Ets col·leccionista? De què? (Montserrat Fortuny)

Sí, sí que en sóc. Ja em ve de família. El meu pare col·leccionava segells, a la seva joventut. En tenia de molt bonics i molt bons, però una vegada, un cosí seu, el Miquelet, li va robar els millors i ell, empipat, ho va deixar córrer i no va continuar. Així i tot va conservar tres àlbums de segells molt macos, que a mi m'agradaven molt, encara que es notaven els buits dels que s'havien arrencat.

Quan ens va deixar, vaig regalar els àlbums al marit d'una cosina de la mare, a Sant Feliu de Guíxols. Amb aquest regal el vaig fer feliç.

Jo també vaig començar a fer col·lecció de segells, només d'Espanya, que en sortien dos o tres cada setmana, però me'n vaig cansar, potser perquè resultaven cars i ho vaig deixar córrer quan ja havia omplert dos àlbums; vaig pensar que, si continuava, m'omplirien la casa. Els conservo, però no me'ls miro mai.

Fa molts anys, també, vaig començar a fer col·lecció de didals. En tinc de moltes ciutats i pobles, sobretot de Catalunya, però també d'Espanya: castellans, andalusos, bascos, gallecs... Ciutat o poble que visitava, didal que comprava. I en aquella època viatjava molt. Igualment de molts països europeus: francesos, italians, anglesos, irlandesos, escocesos, etc., etc. També d'Egipte, d'Aràbia. Fins i tot d'alguns llocs d'Estats Units d'Amèrica i del Canadà, llocs on no he estat mai, perquè no he passat mai ni l'Atlàntic ni el Pacífic. Si alguna amistat hi anava, didal que em portava.

El cas és que en tinc molts, molt ben posats, en sis o set casetes de fusta, amb prestatges, penjades a la paret de la meva habitació a Sant Feliu i fan bonic de debò. De tant en tant, encara algú me'n regala un, però jo ja no me n'he comprat cap més, ja en tinc prou amb els que tinc.

El que faig, actualment, és la col·lecció d'euros. En tinc de totes les nacions que usen aquesta moneda:

Andorra (que em falten els d'un cèntim i de dos cèntims i que no hi ha manera de trobar-los), Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Letònia (que em falta el de dos euros especial), Lituània, Luxemburg, Malta, (que també em manca el segon), Mònaco, Portugal, San Marino, el Vaticà (del papa Joan Pau II, un de sol de Benet XIII i un, també sol, del papa actual, Francesc) i Xipre.

De totes aquestes nacions, només en tinc una pàgina de cada una, amb els anys de les monedes barrejats. En canvi, d'Espanya, en tinc una pàgina per a cada any, o sia, començant per l'any 1999, fins el 2019, amb quasi tots els especials de 2 euros, que surten cada any, diferents i molt bonics.

I ara, aviat, compraré els de l'any 2020 i estaré al corrent.

També tinc els que seran de Catalunya, quan pugui ser...!

I monedes del 1870, d'Isabel II, de Fernando VII, d'Alfonso XII, d'Alfonso XIII, de la primera República, del rei Amadeo, de la Segona República...

De la República Francesa, francs; d'Itàlia, lires; d'Anglaterra: lliures, d'Elisabet II, una de Carles i Diana... D'Argentina, i alguna més d'Amèrica del Sud, però poca cosa. I algunes gregues i algunes romanes, autèntiques.

També tinc bitllets d'abans de la guerra, de durant la guerra i de l'època de Franco. I els del rei Juan Carlos, fins al 1999:

D'1 pesseta, de 2, de 5, de 25, de 50, de 100, de 200, de 500, de 1.000, de 2.000, de 5.000 i de 10.000.

Tot posat també en àlbums adequats, bitllets i monedes.

És una bona col·lecció, oi?

La dèria de col·leccionar (Antònia García)

La dèria de col·leccionar ja em venia de petit. Quan la mare comprava una rajola de xocolata, a dins del paper que l'embolcallava hi havia un cromo. Jo l'agafava amb avidesa i comprovava, de memòria, si el tenia. Si no era així, celebrava aquella nova adquisició amb grans alegrois. Em faltava temps per anar a buscar l'àlbum i tot seguit l'hi enganxava.

