dilluns, 26 de novembre de 2018

Les festes nadalenques (Antònia García)


Són diverses les coses que evoco, durant les festes de Nadal. Hi ha el Nadal de la meva infantesa, el Nadal de la infantesa dels fills i el Nadal del nét. Entremig, hi ha totes les altres festes de Nadal, cada vegada més comercialitzades i més barrejades amb elements culturals sobrevinguts, com passa també amb d'altres tradicions nostres.
    Els primers nadals que recordo, els passàvem amb els avis, oncles i cosins. Uns dies abans, anàvem al bosc a collir molsa i altres herbes per fer el pessebre, en un costat del menjador. Guardàvem d'un any per l'altre les escorces de les alzines sureres, per fer les muntanyes. No podia faltar paper blau per a fer el cel, amb les estrelles, i una tira de paper de plata per a fer el riu, i totes les altres figuretes, algunes de noves i d'altres, supervivents de pessebres anteriors. I era del tot obligatori anar a veure la representació de “Els pastorets”, on també actuaven les cosines.
    Els reis de l'Orient cada dia s'acostaven una mica més cap a l'establia. Davant d'aquest pessebre cantàvem cançons tradicionals. I manteníem una soca d'arbre ben abrigada amb un tros de flassada per, al moment oportú, fer cagar el tió i recollir les llaminadures que, oh, miracle!, ens obsequiava.
    La missa del gall, a la nit de Nadal, amb un ressopó en tornar a casa, era per als grans. Els petits, tots a dormir. La festa gran, l'endemà, era el dinar familiar: l'escudella i carn d'olla, el pollastre rostit, les neules, els torrons, el xampany...!
    Per la infantesa dels fills ja havien canviat algunes coses. Ho celebràvem a casa, amb els avis  (els meus pares i la meva sogra). Ja faltaven algunes persones a la família. La il·lusió dels nens, però, omplia de joia aquells dies. Vàrem canviar l'escudella i carn d'olla per una amanida variada i artística, més lleugera, per poder assaborir millor el típic pollastre amb panses, pinyons, orellanes i prunes, seguit dels torrons, mantegades i xampany.
    Fèiem el pessebre sobre un moble del menjador, amb tots els elements tradicionals, com el caganer, fets amb fang per nosaltres mateixos i després pintats, acompanyats d'algunes figures de plàstic dels Airgamboys i algunes més de fetes amb peces de Lego. I com que a les cançons tradicionals hi sortia un dimoni, un dimoni escuat, patrip, patrap, també havíem habilitat una petita part del moble com a infern, amb la caldera de Pere Botero i uns quants dimoniets entremaliats.
    A més de fer el pessebre, vam adoptar la tradició del típic avet dels països de més al nord, tot guarnit i ple de llumetes, i vam avançar les joguines de reis al dia de Nadal, al peu de l'arbre, perquè els nens tinguessin els dies de les vacances per jugar-hi. Els Reis els durien altres coses, sobretot llibres i contes.
    I  amb els fills ja més grans, la Nit de Nadal nosaltres vam fer una cosa que no havíem fet abans: anar a Santa Maria del Mar per  assistir amb emoció a la representació del Cant de la Sibil·la, abans de la missa del gall, amb el terra cobert de flors d'espígol que donaven una flaire gairebé màgica a tota la basílica, com a contrapunt a les paraules de l’apocalíptic cant gregorià.
    Amb el pas d'aquests anys, algunes coses han anat canviant. Hi ha qui ha substituït la reunió de família per la reunió d'amics. El comerç gairebé s'ha fet l'amo de tot el que fa referència als objectes, guarniments i regals propis de les festes nadalenques. Per mi, hi ha una abundància exagerada de tot, des de coses de menjar fins a utensilis, jocs, perfums, roba i complements... Recordem el refrany “per Nadal, qui res no estrena, res no val”. I les botigues i grans magatzems fan el seu agost durant aquestes festivitats. És un bombardeig d'estímuls per comprar, comprar i comprar. Tot ha de ser bonic i tothom ha de ser feliç, aquests dies, tant sí com no. I al costat d'aquesta eufòria, els pobres, els miserables, els solitaris, odien aquestes festes. Voldrien que ja fossin passades, perquè són molt feridores per a ells. El contrast és massa cruel.
    He deixat expressament l'evocació del primer Nadal amb el nét per suavitzar l'amargor de les últimes frases.
    Nadal, festes del solstici d'hivern, quan el dia és més curt. Hi ha un infant nou a la família. Té nou mesos i no és gaire conscient del que passa al seu voltant. Fa fred i estem tots ben refredats. Tot i així, hem viatjat, i un avi, dues àvies, un tiet, una tieta, un papa i una mama ens hem reunit al voltant d'aquest nen petit per celebrar junts el seu primer Nadal. Amb l'avi i el pare del nen hem anat al bosc i hem triat unes quantes branques d'avet que els llenyataires han deixat per terra. Un cop a casa, hem muntat l'arbre en un test gran. La tieta és l'encarregada de guarnir-lo i queda esplèndid. L'olor de reïna d'avet omple tota la casa. L'àvia ha preparat unes galetes fetes per ella, expressament, per Nadal. Només les fa per a aquest dia tan assenyalat. El nen s'ho mira tot, encuriosit. Cantem cançons, cadascú en la seva llengua. Fem música. Tenim tres harmòniques, un acordió i una guitarra. El nen també vol tocar els instruments. Ja li vagarà, de fer-ho, quan serà una mica més gran. Mentrestant, igual que les hores de sol, ara ha de créixer, fer-se gran i fort. És l'esperança, la vida que continua, l'ésser per qui val la pena esforçar-se, lluitar perquè sigui una persona feliç, perquè conservi sempre la llum neta de les estrelles als ulls i ens encomani l'encís del seu somriure.
    Això és el que evoco amb més goig: la festa familiar, el Nadal junt amb les persones estimades, auguri de moltes altres festes nadalenques que vindran i que celebrarem amb el cor ple de joia.

dilluns, 19 de novembre de 2018

Quatre ulls (Antònia García)


Llúcia, nada a Siracusa,
ets la santa dels quatre ulls,
dos ulls són a la safata,
i dos, el front els acull.








Santa Llúcia és la santa patrona dels cecs i dels que tenen algun mal de la vista. També ho és dels oculistes, dels picapedrers, de les modistes i oficis del ram de l'agulla, i dels dissenyadors gràfics, informàtics, escriptors...
    El dia de Santa Llúcia és el 13 de desembre. Des de l'any 1951 se celebra la Festa de les Lletres Catalanes, just en la nit d'aquest dia, la Nit de Santa Llúcia, on es concedeixen premis a diferents disciplines literàries: el premi Sant Jordi de novel·la, el premi Carles Riba de poesia i uns quants més. És la vetllada literària més prestigiosa de la llengua catalana.
    Aquest mateix dia és quan comença la fira de Nadal a prop de la catedral i en d'altres indrets, amb les parades de figures per al pessebre, els guarniments, les branques d'avet i de boix grèvol, el vesc... Recordeu aquella bonica cançó, el romanç de Santa Llúcia: “Com que avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós, pels volts de la plaça Nova voltava amb la meva amor...”. És el moment per proveir-nos de tot el que cal per guarnir la casa i fer el pessebre.
    A tocar de la catedral hi ha la capella de Santa Llúcia, d'època romànica, on moltes persones van a oferir espelmes i ciris i a demanar que la santa els conservi la vista.
    També és la festa de les modistes. Temps enrere, aquest col·lectiu de noies i dones anaven en grup a portar espelmes a la capella i després sortien com un alegre estol d'ocells a passejar per la Rambla, totes rialleres, agafades de bracet. Era costum que colles d'estudiants les seguissin, tot fent gresca, i els tiressin farina. A la tarda, les noies també s'ajuntaven i anaven a ballar en algunes sales on, com ja us deveu imaginar, les esperaven els estudiants i d'altra jovenalla.
    El nom de Llúcia vol dir “llum”. Sembla que la festa està relacionada amb el solstici d'hivern. En aquesta època, al firmament es poden veure força bé les constel·lacions d'Orió, del Taure, les Plèiades...  I precisament a la del Taure, a prop de la brillant estrella Aldebaran, hi ha un sistema d'estrelles dobles anomenat Theta Tauri, que popularment es coneix com “Els ulls de Santa Llúcia”, i que en aquest moment de l'any arriba al punt de màxima alçada sobre la línia de l'horitzó.
    A santa Llúcia la van martiritzar. Abans de decapitar-la, la van eixorbar però es veu que, miraculosament, sense ulls també hi veia. Així com Buda té tres ulls, resulta que santa Llúcia en té quatre: dos ulls, els que li van treure, els té damunt d'una safata; uns altres dos ulls, dins de les conques, segons podem veure en les seves imatges, però que bé podrien ser els ulls de l'enteniment. I siguin els primers o els segons, dos ulls seus ens il·luminen des del cel, presagi de les festes de Nadal que ja s'acosten.

