dilluns, 10 de desembre de 2018

Tot caminant pel pessebre (Antònia García)


Dins d'un pessebre casolà, la figura del rei Melcior, junt amb les dels seus companys Gaspar i Baltasar, segueixen l'itinerari que els marca l'estrella. Melcior va al davant, a dalt d'un camell, seguint el camí ral. Cansat de la monotonia d'aquell dia, decideix deixar el camí i seguir una drecera que passa pels camps. Els companys el segueixen sense badar boca. Sempre van tots tres junts a tot arreu.
    Melcior troba la figura d'un caçador que és a l'aguait, vigilant els rostolls, per si pot haver alguna perdiu.
    Ei, mestre! –diu–. Déu te guard! Que saps si aquest camí mena al riu? Ens cal aigua per a nosaltres i els camells s'han d'abeurar...
    –Aneu bé, senyor! Aviat sereu al riu de paper de plata. Sembla que veniu de lluny. Cap on aneu, si es pot saber?
    –No ho sabem ben bé. Estem buscant un Nen que ha nascut fa poc. Aquesta estrella que està enganxada al cel de paper ens guia. Però de vegades l'orientació li falla. No tindríeu pas un mapa de camins carreters, senderols i tresqueres?
    –No, senyor, no en tinc cap. Apa, adeu-siau!
    Després d'haver reposat una mica arran del riu, Melcior veu la figura d'una dona amb un rentador de fusta i un cove ple de roba, a tocar del pont.
    –Gaspar! –diu–, vés a preguntar a aquella dona que renta si hi ha per aquí alguna casa on ens puguin vendre una mica de menjar... i no rondinis! Jo sóc més vell que tu i estic cansat! Au, vés!
    En Gaspar s'està una mica parlant amb la dona i quan torna, diu que ella li ha explicat, tota queixosa, que té molta roba per rentar però que té molt poc sabó. I això que la volen tan neta...! I un cop ja s'ha esbravat, li ha indicat una masia de suro on podran comprar queviures.
    A la porta de la masia Melcior troba la figura d'una vella asseguda en una cadira de vímet, amb un cabdell de llana a la falda i quatre agulles de fer mitja a les mans. Té uns mitjons a mig fer. Ha d'estar atenta per no descomptar-se dels punts.
    –Passeu, passeu, bona gent! –li diu–. Trobareu la mestressa a la cuina, plomant una gallina, i alguna cosa us vendrà. I si us espereu un xic, arribarà el meu home, que ha anat a esterrossar a l'hort i a collir unes quantes patates i cols. Si teniu dinerons, no us faltarà una mica de pa i un tros de llonganissa. Però digueu-me, on aneu, tan mudats? Si sembleu talment uns reis...!
     –Estem buscant un Nen que ha nascut fa poc, per adorar-lo i fer-li tres obsequis.
    –Un Nen que ha nascut fa poc? No recordo haver vist cap partera per aquí. Però al poble de Betlem trobareu uns músics i com que van a tocar per les cases, potser us en podran donar raó.
    Un cop al poble, els tres companys, amb en Melcior a davant, com sempre, van a la plaça. Allí  troben les figures d'uns sonadors de flabiol i tamborí, i també de sac de gemecs. En Baltasar ja s'engresca i treu un guitarró del seu equipatge per tal d'afegir-se a la gatzara que fan els músics. Però una mirada severa de Melcior li'n fa desdir.
    –Nois –diu el rei capdavanter–, deixeu-vos estar de musiquetes o no trobarem mai aquest Nen. Vejam si aquests xicots músics ens en poden dir alguna cosa:  
    –Senyors músics, toqueu molt bé, a fe. Aquí teniu unes monedes. Però, ens podríeu dir si en alguna casa del poble ha nascut un Nen, de fa poc?
     –Ahir al vespre van passar per aquí un home i una dona que es veia d'una hora lluny que estava a punt de parir. Anava dalt d'un ruquet i buscaven acolliment. Però no en van trobar i se'n van anar pel camí ral, cap allí.
    En Melcior diu als seus companys que val més seguir en aquella direcció, que també és la que indica l'estrella.
    Un cop al camp, al cap d'una bona estona troben les figures d'uns pastors que s'estan fent el sopar. El majoral els explica que han vist un àngel, enganxat als branquillons que simulen uns arbres. Era un àngel resplendent que anava anunciant la bona nova del naixement d'un Nen en un estable. Els pastors s'estan afanyant a menjar-se les sopes perquè volen anar a adorar l'Infant. I com que són gent generosa, el rabadà convida els tres reis a fer un mos de pa amb formatge i a beure el vi de la carabassa. Després, els pastors preparen senzills obsequis per fer els honors a un Nen que és el rei de cels i terres, com els ha dit l'àngel.
    Ara, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar ja no tenen cap dubte: aquell és el Nen que estan buscant. Esperonen els camells i cuiten camí enllà. L'indret és ple de molsa i entre unes fulletes de falguera, ben amagat, ajupit a la gatzoneta, en Melcior veu un noi que està fent les seves necessitats, amb la intenció de no ser descobert, però aquest propòsit fa fallida.
    –Caganer! –exclama, enriolat, en Melcior–. Tu ets el caganer! Ja m'estranyava, de no trobar-te! Sempre hi ha d'haver la figura d'un caganer, en un pessebre! Au, apuja't les calces i vine amb nosaltres a veure el Nen que ha nascut! I si no tens res per oferir-li, no t'amoïnis, que com que som mags, farem aparèixer per art de màgia... “Voilà!” Un paquet de bolquers, xampú i crema per a culets de nen. Ja veuràs, ja! El tendre infantó estarà més content que un gínjol!
    La figura del rei Melcior diu:
    –Mireu: l'estrella s'ha quedat quieta a sobre d'aquella establia. És allí, segur! Deixem els camells en aquest prat que sembla un aparcament. Teniu preparats l'encens i la mirra? Jo ja tinc l'or a punt.... Oh, que n'és, de bell, l'infant de Maria! Deixem als seus peus els obsequis i adorem-lo! No sentiu com canten tots els àngels del cel? O potser no són els àngels, qui sento cantar, sinó els nens d'aquesta casa que han construït aquest pessebre. Tanmateix, quin goig, igualment! I a partir d'ara, les mans d'aquests nens ens faran recular per la mateixa sendera que hem seguit, una miqueta cada dia, fins que el camí ral ens meni cap a les muntanyes d'escorça de suro, totes enfarinades, per on hem començat la nostra caminada.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Comptar hores (Antònia García)


El rellotge, nom que ve del llatí horologium, que vol dir comptador d'hores, és un instrument per mesurar el pas del temps. Encara que amb formes diferents, és conegut des de l'antigor. No n'hi havia prou amb el cicle de les estacions i l'alternança del dia i la nit. Als homes els calia distribuir el temps en espais més petits, més concrets. Per això van inventar rellotges d'aigua, de sol, de sorra, de foc (les espelmes i els ciris), i molts d'altres fins a arribar als rellotges de paret, de cucut, de butxaca, de polsera, els rellotges elèctrics, de quars, els digitals, els atòmics...
    I tot per aquest afany de controlar el que en van dir “hora”, paraula que representa una estona del dia, el moment actual. I les “hores” són aquestes estones successives.
    Antigament només tenia rellotge la gent important, els benestants. La gent corrent, per saber l'hora, es guiava per diverses coses: pels tocs de les campanes de les esglésies, pels crits dels imams des dels minarets, per l'ombra dels edificis o dels arbres o de qualsevol altra referència, i també per l'alçada del sol sobre l'horitzó... A la cançó del comte Arnau, ell pregunta: “Quina hora és, que el gall ja canta, muller lleial...?” El gall feia de despertador. També recordo que un amic ja gran que havia viscut a pagès ens explicava que, de petit, la mare li deia: “Xiquet, surt a la plaça i digue'm on arriba l'ombra del nostre balcó...”, i així ella sabia l'hora.
    També els ocells migratoris saben l'hora d'emprendre el viatge pels camins del cel, formant grans volades, com els ànecs o com els estornells. A hores d'ara, que som a la tardor, els ramats del Pirineu han deixat les pastures d'estiu i ja estan estabulats. I per als óssos ha arribat l'hora d'hivernar.
    La mainada comptava les hores amb el joc de “conillets a amagar”. “Conillets a amagar, que la llebre és a caçar, de nit i de dia, cala foc a la masia, cala foc al forn. Quantes hores són? Cinc! Una... dues... tres... quatre... cinc!” Les hores que es contaven era el temps que tenien els conillets per amagar-se.
    Quan algú trigava molt a fer una cosa, es deia: “vinga, que ja fa tres hores que ho hauries d'haver acabat!” o si s'endarreria  a arribar, se'l recriminava dient: “Ja està bé! Fa mitja hora que t'esperem! Sempre arribes a tres quarts de quinze!” Si preguntaves quanta estona trigaries fins a dalt d'un cim, et deien: “Et falten encara un parell d'hores ben llargues”, que volia dir que serien tres, pel cap baix. Perquè hi ha hores llargues i hores curtes. Al pobre que està agonitzant se li desitja una horeta ben curta. I si puges a un cingle per un camí de grau que es diu “Grau dels tres quarts d'hora”, no sabràs d'entrada si els tres quarts són de pujada o de baixada. Si t'ho estàs passant bé, les hores semblaran instants. Si t'ho estàs passant malament, les hores se't faran més llargues que un dia sense pa.
    Tornant als rellotges, va arribar un moment que gairebé tothom en tenia, fos de butxaca o de polsera. I a hores d'ara, ja no cal. Els mòbils i d'altres enginys electrònics ja el porten incorporat, junt amb una pila de coses més, com l'agenda, el calendari, el despertador o l'avisador...
    I el rellotge biològic? Tots tenim el nostre. Ens diu quan ens hem d'adormir (hora d'anar a joc, com les gallines) i quan ens hem de despertar (a primera hora del dia, tret dels noctàmbuls, que ho fan a l'inrevés). Ens diu quan ens convé menjar i quan no. Els pagesos que treballaven al camp, quan començaven a tenir gana perquè era l'hora de menjar, deien: “ja podem plegar, que el nas ens fa ombra”.
El rellotge de sol, bon comptador de les hores diürnes, ens adverteix: “Només marco les hores serenes”. També ens diu: “Totes les hores fereixen i la darrera mata”. El rellotge biològic va mesurant la nostra existència però no sabem quan se'ns acabarà la corda, ni quantes vegades l'ombra  de la busca, com si fos una sageta, marcarà les nostres hores de vida, ens ferirà cada vegada. Serem com els conillets del joc dels infants, ens amagarem ben amagats, que l'ombra negra no ens vegi. Però si és arribada la nostra darrera hora, no hi haurà jocs que valguin.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Les festes nadalenques (Antònia García)


Són diverses les coses que evoco, durant les festes de Nadal. Hi ha el Nadal de la meva infantesa, el Nadal de la infantesa dels fills i el Nadal del nét. Entremig, hi ha totes les altres festes de Nadal, cada vegada més comercialitzades i més barrejades amb elements culturals sobrevinguts, com passa també amb d'altres tradicions nostres.
    Els primers nadals que recordo, els passàvem amb els avis, oncles i cosins. Uns dies abans, anàvem al bosc a collir molsa i altres herbes per fer el pessebre, en un costat del menjador. Guardàvem d'un any per l'altre les escorces de les alzines sureres, per fer les muntanyes. No podia faltar paper blau per a fer el cel, amb les estrelles, i una tira de paper de plata per a fer el riu, i totes les altres figuretes, algunes de noves i d'altres, supervivents de pessebres anteriors. I era del tot obligatori anar a veure la representació de “Els pastorets”, on també actuaven les cosines.
    Els reis de l'Orient cada dia s'acostaven una mica més cap a l'establia. Davant d'aquest pessebre cantàvem cançons tradicionals. I manteníem una soca d'arbre ben abrigada amb un tros de flassada per, al moment oportú, fer cagar el tió i recollir les llaminadures que, oh, miracle!, ens obsequiava.
    La missa del gall, a la nit de Nadal, amb un ressopó en tornar a casa, era per als grans. Els petits, tots a dormir. La festa gran, l'endemà, era el dinar familiar: l'escudella i carn d'olla, el pollastre rostit, les neules, els torrons, el xampany...!
    Per la infantesa dels fills ja havien canviat algunes coses. Ho celebràvem a casa, amb els avis  (els meus pares i la meva sogra). Ja faltaven algunes persones a la família. La il·lusió dels nens, però, omplia de joia aquells dies. Vàrem canviar l'escudella i carn d'olla per una amanida variada i artística, més lleugera, per poder assaborir millor el típic pollastre amb panses, pinyons, orellanes i prunes, seguit dels torrons, mantegades i xampany.
    Fèiem el pessebre sobre un moble del menjador, amb tots els elements tradicionals, com el caganer, fets amb fang per nosaltres mateixos i després pintats, acompanyats d'algunes figures de plàstic dels Airgamboys i algunes més de fetes amb peces de Lego. I com que a les cançons tradicionals hi sortia un dimoni, un dimoni escuat, patrip, patrap, també havíem habilitat una petita part del moble com a infern, amb la caldera de Pere Botero i uns quants dimoniets entremaliats.
    A més de fer el pessebre, vam adoptar la tradició del típic avet dels països de més al nord, tot guarnit i ple de llumetes, i vam avançar les joguines de reis al dia de Nadal, al peu de l'arbre, perquè els nens tinguessin els dies de les vacances per jugar-hi. Els Reis els durien altres coses, sobretot llibres i contes.
    I  amb els fills ja més grans, la Nit de Nadal nosaltres vam fer una cosa que no havíem fet abans: anar a Santa Maria del Mar per  assistir amb emoció a la representació del Cant de la Sibil·la, abans de la missa del gall, amb el terra cobert de flors d'espígol que donaven una flaire gairebé màgica a tota la basílica, com a contrapunt a les paraules de l’apocalíptic cant gregorià.
    Amb el pas d'aquests anys, algunes coses han anat canviant. Hi ha qui ha substituït la reunió de família per la reunió d'amics. El comerç gairebé s'ha fet l'amo de tot el que fa referència als objectes, guarniments i regals propis de les festes nadalenques. Per mi, hi ha una abundància exagerada de tot, des de coses de menjar fins a utensilis, jocs, perfums, roba i complements... Recordem el refrany “per Nadal, qui res no estrena, res no val”. I les botigues i grans magatzems fan el seu agost durant aquestes festivitats. És un bombardeig d'estímuls per comprar, comprar i comprar. Tot ha de ser bonic i tothom ha de ser feliç, aquests dies, tant sí com no. I al costat d'aquesta eufòria, els pobres, els miserables, els solitaris, odien aquestes festes. Voldrien que ja fossin passades, perquè són molt feridores per a ells. El contrast és massa cruel.
    He deixat expressament l'evocació del primer Nadal amb el nét per suavitzar l'amargor de les últimes frases.
    Nadal, festes del solstici d'hivern, quan el dia és més curt. Hi ha un infant nou a la família. Té nou mesos i no és gaire conscient del que passa al seu voltant. Fa fred i estem tots ben refredats. Tot i així, hem viatjat, i un avi, dues àvies, un tiet, una tieta, un papa i una mama ens hem reunit al voltant d'aquest nen petit per celebrar junts el seu primer Nadal. Amb l'avi i el pare del nen hem anat al bosc i hem triat unes quantes branques d'avet que els llenyataires han deixat per terra. Un cop a casa, hem muntat l'arbre en un test gran. La tieta és l'encarregada de guarnir-lo i queda esplèndid. L'olor de reïna d'avet omple tota la casa. L'àvia ha preparat unes galetes fetes per ella, expressament, per Nadal. Només les fa per a aquest dia tan assenyalat. El nen s'ho mira tot, encuriosit. Cantem cançons, cadascú en la seva llengua. Fem música. Tenim tres harmòniques, un acordió i una guitarra. El nen també vol tocar els instruments. Ja li vagarà, de fer-ho, quan serà una mica més gran. Mentrestant, igual que les hores de sol, ara ha de créixer, fer-se gran i fort. És l'esperança, la vida que continua, l'ésser per qui val la pena esforçar-se, lluitar perquè sigui una persona feliç, perquè conservi sempre la llum neta de les estrelles als ulls i ens encomani l'encís del seu somriure.
    Això és el que evoco amb més goig: la festa familiar, el Nadal junt amb les persones estimades, auguri de moltes altres festes nadalenques que vindran i que celebrarem amb el cor ple de joia.

dilluns, 19 de novembre de 2018

Quatre ulls (Antònia García)


Llúcia, nada a Siracusa,
ets la santa dels quatre ulls,
dos ulls són a la safata,
i dos, el front els acull.








Santa Llúcia és la santa patrona dels cecs i dels que tenen algun mal de la vista. També ho és dels oculistes, dels picapedrers, de les modistes i oficis del ram de l'agulla, i dels dissenyadors gràfics, informàtics, escriptors...
    El dia de Santa Llúcia és el 13 de desembre. Des de l'any 1951 se celebra la Festa de les Lletres Catalanes, just en la nit d'aquest dia, la Nit de Santa Llúcia, on es concedeixen premis a diferents disciplines literàries: el premi Sant Jordi de novel·la, el premi Carles Riba de poesia i uns quants més. És la vetllada literària més prestigiosa de la llengua catalana.
    Aquest mateix dia és quan comença la fira de Nadal a prop de la catedral i en d'altres indrets, amb les parades de figures per al pessebre, els guarniments, les branques d'avet i de boix grèvol, el vesc... Recordeu aquella bonica cançó, el romanç de Santa Llúcia: “Com que avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós, pels volts de la plaça Nova voltava amb la meva amor...”. És el moment per proveir-nos de tot el que cal per guarnir la casa i fer el pessebre.
    A tocar de la catedral hi ha la capella de Santa Llúcia, d'època romànica, on moltes persones van a oferir espelmes i ciris i a demanar que la santa els conservi la vista.
    També és la festa de les modistes. Temps enrere, aquest col·lectiu de noies i dones anaven en grup a portar espelmes a la capella i després sortien com un alegre estol d'ocells a passejar per la Rambla, totes rialleres, agafades de bracet. Era costum que colles d'estudiants les seguissin, tot fent gresca, i els tiressin farina. A la tarda, les noies també s'ajuntaven i anaven a ballar en algunes sales on, com ja us deveu imaginar, les esperaven els estudiants i d'altra jovenalla.
    El nom de Llúcia vol dir “llum”. Sembla que la festa està relacionada amb el solstici d'hivern. En aquesta època, al firmament es poden veure força bé les constel·lacions d'Orió, del Taure, les Plèiades...  I precisament a la del Taure, a prop de la brillant estrella Aldebaran, hi ha un sistema d'estrelles dobles anomenat Theta Tauri, que popularment es coneix com “Els ulls de Santa Llúcia”, i que en aquest moment de l'any arriba al punt de màxima alçada sobre la línia de l'horitzó.
    A santa Llúcia la van martiritzar. Abans de decapitar-la, la van eixorbar però es veu que, miraculosament, sense ulls també hi veia. Així com Buda té tres ulls, resulta que santa Llúcia en té quatre: dos ulls, els que li van treure, els té damunt d'una safata; uns altres dos ulls, dins de les conques, segons podem veure en les seves imatges, però que bé podrien ser els ulls de l'enteniment. I siguin els primers o els segons, dos ulls seus ens il·luminen des del cel, presagi de les festes de Nadal que ja s'acosten.

