Un altre final per al conte de la Blancaneu (Montserrat Fortuny)

La Blancaneu ja feia uns quants mesos que vivia amb els nans i els havia agafat molt d'afecte. Igualment, ells també n'hi havien demostrat. Sobretot el més jovenet de tots, a qui ella havia batejat com “l'amiguet de l'ànima”.

            Aquell vespre s'havia fet fosc més aviat del que era normal. A l'horitzó s'acumulaven els núvols negres i, de molt lluny, se sentia el rumor de tronades, sense cap fulgor de llamps.

            En havent sopat, la noieta va sortir al balcó per contemplar el firmament, on lluïen les estrelles amb llum pàl·lida i trencadissa. Va seure al banc que hi havia al costat de la barana.

–Bona nit –va sentir que li deia una veu enrogallada, des del jardí, on semblava que les flors s'havien pansit de cop i decantaven els caparrons cap a terra.

            I va veure una vella, mal vestida, que portava un cistell al braç, amb unes quantes pomes vermelles.

            –Ací tens una poma, que ha volgut imitar la vermellor dels teus llavis, princesa. No podràs deixar de fer-li una bona mossegada, quan la tinguis a les blanques mans…! –li va dir.

            I fent una embranzida, li va llançar una poma a la falda, que la Blancaneu va recollir, abans no caigués a terra.

            –Sí que és bonica, tan vermelleta i lluent –va dir la noia–. I sí que fa venir ganes de fer-li una bona queixalada!

            Però, abans no ho pogués fer, “l'amiguet de l'ànima”, que havia sentit la conversa, des de l'esquena de la donzella, va dir:

–Espera, espera, princesa, deixa que la sospesi jo,  aquesta poma…!

            La va agafar de les mans de la noia i primer la va fer anar d'una mà a l'altra; després, se la va acostar al nas, la va flairar i, sense que la Blancaneu ho pogués impedir, li va clavar mossegada.

–Ai, ai…! –va cridar, i va caure a terra tan llarguet com era, (que ho era força, per ser un nan).

            La vella va fer un xiscle i va començar a córrer cap al bosc proper.

            La Blancaneu va agafar el nan entre els braços, mentre els altres sis corrien cap al balcó, en sentir els seus gemecs.

            “L'amic de l'ànima” havia empal·lidit i no tenia pols, com va comprovar el més gran del grup.

            El nan que sempre feia cara d'emprenyat va cridar:

–I aquesta dona que he sentit parlar des del jardí, on és?

I tots van mirar, des del balcó, cap al bosc que començava a poca distància de la casa.

            –Bambi, Dumbo…! –va cridar el més gran dels nans–. Desperteu-vos i ajudeu-nos, que una bruixa ens ha matat el germanet i s'ha escapolit cap al vostre bosc…!

            –Sí, sí –van cridar els altres nans–. I el que volia era matar-nos la Blancaneu, perquè la poma anava per ella…

            Efectivament, els nostres amics del bosc, despertats pel Bambi i el Dumbo, van perseguir la bruixa fins a fer-la caure en un precipici molt i molt profund, i la caiguda li va ocasionar la mort. Llavors, la seva figura va recobrar l'aparença normal i van comprovar que era la madrastra de la Blancaneu.

          Al cap de pocs dies van arribar a casa dels nans tots els familiars que vivien en altres llogarets i que sempre es reunien quan hi havia algun esdeveniment o quan havien de celebrar algun funeral, com en aquest cas.

            Entre els familiars hi havia una noieta, una cosina. Sempre s'havien estimat molt, ella i “l'amic de l'ànima”, tot i que feia temps que no s'havien vist. Quan el contemplà al fèretre blanc on l'havien posat, no va poder reprimir les llàgrimes i s'hi va abraçar, tot sanglotant.

            Segurament, sense voler-ho, el va agitar entre els braços. Ningú no se n'havia adonat, abans, que el nanet tenia a la boca el trosset de poma enverinada i, amb aquell moviment, el trosset es va desprendre i el xicot va tornar en si, perquè no era mort, només ho aparentava.

