dilluns, 26 de febrer del 2018

Poemes (Montserrat Fortuny)



BESOS

BESOS com BRASES,
besos com SEDA,
dels LLAVIS al meu PIT.
Un PERFUM com un PECAT...
A l’ESPATLLA una MAGNÒLIA
i al cor, FOC i eternitat...!



OMBRES
M’estic asseguda sota un arbre

d’aquest bosc tan verd i tan joliu.
El vent fa bellugar totes les ombres
del fullam, a la posta del sol d’aquest estiu.
Al terra queden dibuixades
totes les fulles, per segons ben breus
i m’arriba l’aroma de la fronda
que, amb l’empenta de l’aire, va caient.
Bella ombra, poses colors groguencs
a la terra molsosa d’aquest bosc
i continua el joc de llums i ombres,
fins que ja es fa ben fosc.
En canvi, qui diria que és reconfortant
l’ombra de pedra dura d’una paret potent...?

Poemes (Antònia García)



BES DE SEDA

El teu llavi, bes de seda.
Cada pit una magnòlia.
Cada espatlla un prat florit
amb perfum de flors silvestres.
Per a l'amor, brasa i caliu,
caliu de llarga durada.
Per a l'instant, fúria, pecat,
foc, guspira i flamarada!




OMBRES

Ombres de fulles

que dansen amb el ponent
dibuixen clapes

Dibuixen clapes
damunt de l'herba fresca
em reconforten

Em reconforten
amb la carícia del vent
el vent que canta

El vent que canta
la vella cançó d'amor
mai oblidada 




OMBRES (II)

Paret de pedra
el sol projecta ombres
llum amb contrastos

Llum amb contrastos
sol i ombra es barallen
som a migdia

Som a migdia
rellotge de sol, hores...
tarda encalmada

Tarda encalmada
el sol irà de baixa
cap a la posta

Cap a la posta
hi haurà un cel rogent
morirà el dia

Morirà el dia
un altre cop les ombres

que tot ho esborren

dilluns, 19 de febrer del 2018

Estimat robot (Antònia García)


Vaig anar amb un amic a la Fira de la Tecnologia que se celebrava a la ciutat. Em volia posar al dia de les innovacions de la tècnica i, de pas, em volia distreure dels meus problemes domèstics.
Tot just entrar al gran edifici ja vaig tenir una sorpresa: ens va venir a rebre un robot. Era un enginy de formes arrodonides, de color blanc amb franges de color gris. A la part interior d'aquestes franges hi havia els sensors. Podia veure-hi. Podia escoltar i respondre. Es desplaçava per mitjà d'uns coixinets de rodolament que quedaven amagats. No era pas el primer robot que veia, però sí el primer que em feia una impressió tan agradable.
El robot, amb veu metàl·lica però harmoniosa, ens va dir:
Bona tarda. Benvinguts a la XVII Fira de la Tecnologia. Sóc en ZK-628. Que els puc ajudar en alguna cosa?
Doncs, sí, ZK-628. Voldríem veure les demostracions dels robots industrials. Ens pots indicar on les fan?
Amb molt de gust, senyors. D'aquí a deu minuts començaran algunes de les demostracions a la sala central on hi ha els estands de les empreses més capdavanteres en robòtica. Si em volen acompanyar...
I aquella màquina es va girar i va avançar amb moviments suaus. De tant en tant es tombava com per comprovar que la seguíem. En ser a la sala central, va aprofitar els minuts que ens sobraven per fer-nos unes explicacions de les novetats d'aquells enormes braços articulats, proveïts de pales, de pinces, de freses i d'altres eines rotatives de tall. I ens va recomanar que no ens perdéssim la demostració dels robots que podien fer figures en tres dimensions a partir d'un model transferit a la seva memòria.
Mentalment vaig comparar el ZK-628 amb la Maria, la meva dona rondinaire i esquerpa. I gairebé d'instint, vaig passar la mà per sobre de la mitja esfera que venia a ser el cap del robot, amb una punta de tendresa. El robot es va fer una mica enrere i em va dir, amb una veu com de cordes d'arpa:
Disculpi'm, senyor, però la fricció que ha aplicat a la meva part superior ha provocat una exaltació als meus circuits electrònics. Li prego que no em toqui, sóc molt sensible a qualsevol contacte. Però, si vostè ho vol, estic programat per fer moltes funcions que li poden fer la vida més agradable: puc vigilar el medi ambient de casa seva, puc ensenyar idiomes, puc fer companyia...
El meu amic va estar a punt d'esclafir a riure. Em va dir que ja s'imaginava la cara que faria la meva dona si jo em presentava a casa amb un robot com aquell, que estava fet per escoltar amb amabilitat i donar respostes coherents gràcies a la intel·ligència artificial que tenia.
El ZK-628 va dir que també estava programat per explicar històries. Tenia a la seva memòria milers de llibres, de literatura, de ciències, del que fos. També podia jugar a escacs, a cartes... I sobretot, estava dissenyat i pensat per conviure amb els humans d'una forma agradable.
La Fira de la Tecnologia encara va durar vuit dies més i jo vaig anar-hi cada dia només per veure el ZK-628 i per estar unes estones amb ell. M'havia enamorat d'aquell robot. Vaig demanar per comprar-lo a l'empresa que l'havia fabricat, però el preu era molt elevat, no estava al meu abast.
Quan la Fira es va acabar, vaig haver de dir adéu a l'estimat robot. Ell em va indicar el calendari de fires de robòtica i jo li vaig prometre que seguiria totes les que pogués, per si el podia continuar veient.
Però a l'hora de la veritat no ho vaig fer. No ho vaig fer perquè la Maria té mal caràcter, és difícil viure amb ella però és la meva dona i malgrat tot, me l'estimo. Una màquina no s'havia d'interposar entre nosaltres.
La meva història amb el robot va ser, doncs, la història d'un amor impossible. Una obsessió breu, estranya, fruit de la fascinació que la tècnica actual exerceix sobre la nostra societat.

