dilluns, 20 de juny del 2016

Oh, Blancaneu! (Carme Marquès)



Resultat d'imatges de snowwhite
La bruixa, veient que la noia queia a terra, bramà amb veu rovellada: per fi he mort la Blancaneu, ara sí que seré la més formosa del regne! I fent un bot marxà cap el seu castell per preguntar-li a l’espill màgic qui era ara la més bonica. Atabalada com anava, no va veure que un núvol d’ocells agressius l’envoltava. Es van posar a picar-la rabiüdament, fent que arrenqués a córrer sense rumb fins que, encegada de por, es va precipitar per un penya-segat i es va convertir en una roca que hi quedà clavada al fons.
         Mentrestant, dins la casa dels nans, la Blancaneu jeia a terra i semblava adormida.
         La Caputxeta Vermella i el caçador en aquell moment passaven per allà i, després de trucar a la porta van entrar, ja que no contestava ningú. La van trobar  estirada  a terra, i no responia. Espantats, la van sacsejar amb fúria i aleshores va ser quan la noia va escopir el mos de poma enverinada i es va despertar de l’ensopiment mortal. Els va explicar tot el que havia passat i van comprendre que allí no s’hi podia estar, tota sola, i van decidir marxar tots tres. Anirien a casa de l’àvia de la Caputxeta Vermella i allà s’hi quedarien per sempre. Abans, la Blancaneu encarregà als ocells i als cérvols amics que digueren als nans que marxava, que més endavant els aniria a visitar.
         Quan van arribar a casa de l’àvia, a penes la van reconèixer. S’estava al llit tapada fins al cap i tenia una veu rara, com si estigués refredada. A l’instant, el caçador va sospitar que allí hi havia un llop disfressat i li va endinyar un tret que el va ferir molt greument. El llop va fugir per la finestra perseguit pel caçador. Tots dos corrien, ensopegaven sovint  amb les arrels dels arbres, fins que en voler creuar un riu, el llop no s’adonà que era molt profund i va caure al corrent, i va morir ofegat.
         La Caputxeta i la Blancaneu van sentir una veu que sortia del fons de l’armari i en obrir-ne la porta van veure l’àvia, que, molt contenta, les abraçà i les va omplir de petons. Per celebrar-ho van fer una menja de festa major on no hi mancava de res. Tots quatre junts, ja per sempre més seran feliços i menjaran anissos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada