 |
| Autora: Montserrat Fortuny |
i les campanes resen
i s'hi afegeix el so
del tren que les desperta.
El so és molt sonor,
no s'assembla a cap càntic
però és alegre i formós,
bellugadís, no estàtic.
Les flors treuen el cap,
aixecant-lo de l'herba,
i l'herba fa un clap
per a recollir la fulla.
La fulla que ha nascut
ja s'ha tornat groguenca
i per això ha caigut
damunt la gespa fresca.
La fulla groc-vermella
es queda damunt l'herba
que, amatent, li fa
clots per a refugiar-la.
El núvol que ha passat
ha originat la pluja
i aquesta ha mullat
tota la verdor que puja.
El tren va llançant
el seu crit entusiasta
i el repeteix, llunyà,
l'eco de la muntanya.
Tot això és ben cert,
tot existia,
jo ho vaig contemplar.
Vaig notar que ho sentia.
I ningú més
no en pot donar raó...
Així és la vida!
Així és la mort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada