Sóc la Mariya (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Sóc la Mariya. Tinc catorze anys i en fa tres que sóc al servei de la tsarina Alexandra. Vaig començar per calçar-la i descalçar-la i ara la pentino, perquè tinc molta traça a clenxinar. També els faig el monyo a les cinc filles, les tsarevnes, Tatiana, Olga, Maria, Anna i Anastàsia i esclareixo els cabells rebels del nen petit, Alexis, el tsarèvitx.

   És tan bonic, tan afectuós, tan entremaliat…! Em té ben bé el cor robat amb el seu somriure i la seva veueta.

   De vegades, parlant amb el xofer, el jardiner, els cuiners, em diuen mal de tota la família, sobretot del tsar, Nicolau II, però jo em faig la ximple i no dic mai res, ni a favor ni en contra.

   Avui és el disset de juliol del 1918. Ja fa dies que ens estem a la casa Ipatiev, més a prop dels boscos i dels rierols. Podem sortir a passejar cada tarda i gaudim de les carícies de la natura. Lluny de Moscou i de Sant Petersburg.

   Hem sopat i tothom ja és al llit i, quan estic a punt de posar-m’hi  jo, sento molta fressa al jardí  i vaig cap a la finestra per a treure-hi el cap però, abans, em deté un espetec, com un tro sec… Senyor, sembla un tret…! En segueixen dos més, i tres més, i tres més…

   Silenci. Espero uns instants encara i trec el cap per la finestra. El que veig em deixa esgarrifada. Al mig d’una bassa de sang suren uns cossos immòbils… uns ulls oberts sense llum… Reconec les cares pàl·lides, les faccions amagrides… Sí, el tsar, la tsarina i les cinc filles i el meu estimat, el noiet…!

   A  distància se senten crits, rialles, trets, aplaudiments…

Amb la família de Nicolau II de Rússia (Antònia García)

M'afanyo a portar la roba planxada. Ses alteses imperials m'estan esperant perquè les ajudi i les pentini. “Kàtia, Kàtia!”, em diran. “Per què has trigat tant?” Sempre penso que ho podrien fer elles soles però estan tan acostumades a tenir qui les serveixi... Això és el que té, ser la família del tsar. Que els cal tenir criats, majordoms, donzelles, cuiners, professors per als fills, modistes, planxadores i pentinadores. Com jo, que els planxo la roba i, un cop vestides, les pentino.

   Ahir vam arribar de Sant Petersburg i estarem unes quantes setmanes aquí, a Tsarskoie Solo. M'agrada més aquesta residència d'estiu, és més alegre, pel meu gust. Encara que, amb totes aquestes desgràcies de les guerres, el tsar, la tsarina i les grans duquesses no ho estan gaire, d'alegres. La Tatiana i l'Olga no hi són. Estan treballant d'infermeres en un hospital. Hi ha molts i molts ferits de la guerra. I l'Alexis, el tsarèvitx, no està gaire bé de salut. Se'l veu tristoi, pobre fill. No sé pas quin mal té, però sempre hi ha algun metge a prop seu. Jo reso a sant Miquel Arcàngel perquè es curi. Quan anem a la capella, encenc una llàntia davant de la seva icona.

   Dono el bon dia a les grans duquesses Anastàsia i Maria. Han descansat bé ses alteses? Me n'alegro, me n'alegro. Però, Anastàsia, escara no us heu vestit? Au, va... La camisa... Ara la cotilla... No sé perquè en dueu, de cotilla. No us cal pas, a la vostra edat. Vinga, aixequeu més els braços, que us passo els enagos. Apa, el vestit ja està cordat. Seieu aquí, a prop de la finestra, que us raspallaré els cabells...  Voleu que us canti la cançó del bedoll?

            Digues, bedoll argentat,

            si has vist el meu estimat...

            La, lala, lalala la...

   Aquests cabells, us els recullo aquí al darrere, agafats amb unes agulles... Ja està!  Maria, ara us toca a vós.

   Abans de venir a les cambres de les duquesses, m'he endut un bon sobresalt. Per anar més de pressa, he baixat per l'escala interior, que passa per darrere de les estances de la tsarina, i en un dels replans, que estava una mica fosc, m'ha sortit de cop un home que m'ha espantat. Duia barba llarga i tenia els ulls molt oberts que li brillaven d'una forma estranya. Primer he fet un xiscle d'esglai, però de seguida l'he conegut: el monjo Grigori Rasputin, amic i conseller de la tsarina Alexandra. Perdoneu, senyor, però m'heu ben espantat. No esperava trobar ningú en aquesta escala i en aquesta hora. El monjo, vestit totalment de negre, m'ha mirat com si em travessés l'ànima i ha alçat una mà. M'ha dit: “No passa res, minyona, no passa res...” Diuen que és un home sant, però a mi no em fa gens de gràcia. Que sant Andreu, patró de Rússia, me'n guardi. No baixaré més per aquesta escala, em fa por que no me'l tornés a trobar aquí.

