La por (Carme Marquès)

La por..., pot ser conseqüència d’una experiència traumàtica soferta quan encara s'és un bebè?

            Aquesta història bé podria explicar-ho.

            Hi havia una vegada una mare primípara i molt atrafegada que un matí es va llevar i va deixar la seva petita filleta arraulida dins les flassades calentones mentre ella li preparava el biberó del matí. La nena, que encara estava adormida, en notar l’absència de l’escalfor materna va despertar-se i molt inquieta començà a moure’s per sota els llençols fins que va quedar travada, sense trobar sortida. La tragèdia es feia palesa, sort en va tenir que la mare no va trigar gaire. Aquesta, sorpresa de no trobar la filleta, va pensar que havia caigut del llit. Mirà a sota. Allí no hi era. Observant amb més atenció, veié que sota els llençols, als peus del llit, es movia alguna cosa... Ja us podeu imaginar qui era.

            Per sort va arribar a temps, una mica més i la nena hagués mort asfixiada. 

            Aquella nena, ja dona, conserva en el subconscient la sensació d’ofec, no tolera els espais petits, foscos i mal ventilats i, sobretot, l’impressiona mirar a dins dels pous, l’aterren i l’atrauen, és com si “algú”, des del fons del pou, la volgués atraure per engolir-la.

            També hi ha la teoria que ens diu que tenir por de mirar a dins d'un pou pot voler dir que també tenim por de mirar dins de nosaltres i reconèixer-nos tal com som en realitat.

            I aquí acaba el meu escrit.

Sant Pol, quina hora és?(Carme Marquès)

―Avi, avui a l’escola ens han manat de fer un treball sobre la frase: “Sant Pol, quina hora és?” Avi, oi que tu, quan eres jove, vas fer de pescador a Sant Pol, el lloc on vas néixer? El pare un dia m’ho va explicar, i que tu duies la barca més marinera de tot Sant Pol.

         ―Sí que n’és, de veritat. Ai, aquells temps... Jo encara era un vailet i ja acompanyava el meu pare quan sortia a pescar. I sí, aquesta frase que tu dius, aleshores ja la patíem quan els brètols dels pobles veïns passaven amb tren i en aturar-se a l’estació ens l'etzibaven en to burleta i se'n fotien, de nosaltres. Una colla d’ignorants. Ells no coneixien la història de la nostra terra, només coneixien una llegenda, la que diu que fa molts anys, a la façana de l'ajuntament hi havia un rellotge de sol que s’havia fet malbé i varen decidir de fer-ne un de nou. Diuen que els va quedar tan bonic, era de ceràmica fina amb colors llampants, que els va fer pena que es fes malbé, per la qual cosa varen decidir de fer-li una teulada. Aquesta tapava la busca i ja no podia marcar les hores. Vet ací d'on ve la malaurada frase. Uns ignorants. La veritable història ve de molt més lluny, quan la nostra terra catalana va ser manllevada pels estrangers, que se la van fer seva a base de pèrdues de vides autòctones, ja que ells tenien un exèrcit molt nombrós de coalicions de diferents estats europeus.

         En arribar a Sant Pol, el 15 de febrer, les tropes austriacistes comandades per Ermengol Amill, van arrasar la vila de punta a punta, incloent-hi el campanar amb el rellotge i la campana que dies abans tocava a sometent perquè els vells, les dones i la canalla poguessin fugir.

         Quan els santpolencs volgueren reconstruir el poble, l’administració filipista els en negà el dret, els obligà a instal·lar-se vora la platja en tendes fetes amb mantes i pals, havent de suportar la infamant pregunta de la tropa guanyadora, que es mofava d'ells pel fet d’haver estat vençuts i represaliats, i haver destruït el campanar, el rellotge i totes les cases.

         D’aquí ve veritablement la pregunta, si vols ja ho pots explicar en el teu treball, que sàpiguen d’una vegada per totes la història del nostre poble i el que va patir, i pensem si alguna vegada podrem contestar als qui ens pregunten “quina hora és?”: “l’hora que Catalunya recobri el que ha perdut”.

Converses (Carme Marquès)

―Que bé que hagis pogut venir ―li va dir al Joaquim, amb un ampli somriure al rostre ombrejat per una espessa barba on ja es veien cabells blancs. Semblava que l’emoció fes espurnejar una incipient llàgrima que ell separà amb un gest de la mà.

―Difícil d’ignorar, ja saps que et tinc en gran estima ―li contestà amb veu amb prou feines audible a causa de l’emoció que el trasbalsava.

