dilluns, 20 de juny de 2016

Les fonts termals: Caldes de Boí (Carme Marquès)


 


Paradís natural d’una de les zones privilegiades on podem trobar fins a 37 fonts termals  de diferents qualitats, que brollen a diferents temperatures: de 4 o 5 ºC a 36 ºC. Nou d’elles són declarades d’utilitat pública per les seves propietats mineromedicinals. N’hi ha tres que destaquen: la de Santa Llúcia, la del Boix i la del Bou.
         A la font de Santa Llúcia, protectora de la vista, cal seguir un ritual per rebre els beneficis d’aquestes aigües. La font es troba en una petita cova i s’han de baixar tres esglaons per entrar-hi. Al costat del doll trobem un petit banc de fusta revellida, on seurem i agafarem amb la mà l’aigua, i tot seguit ens la passarem pels ulls, fregant-los amb suavitat. Aquesta aigua brolla a 54 ºC, és sulfurada, i fa olor d’ous podrits.
         La font del Boix brolla d’una roca de 4 ºC a 5º graus de temperatura, no es fàcil mantenir gaire estona els dits dins del aigua, difícilment podem aguantar comptar fins a vint. Al costat mateix podem beure-la a 36 ºC.
         La font del Bou du aquest nom perquè molts anys enrere, quan encara no existia el balneari, els pastors havien observat que quan els bous del seu ramat no es trobaven massa bé, acudien a aquelles aigües per beure’n i guarir-se de les males digestions. Són aigües riques en silici, i és també l’aigua que trobem comercialitzada a les nostres botigues.
         Caldes de Boí, dita també la vall de la fi del món, ja era coneguda pels romans per allà el segle I o II dC, que ja en coneixien les propietats mineromedicinals. Hi ha una llegenda que diu que les aigües de Caldes serviren per guarir l’emperador Juli Cèsar de les ferides sofertes durant la Guerra de les Gàl·lies.
         Les aigües de Caldes de Boí van ser declarades d’utilitat pública l’any 1887, vista la tradició arrelada des de temps ancestrals de pujar fins a Boí “a prendre les aigües” juntament amb la veneració de Nostra Senyora de Caldes, a qui consideraven miraculosa. La gent es desplaçava amb mules i a peu fins arribar a una petita ermita. Es diu que “la fe en la Mare de Déu ha fet i fa molts miracles”. De manera inevitable, doncs, la reputació de la primitiva Casa de Banys de Caldes de Boí es va anar estenent. L’arribada de banyistes i pelegrins va propiciar l’edificació d’un hostatge, que durant segles va ser gestionat per les autoritats eclesiàstiques. 
         Hi ha un avatar polític al voltant de l’ermita. Va patir la desamortització de Mendizábal i va passar a ser propietat de l’Estat i transferida a la Diputació de Lleida. També fou subhastada en diverses ocasions, però les subhastes van quedar desertes, i a la fi va ser adquirida per un joier de Barcelona el 1895.
         Aquí arrenca la història moderna del Balneari de Caldes de Boí, un rústic complex hoteler dedicat a la cura de malalties de la pell, reumàtiques i  respiratòries.
         L’any 1956 s’inicien les obres del nou hotel Manantial, que vol ser capdavanter en un ampli espectre de la medicina preventiva, higiènica, medicinal i recreativa d’efectes terapèutics.
         Tot això envoltat d’una naturalesa exuberant de muntanyes altíssimes, revestides d’infinitat d’arbres comuns d’aquelles altituds: avet, pi avet, cedre, pi roig, etc.
         Jo vaig tenir la sort de fer una estada de dotze dies el mes de juliol de l’any 2012 en aquest entorn privilegiat, i vaig poder gaudir dels serveis mineromedicinals a base d’aigua i fangs, a més d’un ambient relaxat de passejades tranquil·les.

Caldes de Boí va quedar per sempre en el record. Aquells dies van ser meravellosos, em sentia plena de felicitat.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada