Records d’un Nadal (Pilar Zabala)

De sobte un focus de llum envaeix l’espai curosament protegit de la caixa de cartró. A dins, les figuretes de fang comencen a despertar-se amb força mandra del seu llarg somni anual.

D'una en una, les figures són col·locades de manera desordenada damunt de la taula d’un menjador, el mateix de cada any i ja en són molts.

Un cel blau cobert d’estrelles és el rerefons del petit poble que, a poc a poc, va construint un jove que abans havia estat petit. Un rierol platejat baixa de les muntanyes fins a la plana, travessat per un pont de fusta. Més enllà reposa un paller que duu barretina.

Les figures són distribuïdes al llarg d’un suau i tendre coixí de molsa humida. A recer del vent, quatre pastors són reunits al voltant d’una olla amb un foc que no crema. Dalt de les muntanyes tres reis provinents de l’Orient segueixen l’estrella que els durà fins a la cova on s’aixopluga una humil parella i el seu especial nadó. Al capvespre, llums de colors il·luminen el petit espai.

Com cada any, la família es reuneix per celebrar el Nadal al voltant de taula. Els més petits fan xerinola i mengen de pressa per poder acabar aviat i anar a la seva. Volen jugar plegats i el seu objectiu és el pessebre, ara que els més grans estan distrets.

—Veniu, Mireia i Bernat. Ara aquest pescador avorrit serà en Superman, el salvador de tots aquells que estan en perill. Des de dalt de la cova vigila que ningú no s’acosti a fer mal a la família que hi ha a dins i per més seguretat, s’endú el nen a dalt del sostre amb ell. Així l’àngel se’n pot anar a dormir una estona ben tranquil sota la figuera. Aquest altre personatge farà de Capità Amèrica per posar una mica d’ordre en aquest poble on tots es caguen en qualsevol racó. Diu que no hi ha decència, agafa el caganer de torn i el llença al riu perquè es renti el cul. De sobte apareix Batman enfilant-se muntanya amunt, just fins on són els Reis Mags, i amb un tres i no res els baixa a la plana, amb camells inclosos, perquè arribin abans al seu destí i et portin a tu, Mireia, el camió que tan desitges.

—Gràcies, Roger. Espera un moment, aquest és en Tarzan i, naturalment, s’ha enfilat a dalt de la palmera. Encara que amb aquesta samarra sembla un pastor, ell és tot un heroi, coneix el llenguatge de les oques, dels bens, de les gallines i també dels porcs i no permetrà que ningú se'ls mengi, o sigui que no cal que patim. Sembla que ara en Tarzan té feina vigilant que la seva companya Jane li renti bé el seu “tapa cul” de lleopard. No entenc perquè no se’l renta ell mateix. Tu què hi dius, Bernat?

—Jo, el que dic és que per fi arriba el forçut Transformer, agafa per les orelles en Superman, el Capità Amèrica i en Tarzan i els dóna un cop de puny tan fort que els fa pujar fins a dalt dels núvols i, quan cauen a terra ben estabornits, els llença ben esparracats a dins del pou, i així s’acaba aquesta inútil història vostra.

—Però... què esteu fent, pillastres –diu l’avi–, això més que un pessebre sembla un camp de batalla. Ho heu capgirat tot. Què hi fa el nen Jesús al sostre de la cova i el caganer a dins del riu i...?

—Estigues tranquil, Miquel —diu l’àvia—, ja ho arreglarem; recordo molt bé que jo, de petita, més d’un cop vaig fer el mateix.

La grip sorda (Anna Collado)

Els primers infectats van passar desapercebuts, però quan hi va haver com a mínim un membre amb els símptomes de l’epidèmia a cada família, la gent va començar a amoïnar-se i les autoritats van haver de reaccionar.

Al principi les farmàcies van fer l’agost venent medicaments per desfer els taps de les orelles, però aviat es va comprovar que no servien per a res. Les pistoles d’aigua calenta dels CAP van esdevenir inútils enfront d’aquelles obstruccions tant arrelades que arribaven a deixar sords els pacients. Tothom sabia de remeis casolans per fer front als taps de cera: “Fes una paperina amb paper de diari, posa-la dins l’orella i cala-hi foc a la part ampla, veuràs com se soluciona”; aigua oxigenada, peres de goma... res no podia amb els taps i cada cop eren més els que deixaven de sentir. Fins i tot els metges que havien de posar-hi remei es van tornar completament sords.

Amb l’enrenou de la sordesa col·lectiva, el Nadal va passar a segon terme. Tothom estava amoïnat i prou ocupat per fer-se entendre o entendre’s amb els demés i ningú no pensava en Nadal, ni Sant Esteve, ni Cap d’Any, ni Reis. Els comerciants estaven desesperats. No venien res! Quin Nadal més desastrós, a més de sords som pobres... Això és una ruïna!

Les escoles de llengua de signes van començar a oferir cursos exprés de llengua de signes i els intèrprets d’aquesta llengua van haver de fer hores extres per ajudar a tirar el país endavant i fer, si més no, que els polítics arribessin a entendre’s. Aquelles setmanes es va utilitzar més tinta de bolígraf de la que s’havia fet servir en els darrers vuit anys. Moltes persones utilitzaven el Whatsapp per parlar, encara que fossin l’un davant de l’altre. “T’estimo”, li escrivia un noi a la seva xicota, seguit d’una carona petonera i un cor. La noia responia amb una cara vergonyosa i un “Jo també”. I, seguidament, la parella deixava els mòbils damunt la taula i passaven a comunicar-se amb accions per les que no necessitaven paraules.

Amb la societat infectada pràcticament al 100%, els comerciants revolucionats, els intèrprets de signes a punt de morir d’esgotament i les autoritats absolutament sobrepassades, a algú se li va acudir provar de trobar l’origen de l’epidèmia... potser així, seria possible que tot tornés a la normalitat.

ID 9182140 © Woodooart | Dreamstime.com

Es va convocar un Comitè d’Experts per provar de trobar l’origen del que es va anomenar “la grip sorda”. Experts i expertes en medicina, epidemiologia, otorinolaringologia i algun DJ van trobar-se i van explorar els possibles orígens sense arribar a cap conclusió que pogués ser explicada per signes i convencés a tothom. De tots els experts reunits, només un d’ells, Oriol Sans, havia aconseguit lliurar-se de la plaga i mantenia l’oïda com sempre havia tingut. L’única cosa que el diferenciava de la resta és que havia passat el darrer mes aïllat en una cabana al Pirineu, en un retir personal que solia fer cada any abans de Nadal per no sentir-se tant culpable de l’orgia de gola i consum que estava a punt de perpetrar.

El dia en què es va constituir el Comitè, l’Oriol Sans acabava d’arribar del retir i es va dirigir directament al Palau de la Generalitat on tenia lloc la reunió. Com que la primera jornada va ser maratoniana, en sortir d’allà no va tenir temps de fer res més que anar-se’n cap a casa en un taxi i, en arribar-hi, posar-se a dormir. El segon dia, s’aixecà, es dutxà i tornar a Palau. En arribar, saludà els mossos de l’entrada, el personal de protocol i pujà les escales que el  duien a la Galeria Gòtica. Mentre travessava el Pati dels Tarongers va sentir el carilló. L’home va associar les primeres notes a les següents lletres: “El vint-i-cinc de desembre...” i, automàticament, va deixar de sentir.

Un cop superat els primers instants d’atordiment, va obrir la porta de la sala i gesticulant com millor va saber va fer entendre a la resta del Comitè que s’havia quedat sord. La resta van quedar molt estranyats de la felicitat que desbordava malgrat la tragèdia i li van demanar per què estava tant content.

“Que no us n’adoneu? Ja tinc la resposta! Ha estat la nadala, segur! Algú més de vosaltres recorda estar escoltant una nadala quan es va quedar sord?”, va dir. Tots es van mirar desconcertats i un a un van anar aixecant la mà: “Jo era al supermercat” “Jo al metro” “Jo al cotxe amb la ràdio posada”... En veure totes les mans enlairades, tots van fer un somriure monumental... ara que en sabien l’origen, ja només calia trobar-ne el remei.

El nen a qui agradava saltar (Marta Pedrero)

S’apropava el dia de Nadal, i en Bill en obrir els ulls, va sentir una fredor humida molt coneguda dintre del seu llit, concretament entre els llençols i el pantaló del pijama. Contrariat, es va aixecar com un coet del llit, es va tocar el pantaló i, immediatament, va alçar el llençol per veure si havia deixat un rodal al matalàs. Malauradament, una vegada més no havia estat conscient de res i, amb molta ràbia, va treure els llençols i els va col·locar als peus del llit; va pensar en la vergonya que tornaria a sentir quan la seva mare descobrís una vegada més allò que tant el feia patir. De sobte, enrabiat, va pujar sobre el llit, i va començar a fer bots i a saltar cada vegada més alt, una vegada i una altra, i així sense parar durant una bona estona fins que va sentir un Pssssstt! Psssssst! Pssssssssssssssssssssstttttttttt!

En un moment va deixar de saltar i va aguditzar l’oïda, perquè havia sentit perfectament com si algú l’estigués cridant, però estava sol a la seva habitació, va mirar en totes direccions amb els ulls ben atents.

—Ei, tu, poca solta! Pixaner! És que ets sord, o què?

Tot d’una, en Bill va saltar del llit i es va quedar amb els peus nus sobre la catifa una mica ajupit.

—Que hi ha algú que em parla? —va preguntar en Bill amb veu tremolosa.

—Sí! Et parlo a tu, tros d’ase! Mai havia vist un nen tan poc espavilat!

—És que no et veig —va contestar en Bill.

—Aleshores mira sota el llit —li va dir la veu, impacient.

En Bill va inclinar el cap i no va hi veure res més que el seu llibre de contes. El va agafar i el va obrir amb molta cura, va anar passant els fulls fins que es va quedar extasiat davant la il·lustració d’un geni que apareixia amb els braços encreuats amb expressió entremaliada. En Bill no podia deixar de mirar aquella figura extremadament gran, els seus ulls atònits es passejaven amunt i avall per la pàgina, esperant i esperant.

Sobtadament , en aixecar la mirada i veure els llençols per terra, va llençar el llibre contra la paret i aquest va rebotar i va quedar de cara amunt. En Bill es va aixecar, va agafar embranzida i va saltar amb totes les seves forces amb els dos peus sobre el llibre obert, a terra, i en caure va sentir com si travessés una tela d’aranya i van aparèixer els braços del geni que el mirava amb cara de pocs amics.

—Ara sí que l’has feta grossa, tros d’ase! Has d’estar molt enfadat per haver pogut entrar al conte.

—No em dic tros d’ase, sóc en Bill, i tu qui ets? —li va preguntar en Bill tot enfadat.

—Sóc un geni i estic aquí per ajudar-te a sortir del conte.

—A sortir del conte? Però llavors, per què m’hi has fet entrar?

—Jo no t’hi fet entrar, has estat tu solet qui ha vingut. Estaves tan enfadat que has aconseguit sortir del món real i entrar en el món de la fantasia, però et dic una cosa pixaner, tu no pertanys a aquest món, aquest món només és per aquells que no toquen de peus a terra, si t’hi quedessis molt de temps, no trobaries el camí de tornada, només poden tornar a la vida real els que s’hi volen enfrontar i per tot això, pixaner, haig de saber perquè estàs tant enfadat

—No em diguis pixaner! Em dic Bill i ja saps perquè estic enfadat, vull tornar a casa meva!

—Mira, Bill —li va dir el geni— ja sé que no saps com afrontar aquest problema I que això t’amoïna molt, has de confiar en tu, i ara escolta’m bé, tanca els ulls molt i molt fort, i quan et digui, els obres ben a poc a poc. Preparat?

En Bill va tancar molt fort els ulls i va fer que sí amb el cap. El geni el va dipositar suaument a terra ,i inclinant-se cap endavant, li va dir:

—Bill, obre els ulls, vinga dormilega... Que avui ja és Nadal i ja tenim els regals sota l’arbre!

