Desdiridori (Dolors Oller)

—Desdiridori.

—Desdiridori? Què has dit? A mi no em faltis, eh!

—No et falto, home, que aquesta és una paraula amable.

—Si tu ho dius...

—És una paraula que serveix per expressar moltes coses, podríem considerar que és un mot multiús, depenent de la conversa li pots adjudicar una funció o una altra.

—Fa temps que visc en aquest país i no l'havia sentida mai.

—Això no vol pas dir que no existeixi!

—Bé, doncs ja em diràs com la puc fer servir (em sembla que aquest se l'ha inventada, sóc una persona molt llegida jo, i no em sona de res)

—Mira: Quan el teu interlocutor no vol baixar del burro, li dius: doncs apa!, desdiridori i si no ja m'ho sabràs dir! (Vindria a ser: si no et desdius del teu parer ja veuràs quin desori).

»Si t'has equivocat i et vols fer l'orni, respons: desdiridori, desdiridori, que és l'equivalent al: "donde dije digo, digo Diego" dels castellans.

»Si et fan una pregunta compromesa pots engaltar: Ah! Desdiridori tot arronsant les espatlles, en aquest cas seria un: no vull posicionar-me en aquest tema.

»Podríem seguir molta estona perquè cadascú li pot buscar el seu significat però te'n diré només un altre que és el que jo utilitzo més, sobretot en els últims temps. Cada vegada que sento al ministre Wert, per exemple. Fins ara ha anat funcionant prou bé, però ja començo a dubtar que tingui el poder que li atribuïa el meu avi, que és qui em va ensenyar aquest conjur, fa així: Desdiridori, Desdiridori, que nostra llengua mai no mori!

—Mira noi, no sé si m'estàs aixecant la camisa, però per si de cas el conjur me l'apunto, perquè necessitarem el que no està escrit per poder frenar aquests assassins de cultures.

Jassinela (Pilar Zabala)

Laumisita, Friscopenda, Jassinela, Lipesinda i Pasaminda. Cinc són les paraules que després de molts i costosos  esforços he aconseguit inventar però, entre totes elles, he decidit quedar-me amb “JASSINELA”.

Tot seguit m’he adonat que tinc un problema; no sé què puc fer amb aquesta paraula inventada. Simplement l’he escollida perquè la seva sonoritat em resulta força engrescadora, però és clar, això no és suficient, cal  donar-li un ús que pugui encaixar en una determinada forma o contingut.

Confesso que he estat a punt de deixar-ho córrer, no tenia ganes de tornar a esprémer-me el cervell, però finalment la curiositat i, per què no ho haig de dir, el meu cabut orgull, m’han empès  a acceptar el repte; així és que he tancat els ulls  i altre cop m’he tornat a concentrar.

“En un lloc d’aquesta malaurada terra nostra, un lloc que no us sé dir, existeix un petit país meravellós anomenat  Jassinela.  Es troba en un indret molt bell, protegit per un seguit de majestuoses muntanyes i esplendorosos arbres gegantins. Allà les pluges solen ser tranquil·les, els prats verdegen tot l’any i per tot arreu les flors llueixen els colors de l’Arc de Sant Martí.  Els Jassinelencs són una bona gent  molt curosa amb la natura i per això ella els proporciona els remeis i tots els aliments que necessiten  regant els seus camps amb nombroses fonts d’aigua clara.

Els habitants de Jassinela viuen en pau i són molt feliços perquè no desitgen més del que ja posseeixen. Desconeixen què és l’enveja, l’avarícia i la mentida i encara menys pensen planificar ni participar en cap guerra”.

De sobte he obert els ulls i la crua realitat m’ha colpejat fort allà on fa més mal. En quin indret del món ets Jassinela?  Estic segura que a la fi et trobarem el dia que, amb convicció i tots a l’hora, somiem fer-te possible. 

Pinquilar (Anna Collado)

Definició:

v. tr. Inventar sobre la marxa un relat.