―Tu diràs, estimat Joan. El teu misteriós missatge  no m’ha deixat dormir en tota la nit ―va dir, amb posat preocupat.

―No sé si saps que fa uns mesos va morir la meva mare ―va dir en Joan, amb la veu trencada per la pèrdua irreparable de l’ésser estimat―. Com ja saps, mai no m’he casat i sempre hem viscut junts; la llar, la de sempre.

Un silenci emocionat s’instal·là entre els amics, només trencat pel  soroll de tasses i culleres al fons del bar. Els dos homes estaven asseguts en una de les tauletes més allunyades del taulell.

En Joaquim acotà el cap, no calia dir cap paraula, ell havia conegut la mare d’en Joan i coneixia els lligams tan estrets que els unien. Amb un impuls, agafà la mà del seu amic i la va prémer amb afecte per demostrar-li el dol que li produïa la notícia. Passats uns instants, en Joan inicià el diàleg.

―Bé, el cas és que he rebut l’herència de la mare. És prou quantiosa per donar-me l’oportunitat de satisfer el somni de la meva vida. Viatjar al Tibet.

En Joaquim obre uns ulls com plats i un oh allargassat surt dels seus llavis.

Com que l’amic no comenta res, en Joan continua.

―He pensat que tu m’acompanyis. Tu, com a expert en estudis tibetans, ets la persona més indicada. Què te’n sembla? No cal que contestis ara mateix. Tu t’ho penses, i quan sàpigues què vols fer m’ho fas saber i llavors, plegats, començarem a planejar-ho ―diu amb veu vibrant, pensant en un futur millor, d’esdeveniments venturosos. Els ulls uns moments abans tristos, ara brillen confiats en un esdevenir prometedor.

En Joaquim continua en un estat de sorpresa tal que el color li ha fugit del rostre i les paraules també li han fugit dels llavis. Un llarg silenci s’instal·la entre ambdós. 

Sort que en aquell moment el cambrer s’acosta per saber si volen prendre res.

―Bé, com pots comprendre, les dues notícies m’han deixat en un estat de xoc. Sobre la primera, sàpigues que lamento tan irreparable pèrdua i t’acompanyo en el teu dol ―va dir, amb veu plena d’emoció―. De la segona, no surto de la meva sorpresa, em costa d’assimilar-la,  ignorava el teu desig de fer aquest viatge. Em sembla molt bé. Quan em recuperi de la sorpresa et donaré una resposta adequada. Ara parlem de nosaltres, del que ens ha succeït durant aquests llargs anys sense saber res de les nostres vides. I prenem el cafetó i si pot ser, acompanyat d’un conyac millor.

Una forta rialla va unir més aquells amics de tota la vida.

Estrelles (Carme Marquès)

Vell, eixut, magre de carns, aquell home semblava que havia viscut feia molt de temps; semblava que venia d'una eternitat llunyana i que pertanyia a l'entorn com els arbres, els rius i les muntanyes. Es movia lentament, passava entre la gent igual com ho feia entre els arbres del bosc proper. De tarannà amable, era apreciat pels grans i sobretot pels petits, que quan el veien apropar-se corrien al seu encontre perquè sabien que si li demanaven que els contés una història que fos inventada o una rondalla antiga, ell mai no s’hi negava, i assegut en una soca a la vora del camí, els contava les històries més fabuloses mai no escoltades.

N’hi havia una que sovint li reclamaven: aquella de l'home que plantava estrelles; era la favorita, la que mai no es cansaven d'escoltar. I el vell eixut, de carns magres, es complaïa a contar-los-la. I començava així:

Hi havia una vegada en una terra molt llunyana, més enllà de la mar tenebrosa, un bosc d'arbres màgics de tronc llis i fulles platejades. En una clariana, una humil cabana, llar d'un ésser vingut d'una galàxia desconeguda, dotat de poders fora mida.

Un dia, una colla de nens i nenes de l'escola del proper poble van anar d'excursió al bosc i, casualment, van trobar la cabana de l'home de les estrelles i el van sorprendre quan n'estava plantant. Allò era un secret que calia guardar, i que no es difongués. La solució, esborrar la memòria d'aquells menuts.

L’home, fent veure que allò no tenia importància, els va fer beure una beguda de groselles amb pólvores màgiques. Llavors els nens es varen transformar en estrelles, van sortir volant cap al cel i van fer un viatge que els va dur per tota la terra, contemplant la meravella de la gran creació. Passat un temps, cadascun d'ells va aterrar davant de casa seva sense saber què havia succeït. I el més estrany: què era aquella petita estrella que duien al front i que sempre més il·luminaria les seves vides.