L’únic testimoni (Antònia García)

Jo, aquí, sol,

sense esperança,

buit per dins,

mort per dins,

enmig de solitaris.

Veig com tot ha canviat.

Ara el prat és un erm,

ara hi ha el gulag,

el patiment,

i cap indici

de canvi.

Alço les mans

en un gest inútil,

l'ànima tan presonera

com el cos,

les mans ensangonades,

el cor glaçat

i, damunt meu,

un cel de plom.

Sucre dissolt (Anna Collado)

Estripo barroerament amb els dits el sobret de sucre decorat amb colors vius com els del rètol del bar: una barreja harmoniosa de colors disposats a l’estil de trencadís gaudinià que tan de moda està en els darrers temps. Feta aquesta acció, que qualsevol mitòman podria titllar gairebé de vandàlica, inclino lentament el sobret amb la precisió que requereix la tasca. Ho faig, per tant, de manera que es creï l’angle just i necessari perquè els minúsculs granets de sucre, petits cossos d’estructura i opacitat cristal·lina, abandonin la seva dolça llar. En fer-ho, els esperen unes dècimes de segon de caiguda lliure, distància existent entre el sobret i la tassa de cafè, la qual és d’una petitesa extrema. Tot seguit, els granets s’endinsen suaument en la foscor del cafè. Aquest líquid espès, amarg, aromàtic, que presenta una fina capa d’escuma al capdamunt, acull els dolços cossos absorbint-los pausadament, dissolent-los per ordre d’arribada ajudat per l’alegre dansa d’una cullereta minúscula, la qual repica sonorament les parets de la tassa que, de tan petita que és, té dificultats per mantenir el seu propòsit, contenir el contingut que li ha estat dipositat. El sucre del sobret existia, ha desaparegut i jo en sóc l’únic testimoni.

Un núvol ha passat (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

La tarda se'n va a jóc

i les campanes resen

i s'hi afegeix el so

del tren que les desperta.

El so és molt sonor,

no s'assembla a cap càntic

però és alegre i formós,

bellugadís, no estàtic.

Les flors treuen el cap,

aixecant-lo de l'herba,

i l'herba fa un clap

per a recollir la fulla.

La fulla que ha nascut

ja s'ha tornat groguenca

i per això ha caigut

damunt la gespa fresca.

La fulla groc-vermella

es queda damunt l'herba

que, amatent, li fa

clots per a refugiar-la.

El núvol que ha passat

ha originat la pluja

i aquesta ha mullat

tota la verdor que puja.

El tren va llançant

el seu crit entusiasta

i el repeteix, llunyà,

l'eco de la muntanya.

Tot això és ben cert,

tot existia,

jo ho vaig contemplar.

Vaig notar que ho sentia.

I ningú més

no en pot donar raó...

Així és la vida!

Així és la mort! 

Abans (Núria Soler)

Ha passat un núvol, amb les gotes d’aigua que ha desprès, la terra ha començat a reviure. Els primers bris d’herba han tintat els camps de verd tendre, alguna flor boscana ha tret el cap amb timidesa i el color ha brillat enmig del verd. La saba dels arbres s’ha reviscolat i ha brotat una fulla i després una flor. Els insectes han anat de flor en flor i han repartit vida que ha esdevingut fruit.

Tot ha fruitat i, gràcies als rajos del sol, els fruits han madurat i han alimentat els éssers vius. Els ocells van i vénen, enfeinats mentre els creix la mainada. Els camps de blat són a punt per a la sega, l’home s’afanya abans no acabi el bon temps.

Un tro ha ressonat a la llunyania, ha plogut i ha entollat la terra, han desaparegut les orenetes, ja no hi flors boscanes, comencen a veure’s els primers bolets i les móres agafen color. L’herba, encara alta, s’ha inclinat. La fulla que va ser tendra s’ha assecat, ha caigut i una catifa groga i marró ha entapissat la terra. En el silenci ha ressonat el càntic d’un tren en la llunyania.

Després... No puc explicar tot el què ha passat després. El cel i la terra s’han vist trasbalsats per l’horror que només l’home és capaç de provocar. Ha cremat la terra, els arbres, l’herba, les flors. Ningú no ha pogut plantar blat, els ocells han marxat per cercar indrets millors, el tren ja no passa i jo he quedat per dir-vos que tot això existia, que ha desaparegut i jo en sóc l’únic testimoni.

D’un vers (Carme Marquès)

Un núvol ha passat,

ha brotat una fulla

i ha caigut

i s’ha inclinat l’herba.

Un tren llunyà

ha entonat un càntic.

Tot això existia,

ha desaparegut

i jo sóc l’únic testimoni.

(Liudmila Petrushevsaya)

Mes, ai, no vull plorar.

Què hi fa una fulla

quan milers brotaran

brodades als arbres

com obres d’art.

L’herba, curulla de flors

mai més es clourà.

El tren, al seu pas,

un estol d’ocells espantà

i els  cants pregonen

alegres balades d’amor

que hi ha al seu voltant.

Tànatos desaparegut

esperarà pacient, sempre pacient.

La cambra d’Arle (Antònia García)

La representació és acabada. En Pere, sol, assegut a primera fila del pati de butaques, contempla l'escenari buit. Encara està en la pell del seu personatge. Els passa sovint, als actors. Costa, canviar de pell.

A l'escenari, l'ambientació d'una cambra, la de Vincent van Gogh. Un llit a la dreta, amb dos coixins. Darrere de la capçalera, un penjador amb roba i un barret de palla. Dues cadires, dues portes, una tauleta amb un calaix. Damunt de la tauleta, un gibrell, una gerra d'aigua i alguns objectes, dos flascons, un pot... A l'esquerra, una tovallola penjada d'un clau, arran de la porta.

En Pere pertany a un grup d'aficionats a les arts escèniques. Ara, en aquest teatre de barriada, estan representant l'obra Un pintor a la Provença, inspirada en la vida del famós pintor neerlandès. Però ell treballa d'administratiu en unes oficines. Aquesta és la feina amb què es guanya les garrofes. I dos cops a la setmana, en sortir de la feina, es troba amb els amics per assajar. El teatre és la seva afició principal, l'activitat que li permet sortir d'ell mateix i entrar en un món imaginari.

Ara, assegut a la butaca, parla mentalment amb el seu personatge. Se l'imagina entrant en aquella habitació, obrint la finestra perquè li arribi l'aire fresc que ve del Roine, traient el cap per veure els vianants que travessen la plaça Lamartine, escoltant les veus dels nens que juguen...

—Com era, de veritat, la teva cambra, Vincent? Tenia aquests colors tan vius?

—Oh, no! Ni de bon tros... Aquests colors responien al meu estat d'ànim. No et passa igual a tu, Pere? No fas una imatge diferent de la teva realitat, segons els sentiments que t'envaeixen?

—Vincent, com podies estar bé, aquí, amb aquests pocs mobles?

—No em calia res més, amic meu. En aquesta habitació de l'esquerra guardava les teles, els pinzells i les pintures. La vaig arranjar una mica quan va venir el meu amic Gauguin. Un gran pintor, en Gauguin! Però va viure poc temps, amb mi: tenia un geni de diables i ens barallàvem per qualsevol cosa. I jo... Ara reconec que jo també tenia un caràcter molt reconsagrat. Sempre estava de futris. La gent no m'entenia, tret del meu germà Theo.

—Vas tenir una vida difícil, oi? Amb molts problemes greus...

—Que ho dius per això de l'orella? Doncs, sí, Pere, és veritat. Tot em va sortir malament. Vaig ser més pobre que una rata. I no parlem de les dones... Una decepció darrere d'una altra... Jo només vaig ser feliç les estones que vaig tenir els pinzells als dits. La resta de la meva vida va ser trista i freda. I tu que en aquest teatre fas el meu paper, ho saps prou bé.

Van Gogh té raó. En Pere s'ha pres molt seriosament el seu personatge. Quan representa l'obra a dalt de l'escenari, davant del públic, entra a la cambra de ficció que sent seva. També són seves les cadires. Es renta les mans al gibrell. S'asseu al llit, damunt de la vànova vermella, i des d'allí va expressant els pensaments en veu alta. Després, portat per un rampell de bogeria, treu els cavallets i les pintures al mig de l'escenari i pinta amb traços enèrgics aquells quadres, amb colors tant intensos que gairebé fan mal als ulls. És l'ànima del pintor, el que representa. És la llum brillant de la Provença, el groc dels blats, el blau del cel estrellat. En Pere s'hi sent transportat i, finalment, pinta a batzegades els corbs negres damunt del groc, fins que omple tota la tela de negre, presagi de la mort que ja truca a la porta...

La funció s'ha acabat. La gent aplaudeix. Els actors i les actrius surten a l'escenari per saludar. Després van als camerinos, es treuen el maquillatge i es canvien de roba. En Pere, cansat de l'esforç i de l'emoció del seu paper, quan a la platea ja no hi queda ningú s'asseu a descansar uns moments. deixa de ser en Vincent i torna a ser en Pere. Però molt a poc a poc, perquè l'esperit del pintor es resisteix a abandonar-lo. Van Gogh se li arrapa al braç i li assenyala l'escenari, la seva cambra d'Arle, el llit, les cadires... D'alguna manera, el pintor se sent viu en les paraules de l'actor. En Pere nota la seva presència. Però els llums es van apagant, la platea i l'escenari s'enfosqueixen i l'esperit, a contracor, li deixa el braç lliure i es dilueix.

Desaparició (Anna Collado)

Corria el mes de setembre de 1890. Un matí, quan el noi s’estava preparant per anar a la universitat, algú va picar a la porta del seu dormitori. Va anar a obrir esperant que fos la propietària de la pensió, però no l’era.

Vivia allà des de l’inici de curs. Era un noi reservat i bon estudiant. No tenia gaires amics. Passava bona part del dia entre la facultat i la biblioteca i el cap de setmana feia d’aquell dormitori el seu santuari. Només en sortia per menjar, la major part de les vegades a la mateixa pensió. Llegia i llegia novel·les i assaigs diversos per ampliar els seus coneixements en filosofia, branca que havia escollit després de molt pensar en pros i contres. Era prim i esblanqueït, doncs el sol pràcticament mai no acariciava la seva pell. Duia els cabells molt ben pentinats, amb una gran clenxa al bell mig del cap. Ara ja no, però havia estat el pentinat de moda feia uns anys. Poc l’importava que ja no ho fos mentre ell s’hi seguís sentint còmode.

L’habitació era humil, però l’ordre i la neteja la presidien. El reduït espai no donava per molt de mobiliari. Ni tan sols hi havia pogut encabir un escriptori. És per això que quan era a casa solia estudiar ajagut damunt del llit. Comptava amb un llit, dues cadires i una tauleta de nit on hi tenia el necessari per fer la toilette diària. A les parets, hi tenia els retrats dels pares i algun altre que el transportava a casa. Damunt la tauleta el reflex d’un mirall el retornava al present. Els penja-robes l’ajudaven a organitzar l’espai. El noi era metòdic i endreçat.

Coneixia a la perfecció totes les olors i tot els sorolls que arribaven a la cambra. Al matí, els refilets dels ocells i la flaire humida de la rosada li donaven el bon dia. Cap al migdia era el soroll de les rodes dels carros i l’olor de les viandes que encara no s’havien pogut vendre al mercat el que s’escolava per la finestra. Per la nit, la quietud li permetia escoltar l’espurneig dels petits estels del cel i sentir l’olor de terra de la lluna plena.

Responent al toc, l’estudiant va obrir la porta de la cambra, va traspassar-la i la va tancar darrere seu. Endut per l’atracció del visitant, ho va deixar tot tal i com estava i va marxar. Ni la propietària de la pensió, ni els professors i companys de la universitat no en van saber mai més res. Alguns testimonis declaraven haver-lo vist caminar sol carretera enllà, cap al nord, camí de casa probablement, deien. D’altres, juraven haver-lo vist amb el pintor Van Gogh, però aquest, interrogat per la policia, sempre va negar haver-lo conegut.

Van Gogh va demanar poder visitar la seva cambra... Potser algun detall ens pot donar alguna pista. El pintor va decidir reproduir-la sobre la tela per si això l’ajudava a fer visible el que als ulls semblava invisible, però no va ser capaç de trobar res que n’expliqués la desaparició. L’estudiant s’havia fos per sempre, però les nostres retines sempre retindran la imatge de la seva cambra.

L’habitació (Carme Marquès)

 N’és plena de colors,

més ai, sense ànima des de que

en fugir un dia, la deixà buida de vida.

Per la finestra es cola la llum

que trista en plora l’absència.

Els amants, quan units llum i rauxa,

jugaven amb mil colors i procreaven fills

lluminosos, plens de vida, per a l’eternitat.

El quadre, molt acolorit, representa un dormitori. Un llit estret arraconat a la paret, dues cadires, una taula de fusta amb calaix, un rentador de mans, al costat esquerre, una tovallola penjada d’un clau... Quadres, un mirall i una finestra mig oberta cap a un paisatge verd. Un s’imagina un espai ple d’arbres.

L’autor del quadre, Vicent Van Gogh, ànima turmentada per l’enginy creador, mai va ser famós en vida tot i els centenars d’obres que va pintar. Reclòs cap al final de la seva vida a Auvers-sur-Oise, França, hi va morir en disparar-se un tret al cap.

La seva obra vol explicar la lluita contra la follia o la comprensió de l’essència espiritual de l’home i la naturalesa. Per a ell, el color i el traç gruixut de les pinzellades representaven el simbolisme principal de l’expressió.

Per sort podem gaudir de la seva obra en visitar diversos museus del món famosos per exposar el seus quadres, o bé si entrem a Internet.

Un any (Anna Collado)

U de gener. Un any per endavant, dotze mesos, cinquanta-dues setmanes, tres-cents seixanta-cinc dies, vuit mil set-centes seixanta hores, cinc-cents vint-i-cinc mil sis-cents minuts, trenta-un milions cinc-cents trenta-sis mil segons!

Què en podem fer de coses en tot aquest temps! I com costarà tornar a gaudir de la nit de Cap d'Any! Amb els seus espanta-sogres, confetis, barrets amb plomalls brillants, els dotze grans de raïm, ni un menys ni un més, els riures amb els amics i el brindis amb cava pels que ja no hi són i pels que vindran.

Amb el matí de Reis i la il·lusió dels regals se'ns acaben les vacances i tornem a la rutina: feina, estudis, activitats... Dies curts i freds ens obliguen a restar a casa i quan volem adonar-nos ja som al febrer, que com és tant curt passa volant!

Entre disfresses i calçotades arribem a Setmana Santa i, segons com cau, tenim Sant Jordi a la cantonada. Llibres i roses vénen de bracet amb el bon temps. Comencem a treure capes d'abric i cada dia és més llarg que l’anterior. Sense saber com ha passat, ja duem màniga curta i seiem a les terrasses els vespres suaus i clars de la primavera tardana.

I, de sobte, sentim els primers petards que, si no esclaten perquè el Barça ha guanyat un any més la Champions, ho fan perquè aviat serem a Sant Joan. Llavors ve quan ens atipem de coca i cava i ens adonem que: Vatua Déu! Ja ens ha passat mig any!

Però l'altre mig any se'ns precipita en picat davant els nostres ulls perquè entre vacances d'uns i d'altres, quan ens aturem a pensar ja som a setembre i preparem l’inici de curs, la tornada a la feina i a les activitats quotidianes i ens distraiem passatgerament amb la Diada i la Mercè. Passada la Mercè de seguida arriba l’octubre amb les catifes de fulles seques que trepitgem mentre ens comença a arribar la flaire de castanyes torrades. I quan el darrer panellet encara ens llisca gola avall o entre budells, depenent de la digestió de cadascú, els carrers s’omplen de llums de colors i entrem en la voràgine d’aquesta orgia de gola i consum que anomenem Nadal.

Més tard que d’hora, tornem a estar reunits amb espanta-sogres, confetis i barrets amb plomalls brillants i estem a punt d’empassar-nos els dotze grans de raïm, ni un menys ni un més; estem rient amb els amics i brindant amb cava pels que ja no hi són i pels que vindran aquest nou any que tenim al davant curull de tant de temps per fer tantes i tantes coses.

Com passa el temps! (Montserrat Fortuny)

Com m’ha passat el temps!

