-me d’enyorança, de falta de companyia, d’abandó de la família, de la gent coneguda i amiga.
Aquí a l’illa corre perill la meva vida, la meva ànima, perquè podria embogir de tanta por. Em cal l’ajuda d’un mariner bo i valent, d’un capità com el meu, que pugui arribar a l'illa, un home fort... Compadiu-me i treieu-me del perill, que hi va la meva vida i la meva felicitat!
Ajudeu-me que, a l’illa, em moriré de pena i d’enyorança i de por per tot allò inconegut. Hi hauria qui hi viuria feliç i tranquil; jo no puc, em manca la companyia de la dona, del fill i de la filla, mare i germà i germana. No hi anava gaire, jo, a navegar, però ara hi ha una gran diferència. El vaixell on jo navegava, “El valent”, va naufragar a prop d'una illa, a 30º , migjorn i 27º , llevant.
Jo hi anava com a primer oficial del capità. No vaig abandonar la meva brúixola i això m’ha anat molt bé perquè puc indicar l'emplaçament de l’illa i, no gaire lluny, cap al nord, hi ha l’altra, on podrien haver arribat tota la colla. Ajudeu-la també...!
Compadiu-me i treieu-me del perill, que hi va la meva vida i la meva felicitat!
Ajudeu-me, que a l’illa em moriré de pena i d’enyorança!
Oïu el meu clam a trenc de l’alba!
Veniu, veniu amb cap tardança!
Torneu-me a la civilització...!
Per l’amor de Déu...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada