El desig de la roda de fira (Antònia García)

N'estic ben tipa, d'aquesta meva feina! Girar i girar, amb les cistelles plenes de gent cridanera que s'ho passa d'allò més bé, sobretot quan arriben a l'alçada màxima i poden contemplar tot el parc d'atraccions als peus, la ciutat a vista d'ocell i el mar que tanca l'horitzó.

Un dia de tempesta em va caure un estrany llamp que em va fer tornar màgica. Des d'aleshores que sóc capaç de concedir un desig a qualsevol persona gran que ho manifesti. Els joves gestors de les atraccions ho van saber i van pensar que amb aquesta rara qualitat atraurien molts més visitants i farien més calaix.

I apa! Espavila't, roda de fira! Més feina! I si hagués estat concedir desitjos als infants, encara. Els nens són més espontanis i no costa tant de complaure'ls. Però els grans... És que són tan complicats! Primer s'ho han de pensar. Vinga pensar... “Què m'hauria agradat fer, o tenir, quan era jove?” I quan només els queden un parell de minuts de temps, llavors decideixen, i encara amb dubtes.

Sabeu quina mena de coses em demanen, les persones grans? Doncs tenir riqueses! A bona hora! Que potser es pensen que tindran temps per gaudir-ne? Il·lusos... Demanen tornar a ser joves. Per què? Per repetir els mateixos errors? Volen ser artistes de cine famosos, astronautes, premis Nobel, pintors reconeguts, científics importants... Volen tenir un palau i un vaixell i un avió... Ells volen tenir les dones a cabassos. I elles, tenir els homes a grapats. Us imagineu un martiri com aquest? Repapiegen, ves... N'hi ha que hi toquen, sí. Aquests volen estar bé amb la família, tenir molts amics, viatjar molt, ser feliços...

I jo m'ho he d'empescar com puc per satisfer tota mena de desitjos, per difícils o estrambòtics que siguin. I ja cal que ho faci bé perquè, sinó, el gerent del parc d'atraccions dirà que m'estic espatllant. Em farà revisar per l'equip de manteniment i, com hi ha món!, són capaços de dir que m'han de desmuntar i vendre'm com a ferralla. Vendre'm! A mi! A mi, que proporciono alegria a tanta gent, que m'estic aquí dalt a sol i serena, amb pluja i vent, rodant contínuament! I ara, a més, amb la feina extra d'això dels desitjos i sense cap compensació. Bé, potser l'espurna d'il·lusió als ulls d'aquestes persones grans ja és el premi al meu esforç.

Ah, però jo també en tinc, de desitjos. I doncs, què us pensàveu? Quan era petita només somniava en anar-me'n a Viena, a veure la meva àvia, la roda de fira del Prater. Però no ho vaig aconseguir mai. De jove, hauria pagat el que fos perquè els meus ferros servissin per construir un giny espacial que arribés més lluny del planeta Saturn. Tampoc no va poder ser. Vaig haver de deixar estar els meus desitjos i em vaig dedicar a fer la meva feina i prou.

Però ara que tinc el poder màgic de fer realitat els desitjos de les persones grans, abans que no arribi el moment de plegar de tant rodar i rodar –a fi de comptes, també m'he fet gran i aviat faré catúfols–, m'aplicaré a mi mateixa aquest poder. El meu desig d'ara és senzill, i em deixarà satisfeta. I sobretot, tranquil·la. Perquè quan en sigui hora, vull viure en un poble petit, on els veïns em saludin i la mainada em vingui a veure, a prop d'alguna premsa de vi o d'oli, en algun parc herbat a tocar del riu. Vull ser una sínia de fusta que agafa l'aigua, l'eleva i després torna a baixar, en un moviment constant, imatge de la vida.

Cercant la roda de fira màgica (Elisabet Prades)

Hummmmm...! Què bo, el cafè!

Realment, no sé què faria jo sense el cafè de cada matí. No sóc res fins que no me’l prenc. Ai, mira, en Xavi s’ha oblidat el diari. Aprofitaré per fullejar-lo.

Política, atemptats, Barça, societat, cinema, teatre... Uf! Què poquet... A veure aquesta informació tan petita, en lletra minúscula... Ostres!

“S’ha inaugurat una roda de fira màgica on els adults que hi pugin poden demanar i aconseguir un desig.”

Mentre em llepo els llavis per aprofitar les gotetes de cafè que hi han quedat enganxades, obro Internet per trobar més informació referent a la notícia i esbrinar on és l'esmentada roda. Mai no se sap. Si es pot assolir, un desig acomplert mai no va malament. A veure què hi trobo.

Gran Rueda de París, London Eye, Noria de Tokio, Singapore Flyer, Gran Rueda de Pekín, Gran Rueda de Berlín, Noria de Chicago, Estrella de Nanchang, Noria de Dusseldorf, und die Wiener Riesenrad, la de “El tercer hombre”. Bé, molt maques però de màgiques, res. Cercaré pels parcs d’atraccions a veure si tinc més sort.

Prater, Tívoli, Everland, Legoland, Xcaret, Port aventura... Mai no ha succeït cap esdeveniment estrany en cap d’aquests parcs.

Res, el més segur és que hagi estat una broma. Ai, què bé m’aniria ara un desig, encara que fos petit!

Au! Me'n vaig a treure la pols que amb tot això encara m’agafarà el toro.

Engegaré la ràdio, que sempre m’alegra una mica la vida.  Bieeeen! Amy Winehause, NOOOOO NOOOOO NOOOOO

Caram! La petita roda de fira de la col·lecció d’en Xavi. Tararara lala Tararara lala  Tararara lala lala  lalalalalalala la tararara rara  lala...  (música de “El tercer hombre”)

Pobreta, aquí tota sola, enmig dels llibres, que avorrida deu estar de tant llegir. Si les rodes de fira sempre estan a l'aire lliure, sota el cel, envoltades de nens, sentint el vent a la cara, mirant les estrelles a la nit i fotografiant totes les albades del món. Sí que has de passar-ho ben avorrit, sí, petitona, amb tant llegir i rellegir.

Mira, saps què? Et trauré a la terrassa, et posaré sota el gessamí, entremig d’un roser i d'un hibisc. Dit i fet. Ostres! Però què veig! Els animalons li estan pujant al damunt i ara comença a fer voltes i a girar. Giravolten amb ella, papallones, formigues, cucs, dragonets petits i fins i tot un pugó. Bé, el deixaré que estigui content, un dia és un dia i tots tenim dret a la vida.

I ara s’atura i baixen i en pugen d’altres i torna a girar i es torna a aturar... Fins i tot les fulles de les plantes es despengen de les seves tiges i fan cua per poder pujar a la roda de fira i, en acabat, tornen felices al seu lloc. També observo un petit somriure als seus llavis. Tot això amb una suau i desconeguda música que encercla la terrassa.

Bocabadada, passo una bona part del matí observant-la.

La roda de fira per fi ha estat roda de fira de veritat i és feliç.

Ah, aquest capvespre l’acotxaré amb un plàstic perquè no passi fred o perquè la pluja no la mulli, perquè aquest és el seu lloc.

Ara, abans de dutxar-me, retallaré la notícia del diari per fotografiar-la i poder-la afegir al relat que faré després. Però, si havia de ser aquí, en aquesta pàgina... I per més que la busco i que llegeixo i rellegeixo el diari, no la hi trobo. Definitivament, ha desaparegut. O potser és que mai no ha estat allà i tot ha estat fruit de la meva imaginació?

El que sí és cert, és que la roda de fira màgica existeix perquè a mi se m’ha complert el desig d’escriure una història.

Poemes a l’estil japonès, i meu – haikus i hakuets (Montserrat Fortuny)

Quin dia tan bo!                                            Les papallones

Tot brilla,                                                       flors del bosc

No fa gens de fred!                                       roges i blaves.

La molsa blana                                               Ocells cantaires

Violes                                                            arbres verds

Traient el cap.                                                refilets dolços.

Les nuvolades                                                Lluna salvatge

L’aigua cau                                                    nit negra

Movent les fulles.                                          Vol de ratpenats.

És primavera                                                  Les papallones

Les papallones blanques                                volen baix

Flairen les violetes.                                        xuclant roselles.

Canvi (Núria Soler)

Ara ves que no sé com és que estic aquí envoltada de tota aquesta pobra gent que, pel que em sembla, els falta un bull.

No puc saber com va anar tot. Quan demano explicacions els senyors metges em diuen que de moment no m’hi amoïni, que reposi, que em passegi tan com vulgui pel jardí, que procuri no molestar els companys ni el personal del centre que aquí tothom sap què ha de fer en tot moment i en cada situació.

D’això ja me n’he adonat, ja. Em sembla que va ser ahir quan vaig voler anar-me’n al carrer i no vaig aconseguir passar ni de la primera porta. Un exèrcit ordenat, amable però inflexible m’ho va impedir i em va tornar a la sala comuna.

Va ser aleshores quan, asseguda i desconcertada pel que m’estava passant vaig tancar els ulls i vaig reviure aquell malson.

ID 35046640 © Tab1962 | Dreamstime.com

Tornava de la feina molt cansada i amb molta gana. Tantes hores només amb una mica d’esmorzar fan un rau-rau a l’estómac! Només girar la cantonada ja vaig començar a treure les claus de la bossa, acció completament rutinària, tot fent malabarismes perquè no em caiguessin el pa i els ous que havia comprat tot tornant. A aquella hora la pujadeta fins a casa se’m fa eterna.

I tot va anar així: preparo la clau de l’entrada i quan la poso al pany no vol entrar. Deixo els paquets a terra i torno a provar, res de res. Aleshores m’adono que no hi pot pas entrar aquella clau en aquell pany. Uff! em dec haver equivocat de clau, però no. La que tinc a la mà és la de sempre i va amb l’altra, la del pis. No ho entenc. Em miro i remiro les claus: són ben bé les meves. Aleshores miro la porta: no, és clar, aquesta no és la meva porta. Ja et dic jo! Em separo de l’entrada per mirar si he d’anar més amunt o més avall i... No reconec pas res. Ni portes, ni cases, ni carrer. És evident que m‘he equivocat, però, on sóc?

Deixo els paquets a terra i vaig fins al xamfrà de més amunt per orientar-me però... No conec res. No veig ningú pel carrer, no puc preguntar. M’atabalo, camino amunt, avall, no sé on vaig ni què he de fer. Tot sembla tancat amb pany i clau, sí, és l’hora de dinar, però...

Me’n torno on he deixat els paquets, no hi són. Vàtua, ja m’he tornat a equivocar! I ara què? No sé si anar amunt o avall, i, quina gana! M’assec als graons d’una escala tot provant de centrar-me. Sí, he sortit de la feina, de camí he comprat pa i ous, he arribat fins a casa però: no era la meva casa! Per què? On he anat a parar? Què puc fer?

Em poso molt nerviosa, començo a tremolar, m’arrauleixo en el graó i em salten les llàgrimes. Res més.

M’han dit que vaig perdre els sentits, algú em va trobar esvanida en aquell racó, va trucar una ambulància. Diuen que quan vaig recobrar el senderi no deia res raonable, diuen que no duia documentació, que demanava menjar (això m’ho crec), que no encertava a dir si tenia o no família, que... Vaja, que em faltava un bull.

Quan aconsegueixo ordenar les idees crido un infermer, li explico tot fil per randa, com em dic, on visc, amb qui visc, on treballo...

—Molt bé, noia! —s’exclama—. Ja era hora que reaccionessis, de seguida aviso el doctor.

Uff! Em demano si quan em deixin anar trobaré...

El xalet misteriós (Montserrat Fortuny)

El Manuel i la seva família vivien a Barcelona, però tenien un xalet a la urbanització de Sant Amanç, als afores de Sant Feliu de Guíxols. Es deia així perquè era tocant a l’ermita barroca, molt ben restaurada, d’aquest nom.

El xalet era de planta i un pis i no hi mancava de res, tenia totes les modernitats casolanes i fins i tot piscina i, a dues passes l’exuberant arbreda.

Aquell vespre el Manuel tornava de treballar, disposat a passar-hi les vacances. La dona, l’Alba, i els dos fills, la Laia i el Biel, de cinc i de tres anys, ja hi eren des del matí, acompanyats aquesta vegada dels avis i dels iaios.

ID 3691357 © Olga Rutko | Dreamstime.com

El Manuel, de rutina, va aturar l’auto davant mateix de la porta del xalet i… Què va veure? Un edifici en forma de bolet rabassut, blanquinós, amb la porta i les finestres de color vermell, tot net i polit, ben nou. La teulada era ben bé com el casquet dels rovellons.

Va buscar amb l’esguard la piscina i sí, era ben bé la seva; la reconeixia perquè era l’única de tota la urbanització que tenia les rajoles de color verd, enlloc de les de color blau de les veïnes i encara hi havia prou claror del dia per distingir-ne ben bé els colors.

Es va decidir i va colpejar amb el picaporta tres vegades; no hi havia timbre. El portal, més baix del normal, es va obrir i va aparèixer un ésser estrany. Era una espècie de barreja entre un barrufet i un nan del conte de la Blancaneu. Era baixet i menut, cara i mans de color rosa-salmó i els vestits de color marró.

—Lladre! —va clamar l’home, enfurismat però tremolós de por—. Què n’has fet del meu xalet i de la meva família?

—Ah! —va dir el nan—. Tu ets el marit de l’Alba, el pare del Biel i la Laia, el fill dels avis i el gendre dels iaios!

—És clar! I tu, qui ets? —va respondre el nostre home, ben espantat.

—Jo sóc el capitost dels habitants de la pineda, que tu i la teva família heu portat a la ruïna, arrancant cada tardor els bolets, les nostres llars!

—Ho sento, noi! Jo què m’havia de pensar! Però, que n’has fet de la meva família, de la meva casa?

—No pateixis, Manuel, la teva família la tens ben custodiada; ara la cridaré i la veuràs, tots contents de nosaltres, sobre tot els nens, que ens agermanem molt. I la casa és aquesta, que si t’avens a les nostres condicions, te la tornarem tal com era aquest matí, quan n’has sortit.

—I quines clàusules són aquestes?

—Bé, que no arranqueu mai més cap rovelló, cap pinatell, mai més!

—Home, crec que una casa bé val un bolet! D’acord, però vull veure la meva família de seguida!

—Entra, entra, homenàs, que ací la tens, sana i estàlvia.

I els crits d’alegria de dona, fills, pares i mares va superar el rugit dels trons, que en aquell moment va començar a sentir-se.

Van sopar tots a una gran taula, amb més de vint nans, tots iguals, tots somrients. I van a dormir als llits i les lliteres, ben acompanyats dels trons que, pausadament s’anaven allunyant.

L’endemà al matí, en despertar-se, En Manuel va veure’s a la seva cambra, amb l’Alba al costat. El bany, el menjador, la cuina, les altres tres cambres, tot com era abans i, al defora també: el seu xalet modern tot sencer i la casa-bolet desapareguda i ni ombra de nans-barrufets.

I des de llavors, ben escarmentats, si volien rovellons els anaven a comprar al Born!

Torno al lloc (Elisabet Prades)

Ara,  amb una serenor baldana, erma, he tornat allà on vaig perdre el teu alè. El carrer és el mateix carrer, però resta buit i mut, desconegut, les seves ombres de carrer estret no donen caliu ni acaronen com abans, són fosques, ombrívoles, plenes de buidor. Arribo fins a la porta, el  número vuit.  És la mateixa porta, la nostra porta, per a mi, ara, una desconeguda.

L'obro, pujo unes estranyes escales que són allà de tota la vida.

Poso la clau al pany. Hi entra. Al rebedor tot són boires, el menjador s’ha fet petit i no vol pujar les persianes, la meva habitació de nina és plena de teranyines.

Ja no arribo a l'altell on estan guardats els records fugits. L'escala s’ha encongit.

Vaig a l’habitació. La trobo vestida amb un color impotent. El llit buit, els llençols aspres i glaçats em fan fora.

Tot resta igual, res no és igual.

Aquell vi guardat al celler ha esdevingut vinagre i el vent que gronxa l’únic gerani, vermell, no és el mateix. Tampoc ho és el color de les aurores que han arribat després, ni la tèbia flaire de les nits, ara solitàries.

Malgrat tot, sé que restes com un sol, somrient damunt el sol, damunt la lluna, damunt les estrelles, damunt els núvols, damunt la pluja, gronxant amb suau brisa les hores del meu temps.

Tanco la porta, guardo la clau, baixo les escales, surto al carrer. Alço els ulls cap al cel, el meu cel. Vull esgarrapar-ne un bocí per endur-me'l. Aquell cel d’antuvi que m’acaronava també havia fugit. Qui som? Qui sóc?

Un conte estrany (Carme Marquès)

Aquesta història estranya, la contava la meva avia a la bora del foc quan a les nits d’hivern ens reuníem tots al seu voltant pendents de les faules que ella tant bé narrava. I deia així:

“Hi havia una vegada allà a prop del Congost de Mont-Rebei una Masia molt antiga habitada per un matrimoni molt vell que tenien una filla semblant a un àngel, deien que l’havien trobat sota d’una alzina un dia del mes de maig, quan totes les mates florien arreu.

Conten que la minyona un dia va sortir de casa per anar a pasturar les ovelles, com feia tots els dies, i mai més no va tornar. Diuen, les males llengües, que va fugir amb l’hereu de ca Sa Riera.

Passaren els anys i els vellets encara ho eren més. Un dia, per sorpresa, aparegué la filla contant la història més estranya que mai havien oït. Deia que en sortir de casa s’adonà que es descuidava el sarró; en voler entrar, i obrir la porta, la casa n’era una altra; espantada, girà cua presa de pànic desorientada. No sabia on anar. Casualment, en aquell precís moment, passà per allà una velleta molt bufona que al veure-la tant espantada li proposà que se’n anés amb ella, que tindria cura de que no prengués mal. Després de voltar per camins i cingleres arribaren a una cabana enmig d’un bosc tant frondós on amb prou feines hi entrava la claror del sol. Desorientada, sense saber on es trobava, visqué amb la velleta bufona, que va resultar ser una vella corsecada, que la tingué raptada fins que va poder escapar-se.

Un dia, que estava asseguda sota una alzina, recordant els seus pares, aparegué al seu costat un jove bellíssim envoltat d’una claror encegadora.

―No t’espantis, sóc el teu germà del cel i vinc a alliberar-te. Abans de marxar, faré un encanteri a la porta on viu la vella, perquè mentre visqui, al obrir-la, o tancar-la, es trobi cada cop, dins o fora d’un lloc que mai reconegui.

En un tres i no res els germans de llum arribaren davant la Masia on visqué la noia, i amb una forta abraçada es digueren adéu. I fent un gir amb la mà, el noi desaparegué.

Amb el temps l’encanteri de la porta desaparegué, a més, sabent el poder que n’era portadora no temia a res ni a ningú, i va viure feliç al costat dels seus estimats pares.”

Aquesta història és una de les que més m’agraden de l’àvia, ens diu que la por ens fa veure fantasmes allà on no n’hi ha. 

La casa (Antònia García)

A les set surto de casa, com cada dia, per anar a la feina. En aquestes hores només són oberts els forns, els bars i els quioscs. Compro el diari. Bah! Res d'interessant, a la primera pàgina. Tiraré per l'altre carrer, per variar... Cada dia el mateix camí, cansa. “Bon dia, senyor Ramon!” Aquest porter, sempre tan distret. Avui  serà un dia monòton, igual que ahir, igual que demà...

            Aquest menjador de la feina va bé perquè no es perd temps i podem plegar més aviat, a la tarda. És l'únic avantatge que té. Però els menús... Me'ls sé de memòria. No fan mai cap canvi. Encara no entenc com és que han posat una salsa diferent, avui. Té un gust exòtic. Deu ser una salsa xinesa o vés a saber...

            Ah, per fi! Hora de plegar! Apa, cap a casa hi falta gent! Ara no sé perquè ho dic, això. Si a casa només hi sóc jo! Com que visc sol, faig el que vull. Aquesta és la gràcia. No estic condicionat per ningú. Bé, d'aquí a mitja horeta em podré escarxofar davant del televisor per veure el partit.

            Ei? Què passa? Aquesta no és casa meva! Però no, no m'he equivocat de carrer, no... Carrer de les Roselles, número 25. No et fot? I el meu bloc de pisos? Què se n'ha fet? A veure... Sí, número 25. Ai, coi... Si és una casa de dues plantes, voltada de jardinet! Estic veient visions o què? O és que he perdut la memòria? Però bé recordo com em dic i on treballo... Potser estic patint un trastorn cerebral...

            Aniré a casa d'en Jaume, que té les claus de casa, i li diré que he perdut les meves i que si em vol acompanyar, que xerrarem una estona. Així, segur que en Jaume em durà a casa, a casa meva de veritat, perquè, evidentment, aquesta no ho és.

            Això no va a l'hora. La primera cosa que m'ha dit en Jaume és per què no he trucat al timbre perquè m'obrís la Carmeta. Ospa! Qui és, la Carmeta? Li he dit que ja havia trucat però que la Carmeta no era a casa. Total, que en Jaume em dóna les claus i accepta de venir amb mi, que és el que jo volia. Xerrant, xerrant, arribem a casa. Oh, oh! És la mateixa casa, la casa del jardinet... Número 25, sí... I en Jaume em diu que ja hi puc entrar, que ell se'n torna a ca seva. I que molts records per a la Carmeta i sa mare.

            Em quedo sol, davant d'aquella casa desconeguda. M'acosto a la porta, poso la clau al pany i la porta s'obre. Em sento com si fos un lladre que entra a robar. Passo el llindar. Hi ha un rebedor. Sento una veu femenina: “Ja ets aquí, Agustí?” “Sí, Carmeta, ja sóc aquí”, m'aventuro a dir. Entro en un menjador. Una dona s'alça del sofà i em ve a fer un petó. Em quedo de pasta de moniato. “Com t'ha anat el dia?” fa ella. “Bé, com sempre”, responc. Miro al meu voltant. No reconec res. En una butaca hi ha una vella mig adormida. Dedueixo que és la mare que m'ha anomenat en Jaume.

            Ara sí que em voldria morir! Què redimonis em passa? Resulta que aquesta Carmeta es veu que és la meva dona! Si jo no estic casat! Hi ha d'haver una explicació. Decideixo seguir el fil de les circumstàncies, tot esperant que torni la normalitat. Però la normalitat no es presenta. I mentrestant, sopo amb les dues dones. I del partit, res de res: m'empasso una pel·lícula que és un rotllo però que la Carmeta volia veure.

            Després... té nassos, la cosa! Després ella diu: “Au, Agustí, anem-nos-en a dormir.” Jo no sé què fer. La Carmeta em sacseja i em diu: “Però què et passa, avui? Sembla que hagis vist fantasmes! Au, passa cap allà i vés a rentar-te les dents!” Faig el que em diu, em poso el pijama i em fico en un llit amb una dona desconeguda que m'abraça i que reclama carícies. No sé com acabarà tot això, però em deixo portar per ella i fem l'amor. La dona queda una mica decebuda del meu comportament. I què puc fer jo, si ni la conec ni l'estimo, ni tant sols m'agrada? Em sento com un impostor. I el que és pitjor, com puc explicar la meva situació? Per sort, no triga a adormir-se al meu costat. Jo, en canvi, passo la nit del lloro, donant voltes a tot plegat.

            Al final m'endormisco una mica. Sort que, abans d'anar al llit, havia posat el despertador, com faig sempre. Em desperto sobresaltat i aturo el timbre impertinent. L'esfera lluminosa indica que són les sis del matí. Però no em moc. No goso. Tinc por d'allargar el braç i trobar-me aquella dona, la Carmeta, al meu costat. Tinc por que la meva vida tranquil·la de solter solitari hagi fet un canvi i resulti que ara sóc un home casat, que viu amb la dona i la sogra, en una casa estranya d'un estrany carrer de les Roselles número 25. I tinc por que el destí, burleta, m'hagi fet una mala passada.

La porta de la felicitat (M. Jesús Mandianes)

Avui, m’agradaria explicar-vos un secret. Fa molt de temps, just quan acabava de fer divuit anys, vaig descobrir la porta de la felicitat. Tot i que segurament no em creureu, és veritat: la porta existeix. Jo la vaig tocar, de fet vaig estar a punt de traspassar-la, però em va faltar decisió i he passat la resta de la meva vida somiant arribar a l’altre costat.

Va ser una tarda d’estiu, quan havia anat a passejar per la platja acompanyada pel meu xicot. Una suau brisa ens despentinava els cabells, els nostres peus descalços es deixaven acaronar per l’aigua, jugant amb el seu constant vaivé; la joia ens omplia els cors d’esperança.

Van decidir pujar fins al penya-segat que s’aixecava sobre el mar, seguint el camí que ascendia ondulant entre joncs i cactus. En arribar a dalt vam descobrir, envoltada de pins, una cabanya. La seva porta ajustada ens va invitar a entrar. En Joan, decidit, agafant-me la mà, en va convidar a seguir-lo, però jo, atemorida, em vaig quedar allà plantada, mirant-la amb ansietat i sense atrevir-me a donar el pas.

Llavors, vaig sentir que em deia:

—Vine, a dins trobaràs petons i carícies! Els teus dubtes i les teves pors es transformaran en valentia i decisió ferma. Aquí trobaràs la confiança que et falta per anar per la vida amb seguretat.

Però els perjudicis, la idea d’honestedat i pecat, estaven tan incrustats al meu cervell que em van impedir avançar. L’estiu va acabar i mai més no vaig tornar a veure el Joan. Des de llavors he somiat moltes vagades amb la porta, imaginant que per fi arribava al jardí ocult darrera d’aquella barrera de fusta i claus, on com per encanteri, s’esfumaven, equivocacions, dolors i penes. Tornava a tenir divuit anys i el cor ple d’alegria juvenil.

Fa algun temps vaig tornar al poble mariner decidida a recórrer el mateix camí que havíem fet molts anys enrere. A dalt seguia estant la cabanya, però la porta era ben tancada, estava plena d’empremtes de mans tan porugues com les meves. També la van empènyer, però tampoc no es van atrevir a creuar-la. Van perdre la seva ocasió de trobar la felicitat, no hi haurà per elles una segona oportunitat. Passarem la resta de la nostra vida somiant que un dia trobarem el coratge necessari per arribar a l’altre costat. Potser repetint en silenci els versos que algú, una vegada, ens va dedicar: “Et recordaré sempre, no per la bellesa del teu cos despullat, sinó per l’empremta dels teus passos sobre la sorra de la meva platja.” 

Portes batents (Anna Collado)

ID 35116349 © Tribalium | Dreamstime.com

A l’Oriol el fascinaven les portes que accedien a les cuines dels restaurants. Sempre que el portaven a menjar a un, demanava als pares d’asseure’s en una taula propera a la cuina. Des de la immobilitat de la seva cadira de rodes elèctrica de talla infantil, es quedava fascinat per l’agilitat amb què els cambrers i cambreres esquivaven els companys i companyes amb les mans i els braços plens de plats i safates.

Les portes de dues fulles batents que hi solia haver als restaurants per accedir a les cuines eren, al seu entendre, un univers d’harmonització del caos, un desafiament a l’enteniment humà i una provocació al col·lapse clamorós. A ell, que el sol fet d’aixecar un dit per gratar-se el nas li representava un esforç colossal, li semblava que la feina dels cambrers i cambreres mediant amb aquell element diabòlic era encomiable. El meravellaven els jocs de maluc que, malgrat respectar estrictament la direcció de circulació d’entrada i sortida de la cuina, aquells professionals es veien forçats a fer per sortejar companys i, també, clients despistats que cercaven la cambra de bany.

Però el que més el captivava era la curiositat de saber què es coïa, mai millor dit, al darrera d’aquella porta.

Quan alguna vegada li havia dit a la mare que hi volia entrar, aquesta li havia respost: “Ho sento, reietó, però no està permesa l’entrada dels clients a la cuina, perquè hi faríem més nosa que servei.” L’Oriol se l’escoltava i es limitava a emmurriar-se durant la resta del dinar.

Un dia que eren en un restaurant, tot d’una, es va sentir un gran terrabastall procedent del darrere de les portes batents. Hi va haver un silenci cítric a la sala i totes les mirades es van dirigir a la cuina. Seguidament a l’estrèpit, es va engegar una gran i audible discussió, pel que semblava, entre personal de sala i de cuina. De seguida, un home amb vestit gris marengo i corbata va córrer a posar-se davant la porta i adreçant-se a la clientela amb un gran somriure als llavis, va dir: “Disculpin les molèsties, no facin cas i segueixin menjant, si us plau...”. Però en fer mitja volta i obrir la porta batent per entrar a la cuina, segurament, a posar pau, un plat de conill amb samfaina va anar a petar contra el seu front. El plat volava amb tanta força que l’impacte va fer que caigués a terra d’esquena i acabés parant el cop amb el clatell.

Una vintena de clients va aixecar-se a socórrer-lo. Entre ells, els pares de l’Oriol, que eren els que estaven més a prop del malaurat pacificador. El desconcert general, va encoratjar l’Oriol a travessar aquell univers desconegut que guardava devotament la porta batent. Entre crits i escaramusses, va poder inspeccionar tots els racons de la cuina. Va veure el seu rostre reflectit a les grans olles d’acer inoxidable i a les fulles de ganivets gegants; va animar una processó de llamàntols que fugien de la pica en direcció contrària a l’aigua bullent; va fixar-se en un cuiner obsessiu que, aliè a la renyina, seguia tallant verdures a trossos minúsculs.

Aquell va ser el dia més feliç de la seva vida (fins al moment).

Jornada de portes obertes (Antònia García)

No tenia ganes de sortir. A casa m'hi trobava bé. Però com que era la Jornada de Portes Obertes als museus, vaig vèncer la mandra i vaig decidir anar a fer un tomb cultural. Els museus facilitaven que se m'obrís gratuïtament la porta dels coneixements.

Pensant en la paraula porta, em vaig anar fixant en les portes de tota mena que em sortien al pas, començant per la porta de casa i, tot seguit, les portes dels vagons del metro, les dels automòbils, de les botigues, portes de ferro, de fusta... I al primer museu on vaig entrar, portes de muralles, que es tancaven de nit; portes de castells, d'esglésies, de cases de pagès...

Vaig recordar la vida al poble dels avis, la porta de casa –de totes les cases– sempre oberta. Qualsevol persona podia entrar. “A Maria...! Que puc passar?” I ja te la trobaves al menjador. Era una porta que no tancava res. Però d'això ja fa molt de temps.

També hi havia llocs amb portes que sí que eren ben tancades, amb carlines i creus fetes de palma beneïda per Rams, i fins i tot amb potes de conill, que protegien les cases dels mals esperits i de malures de tota mena.

En un altre museu, se'm van obrir les portes d'un tema fascinant: l'origen de l'univers, els forats negres, la matèria, la mecànica quàntica... Però ho dic malament. Aquella porta no se'm va obrir, només se'm van començar a obrir una mica, una miqueta de no res. Vaig sortir del Museu de la Ciència ben esbalaïda.

Per tranquil·litzar el meu pobre cervell atribolat, em vaig ficar en un museu ben diferent. Hi vaig trobar portes que no eren portes, eren llocs per passar i prou, com la Porta d'Aquitània. Hi havia portes soles, obertes, sense paret al voltant del marc, amb el camp lliure al davant i al darrere. I una porta al mig del mar... Sí, és clar, eren fotografies artístiques, però tenien alguna cosa d'inquietant. Una porta, en principi, sembla que s'ha de poder obrir i tancar.

Ara que, una porta tancada... Una porta tancada és quasi una provocació: què hi ha, al darrere? Aquestes portes misterioses que comuniquen un espai conegut, familiar, amb un altre que és una incògnita, tenen el seu què. I sobretot quan hom és a les portes definitives, les últimes, aquestes que només tenen un sentit de pas... Ningú que n'ha desvetllat el secret no l'ha pogut transmetre.

Però a què treia porta pensar en temes tan transcendents? Vaig tancar la porta a la filosofia, em vaig espavilar i encara vaig tenir temps d'anar a fer una ullada ràpida al Museu Blau. Amb els sistemes més moderns, projeccions, videos, etc., s'hi podia conèixer la història de la vida, explicada amb tots els ets i uts.

Vaig plegar perquè ja estava a les portes de l'esgotament museístic i vaig tornar a casa. Vaig ficar la clau al pany de la porta i vaig obrir. A dins tot m'era conegut. Cap enigma no em pertorbaria. Que bé! Casa meva era el meu refugi, em donava seguretat. De cop, em vaig sentir com un caragol. I no sé perquè, vaig tornar a obrir la porta del carrer i vaig contemplar els arbres, els vianants, els cotxes, la vida que es movia contínuament. I vaig pensar que no m'era bo tancar-me a casa, que havia d'obrir la porta a la imaginació, al sentiment, a la curiositat. M'havia de moure i sortir. La meva vida havia de ser, com aquella jornada als museus, una vida de portes obertes.

El tafaner (Núria Soler)

Us he de confessar una cosa: sóc un gran tafaner. Sí, sí, tafaner de mena. Ja de petit, petit, ficava el nas a tot arreu. Tot ho descobria però, això sí, m’ho quedava per a mi. Alguna vegada m’havien enxampat en delicte evident i, no sé com, sempre me’n sortia. Ningú no es creia que ho fes expressament.

M’agrada saber-ho tot, l’oïda se m’esmola per arribar a qualsevol conversa que em pugui portar alguna novetat. A més a més, puc processar-ne tres o quatre alhora sense barrejar-ne cap. Després en destrio el que em sembla interessant i m’ho guardo. Mai no se sap quan una informació pot esdevenir útil.

Hi ha però, una cosa que encara no he aconseguit: obrir portes tancades. Em fa un no sé què, tinc la sensació que és una intrusió massa flagrant. Bé, parlo de les portes tancades amb clau, les altres no compten. Forçar un pany, no m’ha passat mai pel cap.

Tot i això, una vegada, em va passar un cas ben extraordinari. Anava sovint a fer tertúlia a casa d’en Carles, el meu amic de sempre, que mai no va arribar a entendre com m’ho feia per saber coses que ell ni intuïa. Bé, doncs, a casa d’en Carles hi havia al costat de l’entrada una porta tancada sempre amb clau. De primer ni me’n vaig adonar. Va ser força temps més tard, potser fins i tot van passar anys, que em va cridar l’atenció.

Vaig demanar-li al meu amic què i havia allà i ell respongué:

—No ho sé, coses del pare, suposo.

Tanta poca ànsia de saber va incitar la meva. No parava de donar-hi voltes: Què hi deu amagar, ho deu saber algú més? Potser la seva dona, sí segur que la mare d’en Carles ho sabia. Em vaig proposar que , quan en tingués ocasió... però ella era força inaccessible, bon dia, com estàs, i prou.

La curiositat em corsecava, abans de trucar el timbre m’acostava a la paret exterior, l’olorava, hi enganxava l’orella per si sentia quelcom, res de res.

Un dia vaig enganxar tan fort l’orella a la paret que, ja sé que us costarà de creure, aquesta va anar cedint, cedint i el meu cap la va travessar. Astorat pel fet, vaig retirar-me ràpidament sense ni haver mirat què hi havia.

Ara no us diré res més d’aquella habitació, ja he comentat que tot m’ho quedo per mi. Però, bé us podeu imaginar que ja no hi ha res que aturi la meva tafaneria.

Les portes de la vida (Pilar Zabala)

Entre moltes altres coses, he après que la vida ens posa portes de tota mena al llarg del camí. M’he adonat que aquestes portes són diferents per a cadascú i per això conformen una extensa varietat de mides i colors. N’hi ha de gruixudes, primes, grans, petites, amples, estretes i fins i tot de molt estretes. Algunes són obertes o mig obertes, altres són tancades amb pany i clau i d’altres estan ajustades i prou.

