La dama de madonna Lucrècia (Montserrat Fortuny)

Al jardí del palau dels Borgia, a Roma, hi ha dues dones. Una té vint anys, l'altra, quinze. Totes dues són molt formoses, de llargs cabells arrissats, ulls bonics i cossos dignes de ser comparats amb les estàtues gregues.

     La més gran diu a l'altra:

     –Valèria, et veig tristona, no ets pas la mateixa de fa dos mesos, quan vas començar a ser una de les meves dames…! Per què la llum dels teus ulls em parla de llàgrimes contingudes…?

     –Ai, madonna Lucrècia, sí; no fa gaire temps, al vostre palau, vaig veure un home que em va robar el cor…!

     –Puc saber qui és ell? Ja saps que jo puc fer tot el que vull a favor teu i tu t'ho mereixes.

     –Madonna, és que ell… és príncep…!

     –No parles pas del meu germà Cèsar…?

     –Sí, madonna meva, ho heu endevinat de seguida… “O Cesare o niente…”! El de la senyera del brau!

     –Comprenc el teu patiment, Valèria. Jo mateixa, fa temps… Però no hi vull pensar més… És el meu germà i, mentrestant, he estat casada quatre vegades… He tingut fills amb tots… També he conegut altres homes… Podré fer alguna cosa per tu, ja ho veuràs.

     –Estimada madonna, és que no voldria que es veiés obligat per vós…

     –No, no; no li diré res, només faré que us veieu, que es fixi en tu. Només el teu cos, el teu rostre i els teus ulls, són capaços d'avarar el seu amor; a part del teu caràcter, tan dolç.

     –Oh, madonna meva!

     –No podrà ser de seguida, ja saps que el Papa és fora. Quan torni de l'estranger, celebrarem el seu aniversari i hi serem tots els germans, amb les nostres comitives. No trigarà gaire, ja ho veuràs.

     –Gràcies, madonna meva Lucrècia! Tota jo tremolo només de pensar-hi…!

     –Ja ho comprenc, tan joveneta… Encara que jo, a la teva edat, ja… –i parlant com per a ella mateixa, murmura:– Fins i tot el meu pare… –Després continua, en veu normal–. Et veig molt capacitada per a guardar els meus secrets…

     –Oh, sí, madonna! Primer morir que revelar el que em confieu!

     –Sí, estimada Valèria, la dama més bonica que he tingut mai…! I no em costarà gens fer el que t'he dit.

     Han passat dos mesos, que s'han fet molt llargs per a la donzella, i al final ha tornat Alexandre VI i es fa una gran festa. Misses, oficis, tedèums i també cants de corals, concerts i balls.

     Al primer concert hi assisteix tota la noblesa romana.

     Lucrècia porta una túnica de color blau de mar que fa brillar encara més els seus ulls foscos. Una malla d'or i safirs, i arracades i collaret també d'aquestes pedres precioses. Valèria va tota blanca, amb joies que li ha deixat la seva mestressa, una ret per als cabells, d'argent i perles, arracades i collaret també de perles, que fan brillar els seus ulls expressius.

     De sobte, a Lucrècia li cau de les mans un ram de roses que li han donat a l'entrada i que rellisca fins a quedar als peus del duc de Valentinois, el seu noble germà. El duc va vestit de seda i vellut negres i porta, brodada d'or, la seva senyera, la del brau vermell, amb la llegenda  “O Cesare o niente.”

     El príncep (que així l'anomena tothom), s'ajup per recollir el pom de roses i es troba, separat només per menys d'un pam, amb el rostre candorós de Valèria, que també ha corregut a agafar el ramet de flors de la mestressa.

     L'alè dels dos joves es barreja amb l'aroma de les roses, per uns instants, fins que tots dos s'incorporen aguantant el ram, un per cada extrem.

     En aquests pocs segons, el príncep ha vist els ulls bonics de la donzella, brillants de candor, i ella ha pogut contemplar la llum negra dels del duc.

     L'home deixa el ram a les mans de la noia, amb un mig somriure als llavis sensuals i ella, amb una reverència, torna el pom a mans de la seva senyora.

     Aquella mateixa nit, després del ball, el príncep s'escarrassa fins a obtenir la informació de la cambra on dorm la que li fa batre el cor, aquesta vegada més que d'altres…

     L'endemà, a mig matí, les dues dones es troben al jardí i la mestressa, des del banc on seu, mira la seva dama i, amb un mig somriure als llavis, aixeca el dit índex de la mà dreta, en senyal d'interrogació.

     Valèria corre a agenollar-se als seus peus i amaga el rostre a la falda de la madonna. I ja no cal dir res més.

     Passa el temps, continua l'idil·li, arriba el moment que el príncep, per les seves obligacions, ha de marxar de Roma i Valèria, enyorada, confia els seus sentiments a la mestressa.

     Cap de les dues no sap el que els prepara el destí… 

     El papa Borgia morirà enverinat en un banquet. Cèsar, gràcies a la seva joventut i fortalesa, aconseguirà sortir-se'n amb vida, però pocs anys després morirà en una batalla.

     Lucrècia morirà, també, als trenta-nou anys en un part i Valèria recordarà els seus éssers estimats tota la vida, i les paraules que va dir un dia la seva mestressa, a mitja veu:  “Tu viuràs per aquest fill que esperes… Jo n'he tingut bastants… Els que han deixat més empremta en mi han estat: un fill-germà, un fill-nebot i un fill-botxí, encara que innocent….”