Llenço la
botella al mar amb la fe que algú la trobi en alguna platja civilitzada, on un
nen l’agafi i la dugui tot rient i content a l‘avi del poble, aquell que tingui
memòria antiga i pugui trobar l’illa on em trobo perdut.
L’illa, no és gaire
gran, té un riu que la parteix per la meitat, l’aigua flueix alegre, freda i
regalada entre la flora ardent de color i de llum.
No conec cap
dada que pugui donar referència d’on trobar el lloc de l’illa. Maleïda illa,
que em te captiu. He perdut la memòria, no recordo quan vaig menjar pa amb
tomàquet per última vegada. Hi mira que m agrada, em torna boix, la baba em
mulla la galta dreta, quan imagino el pa vermell de tomàquet!
Confio que el
corrent marí dugui la botella a bon port i aviat em vingueu a buscar.
Una forta
abraçada del nàufrag avorrit.
P. D. La barba
m’arriba a l’engonal.
Pepitu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada