Sobre la sardana (Antònia García)

Diuen que la sardana ve d'una dansa molt antiga. Sembla que volia representar el sol. Es ballava en cercle, com es fa actualment. Segons uns, era un ritual agrícola, es feia una rotllana al voltant de les garbes de blat. Segons uns altres, es ballava en les reunions de bruixes. En tot cas, formava part d'un extens repertori de danses anomenades “ball rodó”, ballades a molts llocs, des de l'antiguitat.

    Pel que fa a l'origen del nom, tampoc no hi ha unanimitat. Uns diuen que la dansa de casa nostra venia de la comarca de la Cerdanya, i d'això li ve el nom: dansa cerdana. D'altres, diuen que la dansa venia de l'illa de Sardenya. Els sards, tant per llengua com per cultura, conserven encara elements molt antics. Ja podria ser, ja...

    Una dansa no es pot ballar si no hi ha un ritme. Se sap que l'acompanyament musical de la sardana, antigament, era de tres músics que tocaven el flabiol i el tamborí, la cornamusa i la xeremia. Aquest acompanyament s'anomenava cobla de tres quartans. Els dansaires, agafats de les mans, s'anaven movent cap a un costat i cap a l'altre, avançant un peu cap endavant i tornant-lo al seu lloc, seguint el ritme. Es veu que durant un temps, per a alguns elements eclesiàstics, la sardana es va considerar una dansa “deshonesta i immoral”, però això no va ser motiu perquè no es ballés.

    El més corrent era que els dansaires fossin homes i dones, però també hi havia sardanes ballades per homes sols. Les sardanes es ballaven amb motiu de festes, de pelegrinatges, d'aplecs... El grup de tres músics va anar creixent, així com la diversitat d'instruments. A mitjan segle xix hi va haver uns canvis importants que van condicionar l'evolució de la sardana: es va perfeccionar un instrument, la tenora, que va donar el so més característic a la cobla. El músic Pep Ventura, principalment, va convertir la sardana curta en sardana llarga i va fomentar molt aquesta dansa. Va  compondre moltes sardanes molt boniques. També van tenir molta fama els músics Josep Vicens, Enric Morera. Vicens Bou, Lluís Millet, Juli Garreta... No me'n puc estar d'anomenar la sardana Sant Martí del Canigó, de Pau Casals. Però en podria citar moltes. Només diré el començament de la lletra d'una d'elles: “A la plaça hi ha sardanes, quines ganes de ballar...!”

    Va venir l'època dels aplecs, del Dia de la Sardana, de les colles... Hi havia les sardanes de concurs, que les ballaven amb molta perfecció, gairebé sense moure's de lloc, tota la rotllana puntejant impecables. I les més populars, les que permetien una certa gresca, fent passos de filigranes i corrent cap a la dreta i cap a l'esquerra, per passar-s'ho bé, tot escoltant el dansaire que contava els compassos i els repartia, (dosos!, un tres i un dos!, etc.), i feia indicacions, per quan s'havia de saltar o de puntejar amb més vivor, (aire!, amunt!), i per acabar la dansa rodonament (un tres i fora!).

    Hi va haver èpoques grises, durant les dictadures. Igual que d'altres activitats culturals, la sardana va estar prohibida. No es podia ballar. No es podia cantar. Els excursionistes aprofitaven quan eren a la muntanya per esplaiar-se cantant ben fort alguns fragments i la sardana de Cançó d'amor i de guerra i, sobretot, La santa espina.

    Per sort, les coses van anar canviant i aquesta dansa tan antiga i tan nostra va tornar de mica en mica a la normalitat. Es va poder ballar, i es balla, en festes; en dies determinats, dissabtes a la tarda a la plaça de Sant Jaume, dimecres a la tarda davant de la catedral, diumenges al migdia també davant de la catedral, etc.

    Cal dir que, com a dansa ben viva com és, continua tenint modificacions. Actualment hi ha un cert retorn a la sardana curta o la sardana de punts diguem-ne artístics. Molt de jovent prefereix altra mena de balls. Però també n'hi ha que, agafant-se de mans amb els dansaires de més edat, mantenen la sardana, la ballen amb alegria, obren la rotllana a totes les mans que s'hi volen afegir i fan que la roda no pari amb el missatge de germanor que encomana.

Sardanes (Montserrat Fortuny)

Per a fer els deures d’aquesta setmana he de parlar de “L’evolució de la sardana”. No la conec. He de buscar l'explicació a Internet. L’hauré de copiar i no m’agrada i serà, com totes les còpies, paraules fredes, sense ànima... De manera que no la faig. Hauré d’acontentar-me, per a poder escriure una pàgina, a comentar alguna sardana molt coneguda. Ho faig...? Els companys del taller m’ho perdonaran, oi?

    La meva mare era de Sant Feliu de Guíxols, igual que el compositor de sardanes Juli Garreta, que era fill d’un rellotger, i ella i les seves germanes i amigues anaven d’amagat a veure’l com arranjava rellotges i es deien entre elles: “Sempre amb els rellotges... Quan s’inventa les sardanes...?” I la més espavilada deia: “Els artistes treballen de nit...!”

    Ara, la sardana Juny, una de les millors seves, és l’himne oficial de Sant Feliu i, cada dia, a les dotze del migdia, des de la torre del rellotge de l’Ajuntament, sonen les primeres notes de la sardana.

    Moltes vegades hi passo expressament, en aquella hora, quan torno de la platja, per a sentir-les i és molt emotiu. I veus la gent que passa, que va fent la seva, sense parar-hi esment. Tot és el costum...

    Les meves sardanes preferides són, a més de Juny, Les monges, L’Empordà, Per tu ploro, La santa espina, El saltiró de la cardina, Llevantina... A més de la música, la lletra de totes elles també és preciosa. 

    En posaré només una, la de la sardana més prohibida:

LA SANTA ESPINA

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera

i tot cantava al seu pas

canta la terra encara entera

i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, el riu, la planta,

canta la lluna i el sol,

tot treballant la dona canta

i canta al peu del bressol.

I canta dintre de la terra​

el passat ja mai passat

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

Lletra: Àngel Guimerà

Música: Enric Morera

Henry Thoreau (Montserrat Fortuny)

Henry David Thoreau, nascut i mort a Concord, Massachusetts, 1817-1862.

    Escriptor i naturalista nord-americà, un dels més originals del grup dels transcendentalistes ianquis.

    Absorbit des de la infantesa per l’estudi de la natura, va passar llargues temporades en constant contacte amb ella i a partir del 1845 va viure durant dos anys al bosc, en una cabana construïda per ell mateix.

    Allà va escriure un diari, publicat el 1854 amb el títol de Walden; or Life in the Woods, obra clàssica de la literatura nord-americana. En aquesta obra, com en les següents, va exposar la seva filosofia de l’individualisme, sobre el dret dels homes a impugnar els convencionalismes socials.

    Escrivia tal com pensava, amb una prosa aspra i de gran puresa i estil senzill.

    Altres obres seves van ser publicades després de la seva mort.

    Una de les seves frases més importants per a mi, és aquesta: “Sota un Govern que empresona injustament, el lloc escaient per a una persona justa és la presó.”

    Aquesta frase em recorda els fets, a Catalunya, dels empresonaments dels nostres polítics actuals, dels exilis del President i d’altres membres. I, també, al segle xx, l'afusellament del nostre President Lluís Companys, que va ser un veritable assassinat, per la injustícia, l’odi i la venjança que va comportar.

    D’aquest fet, quan hi penso, no em puc treure del cap la poesia de Ventura Gasol, de l’octubre del 1947:

No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,

ni el gra de blat, ni el roserer florit–,

digueu només que el President reposa

entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa

dels homes sense arrel a l’infinit–,

digueu només que té la boca closa

i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la Mort seria

perdre's en el no-res i, aquell que un dia

acaronà la pàtria amb el peu nu

i es fa pols amb la terra que l’aferra,

no podem dir que és mort–, ell s’ha fet terra

i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...

Injustícies (Antònia García)

M'estava mirant fotografies antigues de la família. Seria bona cosa que escanegés les més antigues, abans no acabessin de perdre el color. Algunes de les persones fotografiades ja no sé ni qui són. D'altres, ho sé perquè la mare m'ho havia dit, no perquè jo les hagués conegudes. Avis, oncles, parents de lluny i també amics de la família...

    Aquest dels bigotis era el pare de l'avi Joan. Havia estat a la guerra de l'Àfrica. Aquests dos nens   eren els germans de l'avi. Tant els nens com les nenes, entre un i dos anys, anaven vestits igual, amb bates o vestidets. Aquest amb gorra era l'oncle Damià. Va estar tancat a la presó sense haver fet res de mal, per una denúncia. Una denúncia anònima. No es va poder provar res, ni a favor ni en contra. En aquells temps, la presumpció d'innocència no tenia cap valor. Totes les gestions i passes que la família va fer van ser inútils, va  estar tancat alguns anys.

    Miro la cara grisa de l'oncle Damià, els solcs del front, les arrugues de les galtes... A la fotografia, em mira amb mirada somorta. Segons la mare, mai no es va refer del tot, d'aquells anys tancat.

    Deixo les fotografies i vaig a buscar la revista que vaig comprar ahir, on hi ha un article que parla  d'un escriptor i pensador nord-americà, Henry David Thoreau, nascut el 1817. Rellegeixo una de les seves cites, que diu així: ”Sota un govern que empresona injustament, el lloc escaient per a una persona justa és la presó”. Ell mateix va estar a la presó per no pagar uns impostos a l'estat, com a protesta per l'esclavatge que encara es mantenia en molts dels estats i també per la guerra contra Mèxic, entre d'altres coses. Va estar tancat només una nit, ja que la família va córrer a pagar l'impost perquè pogués quedar lliure, cosa que el va fer enfadar molt, no era el que ell volia. Era d'idees anarquistes, partidari de practicar la desobediència civil de forma pacífica i de fer front a les conseqüències. Encara que fos pagar amb pena de presó. L'Henry David Thoreau feia el que li semblava, es veu. Escrivia tots els seus pensaments en un diari que després li servia de base per escriure llibres i fer conferències, i així propagava les seves idees.

    No era el mateix cas que l'oncle però m'hi havia fet pensar. Les circumstàncies havien estat molt diferents. L'oncle havia viscut els pitjors anys d'una dictadura cruel. Era paleta i treballava molt per a un amo que no tenia gaires miraments amb els treballadors. L'oncle era prudent, no expressava els seus pensaments si no és que fos a casa, amb la família. No estava embolicat en partits ni sindicats. La seva norma era no fer mal a ningú i ajudar, si podia.

    L'oncle Damià em torna a mirar des de la fotografia. Ell va estar empresonat injustament i sense saber per què. Tampoc no li van voler dir qui l'havia denunciat. Ni havia fet desobediència civil ni res. On era, la justícia? Per què el va condemnar, el jutge? Li van dir que el motiu era que havia anat a veure els afusellaments de després de la guerra, cosa totalment falsa. Era així com havia d'actuar un jutge? Li van robar uns quants anys de la seva vida. Com ell, s'hi van trobar moltes altres persones. Qui els va rescabalar del sofriment que van patir?

    La història és plena de governs i estaments totalitaris que han perseguit qui no pensava com ells. Les persones que defensaven allò que trobaven just, i pensaven que tothom era igual en drets, que tothom havia de viure en llibertat, amb dignitat i respecte, entraven en contradicció amb qui es creia superior i volia que els discrepants, senzillament, visquessin sotmesos. En el pitjor dels casos, volien fins i tot que desapareguessin, que fossin aniquilats. El que és més trist és que tot això no és només del passat. Està passant actualment. En Henry David Thoreau tenia raó.

En un tres i no res (Antònia García)

Tot és posar-s'hi. El que cosa més és començar. Sobretot, després d'un abundós dinar de primer, segon i tercer plat, amb un final de cafè, copa i puro. Vinga: a la una, a les dues, a les tres...! Ja està! M'alço de la butaca del tresillo, m'assec al tamboret de tres potes, que diuen que és el més estable, i començo a teclejar davant de la pantalla. Es tracta només d'això: subjecte, verb i predicat.

    Em ve al pensament la figura geomètrica del triangle, la que costa més de deformar. I el número tres, número màgic, molt usat en qüestions religioses i d'altres menes. Les tres estrelles del cinturó d'Orió, també conegudes com els tres Reis de l'Orient o les tres Maries. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Els tres ulls de Shiva, amb el tercer dels quals, el de la saviesa, pot veure el passat, el present i el futur. Els tres caps del ca Cerber. Els tres turons. Sota, cavall i rei. Els Tres Tombs. Un trípode. Un trèvol. Una troica.

    Tinc preferència per la trisquela, aquest símbol solar de tres cames doblegades, o de vegades, tres espirals, que representa l'equilibri, la perfecta harmonia i un munt de coses més.

    Recordo la Divisa de Maria-Mercè Marçal. “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

    Fem servir el número tres en moltes ocasions, en la nostra vida quotidiana: Un, dos, tres, salta, pagès!  Els infants juguen amb l'spinner, una joguina actual, de tres rodonetes, que fa l'efecte d'una baldufa o d'un molinet. A la sèrie de dibuixos dels Simpsons hi ha el Blinky, un peix de tres ulls. Tres eran tres, las hijas de Elena. El trío de la benzina. Les tres bessones. Un, dos tres, pica paret! Cançons com ara Els tres segadors, Els tres tambors...

    Les rondalles són plenes de referències al número tres. Sempre hi ha tres personatges: Els tres porquets, Els tres fills del rei, L'amor de les tres taronges... I les fórmules per finalitzar els contes també tenen la seva gràcia. Només un exemple, una mica elaborat, això sí: ...I van tenir tres fills; els volien lligar i no tenien cordills. I van tenir tres filles, les volien casar i no tenien faldilles. I van tenir sis néts; tres eren savis i tres ximplets. I van tenir sis nétes; tres eren coixes i les altres dretes.

    Podria dir moltes més coses relacionades amb el número tres, però no ho faré, seria massa llarg.

    I així acabo el meu escrit en un tres i no res.

El número tres (Montserrat Fortuny)

Aquest número és molt especial, molt original, sobretot per a les religions.

    Un dels meus records de la infantesa, als meus tres anys, a punt de complir els quatre, perquè vaig néixer al febrer, és l’arribada dels Reis d'Orient al balcó de casa. Els pares havien preparat una cuineta que no li faltava cap detall, amb tota la il·lusió, i jo, en sortir al balcó, vaig córrer a agafar un nino: “Un nino, un nino...!” i ni vaig veure la cuineta...

    (Després, sí, hi vaig jugar molt...)

    El tres Reis, el blanc, el ros i el negre, Melcior, Gaspar i Baltasar, amb els tres regals que van portar al nen Jesús, or, encens i mirra.

    Or, com a rei, encens com a déu i mirra com a home.

    Una de les cartes que el meu pare ens va escriure a la mare i a mi, des del front de guerra, que va ser l'única que ens va arribar i que la mare va guardar sempre amb molt d’afecte, deia, entre altres coses: “Aquesta situació no durarà gaire, la guerra s’acabarà aviat i podrem estar, altra vegada, tots tres junts, com tres reiets...”

    De seguida d’haver acabat la guerra, altra vegada a Barcelona, vaig anar a l’escola més bona de Gràcia, perquè la directora era amiga de la tieta Margarita i es deia Colegio de la Santísima Trinidad. No cal dir que de seguida les mestres ens van explicar que la Santíssima Trinitat són tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant i, a les tardes, a l’hora de fer labors, la mare de la directora, donya Amàlia, ens feia resar “trisagios”, o sia, tres parenostres, tres avemaries i tres glòries i totes teníem ganes que s’acabessin.

    A l'hinduisme també tenen tres déus: Brahma, Vixnu i Shiva, que porta el trident, que representa voluntat, activitat i coneixement.

    També tenen “el tercer ull”, que ho veu tot.

    Les tres Parques romanes, que presidien el destí dels homes, des del naixement a la mort.

    El triangle de Pitàgores.

    Els egipcis feien les piràmides amb tres cares, copiant el triangle.

    “Tres” és el gran misteri: saviesa, consciència i poder.

    El tres és el bon nombre, però encara millor si són tres tresos, el 333.

    I el 616 (6+1+6=13), que és el de la mala sort.

    Les tres bruixes. Els tres mosqueters. Els tres porquets, aquells que vaig dibuixar als meus tres anys, al pati de casa.

    Les tres creus del Parc Güell.

    Les tres Gràcies.

    Les tres dimensions.

    El Pi de les Tres Branques...