Recordo que jo només era una nena de pocs anys quan em vaig adonar per primer cop que hi havia un forrellat que em barrava el pas. La percepció que jo tenia d’aquest fet era motivada per la contundent i fosca alçada d’una muntanya, la del Tibidabo. Per a mi era com una gran i potent porta tancada. Fins allà podia arribar la meva visió i també el meu coneixement, però jo no en tenia prou, em delia per saber què hi havia a l’altre costat. Només podia fer una cosa, imaginar que es tractava d’un paisatge esplèndid i ple de meravelles, just com els que mostraven els contes de fades de l’època, amb animalets i prínceps inclosos. Em vaig dir que quan fos gran viatjaria per tot el món. El que llavors no sabia és que després d’aquesta porta en vindrien força més.

Després d’aquest fet innocent, al llarg dels anys he anat trobant diferents models de portes, algunes d’elles molt atraients i suggeridores, però amb uns continguts que no m’interessaven gens. Davant d’altres, he dubtat un temps perquè resultaven molt feixugues d’obrir però, a la fi, el voler descobrir què hi havia al seu darrere m’ha empès a tenir coratge i a no defallir.

M’he adonat que, entre totes elles, hi ha portes que amaguen i protegeixen tota mena d’enganys. Sota l’aparença d’una excel·lent i prometedora panoràmica presenten matisos molt fins i ben acolorits que simulen una ètica que en realitat no tenen. Aquestes portes em provoquen un gran enuig.

Afortunadament també he trobat portes que, un cop obertes, m’han ofert l’oportunitat de créixer com a persona, portes que m’han aportat felicitat i moltes satisfaccions, i portes que m’han dut serenor i confiança en els moments difícils.

No ho dono per acabat, sé que al meu davant encara resten un seguit de portes i confio disposar de temps, coratge i forces suficients per poder obrir-les totes.

La porta verda (Elisabet Prades)

Aquella porta verda sempre va ser allà, impertèrrita, marcant les hores com un rellotge de sol. La seva imatge es perd al fons de la meva memòria. No recordo quan m'hi vaig fixar per primera vegada. Puc assegurar, gairebé, que fou quan encara no sabia caminar. Ella era allà, acabada de pintar, d’un verd rabiós, llampant, amb un pom daurat i un roser que s’enfilava al seu cantó com si fos una cabellera de flors.

Jo preguntava: Qui hi viu, aquí? Què hi ha darrere de la porta? Per què sempre és tancada?         Cap resposta.                         Mai.

Van passar els dies, els mesos, els anys... La porta, sempre tancada, anava envellint. El sol, el fred i la pluja li havien esgarrapat el color ple de llum que cada dia que passava lluïa més esmorteït, gairebé sense alè. El pom s’anava rovellant a ulls veients, els seus racons eren plens de teranyines i el seu roser vermell... feia dies que jeia marcit.

Amb el temps, la curiositat es cansà de preguntar, de mirar, de fixar-s'hi, i aquella porta eterna esdevingué un record transparent amagat dins de la meva memòria. Però la porta era sempre allà, davant de casa meva, cansada, amagada, derrotada. La mirava sense veure-la, va arribar un dia en què ja no em vaig preguntar per què era sempre tancada, tenia catorze anys i ja pensava en altres coses.

Fins que un dia, en un acte instintiu, sense pensa-hi, m'hi vaig recolzar. Inexplicablement, la porta es va obrir i la vaig traspassar. Vaig trobar-me als peus de l’horitzó. Del sostre penjava l’altra cara del mirall on es reflectia tota la meva vida fins llavors. I em va encegar una llum enlluernadora enmig de la qual una dama blanca, de cabells albins, ulls blau-glaç i pell de marbre, atreia amb els braços estesos una nena que vaig reconèixer com a la meva infantesa.

A l'instant, vaig entendre que havia perdut la meva lluna verda on havia viscut fins aleshores, el prat verd de la meva infantesa, i em vaig adonar, amb llàgrimes als ulls, que ja no sentiria mai més aquelles sensacions, aquells instants que el mirall anava llençant d’un en un i que la dona recollia sense cap mena de pietat. Sí, aquell instant inusitat era la mort enduent-se el meu ahir. Vaig sentir un cop sec, la porta es va tornar a tancar i em va deixar a fora, amb el cadàver de la meva infantesa a dintre.

L’endemà, la porta havia desaparegut. Al seu lloc va aparèixer un immens descampat de futur. 

El llibre més llegit (Anna Collado)

Tenia les tapes de color vermell i una fotografia a la portada on s’hi mostrava un paisatge àrid. El títol estava escrit amb lletres d’estil Times New Roman que ocupaven una tercera part de la portada. Les tres-centes cinquanta-dues pàgines estaven impreses amb un text uniforme i compacte. Amb pocs diàlegs i pocs punts i apart.

“Una altra vegada aquí?”, va pensar el bibliotecari quan un nou lector li va allargar el llibre per treure’l en préstec.

—Per què l’has agafat, aquest? —va preguntar el bibliotecari al lector— Te l’ha recomanat algú?

—No, no... no n’havia sentit a parlar mai, però alguna cosa m’ha portat cap a ell.

El bibliotecari havia preguntat el mateix a dues lectores i un lector, els tres darrers que se l’havien endut en préstec. I, curiosament, tots tres havien respost el mateix.

El llibre no era cap best seller, no l’havia escrit cap autor de culte ni tan sols mediàtic, però alguna cosa tenia que atrapava.

Quan dos dies després d’endur-se’l en préstec el darrer lector, el va retornar a la biblioteca, el bibliotecari va aprofitar la devolució per investigar una mica sobre l’exemplar. Va descobrir que des del moment en què havia entrat al catàleg de la biblioteca, feia dos mesos, havia estat cedit en préstec quaranta-tres vegades. Xafardejant una mica les fitxes dels lectors que se l’havien endut en préstec, va comprovar que els quaranta-tres lectors eren d’allò més variat en qüestió d’edat i sexe.

Va decidir fer una prova. Va instal·lar un expositor amb un rètol a dalt on hi deia: “La biblioteca recomana”. Hi va posar diferents llibres i en el prestatge situat més avall, gairebé arran de terra i en un dels extrems, hi va deixar el llibre misteriós. La resta d’exemplars que l’acompanyaven eren una selecció dels més llegits i coneguts dels darrers temps. Va tornar al darrere del taulell i va asseure’s a esperar. No va haver d’esperar gaire temps. La primera lectora que va passar per allà, una noia que marxava de la biblioteca, quan va ser al llindar de la porta va recular i va anar directe a l’expositor, es va ajupir i va agafar el llibre sense ni tan sols mirar la resta.

ID 40088624 © Bahrialtay | Dreamstime.com

Quan es va adreçar al taulell per demanar-ne el préstec, el bibliotecari va empescar-se una excusa:

—Ens hauràs de disculpar, Laura —li va dir a la noia—. L’ordinador me’l mostra com a reservat i no te’l puc deixar... es deu tractar d’un error de qui ha instal·lat l’expositor.... Em sap greu.

—Bé, no passa res. El puc reservar, però, oi? Voldria llegir-lo.

—Sí, sí, és clar!

El bibliotecari va esperar uns minuts i va tornar a situar-lo a l’expositor, al mateix lloc. Per la seva sorpresa, cada vegada que el posava a lloc, la primera persona que passava per allà l’agafava per endur-se’l en préstec.