En Bill va obrir lentament els ulls i va veure la mare asseguda al seu costat acaronant-li les galtes i els cabells. En Bill es va incorporar per abraçar la seva mare, i llavors es va adonar que el seu pijama i els llençols estaven secs, va ficar el cap sota el llit i va veure el llibre de contes, aleshores va donar la mà a la seva mare i li va dir somrient:

—Sí, mama, anem a obrir els regals que avui és Nadal!

Nit de pau (M. Jesús Mandianes)

Va passar una Nit de Nadal, quan sota el cel estrellat de Palestina, entre filats i murs de formigó, dos soldats israelians protegits en una garita blindada lamentaven la seva sort:

—Vint-i-quatre de desembre i nosaltres armats fins a les dents, de guàrdia en aquest lloc fronterer, vigilant els palestins. Que no se’ls ocorri de tirar pedres contra els nius de metralladores! Joan, el servei militar obligatori és una putada i nosaltres som un parell de pringats!

—Justa la fusta Daniel! Quan recordo que a Espanya només existeix en la memòria dels vells nostàlgics, m'agafa una mala llet ... Digue’m si és normal que per complir l'únic somni del pare: viure a la seva estimada pàtria com un bon jueu, m’haig d'empassar jo dos anys de mili tant si vull com si no! A sobre, com diria la mare, aquesta nit “Fai un frio do carallo”!

—Calla i escolta Joan ¿No sents el trot d'un cavall que s’apropa?

—Si els prismàtics no m'enganyen, més que un cavall és un ruc que carrega una dona embarassada i un home barbut que porta les regnes. Venen directes cap al lloc fronterer.

—Aquests "bojos" ens donaran la nit. Alt !, Qui hi ha? Aixequeu les mans i no us mogueu, us estem apuntant amb un Tavor.

—Daniel, però que no veus que són una parella inofensiva i van desarmats?

—Una parella Joan? Tu sempre a la lluna. Són un parell de terroristes disfressats. Cal interrogar-los i registrar-los tal i com mana el reglament.

Dit i fet, un per cada banda van agafar de les aixelles l'home i després de posar-lo contra la paret el van registrar de dalt a baix, i van revisar una per una les pobres pertinences que portava a sobre. Quan van comprovar els documents, Daniel amb la por reflectida a la cara li va preguntar:

—Molt bé Josep, explica'm ben clar, perquè jo ho entengui, què feu aquí a aquestes hores de la nit i cap a on aneu?

—Miri senyor, la meva estimada esposa Maria, està embarassada i vol tenir el nen a Betlem, on viu la seva mare.

En aquest moment van escoltar laments demanant ajuda, les mirades dels tres homes es van dirigir cap a la jove, que s’abraçava el ventre amb gest de dolor. Joan, contagiat de la paranoia d’en Daniel, la va encanonar i va cridar:

—Alerta! Aquesta panxa és un parany, pot amagar un cinturó explosiu sota la túnica.

No va tenir temps de dir res més. La clatellada clavada per una mà coneguda el va deixar sense paraules, mentre la veu de la seva mare, els va sermonejar com si fossin dos nens:

—Joan Rabí Cunqueiro, vinc a portar-vos sopar calent i us trobo apuntant amb el fusell una noia a punt de parir! És això el que jo t'he ensenyat? Daniel, has oblidat que ta mare es diu Fàtima i el seu cognom de soltera és Abdallah (Serventa de Ala)? Deixeu anar les armes ara mateix i ajudeu-me a baixar-la de l’ ase!

La bronca materna i els laments de la partera van fer que les llums de les cases frontereres s'encenguessin una rere l'altra. Palestines i jueves, oblidant vells odis, es van acostar, sense por, per auxiliar Maria.

La jove va donar a llum com totes les dones, aguantant el dolor i empenyent amb força, fins que va infantar un preciós nen. Les dones, de sobte agermanades al seu voltant, li van fer costat amb carícies i cançons, intercanviant receptes secretes i compartint dolços. Mentrestant, el nadó entre els braços de la seva mare dormia tranquil, sense saber que havia obrat el seu primer miracle.