Per a explicar-ho no he volgut recórrer a cap dels models que ens ha posat la nostra “senyo” d’aquesta setmana, no. He anat en una de les prestatgeries de llibres que tinc i he agafat els RECULLS que guardo, amb tot l’afecte, del nostre Taller d’Escriptura Creativa.

Em semblava que feia pocs dies que en tenia dos, després tres, després... Ja en tinc set! En un obrir i tancar d’ulls.

Com va començar tot?

Un dia, a Sant Feliu de Guíxols, en una celebració, vaig conèixer una senyora molt agradable, una mica més gran que jo, la Rosó. Ens vàrem retrobar a la platja, cada dia, i l’amistat va contiuar.

En saber que m’agradava escriure, em va comentar que una germana seva, més jove que nosaltres, la Núria, anava a un taller d’escriptura del Guinardó i em va engrescar perquè també hi anés jo. Hi vaig anar i, sí, em va agradar molt.

També em va plaure moltíssim la professora, la Consol, però només vaig gaudir del seu mestratge un curs, perquè ben aviat se’n va anar a fer poemes per als àngels, després d’una llarga malaltia. Però ens va deixar les ganes d’omplir de lletres els papers blancs.

Aquell curs vaig tenir el meu primer Recull a les mans, amb escrits de totes les alumnes que hi havia llavors. Les més veteranes i que han continuat fins ara, ja en tindran quinze... I és això, els quinze anys del Taller, que celebrem enguany.

Aquest primer que tinc és el del curs 2007-2008. Porta a la coberta la imatge del vidre d’una finestra, regalimant aigua, amb una fulla d’arbre, vermella, i unes lletres grogues que diuen: BOCINS ÍNTIMS, i la introducció encara és feta per la nostra mestra i amiga, la Consol, i parla per primera vegada del nostre blog, “El poder de les lletres”. En aquest recull hi escrivim: Maria Lluïsa Aragonés, Mari Carmen Briones, Montserrat Fortuny, Antònia García, Dolores Marín, Carme Marquès, Carme Martín, Coral Romà, Pilar Riudor, Núria Soler i Inma Vila.

Unes quantes van deixar de venir en no tenir la mestra. Però nosaltres ens vàrem conformar a portar la classe les més veteranes, una setmana cadascuna. Més endavant es va augmentar el nombre de “mestres” setmanals.

En el Recull del curs següent, el 2008-2009, la coberta porta el títol de “Pluja de lletres”, representa un pont antic, del Japó, amb una noia amb paraigua que hi passa, i les lletres blanques, que ressalten en la foscor del cel, diuen C O N S O L, com si fossin flocs de neu, entremig de lletres petites, que no es deixen llegir. Això indica com n’estàvem, d’enyorades, encara! Només quedàrem al peu del canó: Maria Lluïsa Aragonés, Montserrat Fortuy, Antònia García, Carme Marquès, Coral Romà i Núria Soler. Però amb molts més fulls cadascuna i un treball en comú: “Les agulles d’estendre”. Molt interessant.

El del curs 2009-2010, només diu: ”Taller d’Escriptura Rocaguinarda” i les xifres corresponents i hi ha una fotografia de flors blanques d’ametller, feta per la Núria. I les escriptores som: Maria Lluïsa, Montserrat (amb dibuixos de color), Antònia, Coral i Núria, també amb moltes pàgines cadascuna i un escrit comú: “El mercat del Guinardó”, en el qual no hi vaig participar perquè no el coneixia, ja que no era el meu.

El de 2010-2011, com tots els següents, tots porten el mateix: “Taller d’Escriptura…” i el curs. I aquest, una foto que ocupa tota la plana, molt bonica, d’un arbre ple de fulles vermelles, del jardí de la Núria, i feta per ella. Hi ha una nadala escrita en comú i dedicada als quatre elements: Foc – Aire – Aigua – Terra. Hi participem: Maria Lluïsa Aragonés, Montserrat Fortuny, Antònia García, Coral Romà i Núria Soler. També amb moltes pàgines cadascuna.

El Recull del 2011-2012 té per portada la imatge d'un bosc on els arbres, en lloc de fulles tenen llibres i n’hi ha alguns, de llibres, que han caigut a terra i han quedat oberts. Porta dos escrit comuns: “La màgia de les paraules”, una història que passa a la llibreria Rocaguinarda i que acaba quan es coneix el personatge principal, que és el bandoler que dóna nom a la Cooperativa i Llibreria. L’altre, està escrit només amb monosíl·labs i les escriptores som: Mercè Clemente, Anna Collado, Montserrat Fortuny, Antònia García, Montserrat Lledó, Carme Marquès, Dolors Oller, Raquel Pèrez, Coral Romà i Núria Soler. I va resultar molt graciós i divertit de confeccionar. Les mateixes autores som les que ocupem, cadascuna, els fulls restants del quadern.

El de 2012-2013, és diferent: hi ha una noia escrivint, a la platja. Està asseguda d’esquena, a la sorra, en una tovallola, que és l’estelada. Al fons, molt a prop, el mar. Les autores dels escrits de l’interior són: Anna, Antònia, Carme (als seus escrits sempre hi apareix un arbre), Coral, Dolors, Laura, Montserrat i Núria. Aquesta vegada només hi surten els noms de pila. Els escrits no són tan llargs. Hi ha dibuixos de colors.

2013-2014:dibuix modern, de persones estrafolàries llegint llibres i portant roses. A l’interior hi ha un escrit comú: “Amnèsia”. I els escrits de cadascuna: Anna, Antònia, Carme, Coral, Elisabet, Laura, María Jesús, Montserrat, Núria i Pilar. Tots amb boniques fotos o dibuixos de coloraines.