Quan es va convèncer que la veracitat de la seva sospita era real, va concloure: Aquest llibre és un líder nat, l’haurem de vigilar d’aprop.

El llibre que va trencar cadenes (Elisabet Prades)

Sí, era un llibre tan petit que, com diu la cançó, quan a l’albada s’obria la finestra i entrava un raig de sol, mai no estava segur d’haver-lo vist.

Era petit, molt petit, i com gairebé tots els llibres, vivia en una prestatgeria, cuidat i tranquil, no li faltava res, era un llibre de mínims poemes i és clar, un cop llegit,  l’havien desat a la prestatgeria, com tots els seus germans.  Era un llibre i no podia demanar res més. Però no li agradava la seva vida, no era feliç amb el seu destí, ell no havia nascut només per badar i fer el dròpol en una prestatgeria.

El nostre llibre es deia “Haikús zen” i és clar, era ple de poesia, de sentiments, de sensibilitat, de colors, de flaires, d’amors que ell no podia gaudir.

Aquest llibre volia obrir-se, volia veure món, volia buidar-se de somnis, esgarrapar un núvol, tocar el cel amb les mans i admirar com, amb l’aurora, el sol esclata com el rovell d’un ou. Només volia  volar, volar com un ocell.

Un dia, el protagonista d'un llibret de contes, company seu, que era un mag anomenat Ogam, tip de sentir-lo rondinar i que no el deixés dormir, una nit sí i una altra també, li va dir:

—Noi, en comptes de queixar-te tant i no deixar descansar, amb la teva imaginació et brodes unes ales, tanques els ulls i fuges d’aquí, a veure si t’agrada el món! Té, els meus colors d’estrella i un raig de lluna perquè puguis cosir.

“El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.”

I així ho va fer. Quan va tenir les ales va tancar els ulls. No va notar res. Desencisat, els va tornar a obrir. Aleshores, com si es despertés d’un llarg son, va estirar els braços fent un badall, es va desprendre de les seves cadenes, es va arrancar dels seus germans i les seves fulles, semblants a gavines blanques, van començar a sortir per la finestra una darrere l’altra.

Es va espolsar els malsons i, boca avall, es va buidar de penes, i en tocar el murmuri del vent esdevingué ocell. Atordit, es va ajeure a la gespa i les roses, en llegir-lo, es van embriagar amb els seus versos. Les fulles dels arbres acaronaven les seves paraules amb les branques. Oh, quin delit! Mai no hauria imaginat així la llibertat.

Es va aixecar i volà, volà, volà com en els seus somnis. Va refilar com les orenetes a la primavera i, al seu reclam, aquestes cantaven els seus versos.  Les seves mateixes fulles tardanes es tornaren papallones de tardor que sortien volant per la seva boca i ell mateix giravoltava amb els pit-roigs. Es va ajeure sota una ombra i va fer l’amor amb una rosa, i en seu somriure van niar blauets. Va fer l’ullet a un mar de marbre.

Al capvespre, les lletres, vestides de verd, de blau, de groc, de tots els colors, van tornar de mica en mica a les seves fulles, mai no havien estat tan llegides ni havien caminat tant i,  encara que felices, estaven ja cansades.

En arribar la nit, la seva foscor va fer camí cap a les seves fulles, que, talment com gavines, van tornar a entrar silencioses per la finestra.  “Haikús zen”  es va ficar al seu llit. Volia explicar a Ogam les seves aventures però el mag ja dormia. I com que ell no podia aclucar els ulls de l’emoció, ho va explicar a l’insomni.

I aquell llibre,  petit,  desconegut i anònim, va trencar cadenes i va escriure el seu destí amb flors vermelles.

Mi último amante (M. Jesús Mandianes)

Cuando me lo presentaron pensé que era uno de tantos, seguramente detrás de aquella imagen exterior cuidada hasta el mínimo detalle, se escondía una historia vulgar llena de lugares comunes. Mi sexto sentido me decía que era soporífero, sinceramente solo mirarle me provocaba unas inmensas ganas de bostezar. A pesar de todo trataba de prestarle atención, simulando  interés mientras hacia un esfuerzo agotador por entender lo que decía.

Dominada por el escepticismo pensaba que no tendría nada nuevo para contarme. Como en otras ocasiones nuestros diálogos estarían llenos de silencios que no sabríamos como llenar, seguramente sería incapaz de sorprenderme con ninguna idea original y acabaría invadiéndome la sospecha de que, una vez más, estaba perdiendo el tiempo. A partir de entonces si casualmente me lo encontraba le dedicaba apenas unos minutos, despidiéndome con una sonrisa de compromiso, que él aceptaba con resignación y paciencia.

No sé cómo sucedió, pero poco a poco me dejé seducir por el encanto de sus palabras, su lenguaje sencillo pero lleno de sabiduría logró convertirlo en mi compañero inseparable. Íbamos juntos a todas partes: Me acompañaba por las mañanas en el trayecto del autobús, en el trabajo aprovechábamos la media hora del desayuno para estar juntos, por la tarde abrazados nos acercábamos a merendar a cualquier terraza. Por supuesto me acostaba cada noche con él, nuestra relación había llegado al clímax, no podíamos vivir el uno sin el otro.

El idilio acabó una tarde de abril, cuando volví a experimentar la sensación de que ya no tenía nada más que decirme, nuestra historia en común había llegado a su última página, el desenlace se acercaba acompañado de una cierta melancolía. Le dije adiós asegurándole que había aprendido mucho a su lado, jurándole que su recuerdo permanecería siempre en mi memoria.

Después, vestida de primavera me fui a las Ramblas en busca de una nueva aventura, me recibió Sant Jordi montado en su caballo tratando de campear la crisis vendiendo sus besos a cambio de unos céntimos, a su lado un drac domesticado había perdido la furia de antaño y sus débiles rugidos no asustaban ni a los niños. En frente una Marilyn travestida, con gesto provocativo cubría su falsa feminidad intentando dominar el vaporoso vestido que una y otra vez levantaba una artificial ráfaga de viento.

Eran actores secundarios eclipsados por la magia de los libros, auténticos protagonista del día, desplegados a lo largo del paseo sugerían a los paseantes historias fascinantes. Atrás quedaba ya olvidado mi penúltimo romance, ilusionada de nuevo estaba dispuesta a dejarme seducir por todos: Espriu, Caterina, Rodoreda, Neruda, Machado, Mistral, Octavio Paz…

Inquietuds des d'un prestatge (Pilar Zabala)

Estic situat en un lloc que en dirien privilegiat i a una alçada prou còmoda, ni massa amunt ni massa avall, es pot dir que a la mida justa per ser fàcil de trobar. El meu nom és prou conegut, sóc interessant i estic ben documentat, tinc bona presència i els comentaris que han fet de mi no poden ser millors.

A part d’això, no sé si us n’adoneu, però el cas és que en el meu espai s’han anat encabint, a poc a poc, altres companys amb unes característiques semblants a les meves i ara mateix estic comprimit al màxim i, per molt que m’hi esforço, ja no em puc estrènyer més. De debò que estic preocupat, i és tan gran l’angoixa que em tenalla que quasi no puc respirar.

Degut al meu currículum imaginava que la meva seria una vida plena d’emocions i que tot sovint viatjaria d’un lloc a l’altre, acompanyat sempre de persones que escollirien i valorarien la meva companyia, però desgraciadament no ha anat gaire d’aquesta manera.