Tenia uns quants àlbums de cromos: un era de monuments de Catalunya. Un altre, d'avions. Un tercer, d'imatges de contes infantils, etc. Els cromos repetits servien per a fer intercanvis. Tots els menuts teníem una gran traça en anar passant els cromos d'una mà a l'altra: “Tengui, tengui, falti, tengui, falti...” “Et canvio aquest cromo de l'hidroavió per un cromo de l'església del Pi... Fet?” “Fet!”

Aquesta fal·lera es va estendre a d'altres coses col·leccionables: postals, estampes, bitllets de tramvia... Moltes postals eren de sants, concretament de sant Josep, perquè jo em dic Josep i pel meu sant sempre en rebia algunes. D'estampes, me n'arribaven, sobretot, de les comunions. La mare em guardava els bitllets dels viatges que feia en tramvia quan anava a veure els avis. Després van venir els cap-i-cues, els llibrets de paper de fumar, les capses de mistos amb imatges d'escuts nobiliaris...

El temps passava i jo eixamplava les meves col·leccions: en tenia de segells, de monedes... Els prestatges del meu armari estaven ocupats per tot aquest material. La falta d'espai es va notar més quan també vaig començar a fer col·lecció d'ampolletes petites i de figuretes d'animals: cérvols, cocodrils, mussols...

Per aquelles coses de la vida, l'àvia va morir i, perquè l'avi no quedés sol, vam anar a viure amb ell. La casa de l'avi era una casa gran, de poble, amb baixos, dos pisos, golfes i celler. A mi, el canvi em va anar de perles, deixant de banda el sentiment que vaig tenir per la falta de l'àvia. Vaig poder tenir les meves col·leccions ben ordenades i tot classificat. Era feliç.

I encara ho vaig ser més quan vaig conèixer la Rosa. Era la noia més bonica del món! Al principi de viure tots junts, nosaltres dos, els pares i l'avi, tot semblava anar bé. Fins que un dia ella em va dir que volia que visquéssim tots dos sols. Per tant, era qüestió de buscar un habitatge més petit i anar-nos-en-hi a viure. Jo no hi vaig estar d'acord. I totes les meves col·leccions? A la casa de l'avi hi havia espai per a tot i per a tothom. No, no. Res. Ja estàvem bé com estàvem. Llavors la mare li va dir: “Ho veus, Rosa? Ja t'ho he dit, que no ho voldria”. Jo, aleshores, ho vaig veure clar. La proposta de la Rosa no era per les possibles típiques desavinences entre nora i sogra, no. Elles dues prou que anaven a l'una. El problema era... les meves col·leccions! La Rosa n'estava fins al capdamunt. Si hagués gosat, ho hauria llençat tot a la bassa!

Vam viure una sèrie de dies amb un estira-i-arronsa desesperant. La Rosa em va arribar a dir que triés: o les col·leccions de cromos, estampes, capsetes, animals i d'altres andròmines o ella. Andròmines! Va titllar d'andròmines les meves estimades i valuoses col·leccions! Això sí que no ho podia admetre. De cap de les maneres. I vaig triar. I tant, que vaig triar! Llavors la Rosa se'n va anar a viure amb una seva germana i no va voler saber res més de mi.

Per no notar el buit que em va deixar la Rosa, em vaig dedicar encara més a col·leccionar tota mena de coses. La casa s'anava omplint. Va morir l'avi i al cap d'un temps també els pares. I, malgrat disposar de dues habitacions més, tota la casa estava plena. M'havia quedat petita. Vaig comprar la casa del costat, que tenia un pati força gran al darrere. Hi vaig construir un edifici de tres pisos. I tot es va omplir. Fins que un dia, mentre estava enfilat en una escala per abastar unes caixes, em va lliscar un arxivador de les mans. Vaig voler agafar-lo al vol però vaig perdre l'equilibri i vaig caure de l'escala. Vaig quedar a terra, sense poder-me moure. Al cap d'unes hores em va trobar la dona de fer feines i va avisar el metge. Va venir una ambulància i em va dur a l'hospital. He patit unes quantes operacions i sembla que trigaré a tornar a casa.

Mentrestant, per entretenir-me, estic fent col·lecció de material sanitari. Ja m'he fet dur una prestatgeria amb capses per arxivar-ho tot com cal. Quan vaig començar aquesta col·lecció, al personal de l'hospital els va fer gràcia, però ara... ja no n'estic gaire segur... Hi ha un indici que no m'agrada. Avui, la doctora m'ha dit: “Ja ho sap, oi, que no pot tenir aquí aquestes andròmines...?”