dilluns, 12 de novembre de 2018

Desfilada de models (Antònia García)


Tot és a punt per a la desfilada de models. La inauguració serà aquest vespre, a les nou hores, al saló gran de l'hotel Cèntric Via. Hi participaran les més prestigioses modistes i cases de modes. Es presentaran noves col·leccions per a aquesta tardor. S'hi espera una gran afluència de gent.
    Al punt de les nou es presenta a la passarel·la la directora de la desfilada acompanyada del famós modista senyor Òscar Bentallat i d'una jove encara poc coneguda en el món de la moda, la senyora Sandra Teixidor. Després de saludar i donar la benvinguda a la distingida concurrència, comença la desfilada.
    De primer surten les models de la modista Teixidor, lluint algunes creacions presentades a la desfilada de París, per començar a connectar amb els clients i possibles compradors. Els fotògrafs van fent la seva feina. La directora explica les característiques dels vestits:
    –Vestit de fantasia, de color verd maragda, realitzat amb teixit elàstic, amb màniga curta i faldilla per sobre dels genolls, ideal per a lluir-lo en còctels i reunions desenfadades, amb accessoris discrets de pedreria.
    –Jaqueta i pantaló d'esport per a senyor, de color beix, realitzat amb fil de niló, amb rivets marrons resseguint les costures, molt original.
    Els professionals del prêt-a-porter no en fan gaire cas. Estan esperant els models del modista senyor Bentallat.
    Després del tast de les creacions de Sandra Teixidor, comencen a sortir els models tan esperats i  s'organitza un rebombori entre el públic. Són uns nois joves, atlètics, tots ells amb el crani rasurat al zero, amb vestits de diari i vestits elegants per a cerimònies, alternant amb models femenines, molt primes, també amb els cranis rasurats, menys un ble de cabells que els tapa mitja galta i, igual que els homes, lluint vestits de tota mena i per a totes les ocasions. La gent esclata amb crits d'admiració i aplaudiments, mentre els costurers van marcant els models que els han cridat més l'atenció.
    Un cop s'han calmat els ànims, la desfilada continua amb la col·lecció de tardor de la modista Teixidor, amb música minimalista de fons:
    –Vestit de festa, de color de fulles de faig a la tardor, realitzat amb retalls prisats, amb màniga llarga bufada,  el cos cenyit i la faldilla amb un pronunciat caient...
    Es produeix un murmuri de sorpresa i tots els ulls es fixen en el vestit exposat, que resulta una festa per als sentits. I la presentació continua, alternant dones i homes.
    –Vestit de tarda, de color de castanya amb ratlles de color verd i beix...
    –Conjunt per a home, a sobre de jersei de coll alt, de color de falgueres seques...   
    –Vestit de diari per a adolescent, on es combinen els colors ocres, blanquinosos, dels bolets, amb un tros de vermell a la part superior...
    Els assistents queden bocabadats amb les creacions de la jove modista. No saben per què, però aquells vestits evoquen tota l'essència de l'estació de l'any més acolorida, la tardor.
    –Pantaló i jaqueta de llana, de color marronós de fulles d'alzina...
    –Vestit de nit, molt indicat per a grans festes, de color groc de fulles de pollancre...
    –Vestit de color de caqui...
    –Vestit de color d'avellana...
    – Conjunt per a senyora de faldilla i brusa de color de fulla de roure... 
    La presentació s'ha acabat i per posar-hi el punt i final, surten a la passarel·la els i les models, tots vestits amb túniques d'un color vermell tan intens que semblen flamarades i, en un moment impressionant marcat amb un canvi de música, les túniques es desprenen dels cossos i cauen lentament a terra, com si fos el sotabosc d'una fageda, i els homes i dones de la passarel·la queden aparentment nus, vestits només amb unes fines malles de color de pell.
    Tothom es posa dret i grans aplaudiments omplen el saló de l'hotel. Sandra Teixidor, satisfeta de l'èxit, contenta i feliç, surt a saludar. Ara ja la coneixen, ja té els modistes a les seves mans. Ja pot anar pensant en una nova col·lecció. Després de la tardor vindrà l'hivern. El món de la creació no té límits i s'ha de treballar a l'avançada.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Temps de solitud (Antònia García)