            Ja podeu comptar quina alegria…! Tothom el va abraçar i ell, després d'envoltar amb els braços la Blancaneu, també va córrer a  abraçar la seva cosina i es van quedar tots dos, l'un als braços de l'altra, molta estona. Després, tots dos emocionats i enriolats, es van mirar una mica avergonyits per la demostració del seu afecte davant de tota la família i amistats. Però, a partir d'aquell moment, ja van professar davant de tothom el seu amor, pur i innocent.

            No cal dir l'alegria de la Blancaneu, en veure altra vegada amb vida el seu salvador i conèixer la seva felicitat. Només va faltar que, d'entre la concurrència d'amistats, entre les quals també hi havia el fill del Rei. Llavors el Príncep Joliu va declarar, immediatament, enamorat de la Blancaneu i ella no el va pas desmerèixer, al contrari, es va mostrar molt contenta i feliç al costat del seu enamorat.

            I aquest conte s'ha acabat, aquesta vegada amb un final igual de feliç, però diferent.

Oh, Blancaneu! (Carme Marquès)

La bruixa, veient que la noia queia a terra, bramà amb veu rovellada: per fi he mort la Blancaneu, ara sí que seré la més formosa del regne! I fent un bot marxà cap el seu castell per preguntar-li a l’espill màgic qui era ara la més bonica. Atabalada com anava, no va veure que un núvol d’ocells agressius l’envoltava. Es van posar a picar-la rabiüdament, fent que arrenqués a córrer sense rumb fins que, encegada de por, es va precipitar per un penya-segat i es va convertir en una roca que hi quedà clavada al fons.

         Mentrestant, dins la casa dels nans, la Blancaneu jeia a terra i semblava adormida.

         La Caputxeta Vermella i el caçador en aquell moment passaven per allà i, després de trucar a la porta van entrar, ja que no contestava ningú. La van trobar  estirada  a terra, i no responia. Espantats, la van sacsejar amb fúria i aleshores va ser quan la noia va escopir el mos de poma enverinada i es va despertar de l’ensopiment mortal. Els va explicar tot el que havia passat i van comprendre que allí no s’hi podia estar, tota sola, i van decidir marxar tots tres. Anirien a casa de l’àvia de la Caputxeta Vermella i allà s’hi quedarien per sempre. Abans, la Blancaneu encarregà als ocells i als cérvols amics que digueren als nans que marxava, que més endavant els aniria a visitar.

         Quan van arribar a casa de l’àvia, a penes la van reconèixer. S’estava al llit tapada fins al cap i tenia una veu rara, com si estigués refredada. A l’instant, el caçador va sospitar que allí hi havia un llop disfressat i li va endinyar un tret que el va ferir molt greument. El llop va fugir per la finestra perseguit pel caçador. Tots dos corrien, ensopegaven sovint  amb les arrels dels arbres, fins que en voler creuar un riu, el llop no s’adonà que era molt profund i va caure al corrent, i va morir ofegat.

         La Caputxeta i la Blancaneu van sentir una veu que sortia del fons de l’armari i en obrir-ne la porta van veure l’àvia, que, molt contenta, les abraçà i les va omplir de petons. Per celebrar-ho van fer una menja de festa major on no hi mancava de res. Tots quatre junts, ja per sempre més seran feliços i menjaran anissos.

Un altre final de conte (Antònia García)

El conte de la Blancaneu, amb aquell final tan feliç, amb el casament dels dos personatges acompanyats dels set nans, no m'acabava de fer el pes. I vaig decidir inventar-me un altre final. Així, doncs, el conte aniria d'aquesta manera:

Una vegada hi havia una noia molt bonica. La seva madrastra, la reina, va preguntar al mirall màgic qui era la més maca. I el mirall, en comptes de ser una mica diplomàtic, li va dir la veritat: la més bonica era la Blancaneu. La madrastra va ordenar que la matessin, però la noia va salvar la vida i es va refugiar a casa dels set homenets. La madrastra es va voler assegurar que ella era la més formosa i ho va preguntar una altra vegada. El mirall va xerrar més del compte. La vanitosa reina, disfressada de velleta, va anar a casa dels set nans i va oferir una poma, prèviament emmetzinada, a la Blancaneu.