Utilitat:

Els nens i nenes conteferits/des, no en tenen mai prou d’escoltar contes. Un cop hem esgotat els contes clàssics com La Caputxeta Vermella, Els Tres Porquets o La Blancaneus i recorregut a d’altres menys escoltats com La Sopa de Destral o Les Set Pomes d’or, per satisfer els infants no ens queda més remei que pinquilar. Començarem per pensar en un personatge, ja sigui del regne animal, vegetal o humà; a continuació l’hi donarem un nom i un context (p.e.: Li, la filla de l’emperador de la Xina; Babakar, el pescador senegalès que no té un plat per posar a taula; Fermina, la formiga a qui no li agradava treballar; Ramon, el senyor a qui li agradava cuinar...). Fet això, ens deixarem endur per la imaginació i per les reaccions dels infants.

Pinquilar també pot servir per buscar una sortida a una situació incòmode. Inventarem històries que esdevindran excuses versemblants per justificar els nostres actes o mancances.

Els/les pinquiladors/es, neixen o es fan?

Sens dubte, a pinquilar se n’aprèn a base de pràctica. No val a confiar en la providència per sortir airosos/es davant d’un infant assedegats de contes o d’un adult inquisidor que busca explicacions. Per pinquilar correctament, hem de seguir una tècnica acurada que s’aprèn majoritàriament amb la pràctica però també amb una no gens menyspreable ració de teoria. Existeixen manuals de pinquilació a disposició del públic i nombrosos materials relacionats penjats a la xarxa. Destaquem el curs pràctic “Pinquilar és fàcil” penjat per fascicles a YouTube.

Aricell (Antònia García)

La vaig trobar als jardins de davant de casa. De primer no me n'havia adonat, distret com estava mirant les formes i els jocs que feien els núvols. Quan vaig abaixar els ulls la vaig veure. Tenia un posat si és no és tristoi, una mica consirós. Semblava feble. Tot just tocar-la amb la punta dels dits, es va caragolar tota com una boleta. La vaig agafar amb compte, me la vaig posar al clot de la mà i la vaig mirar amb atenció.

Semblava una paraula, una paraula estranya, desconeguda. D'on havia sortit? Ella va endevinar els meus pensaments, es va anar estirant a poc a poc com una cinta i llavors vaig poder veure unes marques que devien ser les seves lletres: potser una a, una erra, una i, una ce, una e una mica deformada... Acabava amb dues marques que em van semblar una ella. Aquelles lletres no em deien res, no en sabia el significat. Vaig decidir endur-me-la i consultar el diccionari. Però no la hi vaig trobar. Vaig mirar els diccionaris d'altres llengües que tinc a casa i tampoc no hi era.

La paraula observava la meva cerca des de sobre de la taula on l'havia deixada. Es veia tranquil·la i confiada. De quin idioma devia ser? Potser les marques que jo identificava com a lletres d'una llengua romànica, no hi tenien res a veure. I, com em passava amb les formes dels núvols, jo els atribuïa una imatge de lletres conegudes, fruit només de la meva imaginació.

La vaig posar damunt d'un full de paper blanc. Em va semblar que era el millor lloc per a una paraula. I me'n vaig anar a dormir.

Aquella nit, com tantes altres nits, em vaig desvetllar i el cap no em parava de donar voltes i més voltes. Em regirava, evocant en la foscor la fesomia enyorada de l'Elena, recordant la seva veu, les coses que em deia... Un frec suau em cridà l'atenció i vaig encendre el llum: damunt del coixí vaig veure la paraula misteriosa que havia recollit aquella tarda. Quina cosa més rara! Em semblava que l'havia deixada a sobre de l'escriptori! En acostar-li la mà, se'm va enrotllar als dits com una petita heura i el seu contacte em va tranquil·litzar. Vaig llegir les lletres en veu alta: ARICELL. I vaig repetir aquell nom un cop i un altre fins que la son, compassiva, em va fer aclucar els ulls.

A partir d'aquella nit vaig donar un sentit a la paraula ARICELL. Representa vagament alguna cosa que em fa costat, que m'acompanya.  Ara aquest és el seu significat.