Des del cel, camuflat entre les estrelles, un satèl·lit espia propietat dels "senyors de la guerra", transmetia les imatges de l'estrany succés. Alarmats, van acordar que des d'aquell dia vigilarien de prop el petit pacifista, un subversiu que, en néixer, ja havia posat en perill el seu negoci.

Solstici d’hivern. Conte surrealista (Antònia García)

Una vegada era una casa que vivia en un entorn format per uns grups d'arbres, uns prats i uns humans que des de dalt dels arbres feien cadireta amb les mans i així l'aixoplugaven. Tenia dues germanes més petites, la caseta del gos i la caseta de les nines.

Cada matí la casa obria els ulls-finestres i la porta-boca per tal que el vent fes un tomb per les sales i dependències. El gos sortia de la caseta, situada al porxo, i feia una visita als arbres. Com que tenia tres parells de potes llargues i primes, amb els artells amb uns ganxos per enfilar-se als arbres, arribava fins als humans, que li feien moixaines. Després entrava a la casa i bordava per despertar les nines i fer-les sortir de la seva caseta.

Era al ple de l'hivern i la casa ho anava preparant tot per celebrar el solstici que s'acostava. Era costum guarnir les dependències amb boix grèvol, penjar ramellets de vesc i escampar fulles d'eucaliptus per perfumar l'ambient. El sol es feia vellet i cada vegada curtejaven més les visites que feia a la terra. De totes maneres, arribat que fos el solstici, tornaria a allargar generosament el do de la llum i l'escalfor, cosa que tots esperaven amb delit.

Però mals aires bufaven, aquell hivern, per a la casa i el seu entorn. Una promotora s'havia fixat en ella i en els seus rodals i va començar a fer mans i mànigues per quedar-s'ho tot, arranar-ho i convertir-ho en un complex que li representés molts guanys. Les grues de paper, així que se'n van adonar, van donar l'alarma. “Cuiteu, cuiteu!”, van dir a la casa, “busqueu-hi solució aviat o de vosaltres no se'n cantarà ni gall ni gallina!”

La pobra casa, molt espantada, va buscar ajuda per tot arreu abans que la pèrfida promotora, acompanyada dels seus ginys mecànics d'esmolades dents i potents punys percussors no posés en pràctica aquelles males intencions. Però no trobava ningú que li pogués donar un cop de mà i les casetes germanes seves i els humans que vivien als arbres estaven desolats, igual que ella.

Llavors les grues de paper, per ajudar-la, van batre fortament les ales i van anar lluny, lluny... Van trobar un indret d'allò més aspre i van tenir una idea lluminosa. Van prendre unes quantes fotografies amb la càmera i van tornar corrents cap a la casa per explicar-li el que havien pensat.

Aleshores la casa anà a un mercat de noves tecnologies, va llogar una pantalla gegant i la va instal·lar davant del seu entorn. Un cop que amb el llapis de memòria va haver introduït les imatges que havien pres les grues, va fer la prova, i... Visca! Allò podia ser la solució!

El dia que la promotora va enviar els seus especialistes perquè fessin l'informe i el programa d'actuació per a realitzar les obres, aquests només van veure un espai desèrtic on no hi vivien ni les sargantanes. No s'adonaren que eren les imatges de la gran pantalla que camuflava l'entorn real. I, és clar, el dictamen fou negatiu: allí no valia la pena de construir-hi res. La promotora es va quedar parada. També va anar a veure-ho. Davant d'aquell panorama va obrir uns ulls com unes albergínies. I no es va poder explicar com era que allí on primer havia vist uns arbres, uns prats i una casa, en tant poc temps s'hagués convertit en un desert que feia feredat. O sigui que se'n va haver d'anar, remugant i amb la cua entre cames.

Tot l'entorn va celebrar l'èxit amb gran gatzara. Res no aniria a terra, podien estar tranquils i continuar vivint al mateix lloc.

