Ho sento (Antònia García)

Primera frase, “Ho sento, ha estat sense voler”. Per mi, són les paraules espontànies que pot dir una persona que, involuntàriament, ha provocat algun mal o contratemps a algú, i expressa que li sap greu d'haver-ho fet.

Segona frase, “Ho sento, ha estat un accident”. Penso que són les paraules que pot dir una persona en un cas idèntic al de la primera frase, però també pot tenir un altre matís. És a dir, que el mal o contratemps no hagi estat provocat per aquesta persona sinó que s'hagi produït fortuïtament, al marge de la seva actuació.

La diferència entre les dues frases pot ser nul·la, subtil o remarcable, segons com s'hagin produït els fets.

Exemple de la primera frase “Ho sento, ha estat sense voler”:

Una senyora viatja en autobús, dreta, agafada a la barra metàl·lica que hi ha a prop de la porta de baixada. El conductor, per esquivar un cotxe que ha fet una mala maniobra, fa un cop de volant i provoca una sotragada als passatgers, de resultes de la qual un senyor trepitja un peu de la dita senyora, que fa un crit de dolor. El senyor treu ràpidament el peu trepitjador i recupera l'equilibri. La senyora s'exclama que, justament en aquell peu, hi té un ull de poll que en circumstàncies normals ja li fa veure la padrina, i que, amb la trepitjada, ha vist la padrina, i la mare de la padrina, i la mare de la mare de la padrina...!

Al senyor li queda molt clar el dolor que, sense voler, li ha provocat. Li'n demana excuses. Li diu la primera frase:

“Ho sento, ha estat sense voler”.

Té un to de veu implorant. L'última cosa que voldria és fer mal a ningú, i menys encara a una senyora com ella. Però es veu que estava distret vigilant els carrers per on passaven, perquè havia de baixar aviat, i no havia reaccionat a temps amb la sotragada. La senyora, movent el peu adolorit, accepta les disculpes, tot pensant què vol dir amb això de “una senyora com ella”. Una senyora gran, potser? Però davant del dubte, prefereix imaginar que vol dir una senyora bonica i elegant. I li fa un somriure.

Exemple de la segona frase “Ho sento, ha estat un accident”:

Una noia i un carter que duu un certificat entren junts pel portal d'un edifici una mica antic. No hi ha ascensor. El xicot, educat, deixa passar primer la noia i comencen a pujar per l'escala, estreta i incòmoda. Molt neta, això sí, perquè l'acaben de fregar; els graons encara estan una mica mullats. Aquesta és la causa que la noia rellisqui, caigui sobre el carter i tots dos vagin a parar uns quants graons més avall. El xicot queda d'esquena als graons i amb el cap a la part de baix. La noia ha quedat de cara a sobre d'ell. Això li ha esmorteït els efectes de la caiguda. La primera reacció de tots dos és provar d'aixecar-se, però la posició que tenen, inclinats cap avall, els ho fa difícil. La noia s'agafa als ferros de la barana i mira de posar-se de costat. El xicot té un braç atrapat a sota del cos. Després d'uns quants intents, trepitjades a les cames i rebregades diverses, ella aconsegueix sortir de sobre del cos que li ha fet de matalàs. Pregunta al noi si s'ha fet mal. Ell diu que no ho sap, que ara mirarà d'aixecar-se. Ella l'ajuda com pot i el carter queda assegut en un graó, esbufegant i tot masegat. Mou els braços, mou les cames... Es passa la mà pel cap: no hi ha sang. Podria haver estat greu però, per sort, sembla que no és així. Aleshores ella li diu la segona frase:

–“Ho sento, ha estat un accident”.

–Sí, ha estat un accident. Segur que no t'has fet mal, tu?

Fan inventari dels desperfectes: tota la correspondència que portava el carter està escampada per l'escala i li falta una sabata. La noia té la faldilla esquinçada i no veu on ha anat a parar la seva bossa de mà. Ella proposa d'acompanyar-lo al metge. Ell li diu que li sembla que no cal però que gràcies. Recullen com poden les seves pertinences. El carter li proposa de sortir a fer un cafè, per refer-se de l'ensurt de la caiguda. Ella li diu que no pot anar al carrer així, amb la faldilla estripada, i que millor que vagin al pis de dalt, que és on viu, a fer el cafetó.

Estrelles (Carme Marquès)

Vell, eixut, magre de carns, aquell home semblava que havia viscut feia molt de temps; semblava que venia d'una eternitat llunyana i que pertanyia a l'entorn com els arbres, els rius i les muntanyes. Es movia lentament, passava entre la gent igual com ho feia entre els arbres del bosc proper. De tarannà amable, era apreciat pels grans i sobretot pels petits, que quan el veien apropar-se corrien al seu encontre perquè sabien que si li demanaven que els contés una història que fos inventada o una rondalla antiga, ell mai no s’hi negava, i assegut en una soca a la vora del camí, els contava les històries més fabuloses mai no escoltades.