dilluns, 12 de novembre de 2018

Desfilada de models (Antònia García)


Tot és a punt per a la desfilada de models. La inauguració serà aquest vespre, a les nou hores, al saló gran de l'hotel Cèntric Via. Hi participaran les més prestigioses modistes i cases de modes. Es presentaran noves col·leccions per a aquesta tardor. S'hi espera una gran afluència de gent.
    Al punt de les nou es presenta a la passarel·la la directora de la desfilada acompanyada del famós modista senyor Òscar Bentallat i d'una jove encara poc coneguda en el món de la moda, la senyora Sandra Teixidor. Després de saludar i donar la benvinguda a la distingida concurrència, comença la desfilada.
    De primer surten les models de la modista Teixidor, lluint algunes creacions presentades a la desfilada de París, per començar a connectar amb els clients i possibles compradors. Els fotògrafs van fent la seva feina. La directora explica les característiques dels vestits:
    –Vestit de fantasia, de color verd maragda, realitzat amb teixit elàstic, amb màniga curta i faldilla per sobre dels genolls, ideal per a lluir-lo en còctels i reunions desenfadades, amb accessoris discrets de pedreria.
    –Jaqueta i pantaló d'esport per a senyor, de color beix, realitzat amb fil de niló, amb rivets marrons resseguint les costures, molt original.
    Els professionals del prêt-a-porter no en fan gaire cas. Estan esperant els models del modista senyor Bentallat.
    Després del tast de les creacions de Sandra Teixidor, comencen a sortir els models tan esperats i  s'organitza un rebombori entre el públic. Són uns nois joves, atlètics, tots ells amb el crani rasurat al zero, amb vestits de diari i vestits elegants per a cerimònies, alternant amb models femenines, molt primes, també amb els cranis rasurats, menys un ble de cabells que els tapa mitja galta i, igual que els homes, lluint vestits de tota mena i per a totes les ocasions. La gent esclata amb crits d'admiració i aplaudiments, mentre els costurers van marcant els models que els han cridat més l'atenció.
    Un cop s'han calmat els ànims, la desfilada continua amb la col·lecció de tardor de la modista Teixidor, amb música minimalista de fons:
    –Vestit de festa, de color de fulles de faig a la tardor, realitzat amb retalls prisats, amb màniga llarga bufada,  el cos cenyit i la faldilla amb un pronunciat caient...
    Es produeix un murmuri de sorpresa i tots els ulls es fixen en el vestit exposat, que resulta una festa per als sentits. I la presentació continua, alternant dones i homes.
    –Vestit de tarda, de color de castanya amb ratlles de color verd i beix...
    –Conjunt per a home, a sobre de jersei de coll alt, de color de falgueres seques...   
    –Vestit de diari per a adolescent, on es combinen els colors ocres, blanquinosos, dels bolets, amb un tros de vermell a la part superior...
    Els assistents queden bocabadats amb les creacions de la jove modista. No saben per què, però aquells vestits evoquen tota l'essència de l'estació de l'any més acolorida, la tardor.
    –Pantaló i jaqueta de llana, de color marronós de fulles d'alzina...
    –Vestit de nit, molt indicat per a grans festes, de color groc de fulles de pollancre...
    –Vestit de color de caqui...
    –Vestit de color d'avellana...
    – Conjunt per a senyora de faldilla i brusa de color de fulla de roure... 
    La presentació s'ha acabat i per posar-hi el punt i final, surten a la passarel·la els i les models, tots vestits amb túniques d'un color vermell tan intens que semblen flamarades i, en un moment impressionant marcat amb un canvi de música, les túniques es desprenen dels cossos i cauen lentament a terra, com si fos el sotabosc d'una fageda, i els homes i dones de la passarel·la queden aparentment nus, vestits només amb unes fines malles de color de pell.
    Tothom es posa dret i grans aplaudiments omplen el saló de l'hotel. Sandra Teixidor, satisfeta de l'èxit, contenta i feliç, surt a saludar. Ara ja la coneixen, ja té els modistes a les seves mans. Ja pot anar pensant en una nova col·lecció. Després de la tardor vindrà l'hivern. El món de la creació no té límits i s'ha de treballar a l'avançada.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Temps de solitud (Antònia García)


Va haver-hi un temps que m'agradava estar amb d'altra gent i compartir activitats i sentiments.
    Però un dia vaig provar d'estar-me sola. Sola amb mi mateixa, escoltant la meva veu interior sense que les veus exteriors em destorbessin. Mirava i considerava el meu entorn com si des d'un punt cèntric veiés la volta de l'horitzó i tot el que hi havia entre ell i els meus ulls. Vaig ser conscient de la meva percepció. I al mateix temps també em vaig preguntar si als altres els passava el mateix.
    Em vaig acostumar a passejar entre la gent, entre els cercles de la gent, observant-la des del meu propi cercle. Però què en treia, d'aquella experiència? Constatar que érem persones solitàries que només per una coincidència, i com un punt en una línia, contactàvem amb la soledat dels altres.
    Però no arribava a estar sola d'una manera absoluta, tret que perdés la consciència o deixés d'existir. La veu silenciosa del meu pensament no parava de parlar amb mi, com aquell qui llegeix per a ell mateix, sense pronunciar paraules, però que no pot prescindir d'aquesta veu del fons del seu cervell, sigui amb el record de la pròpia veu o amb el de la veu d'algú altre.
    El cervell sempre està treballant. És una qüestió psíquica. Si caminem pel carrer, sols, la veu del pensament ens fa companyia, ens informa del que veiem o ens evoca coses passades o imaginades. Si estem al costat del mar, el pensament ens diu que aquell espectacle és meravellós. Si caminem per un senderol, el pensament ens diu que l'aire, els arbres, la muntanya, són imatges plaents. És difícil deixar la ment en blanc i entotsolar-se, tret que no fóssim com aquestes persones que saben desfer-se del seu jo, que coneixen tècniques per no pensar, com els que fan ioga, com els dervitxos, com els qui leviten, segons diuen els entesos.
    Quan em vaig convèncer de la meva impossibilitat per arribar a la solitud completa que havia estat buscant, vaig fer un gir total. Vaig prescindir d'aquelles pretensions filosòfiques. Per altra banda, com que la mena de solitud parcial que havia aconseguit no m'aportava els beneficis que jo esperava, vaig tornar als inicis: em vaig acostar a la gent. Oh, quina meravella! Els amics em van acollir de bon grat. Havien atribuït el distanciament a la timidesa. I la família va pensar que progressava cap a una maduració de caràcter, molt favorable.
    Des de llavors he fomentat les relacions d'afecte i d'amistat. M'he tornat extravertida. Obro el pensament i enraono amb les persones, els explico les meves coses i escolto el que em volen explicar elles. I quan estic sola, ho estic només físicament. Tinc tothom qui estimo en el meu cor, sento com em parlen i com m'abracen i ni tan sols no em cal veure'ls per experimentar la calidesa de la seva estimació. Encara que estigui sola, mai més sentiré solitud.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

La paret (Antònia García)


Des del meu lloc veig una paret. Sé que m'amaga un paisatge. Voldria enderrocar-la, sortir a l'altre costat, mirar al meu voltant i omplir-me les ninetes d'aquesta terra plana, tacada només per algun arbre no gaire alt. Taca verda sobre el color del rostoll. Ombra que s'allarga a mesura que el sol baixa.
    Voldria aterrar aquesta paret que em separa del vent, dels insectes brunzidors, dels ocells... Paret de pedra seca, feta de silencis no volguts, que fan encaixar les pedres per tal que ni una escletxa trenqui el meu isolament, tomba sense mort, alè suspès, temps implacable.
    La paret que em cenyeix és un nus que lliga els camps, les cases, les persones. Com a garbes, els sentiments atapeïts s'aguanten els uns amb els altres, esperant que algú els vingui a recollir i se'ls emporti lluny, ben lluny.
    No em puc acostar a la paret. Entre ella i jo hi ha un espai de temps mort, que no s'aprofita. El temps sec, erm, de color de pols, sense pols als canells ni als polsos. Paret que es fa interminable als meus ulls perquè no sé on és la fi.
    I desitjo, (oh, no saps com ho desitjo...!), desitjo unes lleis físiques, un joc de miralls que em facin arribar les imatges de l'altra banda. I que m'hi transportin. Paisatge irreal, dies repetits, horitzons grisos. Paret dura, cantelluda, inhumana. Paret que em tanca un paisatge. Que m'exclou d'un paisatge. Que em fa viure, malviure, dins del pou on tota realitat, tota vivència, només és reflectida.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Forma de govern: república (Antònia García)


En aquella reunió d'amics va sortir el tema de la política. Com que no hi entenc gaire, de ciències polítiques, per no dir gens, vaig parar atenció a la conversa sense badar boca. Una de les amigues va parlar de la monarquia. Un altre va dir que hi havia diferents formes de govern. La monarquia n'era una, però també hi havia la democràcia, la república... I un tercer se'm va dirigir directament i em va preguntar què em semblava la república com a forma de governar un país. Vaig protestar. Què els podia dir? Ells en  sabien més que jo, d'aquest tema. Però no em van voler acceptar les protestes i em van forçar a respondre la pregunta.
    Amb una certa por de fer el ridícul per la meva ignorància, vaig començar dient que jo relacionava aquesta forma de govern amb el lema prou conegut de la República francesa, “llibertat, igualtat, fraternitat”. Però que, per arribar-hi, va morir molta gent a la guillotina. O sigui que la fraternitat... Sabia, això sí, que en una república la sobirania correspon al poble, i en molts casos el poble tria una assemblea de delegats perquè el representi, és a dir, un parlament. I que també hi ha el cap d'estat, elegit per tot el poble, que és el president o presidenta.
    Els amics em van animar: “Vinga, continua, que vas bé...!” O sigui que, una mica més tranquil·la, vaig dir que una cosa que m'agradava d'una república era que el càrrec de cap d'estat no fos vitalici ni hereditari, com amb la monarquia, sinó que en acabat el temps, quatre, cinc anys o els que fossin, s'havia de triar una altra persona. I que per altres càrrecs importants també era així. I que això estalviava abusos i corrupteles que els càrrecs de llarga durada tenien més possibilitats de cometre.
    Vaig comentar que tot i que m'agradava més que cadascú fes el que cregués més oportú, com diuen els anarquistes, comprenia que era millor que un poble s'organitzés de la manera més justa possible. Ja se sap que la llibertat d'un comença on s'acaba la llibertat de l'altre.
    Aquí vaig tenir unes interrupcions i van començar a parlar tots alhora. Davant del guirigall, una de les amigues es va posar dreta i va reclamar silenci. Quan vaig poder continuar, vaig dir que pensava que un estat s'havia d'organitzar bé per respectar tots els parers, que per poder-se governar amb justícia calia que hi hagués unes normes, unes lleis acceptades per tothom. Vaig explicar que, feia temps, a València, vaig assistir a una sessió del Tribunal de les Aigües, a la porta dels Apòstols de la catedral. Aquella sessió  em va deixar tota admirada. I que pensava que se'n podria treure exemple, adequant-ho a les circumstàncies.
    Noves interrupcions. Algú va dir la paraula “constitució”. Vaig preferir callar una estona i escoltar el que deien els altres. Van dir que, és clar, hi ha d'haver lleis. Es va sentir la frase “feta la llei, feta la trampa”. També van dir: “Qui les dicta, les lleis? D'on treuen els poders per dictar-les?” Al cap d'una mica, vaig tornar a ficar-hi cullerada: vaig dir que veia clar que hi havia d'haver algú que redactés aquestes lleis, uns legisladors. Que hi havia d'haver qui les fes efectives, que les executés. Que hi havia d'haver uns magistrats per fer els judicis i que s'havien d'acceptar les seves decisions, sempre que fossin justes.
    Una altra vegada es va animar la discussió. I vam tornar a donar voltes sobre si una llei és justa o no, sobre si l'havíem d'acatar, etc. I quan l'intercanvi d'opinions anava de baixa, el qui m'havia preguntat al principi em va tornar a dir: “Així, doncs, què més en penses, del sistema de govern en forma de república?” Vaig dir que em semblava el més adequat, sí. Més que no pas una monarquia o una democràcia. Vist com funcionaven els sistemes que fan servir aquest últim qualificatiu, pensava que el nom no fa la cosa, o sigui que no ens podríem refiar de la seva bondat. Així mateix, si hi ha una monarquia en què el rei o reina és sobirà però actua amb justícia i a favor del poble, també estaria bé. Però, vaja, el que trobaria millor és una república com ara el sistema que tenen als Estats Units, que és una federació de repúbliques i que sembla que es respecten les diferències entre elles. I ja que és impossible que tothom estigui d'acord, pensava que un govern en forma de república, que respectés els drets de la gent, la seva llibertat, tant com fos possible, seria la millor forma de conviure tots plegats. I que perquè les coses funcionin, hi ha d'haver algú que dirigeixi i algú que empenyi el carro. I vaig acabar amb una cita de Manuel de Pedrolo que havia llegit feia temps i que  m'havia agradat. Era aquesta: “La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres”.
    Aleshores la conversa va fer un tomb i ens vam posar a parlar d'un altre tema.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La guardiana de les olors (Antònia García)


Sóc la guardiana de les olors. Les tinc aquí classificades, etiquetades, programades perquè actuïn en el moment oportú i al lloc més indicat. Tinc una gran responsabilitat, no em puc equivocar. En aquest tauler de control s'indiquen les olors que entren i les que surten, les efímeres i les que perduren, les que agraden i les que no agraden... Les que agraden tenen l'etiqueta que diu “aroma” i les que no agraden tenen l'etiqueta que diu “pudor”.
    La meva feina és d'horari continu i no dormo mai. Al matí vigilo que surtin i s'escampin olors com la de la terra mullada per la pluja nocturna o la rosada; les olors de l'herba acabada de dallar, les del rostoll,  de la molsa de la font, de la fullaraca del sotabosc, del farigolar, de les ginesteres, del mar. La poc agradable olor de la ruda, la pudor dels excrements dels animals, la fetor de la carn corrompuda, la fortor de les clavegueres... Aquell tuf, aquella ferum que no se'n va ni amb fum de sabatots, ni amb el sàndal, ni amb l'encens, ni amb el “botafumeiro” que branda per la nau de l'església.
    I qui té més bon olfacte? Animals com els gossos, que tot ho ensumen, per exemple. Quan escampo l'olor que fa la guilla, o el conill, o la perdiu, els gossos la detecten de seguida. Com detecten l’olor corporal dels seus amos.
    Els humans volen fer, com a mínim, olor de net, olor de sabó i de colònia. Deixo anar un munt de fragàncies per a ús exclusiu dels homes. Fragància de romaní, de roses, d'espígol... Ells les barregen i n'obtenen perfums. Els anomenen amb noms molt especials: Maderas de Oriente, Chanel 5, Vetiver, Brummel, l'Air du temps, DeciDelà... Són productes sofisticats i cars, però la base són les olors naturals, barrejades amb petites quantitats de mesc o de greix de balena. El resultat de la barreja és molt apreciat i es considera que fa una flaire d'allò més agradable.
    Tinc classificades moltes olors senzilles, l'olor de nadó, de la roba que s'ha eixugat al sol, de pa acabat de sortir del forn, del foc de llenya o de carbó, l'olor de fum, de socarrim, de resclosit, la pudor de peus, la de suor, l'olor de multitud...
    Ui! Distreta amb totes aquestes explicacions, no m'adonava que s'ha encès l'alarma al tauler de control. S'han esborrat algunes etiquetes... Ui, ui... Ho he d'arreglar de seguida. L'olor de lleixiu, tenia l'etiqueta d'agradar o de no agradar? Veig a la pantalla que per  unes persones és una olor bona, de net, i per a unes altres és ofensiva. I veig que amb l'olor del formatge passa el mateix. El rocafort i el cabrales, com els classifico? I el garum? Aquella salsa feta amb vísceres de peix fermentades, que tant agradava als antics romans i que ara, si l'ensumes, fa un tuf que tomba...
    Classificaré i etiquetaré aquestes olors ambigües o polivalents amb una marca especial, perquè cadascú sàpiga com les ha de considerar. Au, ja està solucionat. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. Com a guardiana de les olors, he de tenir-ho tot molt ben controlat.
    I perquè us quedi una impressió agradable, us ruixaré a tots amb l'aigua d'olor que es posa a les almorratxes, guarnides amb alfàbrega i cintes de colors. Mmmm...! Quina olor més bona!

dilluns, 11 de juny de 2018

Hola, sóc la Nina...! (Montserrat Fortuny)


Em desperto la primera, tothom dorm encara. Per sort, som a l’estiu i dormo al pati i puc anar a fer “pis” en aquell racó i no he d’esperar que m’obrin, com a l’hivern, que de vegades faig esforços perquè no se m’escapi.
   D'ells, la primera a llevar-se és la mare, la que ha anat a dormir més tard. És que té poca son...? O és que té més feina...?
    No para en tot el dia: que si escombra, que si frega, que si cuina, que si renta, que si planxa...
    El segon és el pare, que corre a la dutxa i a esmorzar. Jo sempre em poso al seu costat, fent cara de bona nena, i sempre cau alguna coseta per a mi, que val més que aquella “cosa de bona marca, per a gossos”, que els sembla que ens agrada, però que només ho mengem per a matar la gana.
    Quan es lleven els nens ja s’ha acabat la tranquil·litat. La nena gran, la Mariona, em vol a la falda. A l'hivern molt bé, però ara passo molta calor. I també en passo quan em vol “disfressar”, que diu ella, i em posa tot de roba de coloraines i diu que sóc molt maca, però jo estic més contenta lluint el meu pèl daurat amb taques blanques.
    El nen, el Toni, només vol jugar a pilota i me la tira i me la tira, sense parar, i vol que jo li retorni portant-la a la boca, uix...!
    La més petita, l’Alba, se m’asseu a sobre i m’estira les orelles i jo li faig: “Bup, bup”, per a espantar-la, però no hi ha res que l’espanti.
    El dia que s'ho passen més bé tots tres és quan em banyen i jo sempre m’hi resisteixo, sobretot a l’hivern, que em fa molta mandra que em mullin. Només se m’escapa el riure quan m’estarrufo i els mullo a tots: He, he, he...!
    Quan se’n van a l’escola, quin descans...! Però a l’estiu no n’hi ha, d’escola. Però, vaja, també m’agrada anar a la platja, a la platja per a gossos, encara que m’agrada més estar amb els nens prenent el sol i sóc esquerpa amb els gossos desconeguts.
    A l’hivern, de vegades estic a casa només amb la iaia, que és velleta però molt maca i va sempre ben pentinada, amb el monyo blanc i amb la bata negra amb llunes blanques. També li agrada fer ganxet i mitja i llegir. Llegeix molt i de vegades riu tota sola i de vegades plora, segons què diu el llibre. És una ximpleria, això de plorar pels papers escrits, oi?