Va haver-hi un temps que m'agradava estar amb d'altra gent i compartir activitats i sentiments.
    Però un dia vaig provar d'estar-me sola. Sola amb mi mateixa, escoltant la meva veu interior sense que les veus exteriors em destorbessin. Mirava i considerava el meu entorn com si des d'un punt cèntric veiés la volta de l'horitzó i tot el que hi havia entre ell i els meus ulls. Vaig ser conscient de la meva percepció. I al mateix temps també em vaig preguntar si als altres els passava el mateix.
    Em vaig acostumar a passejar entre la gent, entre els cercles de la gent, observant-la des del meu propi cercle. Però què en treia, d'aquella experiència? Constatar que érem persones solitàries que només per una coincidència, i com un punt en una línia, contactàvem amb la soledat dels altres.
    Però no arribava a estar sola d'una manera absoluta, tret que perdés la consciència o deixés d'existir. La veu silenciosa del meu pensament no parava de parlar amb mi, com aquell qui llegeix per a ell mateix, sense pronunciar paraules, però que no pot prescindir d'aquesta veu del fons del seu cervell, sigui amb el record de la pròpia veu o amb el de la veu d'algú altre.
    El cervell sempre està treballant. És una qüestió psíquica. Si caminem pel carrer, sols, la veu del pensament ens fa companyia, ens informa del que veiem o ens evoca coses passades o imaginades. Si estem al costat del mar, el pensament ens diu que aquell espectacle és meravellós. Si caminem per un senderol, el pensament ens diu que l'aire, els arbres, la muntanya, són imatges plaents. És difícil deixar la ment en blanc i entotsolar-se, tret que no fóssim com aquestes persones que saben desfer-se del seu jo, que coneixen tècniques per no pensar, com els que fan ioga, com els dervitxos, com els qui leviten, segons diuen els entesos.
    Quan em vaig convèncer de la meva impossibilitat per arribar a la solitud completa que havia estat buscant, vaig fer un gir total. Vaig prescindir d'aquelles pretensions filosòfiques. Per altra banda, com que la mena de solitud parcial que havia aconseguit no m'aportava els beneficis que jo esperava, vaig tornar als inicis: em vaig acostar a la gent. Oh, quina meravella! Els amics em van acollir de bon grat. Havien atribuït el distanciament a la timidesa. I la família va pensar que progressava cap a una maduració de caràcter, molt favorable.
    Des de llavors he fomentat les relacions d'afecte i d'amistat. M'he tornat extravertida. Obro el pensament i enraono amb les persones, els explico les meves coses i escolto el que em volen explicar elles. I quan estic sola, ho estic només físicament. Tinc tothom qui estimo en el meu cor, sento com em parlen i com m'abracen i ni tan sols no em cal veure'ls per experimentar la calidesa de la seva estimació. Encara que estigui sola, mai més sentiré solitud.