Per això dic que aquesta col·lecció de Reculls indica com passa de pressa el temps. En un tancar i obrir d’ulls, en tinc set, a la llibreria, i aviat (jo ho faig a l’estiu) prepararem els fulls per a confeccionar el del curs 2014-2015, cosa que ens fa molta il·lusió a totes, molt ben avingudes i amants de l’escriptura, i així podrem celebrar l'aparició del número quinze, amb l’esperança de continuar molt més temps… el que se’ns escapa de les mans però que perdura al cor!

Jugar amb el temps (Antònia García)

“Com un gat amb una troca,

cada instant jugo amb el temps”

El canvi, 1998, Miquel Bauçà

M'imagino el temps com una troca de llana, flonja i suau. Jo sóc el gatet juganer, la toco amb la pota per veure què fa. La troca es mou una mica cap allà, però un cap se m'enganxa a les urpes. L'estiro, el vull desenganxar però només aconsegueixo fer un bon embolic. Fins que ve l'Ariadna. Mixeta! Què has fet? Deixa estar la troca, au. I amb mans delicades desfà els nusos, posa la troca al respatller d'una cadira, per tensar-la, i comença a capdellar el temps...

El temps s'ha atapeït, s'ha fet una bola. Ha caigut a terra i ha rodolat. Faig uns quants salts, m'hi acosto, alço la pota però no goso tocar-lo. Ep! Quieta, mixeta! L'Ariadna s'ajup i el plega. El cabdell es va engruixint i la troca es fa petita. El temps canvia. El que abans era gros ara és poca cosa.

És poca cosa, per a un gat com jo, jugar amb un fil de llana, passar l'estona ajagut a l'estora o, de nits, des de la petita teulada de casa, mirar el raig rutilant d'una estrella situada a anys llum, que no se sap si existeix ara mateix. La seva resplendor encara m'arriba a les pupil·les. Però potser es va apagar fa molt de temps.

Fa molt de temps..., fa poc temps..., avui, ahir, demà... Els gats no en sabem res, d'aquests conceptes. El temps és un invent dels humans. L'ahir és la memòria. El demà és el destí. L'avui és el que compta. Avui, llepar-me el pèl fins que quedi ben net. Llepar-me les potes, passar-me la llengua pel morro. Miolar, amb la cua ben dreta, reclamant el menjar. L'Ariadna em prepara un platet amb llet i aboca una llauna de boletes per a gats en un altre plat. Té, mixeta, té! Avui, com cada dia, puntual com un rellotge.

Un rellotge, tic-tac, tic-tac, és aquest objecte que vol fer presoner el temps i no pot. Les hores, els instants, no els marquen aquests signes, aquests intervals tots iguals. De vegades una hora triga a passar igual que triga un instant. I hi ha instants inacabables, terribles. Ni els rellotges digitals, ni els de corda, els de sorra, o els d'aigua, no han pogut mai mesurar els moments de goig i els de tristesa, que són de diferent durada per a cadascú.

Cadascú que pensi el que vulgui, dels rellotges i dels calendaris. Els gats en tenim prou amb la claror del sol i la foscor de la nit. I tenim també un rellotge biològic, sabem que hem de menjar quan tenim gana i que hem de procrear quan l'instint ens ho mana. Tota altra cosa, per a un gat, és com jugar amb el temps, fer girar la roda, veure com les tres germanes filen, mesuren i tallen el fil.

El fil del temps és aquest cabdell ben rodó que l'Ariadna guarda en una bossa, i és aquesta troca nova que agafa, en busca el cap, la tensa al respatller i comença a capdellar-la. Jo m'assec al seu davant i miro com ho fa. El temps dansa, a les seves mans, amb moviments rítmics. L'Ariadna em mira, agafa uns trossos de fil sobrers i me'ls deixa a tocar de les potes. Això és per a tu, Mixeta. Amb les desfiles del temps, sí que hi pots jugar!

La celístia (Núria Soler)

La celístia cobreix la nit sense immutar-se. Com pot ser que el temps passi? Som nosaltres qui passem en el temps.

No ens cansem de buscar la Lluna, ara creix, ara minva, ara no hi és. Aquesta roda no s’atura, aquest és un cercle tancat. Busquem Orió en la nit serena, seguim l’Óssa Major i la Menor, ens encantem amb la lluïssor de Venus o de Júpiter, fins i tot Mart es deixa veure a vegades a ull nu, mentre tots ells, des de la llunyania, continuen el camí immutable que el firmament els ha marcat.

El Sol surt implacable dia rere dia indiferent als nostres desitjos. A l’hivern l’anhelem profundament, l’escalfor ens revifa. Fa esclatar camps i prats per dir-nos que la primavera ha retornat, que tot torna a brotar i que l’aliment que ens cal creixerà al moment previst, que no hem de patir, que ajudada pel nostre esforç la terra fruitarà.

Tot és aquest cercle tancat dintre del qual els éssers vius ens movem i creiem que som nosaltres qui comptem el pas del temps. L’hem repartit en anys, mesos, setmanes, dies, hores, minuts, segons... fraccions imaginàries que ens serveixen per ordenar la vida.

Ens convertim en esclaus d’aquesta distribució i pensem que el dominem, el temps. Ai las, quin greu error!

Quan ens vam trobar en aquest enrenou per primera vegada érem maldestres, les nostres capacitats eren reduïdes però teníem una cosa diferent dels altres éssers que poblaven la Terra que és difícil d’explicar car és difícil d’entendre. Teníem la capacitat de superació i, de mica en mica, la vam anar desenvolupant. Ara, d’aquesta capacitat en diem intel·ligència i, cal reconèixer-ho, és meravellosa. D’aleshores ençà la progressió de la nostra espècie ha estat inqüestionable i ja hem oblidat aquells inicis. Som els reis en tot, tenim les regnes de la ciència i, encara, anhelem el poder suprem.