El dia a dia de la vida d'un gos (Àngels Segú)


Avui és un dia calorós i no tinc gens ni mica de ganes de sortir, però ells, tant si vull com si no vull, em trauran a passejar. I no un cop, sinó tres. Vinga, que no estat res. I així un dia i un altre.
    Què us puc explicar! Ho fan per mi, això és el que diuen, però el que és cert és que ell, el marit de la Dolors, en té sempre més ganes que jo. Perquè ja em direu per quins set sous ha de sortir cada dia a les set del matí. En un dia com avui, es podria explicar, perquè, realment, si no és a les set, no hi haurà cap altra hora que faci de bon sortir.
    Però ell, tossut que tossut, cap al carrer, encara que jo estiri la corretja cap a dins. Jo ja puc manifestar l’enuig, i les meves poques ganes de fer un tomb, que a ell tant se li'n dóna; el que més por li fa, és que se m’escapi el pipí.
    Aquesta és l’única realitat que jo observo, i no pas la preocupació que em faig vell, que si camino a poc a poc, i totes aquestes lletanies que va explicant quan es troba un conegut. Que jo ja no pugui córrer com feia abans, se li'n refot, això està clar! Perquè el que ell veritablement desitja és sortir de casa com més aviat millor.
    És el que ha fet sempre, i no pot canviar, això no ho reconeixerà mai. Jo, en canvi, a mesura que em vaig fent gran, no m’importa no sortir gaire, tant se val si se m’escapa una mica de pipí; que el reculli, que no costa tant!
    Jo ara m’estava recordant d'aquella vegada que el seu nebot es va a quedar a dormir. Ja fa uns anys, d’això, però encara me’n recordo com si fos avui! Em va fer tanta ràbia, que per culpa d’aquell vailet s’endarrerís la meva passejada, que vaig anar al llit on s'havia gitat el menut, i hi vaig fer les meves necessitats, sense cap angúnia. Hi tenia dret. Oi que sí? Jo, aleshores, era jove i juganer i em calia sortir aviat. I no em feien ni cas per culpa d’un menut que no aixecava dos pams de terra.
    Però, quina va ser la meva sorpresa, quan vaig comprovar que l’enuig va recaure damunt del meu rival, d’aquell petit i insignificant competidor, que va acaparar totes les carícies d’aquell dia. Ni la glòria de marcar el meu territori, no em va deixar, aquell esbós d’home, el futur component dels éssers humans que un dia no tan llunyà decidirà a quina hora he de sortir a fer el tomb!
    Això és la vida dels gossos. Mai no decidim res i ens fan creure tot el contrari...

Un dia de gos (Antònia García)