            Aleshores, la noia es va treure una navalla de la butxaca del davantal, va tallar un tros de poma i va veure que hi havia un cuc a dintre de la fruita.

            –Aquesta poma està podrida, padrina! –va exclamar, tot rebutjant la poma–. I totes les del cistell també ho deuen estar. Au, aneu a engalipar algú altre, amb el vostre cistell!

            La reina va tornar al seu castell, tota emmurriada, i va començar a rumiar com es podria desempallegar d'aquella seva rival en bellesa.

            Mentrestant, la Blancaneu, una mica cansada d'haver de fer el menjar per als set nans i d'haver de rentar set parells de mitjons i set calçotets i d'haver d'apedaçar set calces tot sovint, perquè el treball a les mines desgasta molt la roba, va voler provar fortuna en un altre lloc. Es va acomiadar dels nans, sense deixar-se estovar pels precs d'aquells egoistes, que es quedaven sense dona de fer feines. Va enfilar el camí cap al coll, va travessar les muntanyes i va arribar al castell d'uns reis que tenien un fill, el príncep Pepet, que era una mica toix.

            A la porta del castell va veure un anunci que deia que els calien joglars i trobadors. No s'hi va pensar gens i s'hi va presentar com a joglaressa, perquè sabia moltes cançons i tenia bona veu. El príncep, de mica en mica, se'n va anar encaterinant però va ser el trobador Guillem qui li va robar el cor amb les seves poesies i el seu enginy.

            La fama de la veu melodiosa de la noia va arribar fins al castell de la malèvola reina madrastra. Va sospitar que es podia tractar de l'odiada Blancaneu i, aconsellada pel mirall, es va vestir de traginer i  amb un ase carregat de molts objectes per a vendre, entre els quals va amagar una petita ballesta, se'n va anar cap al castell del príncep Pepet. Allí va anar venent la seva mercaderia als nobles i als servents dels reis i es va anar fixant en la gent fins que va veure la Blancaneu, que cantava per als reis un bonic romanç, amb acompanyament de música d'un llaüt. El fals traginer, dissimuladament, va armar la ballesta i va engegar una fletxa dirigida al cor de la noia, però li va fallar la punteria i la fletxa va passar fregant el front del príncep, li va fer una petita ferida i li va fer perdre els sentits. Tothom es va llançar contra el traginer, el van baquetejar ben fort i el rei va manar que el tanquessin al calabós, carregat de cadenes.

            Com que el príncep no retornava, ni amb sals ni amb res, el van posar damunt del llit i van demanar a la Blancaneu que li cantés cançons. Però això tampoc no va donar resultat, fins que a la noia se li va ocórrer fer-li un petó al front, allí on l'havia tocat la fletxa, i aleshores el príncep Pepet va obrir els ulls i va començar a parlar, amb gran alegria dels seus pares i de tota la cort.

            En agraïment, els reis van dir a la Blancaneu que demanés el que volgués, que li ho concedirien. Ella s'ho va pensar una mica i al final va demanar que no deixessin anar mai més de la presó el traginer, la madrastra, perquè no pogués fer mal a ningú més. I que hi havia una cosa que sempre li havia fet il·lusió, i era formar un grup de músics i de joglars, junt amb el seu estimat trobador Guillem, i anar pel món, cantant cançons i romanços. I que si el rei li volia donar una recomanació en un paper segellat per ser ben rebuda als altres castells i reialmes, li ho agrairia d'allò més.

            Així es va fer, i encara que al pobre príncep Pepet li va saber força greu de no poder tenir la Blancaneu a prop seu, va comprendre que en lleis d'amor no s'hi podia fer res i s'havia d'obeir el que manava el cor; en aquest cas, el cor de la noia.

            En Guillem, la Blancaneu i el seu grup van fer, doncs, el que més els agradava: anar a oferir el seu art, les músiques i cançons, arreu dels reialmes. I si ara que coneixeu aquest nou final, us ha agradat, feu un fort aplaudiment perquè aquest conte s'ha acabat.