Però, sempre aquest però, no hem sortit del cercle i no trobem la manera de fer-ho. El nostre és un cicle vital que de mica en mica, gràcies a la ciència que hem desenvolupat, es va allargant però que s’acaba.

Val la pena gaudir-ne i aprofitar-lo perquè passa volant.

EL PASSAT HA FUGIT, EL QUE ESPERES ENCARA NO HA ARRIBAT, NOMÉS EL PRESENT ÉS TEU (Proverbi àrab).

El rellotge (Carme Marquès)

El rellotge ens condiciona la vida. Ens marca el temps. el pas dels dies, tots els instants de la nostra existència. Ens tiranitza, ballem al seu ritme, ens el marquen les busques: la petita les hores i la gran els minuts. Tossudament.

Som una humanitat atrapada en la voràgine del temps.

Penso que el temps no va existir fins que no es va inventar el rellotge. I, a pesar de tot, les coses rutllaven amb certa normalitat. La gent sabia que quan es feia fosc calia anar cap a casa, sopar, i després, a dormir. Quan sortia el sol i els galls cantaven el quiquiriquic, havia arribat l’hora de llevar-se per anar a treballar.

I, als nostres avantpassats, els habitants de les cavernes, tampoc no els calia el rellotge. Es guiaven pel sol i les estrelles. Els canvis de temps, també els coneixien. La primavera, era quan la bonança seguia al fred. Era el temps de recol·lectar arrels comestibles i d’infantar les femelles de cada espècie.

La següent etapa la copsaven quan el sol estava a dalt del cel i els arbres donaven fruïts. A la tardor recol·lectaven fruits secs i caçaven tota mena d’espècies d’animals que consideraven comestibles. Era el moment d’emmagatzemar carns i gra per consumir la propera estació del fred, durant la qual, la naturalesa es vestia amb una capa gruixuda i freda, que ho cobria tot. Els homes es recloïen dins de les coves, i no en sortien fins que la neu els ho permetia. Sabien que havia arribat el moment quan el tap de gel que obstruïa l’entrada blanca de les coves, es desfeia.

Aquests avantpassats eren gent hàbil, d’una intel·ligència prodigiosa. Van descobrir molts oficis emprats encara en l’actualitat per artesans en múltiples matèries molt útils.

El rellotge en l’actualitat és imprescindible, sense ell la vida quotidiana seria un caos total. La humanitat s’ha multiplicat esponerosament, i les comunicacions mundials, la informació entre països, governs,... són tant complicades que ratllen el caos.

Fóra necessari que tots els rellotges funcionessin alhora perquè la vida fos més plaent per a tothom. 

Essa o essa (Anna Collado)

ID 245011 © Max Blain | Dreamstime.com

Amb la nota que llegiran demano ajuda a qui pugui donar-me-la. Un naufragi em va portar a una illa inexplorada a la qual em mantinc com a únic habitant. Aquí m'hi trobo bé, però començo a avorrir-me. He explorat l’illa de dalt a baix i d'un cantó a l'altre, he acabat la cabana, he gaudit tant de la platja que ara en tinc un greu empatx, gairebé tan greu com el que tinc d'aigua de coco.

Per l'amor de Déu. Treguin-me d'aquí! Ho demano per favor... Qui rebi la nota que vingui a trobar-me. Demano molt?

Nota d'un nàufrag (Antònia García)

AUXILI! AJUDEU-ME!

Em dic Xavier Alzina i Puig.

El meu vaixell, de nom “Drac marí”, que anava amb rumb a Cuba, va naufragar el dia primer d'abril a l'Oceà Atlàntic. Ignoro el punt exacte, però l'última etapa que vam fer era l'illa de Madeira. Em fa l'efecte que tothom ha mort. Jo vaig tenir xamba i, enfilat en un armariet de roure, vaig anat a parar en una illa petita no habitada. Bé, de fet, el primer dia vaig haver de matar un caníbal que hi vivia. Ara, tret de mi, no hi ha ningú.

Ignoro el grau de latitud i de longitud de la meva illa. De nit, damunt meu mateix, veig al cel el Carro Major i la Polar.

He comptat dia rere dia i avui he arribat a 30 d'abril de l'any 2015.

Vaig néixer el 4 de febrer de l'any 1985 a Matadepera, província de Barcelona, Catalunya, Europa. Allí, a Matadepera, hi viu la meva família, al carrer del Forn número 8. Localitzeu-la i dieu-li que encara confio tornar-la a veure.

He provat de fer un rai per anar a mar obert, però en tota l'illa no hi ha arbre que no tingui corc o banyarriquer. Per tant, no em val.

Per fortuna, a l'illa hi ha una font d'aigua. Menjo algun coco i altra fruita i atrapo algun peix, de tant en tant. També caço algun conill. Puc fer foc amb pedra foguera. Però tinc por de tornar-me boig o de morir. Avui, però, a la platja he trobat una ampolla de vidre amb tap. Hi fico una nota, redactada amb tinta de calamar, i la llançaré al mar. ¿Tindré bona fortuna, com he imaginat mentre dormia?

Em cal ajuda urgent! Per favor, porteu l'ampolla i la nota a l'Autoritat Marítima o a Protecció Civil perquè em puguin venir a cercar! No m'abandoneu aquí! Ajudeu-me!

Firmat: Xavier Alzina

Lletra de nàufrag (Carme Marquès)

Per a qui trobi la botella adjunta. Benvolgut receptor. AJUDA’M.

Llenço la botella al mar amb la fe que algú la trobi en alguna platja civilitzada, on un nen l’agafi i la dugui tot rient i content a l‘avi del poble, aquell que tingui memòria antiga i pugui trobar l’illa on em trobo perdut.

L’illa, no és gaire gran, té un riu que la parteix per la meitat, l’aigua flueix alegre, freda i regalada entre la flora ardent de color i de llum.

No conec cap dada que pugui donar referència d’on trobar el lloc de l’illa. Maleïda illa, que em te captiu. He perdut la memòria, no recordo quan vaig menjar pa amb tomàquet per última vegada. Hi mira que m agrada, em torna boix, la baba em mulla la galta dreta, quan imagino el pa vermell de tomàquet!

Confio que el corrent marí dugui la botella a bon port i aviat em vingueu a buscar.

Una forta abraçada del nàufrag avorrit.

P. D. La barba m’arriba a l’engonal.

Pepitu 

El nàufrag (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Amic que em llegiu,

Aquí em teniu: nàufrag d’un vaixell mercant. Érem trenta com jo, mariner de primera. El capità, el timoner, el grumet... He nedat molt, bon nedador, no hi ha ningú tan capaç com jo de nedar tan ràpid.

El capità, l’últim en abandonar el vaixell, tal com cal. L’havia precedit tota la tripulació, amb el grumet al davant, el contramêtre (li dèiem així perquè va néixer a França) i el carpintero (perquè ho va fer a Màlaga).

El grumet va poder pujar en un pal que havia caigut primer. Ell i prou. Un mariner vell volia pujar-hi ell, i gairebé ho hauria aconseguit, però el capità ho va veure i li va pegar un cop de puny que el va deixar grogui. El capità va fer notar que era honrat, perquè hauria pogut pujar-hi ell, al tronc, fent valer la força bruta. Fou tot molt emotiu, perquè el noiet va poder continuar dalt del pal. Tant de bo que hagi pogut arribar en un lloc habitat, on no hi hagi cap indígena dolent i que tingui un riu amb aigua bona, perquè, de peix, ja en trobarà al mateix mar.

Jo no vaig poder fer re per ell ni per cap d’altre, l’amor a la vida em va obligar a nedar en direcció contrària, perquè em vaig afigurar que l’illa era propera. Però n’hi havia una altra, al nord, on podrien haver arribat tota l’altra gent.

Ja era de nit quan, portat per una gran onada, vaig quedar defallit a l’arena, i em vaig quedar allà mateix tota la nit, ben quiet i atemorit. Va arribar l’alba i em vaig aixecar, vaig trobar un riu i vaig beure aigua, bona i neta. Vaig d’alguna fera i contra la pluja i el llamp. D’animal ferotge, n’hi ha? No he oït cap rugit per ara. En canvi, he oït el cant d’algun ocell entre l’arbreda, de dia, i algun lament de l’òliba a la nit. Un dia vaig caçar una llebre. Un altre, un conill; l’endemà, un ocell gran, el que no canta, perquè el cantaire, el deixaré amb vida, encara que em quedi amb gana.

Faltat del riu em moriria... gràcia del Cel per l’aigua bona que hi ha per a beure i per a rentar-me. També hi ha herba verda i humida, molta arbreda, l’arbre fruiter també hi té vida, hi viu el coco dolç i bo i abundant. A l’altre extrem de l’illa, no hi he anat encara, em fa por. Podria haver-hi algun indígena dolent o tota una colla… Quin horror…!

Últimament he trobat una cabana mig derruïda, feta del tronc del cocoter, i a l’interior hi he trobat paper blanc i net d’un quadern antic i tinta negra de la Xina que utilitzaré per reflectir al paper la meva demanda, el meu prec, amb lletra clara i neta, amb una ploma d’au, ben afilada, completament Intel·ligible per a l’ull caritatiu que l’interpreti.

També he trobat una ampolla de vidre fort, i un tap hermètic per a tapar-la bé. Hi podré ficar la carta per llançar-la al mar.

Ara ja he comptat trenta vegada l’eixida del rei del dia i trenta del regnat de la lluna… I, què hi faig, jo, aquí? Morir-me d’enyorança, de falta de companyia, d’abandó de la família, de la gent coneguda i amiga.

Aquí a l’illa corre perill la meva vida, la meva ànima, perquè podria embogir de tanta por. Em cal l’ajuda d’un mariner bo i valent, d’un capità com el meu, que pugui arribar a l'illa, un home fort... Compadiu-me i treieu-me del perill, que hi va la meva vida i la meva felicitat!

Ajudeu-me que, a l’illa, em moriré de pena i d’enyorança i de por per tot allò inconegut. Hi hauria qui hi viuria feliç i tranquil; jo no puc, em manca la companyia de la dona, del fill i de la filla, mare i germà i germana. No hi anava gaire, jo, a navegar, però ara hi ha una gran diferència. El vaixell on jo navegava, “El valent”, va naufragar a prop d'una illa, a 30º , migjorn i 27º , llevant.

Jo hi anava com a primer oficial del capità. No vaig abandonar la meva brúixola i això m’ha anat molt bé perquè puc indicar l'emplaçament de l’illa i, no gaire lluny, cap al nord, hi ha l’altra, on podrien haver arribat tota la colla. Ajudeu-la també...!

Compadiu-me i treieu-me del perill, que hi va la meva vida i la meva felicitat!

Ajudeu-me, que a l’illa em moriré de pena i d’enyorança!