   Baixo a les habitacions de la planta baixa, on hi ha la sala per a les modistes i les planxadores. M'espera una bona pila de roba per planxar. A mesura que les estovalles, els llençols i tota l'altra roba està planxada, la vaig plegant i posant a les paneres. De tant en tant miro cap als jardins, a través de les grans finestres. Fa una mica de sol i el gebre que de bon matí emblanquinava la gespa gairebé s'ha fos. Veig tota la família, el tsar Nicolau amb la seva esposa, les filles i el petit Alexis, que estan asseguts en uns bancs, a prop d'un dels brolladors. Amb ells hi ha en Serguei, el músic, fent sonar la  balalaica. Obro la finestra. M'arriben les notes de velles cançons russes, músiques de les estepes, cançons de sirgadors del Volga i tonades que cantaven i que encara canten els camperols mentre passen l'arada tirada per bous o mentre dallen els camps per tenir farratge pel bestiar.

   Sóc filla de camperols. Per això aquestes músiques m'arriben al cor. Però també els deu passar això al tsar i a la seva família, perquè aplaudeixen cada cop que s'acaba una cançó. M'estimo aquesta família i els desitjo llarga vida i tot el bé del món. Així ho demano de tot cor a sant Ciril i a sant Metodi. Que així sia.

Ambientat en la Rússia del 1900 (Llum)

Temps del tsar Nicolau II.

  S’acabava el segle XIX, les tensions internacionals i els conflictes polítics de l’Europa Central amb Rússia i Sèrbia van esdevenir greus crisis i guerres que enfonsaren el règim tsarista, privat de mà forta que hi posés ordre i criteri.

   Nicolau II, mal aconsellat, es va anar aïllant del que s’estava desenvolupant al seu país: pobresa, fam, camperols en misèria.

   El 1905 va ser derrotat en la guerra contra el Japó.

  El descontent popular esclatà en revolució, a la qual cosa el tsar va contestar amb repressió militar.

   L’amarg final s’apropava i fent un gran esforç, sense tenir preparació militar, ni política, ni econòmica, va cridar els homes russos a participar en la Primera Guerra Mundial. Tots els homes possibles van ser arreplegats.

   Nosaltres vivíem, con tantes famílies humils, amb els nostres dos fills i la iaia, al camp, envoltats per un tros de terra que ens permetia tenir collites petites que ens servien per passar el llarg hivern  rus, que amb molt d’esforç aconseguíem i guardàvem de mil maneres.

   Vivíem aïllats de veïns i parents durant el temps d’espesses neus.

  Un dia van venir dos cavalls amb dos militars a reclutar els homes de la casa i tots els que podien, de les terres gelades i perdudes de l’estepa.

    –Prepareu-vos! Tornarem aviat!

   El cor se’ns va encongir, les boques no tenien paraules. No sabíem reaccionar, no podíem fer res més. No hi havia sortida, ja ens havien avisat.

   Als pocs dies van portar l’uniforme per al papa, que se n’anava a la guerra. Ho deia l’amo, el tsar.

   Ni protestes, ni negar-s’hi. Tot estava controlat. Només quedava preparar-se. El comiat arribaria   aviat.

   El meu marit plorava, no s'hi veia amb cor. D’on treure el valor...?

   El dia va arribar, el moment també. Les cames no ens sostenien.

   L’última visió d’aquell intens instant mai no la podré oblidar:

   A la porta de casa, tot ple de neu i molt, molt de fred al cos i a l’ànima.

   La iaia, de negre, es cobria el cap amb un drap, no teníem abrics.

   El nostre nen gran de dos anyets, agafat a la meva faldilla, tremolava.

    Jo, dempeus, portava a coll el petitó.

   El meu marit, vestit amb un uniforme senzill, sense capot ni res, guardava el barret al braç esquerre.

   No sabíem, no podíem dir-nos adéu. Tots pressentíem que seria l’última vegada.

   Allí ens vam quedar totes soles, amb les criatures i la iaia gran, abandonades al que vindria.

   La casa gelada, buida, ens engolia.

   I la vida...?

   Sempre som els de sota, estem per ser trepitjats, per ser utilitzats i castigats com manin els de dalt. Ningú no et pregunta res. No tens dret a res: només a obeir ordres, misèria i oblit.