Veure’t així, com un petit ocell, esgotat, vençut, arran de la vora del
mar, és la imatge colpidora que mai hagués imaginat poder veure.
Com un petit Faust cercaves amb la mare i el germà
horitzons llunyans on poder gaudir d’una vida segura, on créixer en pau.
No ha pogut ser. Més la imatge del teu petit cos
que reposava a la sorra ha remogut les consciències de milions de persones. El
clam, com sonor brogit, ha recorregut el món sencer.
El teu viatge als inferns, el teu sacrifici vital,
serà, en un esdevenidor, profitós per a gent, que com tu, cercarà alliberar-se
de l’opressió de governs absolutistes, opressors de les llibertats individuals.
Petit Faust, ets la icona, el símbol dels països
oprimits, oblidats i menyspreats que a partir d’ara començaran a comptar. I la
resta del món dit occidental, molt desenvolupat, haurà de posar fil a la agulla
per endegar polítiques on tothom compti i ningú sigui segregat.
Ho sento, petit Faust. Veure la teva imatge em
colpeix el cor. Llàgrimes sinceres em ceguen i m’omplen de tristor.
Des d’ara un nou estel llueix al firmament i al
cor de la bona gent.
Benvolguda Carme, gràcies per aquest escrit. El petit Aylan restarà sempre a la nostra memòria com a símbol de les injustícies del món en el que vivim. Una abraçada.
ResponElimina