Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 102. Indis del Far West. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 102. Indis del Far West. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de desembre del 2016

Una novel·la d'indis (Antònia García)



Ei, Pep, què estàs llegint?
            –Una novel·la d'indis la mar de divertida, tu! Té, fes-li un cop d'ull.
            –Caram, quin títol! El secret del tomahawk! I de què va?
            –Va d'un cap de tribu apatxe que es diu Falcó Negre, que fa la pau amb els blancs i enterra la destral de guerra. Però un indi xeiene roba la destral i clava una fletxa amb plomes a la porta d'un fort i...
            –Però, els xeienes viuen al mateix territori que els apatxes? Jo em pensava que eren de llocs diferents.
            –Ah, no ho sé! Però és igual, no? Tant li fa que siguin apatxes, sioux, xeienes... Tots duen plomes al cap i es pinten la cara amb colors de guerra. Tenen arcs i fletxes, destrals, ganivets, llances... Tots arrenquen cabelleres com a trofeus... Viuen en tipis, munten a cavall a pèl...
            –No, no. Tots no són iguals. Hi ha tribus que són nòmades, van seguint els ramats de bisons. Però també n'hi ha que no es mouen de lloc, viuen en cabanes fetes de branques i planten blat de moro.
            –De veritat? Jo sempre me'ls imagino com a les pel·lícules, els caps indis amb grans plomalls al cap, i els altres indis, només amb una ploma o dues. I amb poca roba, un tapall, i de vegades uns pantalons, i mocassins als peus. I gairebé sempre lluitant amb els del Setè de Cavalleria.
            –Home, no sempre els deus haver vist lluitant... Fes memòria: no n'has vist asseguts amb els blancs,  fent rotllana, fumant la pipa de la pau? O bé fent danses amb ritme de tambors. O invocant el seu déu, el Gran Esperit.
            –Ah, això sí que surt a El secret del tomahawk. I és molt bo, perquè mentre l'apatxe, el Falcó Negre, està resant al Gran Esperit, surt una índia i li clava un ganivet que duia amagat a la màniga. Però ell és molt fort i, tot i estar ferit, agafa la noia, que es diu Lluna de Mitja Nit, i la porta tant sí com no fins al centre del poblat. Allí es posa a cridar reclamant que surti el marit de la noia. Llavors surt l'indi i l'apatxe li llança l'índia als peus i el fa responsable del que ha passat. Aleshores, el marit de la noia...
            –No cal que m'expliquis la novel·la, Pep. Si de cas, quan l'hauràs acabada de llegir, ja me la passaràs. Però, mira, ara m'adono que no sé gairebé res dels indis. I, si vols que t'ho digui, no me'n fio gaire, d'aquesta novel·la. Quan tingui una estona, buscaré informació sobre els indis: quines tribus hi havia als diferents territoris, quins costums tenien... El que sí que tinc clar és que van ser víctimes de massacres per part dels blancs, els que s'anomenaven gent civilitzada. En canvi, a ells, els deien salvatges. I aquests blancs civilitzats els van prendre les terres i els van arraconar en reserves.
            –Ara que ho dius... Em penso que tens raó. Estarà bé que sàpigues més coses, dels indis. Després ja me les explicaràs, eh?
            –D'acord, Pep! D'aquí a dues llunes ja en parlarem. Hau! Que l'esperit del vent de l'oest et porti sempre per camins profitosos!
            –Gràcies, Joan! I a tu, que l'esperit i la memòria dels avantpassats et procurin la saviesa que busques! Hau!

Els indis del Far West (Montserrat Fortuny)



Cada estiu a Sant Feliu de Guíxols, al Museu del Monestir, hi ha una exposició de quadres de la baronessa Thyssen, molt amant de la Costa Brava i que té una mansió en una de les cales properes a la ciutat.
            És sempre molt interessant i artística. Enguany hi vàrem poder visitar la del Far West, una gran quantitat de quadres preciosos, tots dedicats a aquest gènere.
            Els llenços, la majoria pintats a l'oli, representen escenes de la vida dels amerindis, als seus petits poblats, als seus tipis, les tendes fetes amb pells de bisons, cosides als pals de fusta i decorades amb dibuixos per fora, quasi sempre de ratlles i triangles.
            La porta, oberta a l'est, davant de la foguera, on s'asseien i fumaven les seves pipes i on cuinaven les dones i s'escalfava tota la família.
            Feien estàtues dels seus déus, que anomenaven tòtems.
            Eren nòmades. Quan s'acabaven els recursos, canviaven de lloc. Tenien els seus cavalls, blancs, negres, castanys, alatzans, etc., segurament descendents dels que els varen deixar els catalans de Colom, primer, i els espanyols, després. (Quan els catalans vàrem ser exclosos d'anar a Amèrica, durant tres-cents anys.) Recordo que a les pel·lícules hi sortien molts cavalls clapats, amb moltes taques clares i fosques, sempre els que muntaven els indis.
            Les tribus més famoses varen ser: la dels apatxes, les dels comanxes i la dels sioux, molt ben representades en diversos quadres, amb els plomalls al cap, els cabells negres, llargs, lligats en trenes. La pell vermellosa, per això se'ls diu “pells roges.”
            Hi havia, a més dels quadres, figurins vestits a la seva manera, amb pells d'animals, més que res de bisons i d'óssos. N'hi havia un, molt espectacular, tot fet de plomes d'àguila.
            En diverses vitrines també hi havia representats escuts, arcs, llances, fletxes, destrals, pipes…
            Les canoes estaven figurades en bonics llenços, als rius i als llacs.
            N'hi havia un on es veien uns quants indis a cavall, un indi a terra, intentant retrobar una pista perduda. El sol, a l'ocàs, tenyint de vermell les figures, els arbres, l'aigua del rierol…
            Un altre, amb una bonica cascada d'un riu del qual no recordo el nom, amb l'aigua que baixa enmig de l'escuma, tan ben representada que sembla que la puguis tocar. I els indis, contemplant-la, asseguts al voltant d'una foguera.
            En una altra sala hi havia força quantitat de cartells de pel·lícules cinematogràfiques, “pelis d'indis”, en dèiem, molt famoses, amb grans artistes d'aquella època, dels anys cinquanta i seixanta, magnífics.
            Les primeres cintes pintaven els indis com a dolents, salvatges i traïdors, però, més endavant, se’n van fer moltes en què, per fi, els representaven nobles i lleials, defensors de la seva comunitat, de les seves famílies.
            La que més recordo, pels artistes favorits meus, Errol Flynn i Olivia de Havilland, és Murieron con las botas puestas, que és la història del general Custer, que va morir en una cèlebre batalla contra els indis sioux, el cap dels quals era Cavall Boig, interpretat per Anthony Quinn, molt jove encara. I el famós Setè de Cavalleria, que surt en molts altres films. La batalla va ser la de Little Big Horn. Només diré que la pel·lícula era en blanc i negre.
            Sí, va ser una bonica exposició. No puc dir el nom dels pintors, perquè no me'ls vaig apuntar i la meva memòria no arriba fins a tant.