Quan entro a casa, abans plena d'alegria i després tan solitària, amb una tristesa que regalima per les parets, tinc el costum d'obrir la finestra i mirar els arbres dels jardins i el tros de cel, com feia l'Elena. Després m'assec al sofà i engego l'aparell de televisió per enganyar el silenci. Però així que la paraula se n'adona, ve cap a mi. ARICELL, hola!, faig jo. I em sento confortat. Els arbres i el tros de cel no semblen tan desolats i el silenci no és tan aclaparador.

Em pregunto per què ha vingut a la meva vida. El nom amb què la designo té alguna cosa d'eteri, com els manyocs de núvols cotonosos que travessen el cel, d'un costat a l'altre de la finestra. ARICELL. Si sabés com m'hi estic acostumant... El so de les seves lletres forada el mur que m'envolta i és com un fil que em guia, cel enllà, fins a trobar l'aire que em cal per a continuar vivint.

A-R-I-C-E-LL... Pronunciaré molt fluixet les seves marques, les seves lletres. I en sentir-se anomenar, vindrà al meu costat. Vindrà sempre, quan les fulles dels arbres jeguin per terra, a la tardor, i quan els brots primaverals maldin per vèncer la sequedat dels troncs. Vindrà quan m'aturi a contemplar els inhòspits edificis de ciment o mentre camini solitari entre la gent, amb els pensaments perduts com uns núvols que passen i es desfan. Aleshores alguna cosa canviarà perquè aquest nom potser inventat, aquesta paraula, ARICELL, a poc a poc anirà omplint una part del buit que tinc a dins.

La paraula inventada (Montserrat Fortuny)

"Dolça Catalunya, pàtria del meu cor..." exclama Verdaguer a "L’emigrant" i continua al "Barretinaire" "Catalunya pàtria dolça..." I quan ho llegeixo o ho sento, em vénen al pensament serralades, boscos, valls, mars, platges, els Pirineus, Montserrat, el Montseny (El pits de Catalunya: Montseny i Montserrat", del mateix poeta... La Costa Brava i altres bellíssimes visions. Però no tant espontàniament les seves principals ciutats: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona i mira que en són d’importants:

El Barri Gòtic, les Rambles, l’Eixample, Montjuïc, el Tibidabo, la Sagrada Família, el Parc Güell...

El Call Jueu, amb els seus carrerons enfiladissos, la gran catedral, la més ample sense columnes, els ponts de l’Onyar...

La Seu Antiga, el curs del Segre, el monument a Indíbil i Mnadoni, els seus conreus "que el graner de Roma fou..."

El circ romà, les muralles ciclòpies, el Balcó del Mediterrani...

I penso:  Em caldria un sol mot que les definís, una sola paraula que me les portés de cop al pensament.

I imagino una acumulació de síl·labes que, immediatament em doni la seva visió i escric:

                                     GIRCELTARLLEI

                                     BARTARLLEIGIR

                                     CELTARLLEIGIR

                                     CELTARLLEIONA

Amb quina em quedo?

Xalímia (Núria Soler)

Em vaig despertar sense sobresalt. No era normal car jo sempre em despertava amb un ai al cor. Em vaig quedar ben quieta per gaudir d’aquella pau tan rara i aleshores, dintre el meu cap ballava una paraula estranya Xalímia i em quedà gravada a la ment.

D’on havia sortit? No la coneixia, mai no l’havia vista escrita ni mai l’havia sentit dir a ningú. La vaig anar repetint a poc a poc i, cada vegada que la deia notava un pessigolleig per tot el cos. Allò em va anar creant addicció i quan se’m presentava un petit entrebanc pensava: Xalímia. Llavors tot esdevenia senzill.

Aquest fenomen em va fer pensar que totes aquelles situacions que la paraula desconeguda tornava fàcils era que ho eren en realitat i que potser jo les feia complicades.

Em vaig posar a observar tot el que succeïa al meu voltant i, allò que creava sobresalt ho posava a la llista de: Val la pena? M’ho desava per analitzar-ho detingudament en un altre moment. Vaig descobrir que la major part no ere cap motiu de preocupació i que no calia utilitzar la paraula descoberta sense necessitat.

Algun cop, quan no era prou conscient de la importància del fet pensava involuntàriament Xalímia i em calia constatar que no hauria estat necessària.

La conseqüència de tot això va ser que vaig anar canviant la meva manera de ser. Em vaig tornar pacient, reflexiva, calmada...fins i tot em costava de creure, jo sempre tan arrauxada.

Una amiga m’ho va notar: -et trobo com canviada, no sé com si tot et rellisqués-.

Quan li vaig explicar com s’havia produït el canvi es va fer un tip de riure. Un cop acabat el seu divertiment em va fer notar que tot allò no era fruit de cap paraula màgica. Té un altre nom, va dir: Vellesa!

Ai renoi, la meva reacció va ser tan irada que per més que em repetia Xalímia, Xalímia, Xalímia, no vaig ser capaç de calmar-me. La vaig fer fora de casa i mai més, fins ara, no li he tornat a dirigir la paraula.

Per si de cas he aparcat el mot, potser el tornaré a fer servir més endavant, potser quan ja sigui VELLA.

OGAM! (Carme Marquès)

Quines històries; què en puc fer? A on poso la parauleta del començament? Vejam, anem a pams. De primer quin sentit li dono. Segon per què la puc fer servir. Tercer quan la puc utilitzar.

            Això li deia la Quimeta a la seva amiga Rosalia.

―Noia, trobo que la cosa no té cap ni peus.

―Vols dir? I si pensem una estona i entre les dues podem fer un escrit encara que sigui una mica surrealista i no s’entengui massa, sí dona, només per sortir del pas.

―Bé, com vulguis.

―Som-hi. Començo jo. I dic. Era un dia d’estiu molt calorós el cos em regalimava de suor, era insuportable la temperatura a casa i penso de telefonar a la Rosalia perquè anem plegades a la platja a passar-hi el dia.

            La Rosalia està d’acord i queden de trobar-se a la parada del bus d’aquí a deu minuts. Van carregades amb un munt d’estris inclòs una ombrel·la de grans dimensions.

―OGAM! Noia, no tenies una de més petita? Potser no ens deixaran pujar. Si el bus ve massa ple dubto que hi capiguem.

―Au, tira i no siguis poruga, li fas un somriure al conductor, i si li piques l’ull encara millor, no crec que ens digui res; i si s’hi oposa li farem un encanteri amb la nostra paraula secreta: OGAM i tot anirà com una seda.

            No va caldre usar l’encanteri, no érem les úniques que dúiem ombrel·la, encara que, de tant gran, cap.

            En arribar a la Barceloneta, s’apressen per trobar un lloc vora de l’aigua per estar més fresquetes.

            La sorra amb prou feines es veia de tanta gent com hi havia.

―Feina tindrem per estendre les tovalloles. No t’amoïnis que això ho arreglo en un tres i no res. OGAM!!

            Com per art de màgia, a prop, on peten les ones un grup de persones, set o vuit, de cop i volta van marxar deixant un tros lliure el qual de seguida va ésser ocupat per les dues amigues.

―Has dit la paraula? M’ho pensava, mai es dóna tanta casualitat.

            Les hores lliscaven plàcides, tot era perfecte, fins que, cap al mig dia van aparèixer dos matrimonis carregats de fills, uns set o vuit, de totes les edats, i tan si com no van ocupar un petit espai al costat de les nostres amigues. Allí es va acabar la pau. Aquella gent era molt sorollosa, i a més els nens corrien sense parar omplint-les de sorra per tots els costats.

―No puc més, això s’ha d’acabar, hi ha persones que no respecten res, i no penso anar-me’n per aquest motiu. Si estàs d’acord pronunciem un desig alhora, sempre tindrà més força. Què et sembla si els fem dormir una bona estona, diguem, fins que nosaltres marxem?

―D’acord. OGAM!

A l’instant tota aquella munió de persones, inclosa la mainada van caure damunt les tovalloles profundament adormides.

Quina pau, allò donava gust. Tres hores després quan les amigues van marxar, es despertaven retornant als jocs incontrolats provocant les queixes dels altres banyistes.