Crec que el problema és que massa aviat he deixat de ser una novetat preferent per passar a ser una obra del passat. Actualment són tantes les novetats que sovint surten a la llum que aviat deixen de ser-ho, quasi d’un dia per l’altre, sempre empeses per d’altres de més destacada actualitat.

Ara ja gairebé ningú no m’acull entre les seves mans i això m’entristeix profundament perquè trobo a faltar la seva presència i el seu escalf, necessito saber i sentir que sóc útil i apreciat i que encara no estic acabat.

No vull ser pessimista, però vist el que hi ha, temo molt que no hi seré gaire temps més en aquesta biblioteca. Si la meva sort no millora acabaré tancat i oblidat dins la foscor d’una capsa o bé em malvendran per no res. Tindré molta sort si a la fi no acabo convertit en una apegalosa massa de paper.

Capficat en aquests pensaments no m’havia adonat que una dona jove era aturada al meu davant. L’agradós contacte dels seus dits amb la meva pell ha aconseguit fer-me sorgir de nou la confiança i la il·lusió perdudes. Ara, dins la seva bossa, viatjo feliç cap a un lloc desconegut. Comença per a mi una nova aventura. Els déus dels llibres no m’han abandonat.

La vida d'un llibre (Antònia García)

Era un llibre especial. S'havia anat gestant durant uns quants mesos en el pensament de la Margarida, una jove escriptora. Arribat el moment, el llibre va néixer a Barcelona, en una casa situada davant d'uns jardins. La taula que fou el seu bressol era just al costat de la finestra. Tenia bona claror. El nadó de pell blanca movia el cos i obria la boca, buscant d'instint l'aliment de les lletres que l'havien de fer créixer. La mare, sol·lícita, el nodria i en tenia cura per tal que tingués un creixement adequat.

La Margarida tenia dubtes pel que feia al nom que li havia d'assignar. Al final es va decidir per Opció-B. Era un nom original i poc corrent i va trobar que li esqueia. I fou d'aquella manera com, més tard, el va anomenar tothom qui el va conèixer.

L'Opció-B es va anar fent gran, cada vegada tenia més pàgines plenes de frases i més capítols. Durant la infantesa va aprendre moltes coses d'altres llibres amb qui es va relacionar. Un cop arribat a l'adolescència, volgué fer el mateix que volen fer gairebé tots els adolescents: sortir a conèixer món. Va optar a premis literaris diversos i va passar per les mans d'alguns editors. I com tants d'altres joves, va rebre les patacades amb què la vida va emmotllant i fent forts els éssers vius. El van rebutjar en molts concursos, entrava i sortia de les editorials sense pena ni glòria. Però tenia coratge i no es desanimava. La Margarida, de tant en tant, li havia de refer algun fragment o havia de canviar-li algunes frases. I després tornava al carrer, per veure i per ser vist.

Un dia,  al despatx d'un editor, va conèixer un volum inèdit que li va robar el cor. Era una antologia de poesia que, com ell, maldava per obrir-se camí enmig de la selva de les publicacions. L'Opció-B esperava pacientment de ser examinat per l'editor, a sobre de la taula, junt amb una pila d'altres originals. Aleshores la va veure. Ella estava lleugerament inclinada, en una prestatgeria, il·luminada per un raig de sol que li feia brillar el llom daurat. Ell es va quedar com enlluernat, va intuir la bellesa que contenien les seves pàgines, els sentiments que transmetien les frases. I li va semblar que tota la vida havia girat entorn de l'Antologia, sense conèixer-la encara.

Passada molta estona, l'editor va fullejar les pàgines de l'Opció-B. Va fer una lectura en diagonal d'alguns capítols, va anotar uns comentaris i tot seguit el va col·locar al prestatge, al costat mateix de l'Antologia. El contacte amb la coberta, daurada com el llom, va provocar-li una emoció inefable. Va ser un enamorament sobtat, intens, apassionat, però que va durar molt poc temps. Just l'endemà mateix, l'Antologia de poesia va ser separada bruscament de l'Opció-B i va ser retornada al seu autor, que se l'endugué, desil·lusionat i capcot. Només va tenir temps d'enviar una darrera mirada al seu company de prestatge mentre un gemec s'escapava de la seva gola. La reacció immediata de l'Opció-B va ser de ràbia, de desesperació. Després, desolat, va serrar les pàgines tan fort que la tinta, la seva sang, va degotar sobre la fusta del prestatge.

Tampoc no va trigar gaire, l'Opció-B, a ser tornat a les mans de la Margarida. L'escriptora, un cop a casa, es va mirar el llibre amb atenció. Alguna cosa havia canviat. Els fulls  tenien una tristor profunda. La jove llegia un cop i un altre les pàgines d0'Opció-B i no en treia l'entrellat. El seu llibre tenia una malura desconeguda. Per tal de posar-hi remei, va reescriure bona part del text. Li va donar una nova orientació. I ho va encertar: a partir d'aleshores, el llibre va conèixer l'èxit. Tothom parlava de l'Opció-B, el tenien a totes les llibreries importants i fins i tot se'n van fer algunes traduccions.

L'Opció-B va donar moltes satisfaccions a la seva autora. El llibre va envellir seguint l'ordre natural del temps. La pell se li va arrugar i la blancor de les pàgines es va esgrogueir. Els conceptes expressats eren ben vàlids, però, i se'n van fer noves edicions.

La fama de l'Opció-B, reconeguda per tothom, no va ser obstacle perquè en els fragments no reescrits continués viva, encara que molt amagada dintre de les paraules escrites, l'antiga tristesa, l'enyorança d'aquell amor de joventut. I aquest fou el misteri que la Margarida no va arribar a descobrir mai.

L'àvia (Núria Soler)

Encara la veig com cada dia a primera hora del matí, quan jo, ensonyada, maldava per no fer tard, escombrant la vorera davant de casa. Era menuda, la bata de fer feina li venia baldera i el mocador tapant els cabells per mor de la pols.

Era l’àvia d’una amiga que, de petites, havíem jugat juntes fent maleses pel barri. Sempre li feia un petó quan la veia.

—No t’acostis, maca, que t’ompliràs de pols, em deia sempre.

A mi m’agradava acostar-m’hi perquè feia sempre una olor suau. Era l’olor de la flor de nit que a l’estiu, quan cau la tarda, omple l’aire d’un perfum que em feia estar estones a la finestra gaudint-ne.

Com que ella feia aquella flaire hivern i estiu no em vaig poder estar de demanar-li com s’ho feia.

—Ah! Tu vols saber molt —em va respondre—. Però va, t’ho diré: en faig colònia, de les flors. Cada estiu les recullo, les poso en una solució d’oli de trementina i alcohol, les tinc al pati a sol i serena quaranta dies i nits, després les colo, les poso en una ampolla, la tapo bé i al cap de poc temps ja la puc fer servir. Quan vulguis te’n donaré.

I sí, me’n va donar cada hivern; me’n regalava un ampolleta fins que es va morir. Jo no he tingut mai més una colònia com aquella. És més, no n’hi ha cap que m’agradi però encara ara cada estiu floreix al mateix jardí la flor de nit, campaneta blanca i humil, i jo m’estic estones a la finestra gaudint d’aquell aroma i amb ell recordo cada dia l’àvia de la meva amiga.