Oïu el meu clam a trenc de l’alba!

Veniu, veniu amb cap tardança!

Torneu-me a la civilització...!

Per l’amor de Déu...!

Nàufrag (Núria Soler)

A qui trobi eixa ampolla i en llegeixi el contingut demano que cerqui ajuda ben aviat ja que no puc dir quant podré aguantar en vida. Tinc un dia a dia molt difícil car trobar de què alimentar-me m’afebleix tant com no menjar.

En tota l’illa no hi ha cap vegetal que pugui proporcionar-me el nodriment que a un humà li cal. Hi ha algun animal que podria caçar però no tinc un mitjà adient per fer-ho i, tot i que he preparat un parany fent un forat a terra camuflant-lo com he pogut. Fa poc hi va caure una au de mida tan gran, amb un bec enorme que em picava amb tota l’empenta de què era capaç, que em va fer treballar un dia llarg per poder matar-la i per treure-li tot el plomall i en vaig quedar enormement extenuat. Vaig perdre la gana i no la vaig recuperar en un dia i mig.

Quan me la vaig menjar, com que era crua perquè no tinc foc, el païdor, que ha perdut l’hàbit de treballar, em va fer molt de mal i, a la que em queda, no m’atreveixo a tornar a clavar-li queixalada per por de no poder digerir-la. No puc entendre com, però ara empaito el primer cuc que veig i l’engoleixo. L’angúnia m’ha abandonat del tot i noto que recupero una mica de vitalitat. Jo havia llegit que alimenten molt i en puc donar fe.

El meu dia a dia em permet anar fent la viu-viu amb l’ànim encara confiat que aital martiri tindrà un bon final i que tornaré a la llar on la meva família em proporcionarà tot allò que ara em falta, principalment l’amor, l’atenció i la cura del metge que em coneix de quan era infant.

Recordo aquell moment en què vaig embarcar alegre i content car m’havien ofert una feina ben remunerada que em permetria tirar endavant i tornar al cap de no gaire per retrobar-me amb la meva muller i el meu fill i tenir una vida millor.

Divago ajaçat en l’arena càlida que m’acull ara i rememoro algun dia feliç, com aquell en què vaig conèixer la meva dona i, aquell altre , quan el meu fill va veure la llum primera. Quin goig haver pogut acomplir un anhel que m’acuitava al llarg de la vida. Quina gran felicitat que ara em fa l’efecte que no recobraré mai!

No puc dir el lloc exacte on em trobo ja que en deixar enrere la meva pàtria no em vaig preocupar d’informar-me de la ruta que m’havia de portar a la fi del viatge. En deturar la meva mala planeta l’arribada a bon port i, no em vull queixar, havent arribat a l’illa que m’acull, no tinc cap orientació per donar en relació a la meva localització.

Entenc que això no contribueix a facilitar la meva cerca però confio plenament que, un dia o un altre, a algun vaixell li cridarà l’atenció una terra encara ignota i, en tenir notícia d’un correu tant infreqüent, virarà el rumb i em trobarà.

Ho anhelo de tot cor i regracio a l’avançada qui això faci i em permeti tornar a la civilització ara tan anhelada.

Sense alè (Carme Marquès)

―Germans, no defalliu, continuem cercant la nostra illa, la llar enyorada on vàrem néixer! —Això els deia el vent Tramuntana als seus germans: Gregal, Mestral, Llevant, Ponent, Migjorn, Llebeig i Xaloc. Tots ells havien estat segrestats per uns pescadors sense escrúpols el dia que, abusant de la seva confiança, en un descuit del pare, se’ls van endur de l’illa on residien.

Però, vet aquí que durant la travessia, els pescadors, confiats, es van adormir i, aprofitant l’ocasió, els vents van bufar amb força i van estavellar la barca contra un penyal.

Més ai, aquí va començar l’odissea dels germans. Desorientats no sabien on es trobaven i des d’ aleshores vaguen errants pels set mars cercant l’illa natal. Tramuntana diu als seus germans:

—Tu, Gregal, vent del nord-est aniràs fins a les Illes Balears i bufaràs fred i sequedat i, seguint la ruta dels antics mariners catalans i aragonesos, continuaràs fins arribar a Grècia.

»Llevant, tu que vens de l’est, deixaràs les costes del Mediterrani occidental, carregat de boires i precipitacions i, un cop hagis passat el Penyal de Gibraltar, t’endinsaràs per la costa atlàntica andalusa i cercaràs la nostra illa.

»Xaloc, vent del sud-est, tu, vestit d’huracà, envoltat de pols roja i seca de la costa del nord d’Àfrica portaràs tempestes i fred a Europa. Fes la teva ronda atent a la teva tasca.

»Llebeig, vent del sud-oest, t’anuncies vestit de pols en suspensió i, precedit de boira càlida cap a l’horitzó, estigues atent.

»Migjorn, vent del sud, tu, vestit de calor i humitat, segueix les passes del teu germà Xaloc en la seva ruta.

»Ponent, vent de l’oest, en la teva moderació i mentre augmentes la humitat del mar, no t’adormis, estigues vigilant.

»Mestral, vent del nord-oest, tu que sempre vas enfurismat a una velocitat de 100 km/h. i pots arribar fins als 200 km/h, si trobessis la nostra illa, ens ho fas saber.

»Penso, com a germà gran, què passaria si algun dia trobéssim la nostra illa enyorada, Eòlia, i ens arraulíssim allà tots nosaltres, crec que el nostre pare el Déu Eoli tindria molta feina a fer. Ni el propi Zeus seria capaç de dominar les nostres forces unides.