N’hi havia una que sovint li reclamaven: aquella de l'home que plantava estrelles; era la favorita, la que mai no es cansaven d'escoltar. I el vell eixut, de carns magres, es complaïa a contar-los-la. I començava així:

Hi havia una vegada en una terra molt llunyana, més enllà de la mar tenebrosa, un bosc d'arbres màgics de tronc llis i fulles platejades. En una clariana, una humil cabana, llar d'un ésser vingut d'una galàxia desconeguda, dotat de poders fora mida.

Un dia, una colla de nens i nenes de l'escola del proper poble van anar d'excursió al bosc i, casualment, van trobar la cabana de l'home de les estrelles i el van sorprendre quan n'estava plantant. Allò era un secret que calia guardar, i que no es difongués. La solució, esborrar la memòria d'aquells menuts.

L’home, fent veure que allò no tenia importància, els va fer beure una beguda de groselles amb pólvores màgiques. Llavors els nens es varen transformar en estrelles, van sortir volant cap al cel i van fer un viatge que els va dur per tota la terra, contemplant la meravella de la gran creació. Passat un temps, cadascun d'ells va aterrar davant de casa seva sense saber què havia succeït. I el més estrany: què era aquella petita estrella que duien al front i que sempre més il·luminaria les seves vides.  

Collita d’estrelles (Antònia García)

Estava fent unes investigacions sobre la fauna i la vegetació dels aiguamolls, raó per la qual m’havia instal·lat en aquell poblet del delta. Aprofitava per parlar amb els habitants, sobretot amb els llauradors i els pescadors, perquè m’expliquessin coses dels animals i les plantes d’aquells territoris que ells coneixien tan bé.

–Amb qui has de parlar –em van dir a la taverna–, és amb en Cinto de cal Vern. Ell te’n dirà un munt, de coses. Es passa els dies a la marjal. Però, de tant en tant, ve per aquí i fem una partida de botifarra.

Així que em vaig posar en contacte amb en Cinto, li vaig demanar ajuda i no va tenir cap inconvenient a deixar-me anar amb ell per les sèquies i els arrossars. M’ensenyava els arbres, les plantes, els ocells... Me’n deia els noms... Es veia ben clar que s’estimava aquelles terres.

Un dia, anàvem a veure els canals. M’ensenyava les comportes. Em deia que el reg s’organitzava per rigorós torn que s’havia de respectar. Un altre dia, caminàvem al costat de pollancres, de verns i freixes. Anàvem per canyissars, joncs i vimeteres. M’ensenyava els ànecs collverds, les fotges, els bernats pescaires. Altres vegades ens acostàvem als ullals, vèiem granotes i serps d’aigua. Em parlava de quan pescava anguiles, per guanyar-se la vida. M’advertia de les sangoneres, si em ficava a l’aigua, i dels mosquits. Els mosquits, que anys enrere havien provocat epidèmies... Una filla seva havia mort de les febres, quan era petita.

Era a finals de març i els camps estaven negats. Semblaven miralls, tots aquells trossos quadrats, separats per estrets marges de terra. Aviat començarien a plantar l’arròs.

–Si vols –em va dir una tarda–, aquest vespre pots venir amb mi a plantar llavors d’estrelles.  

–Llavors d’estrelles? –vaig dir, tot estranyat.

–Sí. No facis aquesta cara. Ja t’ho explicaré.

Vaig anar amb ell, entre els arrossars plens d’aigua que reflectien el cel blau, els núvols, alguna cabanya o caseta blanca. Ens vam asseure a terra, al marge d’un dels camps, i vam esperar que el cel s’enfosquís i sortissin les primeres estrelles. Aleshores en Cinto em va mostrar la imatge de les estrelles a l’aigua, que brillaven com cuques de llum.

–La meva filla tenia cinc anys, quan va morir –em va explicar, amb una mica de tremolor a la veu–. Des del seu llit, cada nit veia les estrelles i em va demanar que n’hi fes un ram. Volia que les estrelles li fessin companyia, al seu costat, mentre dormia. Jo li vaig prometre que en plantaria i així que florissin, en colliria i n’hi portaria un ram de les més boniques.

Llavors en Cinto es va descalçar, es va ficar a l’aigua fosca i va prémer les imatges d’unes quantes estrelles cap al fons, com si plantés arròs.

–Veus? –em va dir, quan va acabar–. És així, com es planten les estrelles. D’aquí a poca estona, quan el cel serà ben negre, floriran allà dalt, més boniques que les roses, i formaran un gran ram, que és el que vaig prometre a la meva filla.

No li vaig poder dir res perquè se m’havia fet un nus a la gola. Mentre ell es calçava, assegut a terra, em vaig asseure al seu costat, li vaig posar una mà a l’espatlla i vaig passejar els ulls per la immensitat del firmament ple d’estels. No sé quanta estona vam estar així, mirant el cel en silenci.

El que sí sé, és que de totes les coses que en Cinto em va ensenyar sobre el delta, la collita d’estrelles és la que em va arribar més endins, la que guardo amb més intensitat a la memòria.