Els preparatius per al solstici van continuar. El gos expressava la seva alegria amb lladrucs musicals mentre fabricava guarniments amb els tres parells de potes. Les nines adornaven amb flors la façana de la seva caseta i penjaven cascavells del sostre de les sales. La neu omplia de cristalls els vidres de tota la casa. Les estrelles petites baixaven del cel per gronxar-se entre les branques dels arbres. A l'avet, li florien tot de paquetets d'obsequis. Els humans feien sonar violins i simbombes mentre les grues de paper dansaven.

Al matí del solstici, el sol-infant trencà la ratlla de l'horitzó, va obrir les manetes i escampà un bé de Déu de raigs d'or que tenyiren tota la contrada. Tothom ho va celebrar amb grans crits d'alegria. La casa va fer una abraçada als arbres i als humans, a les seves germanes, les casetes del gos i de les nines, i sobretot, a les grues, gràcies a les quals s'havien salvat de l'escomesa de la promotora. I per anys i panys van poder celebrar solsticis d'hivern tan joiosos com aquell.

Conte de Nadal (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

El cometa Halley es passeja com sempre per l'espai. Aquest és el nom del seu descobridor, però també li diuen “L'estrella de Betlem” i “L'estel de Natzaret”, perquè fa més de dos mil anys, una vegada... Però no hi vol pensar més.

En un dels seus revolts es troba cara a cara amb el petit estel 67P/T i es saluden, aquest menut amb una cara una mica trista, cosa que el més gran li nota de seguida.

—Petit 67P/T, que no et trobes bé, que fas aquesta carona...?

—Ai, magnífic senyor, no gaire, no.

—Què podria fer jo per ajudar-te?

—No crec que pugueu fer-hi res, senyor. Tot va començar quan uns homínids del planeta blau inventaren un giny, que van batejar amb el nom de Rosetta, que ha viatjat per l'èter molt de temps fins que ha trobat la meva ruta i s'ha desprès de la màquina, una espècie d‘aranya anomenada Philae, que ha aterrat a la meva panxa, amb unes urpes que se m'han clavat a la carn i que, des de llavors, no em deixen respirar de gust!

—Sí que ho sento, benvolgut 67P/T! Deixa'm pensar, que alguna cosa hi ha d'haver que et pugui ajudar.

I es fa un silenci mentre el cometa vell reflexiona.

—Ja ho tinc, petit! Has de fer el que et manaré, que jo tinc experiència de la gent d'aquest planeta tan bel·licós i et podré ajudar. Vine amb mi.

I, l'un darrere l'altre, emprenen un viatge llarg, de ben bé d'un parell de mesos, que és el temps que triga el satèl·lit de la Terra, la Lluna, en fer-li la volta completa dues vegades.

Apareix el planeta blau, radiant i majestuós, amb les seves serralades, els seus oceans, les seves ciutats… Al jovenet li cau la bava. L'altre li explica:

—Jo m'hi vaig estar ací un parell de llunes, fa més de dos mil anys una vegada. Tan a prop que podia copsar les fesomies dels seus habitants, sentir les seves veus… I sempre més, cada 76 anys, hi torno, però de lluny; vaig decidir no acostar-m'hi tant mai més, però aquesta volta hi aniràs tu i t'he d'acompanyar.

Així ho fan, i al moment d'entrar a l'atmosfera, amb la sotragada, es desprèn la Philae de la pell del 67P/T, amb un gran alleujament per part del nostre jovenet. Aquesta carcassa cau al mar i s'hi enfonsa, sense fer mal a ningú.

I tots dos, amb molta por el petit, es van apropant. Desfilen davant dels seus ulls rius i muntanyes, pobles i ciutats, i arriben en una urbs molt gran i majestuosa, amb una mar menuda en un costat i serralades per l'altre. Sense el reflex del sol, passen desapercebuts i poden contemplar cases, carrers i places i les persones que hi caminen.