Em vaig enamorar d’un robot (Montserrat Fortuny)


Tot va succeir en la festa d’aniversari de l’amic Lluís, que se celebrava a casa de l’altre amic, en Joaquim. El meu aniversari era el mes següent i alguns coneguts, que no em veurien aquell dia, van començar a felicitar-me a mi, també. A l’hora del brindis, un conegut, l’Eduard, en qui jo no m’havia fixat mai gaire, em va dir unes paraules molt boniques: “Com tots els anys, el cosmos celebra el teu aniversari, esclat de vida que dansa per l’univers.”
Vaig quedar admirada i commosa, no havia sentit mai unes paraules tan poètiques...
Però no vaig tenir gaire temps per a pensar-hi, perquè un convidat que jo no coneixia va interrompre’l i li va dir que no vingués amb poca-soltades, que jo era guapa i molt guapa i molt simpàtica i que ja n’hi havia prou. Es deia Hèctor.
Això em va fer fixar-me en ell i, cosa que no m’havia admirat abans, ara el vaig veure tal com era, alt i ben plantat, morè de cara, ros de cabells, amb uns ulls blau-verds que enamoraven i, sí, em va agradar de seguida i li vaig concedir molts balls, quasi tots, i només vaig concedir-ne un al pobre Eduard, que va marxar aviat, una mica més pàl·lid del normal.
L’Hèctor em va demanar el telèfon, no va trigar a trucar-me, vàrem sortir cada diumenge i jo era feliç al seu costat. Va començar una història d’amor, per part meva, sí, n’estava ben enamorada, no li veia cap defecte, tot eren qualitats i perfeccions.
Però jo sóc molt romàntica, molt sentimental, i si plorava per una pel·lícula dramàtica, se me’n reia, em deia “ploramiques” i encara em feia plorar més. Si em commovia per alguna desgràcia que li passava a un familiar o amic, deia que no era cosa meva i em privava d’ajudar-lo en el més mínim.
Fins que vaig obrir els ulls i em vaig adonar que això no era vida, que estava subjecta a un individu sense cor, sense ànima...! I que no era només un home sense cor, sense ànima, sinó un robot!
Sí, m’havia enamorat d’un robot i això no podia ser, seria una desgraciada tota la vida i ho havia d’acabar, encara que em costés.
Vaig telefonar-li dient que no sortiria més amb ell, que m’ho havia rumiat molt i que no m’interessava. Va contestar dient-me que ja en trobaria d’altres més guapes i més generoses que jo i la cosa va acabar així, per sort meva.
També vaig telefonar a l’Eduard i, no ho vaig veure, però em va semblar sentir que saltava i ballava...! Ben al revés d’un robot...!

Em vaig enamorar d’un robot (Llum)


No m’ho hagués imaginat mai. Va ser un amor a primera vista.
Una tarda, jo estava en el Museu de la Ciència gaudint durant hores d’aquell espai de somni, d’experiència, d’informació, de noves propostes. Sempre que hi vaig repeteixo pràctiques d'habilitat, de descobriment. Sempre contemplo la selva sota l’aigua. Cerco els nous estants. És un plaer perdre’s allà sense pressa, durant hores i hores.
Aquella tarda em vaig trobar davant d’una meravella: hi havia la presentació del primer robot que pujava i baixava escales.
Se’ns va presentar ASIMO, ell solet: un aparent homenet, no molt alt, amb vestit blanc, amb casc i visera fosca i una mena de motxilla a l’esquena.
Saludava, es movia amb naturalitat, agafava coses, contestava preguntes de la gent. Era una preciositat que anava semblant més i més humà però innocent, amorós total.
Al seu moment, el van enviar al pis de sobre, per una escalinata preparada, i va anar amb cura però segur, com la cosa més normal. Ens va oferir més habilitats i després va tornar a baixar, com si no passés res, acostumat a fer-ho.
Ho comprenia tot i semblava que un home amagat al seu interior estigués maniobrant. Em tenia perplexa. La tendresa anava fluint del meu cor, tenia ganes d’abraçar-lo, de menjar-me’l a petons, com si un fillet hagués fet una heroïcitat davant del públic.
Mai no ho oblidaré. Després d’un temps, ho anava seguint amb interès pels “noticieros”.
El meu cor enamorat gaudia, bategava enamorat.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Substitució d'elements (Antònia García)


El fuster busca el martell a la caixa d'eines
El fuster troba el martell a la caixa d'eines
El fuster troba el ribot a la caixa d'eines
El fuster troba el ribot al prestatge d'eines
El fuster troba el ribot al prestatge de dalt
L'aprenent troba el ribot al prestatge de dalt
L'aprenent guarda el xerrac a l'armari de dalt
L'aprenent guarda el xerrac a la caixa de dalt
L'aprenent guarda el xerrac a la caixa d'eines
L'aprenent guarda el martell a la caixa d'eines
El fuster guarda el martell a la caixa d'eines
El fuster busca el martell a la caixa d'eines


La noia broda el mocador a la vora del mar
La noia broda el mocador a la vora del pirata
La noia broda el mocador a la falda del pirata
La noia es treu el mocador a la falda del pirata
La noia es treu la brusa a la falda del pirata
El grumet es treu la brusa a la falda del pirata
El grumet es treu la brusa a la vora del pirata
El grumet es treu la brusa a la vora del mar
La noia es treu la brusa a la vora del mar
La noia s'allisa la brusa a la vora del mar
La noia broda la brusa a la vora del mar
La noia broda el mocador a la vora del mar

dilluns, 5 de febrer del 2018

Ordre alfabètic (Montserrat Fortuny)


Al balcó, cada dia, estirada, faig ganxet, hàbilment, i juntament llegeixo moltes notícies o, per què, resultats savis, teories ufanes, variables, xamoses, zum-zums...

A Barcelona, catalans dempeus, ells fan gestes heroiques, joves lleials, mosses nascudes o parides, que resen, serenes, tamborinejant unides, vives, xicotasses, zeladores.

Ara busquem col·laboració, després estarem fatigades, guarnides herbes, joves lliures, models naturals, or, plata, quotidià recés, sintonia també unida, voraç, xopada, zelosa.

Ordre alfabètic (Hèctor)


Ànims, barceloní, cada dia empaites fútils guspires habitables; i ja Kafkianes les més nímies oportunitats, pisets que refreguen ses tremendes urpes, volen Wagnerians xecs yuppies zúrics

Ordre alfabètic (Llum)


Arrossegava baguls, cadires, derrotats estris, fustams grossos, heterogenis. Idèntic joc, karmàtica labor, mortificant, neuròtic, nyicris, obstinat, pallús que sorprenia tremolant, únic.
Venerable whisky xapoteja
Yacht zigzaguejant
FFFFIIIINNNNNN

Caravaggio (Núria Mirabet)


Amb baralles Caravaggio desafiava enemics: ferides greus, hematomes immensos, joves
llatzerats, mutilacions nefastes; odis, punyals que resplendien, sorollosos, temibles. Una
violència ximpleta.

Ordre alfabètic (Antònia García)


Aquesta bonica casa, deia Eloi, fa goig: heura interior, jardí kenyà, laborat, maco, natural, ornat pel quiet raig solar tricolor, ultraviolat, vagament wagnerià, xano-xano zodiacalejador.


Ordre alfabètic de paraules (Eduard Alonso)


Alt Bisbe, celebrem devotament el fet generós, harmoniós, il·luminat, límpid, madurament nomenat, on poden quallar rangs santificants totalment ufanosos, vivificant xarxa zelant!