Arriben en una plaça que té dos palaus, un en front de l'altre. El que els fa encuriosir són unes teles de coloraines penjades a les dues façanes, totes iguals. Una és de color blau marí, amb tot d'estrelletes blanques; una altra, combina vermell com la sang i groc com l’or i, al damunt, hi té una estrella blanca sobre el fons blau com el cel. Antigament n’hi havia una tercera que només era roja i groga, sense cap estel que l'adornés.

El vetust estel diu al jove:

—Mira, el més important és aquesta mena de jardí que hi ha al mig dels dos palaus: El veus? Hi ha com una espècie d’establia, amb un bou i una mula d’escultura, al costat d‘un home barbut, dret, i una noia molt bonica, asseguda, amb un nen acabat de néixer a la falda, molt rosset i molt formós. En diuen figures de pessebre. També hi ha la reproducció d’un àngel, amb les seves ales blanques, molt bonicoi. Estan il·luminats per electricitat, que quan volen l’apaguen i tot queda a les fosques. Podries posar-t’hi tu, a la capçalera de l‘estable, dia i nit, i la construcció tindria molt més d’èxit, amb un estel de debò al seu front. Què et sembla? Només t’hi hauràs d’estar fins al dia de Reis, que és quan els infants reben els regals i llavors el desfan tot, el pessebre.

El novell estel respon que sí, molt entusiasmat, que ho farà amb molt de gust (tot li va bé des que ha desaparegut el Philae de la seva panxa).

I ja podeu pensar quin èxit té el pessebre de l’Ajuntament, enguany.

L’estel de Natzaret s’ho mira des del firmament, molt satisfet de la seva bona obra.

Ai, aquells Nadals (Carme Marquès)

En un poblet de la Serra de les Alpujarres, principis del S. 20

És el mes de desembre i fa molt fred. Més el cor d’aquella gent bull d’il·lusió pensant en las properes festes de Nadal, que ells celebren com el naixement del fill de Déu.

Són gent senzilla, creients de bona fe i seguidors d’ancestrals costums conservats a través del temps com una tradició que cal preservar. De moment no hi ha cap contaminació que vingui de fora; la vida allí és monòtona sense grans alts ni baixos. Només les campanades de la torre de l’església assenyalen els esdeveniments que canvien el ritme de la gent. Quan toquen a morts els sons són tristos i s’allarguen com un plor irreprimible. Quan assenyalen la vinguda d’un nou ésser sonen alegres escampant per tota la serralada el triomf d’una nova vida.

En ambdós casos la gent s’arrauleix a l’ entorn de la família i els acompanya en el dolor de la pèrdua del ser estimat i en l’alegria quan neix un infant.

Les festes tradicionals alteren el ritme de la gent: la canalla està més bellugadissa i, les dones que són l’ànima de totes les festivitats, es preparen per poder parar la taula amb tota mena de menges i llaminadures que elles cuinen seguint formules antigues.

Aquests dies festius, fan ronda, mantenen el costum de passar per casa de familiars i amics i tastar les llepolies tradicionals acompanyades d’una copeta de vi ranci.

Després, per l’àpat de Nadal, cadascú a casa seva.

A la missa del Gall tothom hi va. La petita església llueix esplèndida. S’hi ha esmerçat el jovent encarregat del muntatge del pessebre. Han sortit a la muntanya han recollit branques i molsa per decorar-lo.

La nit de Reis, quina bogeria, la canalla esvalotada no para quieta. Estan excitats i atemorits, saben que els Reis Macs són implacables, castiguen les males accions i premien la bondat.

Segons com sigui la consciència de cadascú el son serà plàcid o agitat.

Hi ha una casa ocupada per una família nombrosa, són quatre germans, els dos més grans estan atemorits. La nit de Reis no dormiran, vetllaran atents a qualssevol soroll. Durant la vigília escoltaran uns cops a la teulada que els farà tremolar de por; “son els Reis diu al nen a sa germana”. I tots dos amagaran el cap sota el coixí.

A l’endemà quan surtin del llit i posin els peus a terra trepitjaran tot de caramels que els han deixat els Reis i senzilles joguines que els faran feliços.

El relat NO ha estat ni fantasiós, original ni surrealista com demanava la contrasenya, SI NO, un record estimat sortit del cor.