Em desperto aviat. No sé si pel soroll que sento de la gent del carrer o perquè se m'ha acabat la son. No em moc de la meva caseta de fusta de la galeria. Fins que no es llevi la Rosa, la meva mestressa, m'estaré aquí quiet.
    Ah, ja tinc aquí, la Rosa! Em crida perquè entri. Obeeixo. Em passa la mà per sota de les orelles. Em diu unes paraules:
     Hola, Gat! Has dormit bé? Deixa'm que et posi la corretja, que sortirem al carrer.
    La Rosa és qui em va posar el nom de Gat, tot i que sóc un gos. Quan vaig arribar en aquesta casa jo era tan petit que, de primer, els nens es van pensar que era un gatet. D'això em ve el nom.
    Avui fem la volta pel carrer de dalt. M'agrada perquè té molts arbres. Puc triar. Aquest mateix, au. La Rosa s'atura i jo aixeco la pota de darrere i marco el meu territori d'aquest matí. Espero no trobar-me amb el gos de pèl negre per aquí a prop. Si me'l trobo, li hauré de bordar ben fort, perquè sàpiga que en aquest tros mano jo.
    Un cop a casa, en Ricard em posa el menjar en un plat i una mica d'aigua en un bol. Quan surten per anar a escola, els acompanyo fins a la porta. Ells m'amanyaguen.  
    –Adéu, Gat. Fes bondat, eh?  Apa, fins a l'hora de dinar!
    Em quedo amb la Maria i en Jaume, els pares de la meva mestressa Rosa i dels seus germans. Ensumo l'aire. Noto l'ambient tens. Observo les cares de la parella, la lleugera ganyota de la boca, com arrufen les celles... Alguna cosa no va bé. M'acosto a la Maria, que està asseguda, i li poso el cap a la falda. Li llepo la mà. Després vaig on hi ha en Jaume, me'l quedo mirant. Ell em dóna uns copets al llom. Moc la cua a poc a poc. Sí, alguna cosa passa. Deu tenir a veure amb aquest paper que hi ha damunt la taula. Abans de veure aquest paper, no havia notat res d'estrany. Li faré uns quants lladrucs perquè pari de fer mal a la Maria i al Jaume.
      –Bub, bub, bub! Bub, bub!
    –No passa res, Gat, no passa res –diu en Jaume–. Au, vés a jeure una estona allà a fora. I aquest paper, me l'emporto i ja ho resoldrem.
    Me'n vaig a a galeria. Des d'aquí puc veure el veí de davant com estén roba i els coloms que passen volant i els núvols, que també volen i canvien de forma...
    Torno a entrar al menjador. La Maria agafa el carro d'anar a comprar. Que bé! La podré acompanyar! I de pas, tornaré a marcar el meu territori. Dono unes quantes voltes al carro i m'enfilo un parell de cops a la cama de la Maria, tot enjogassat. 
       –Au, para, Gat! Ja sé que t'agrada venir amb mi a comprar. Un moment, que agafo la corretja.
    La veu de la Maria té un to tranquil. Sembla que el problema que he intuït al matí s'hagi solucionat.
     De camí cap al súper ens trobem amb un veí que va amb el seu gos. Mentre la Maria i el veí parlen, el quisso i jo ens ensumem i comencem a jugar, movent la cua alegrement. Som amics. Ens trobem tot sovint.
    Tornem a casa. Més tard, la meva intuïció canina m'avisa que els nens són a punt d'arribar. A mi no em cal fer com les persones, que no saben l'hora que és si no miren els rellotges. Vaig i vinc, des del menjador a la porta  del pis i a la inversa. Tinc ganes de veure en Ricard, en Xavi i, sobretot, la Rosa. Jo sóc el seu gos i ella és la meva mestressa, tot i que m'estimo també tota la família. Ja els ensumo, ja els sento, estan venint pel carrer...! Faig uns quants salts arran de la porta i crido els nois amb uns quants lladrucs.
  –Hola, Gat! Hola, mama! Ja som aquí! Vine, Gat! Però no ens llepis tant, que ja ens hem rentat, avui!
    La Rosa m'agafa a coll i em fa moixaines. Quan em deixa a terra, és en Xavi qui m'agafa pel cap i em fa carícies per sota les barres. Després segueixo en Ricard i li prenc la bossa amb les dents i me l'emporto corrent, per jugar.
    Mentre dinen, m'estic assegut a terra, a prop de la Rosa, que de tant en tant em llança un tros de pa o un bocí de pollastre. Jo ho atrapo al vol. I quan han acabat de menjar, jugo amb tots tres germans: em llancen la meva pilota un tros lluny i jo l'empaito, l'agafo amb la boca i els la torno a dur, per continuar amb el joc.
    Quan se'n van altre cop a escola, els acompanyo igual que al matí fins a la porta.  
     –Bub, bub! –els dic, remenant la cua i movent les orelles.
     –Adéu, Gat! Passa-t'ho bé!
Tota la tarda estic amatent a la seva tornada. Mentrestant, com que la Maria també se n'ha anat a treballar i m'ha deixat sol, vigilo la casa, rondo pel passadís i per les habitacions, escolto els sorolls de l'escala, ensumo per aquí i per allà, no fos cas que un intrús o un malfactor volgués entrar a casa. Sóc aquí, jo, per defensar-la!
   Com de costum, noto que els tres germans ja tornen, abans de sentir-los pel carrer, abans de notar-ne l’olor. I espero frisós, darrere la porta, que entrin; i em llanço als seus braços, els llepo la cara i les mans. Ells m'acaronen i tot són corredisses i alegrois:
    –Gat! Vine aquí! Gat, surt d'aquí sota! No t'emportis la meva sabatilla, Gat! Au, jeu! Jeu aquí! Quiet! Així m'agrada: bon minyó...!
    Al vespre, en Jaume i jo sortim a fer l'últim tomb del dia. Ell recull els meus excrements en una bossa de plàstic i la diposita en una paperera. Caminem a poc a poc, jo ben arran d'ell. No me'n vull separar perquè endevino que el seu estat d'ànim no és tan bo com de costum. Potser té a veure amb la situació que he detectat al matí, amb aquella carta a sobre de la taula...
    En ser altre cop a casa, els nois estan preparant els llibres per demà i la Maria endreça la cuina. En Jaume s'asseu amb el diari a les mans per fer-li un cop d'ull i jo m'arrauleixo als seus peus perquè noti la meva escalfor.
     Vaig sentir a dir una vegada que la felicitat és un gosset calentó a la falda. Vull que aquesta família, que és la meva, gaudeixi d'aquesta petita felicitat que jo puc donar. Per això, quan la Rosa se'n va a dormir, m'enfilo al seu llit i em quedo ben quiet damunt dels seus peus. Tots dos ens adormim. Ja ho sé que me n'hauria d'anar a la galeria, al meu llit, tal com m'han ensenyat. Però hi ha dies que no ho faig, no sé per què. Després, la Maria m'agafa i em deixa a la caseta, al meu llit. Estic tan adormit que no me n'adono. I quan demà em desperti, m'estaré quiet i esperaré que la Rosa es llevi i em vingui a buscar.
    I és així , més o menys, com passa un dia, per a mi.

dilluns, 4 de juny de 2018

Tinc ganes de menjar cireres (Antònia García)


Ara n'és el temps. A les botigues i a les parades de la plaça veig aquests petits fruits lluents i vermells, molt vermells, com petits cors que bateguen. I tinc ganes de menjar-me'ls. En compro. No m'espero a ser a casa, pel camí vaig agafant cireres i me les vaig posant a la boca. Que sucoses, que dolces...! Les que tenen picades d'ocell són les més bones. Els ocells saben triar-les.
    Arribo a casa amb els llavis vermells. Poso les cireres en una plata. No em puc estar de penjar-me'n a les orelles, com quan era petita i l'àvia em deia: “vine, que et posaré arracades de cireres. No en trobaràs de més boniques”.
    També tinc ganes de passejar a prop del mar i veure el color verd blau i el moviment de les onades. Vull escoltar la remor de l'aigua que juga amb la sorra i respirar aquell airet salabrós.
    Tinc ganes de caminar entre els pins, de respirar fondo i sentir l'olor de resina. Tinc ganes d'abraçar-me als arbres, de resseguir l'escorça amb les mans. Tinc ganes de caminar descalça per la pinassa.
    No tinc ganes d'estar tancada a casa, ara que el temps és bo i la temperatura és agradable. No tinc ganes de restar callada tantes estones, només pensant i pensant. Tinc ganes de sortir al carrer i de veure els infants com juguen i fan cridòria, com un estol d'ocellets que omplen la plaça. I tinc ganes de trobar-me alguna persona coneguda per saludar-la i fer petar la xerrada una estoneta.
    Quan sóc a casa, tinc ganes d'engegar la ràdio i sentir bones notícies, no només problemes, tragèdies, informacions que deceben o que indignen. I tinc ganes d'endreçar els papers que s'amunteguen i de regar els geranis abans no els toqui el sol. I tinc ganes d'escoltar el cant de la merla o  el parrupeig de la tórtora. Tinc ganes de cantar, jo també. De cantar aquelles cançons que em commouen, que em fan evocar moments alegres o tristos. Cançons dels meus records.
    Tinc ganes de preparar un pastís amb pasta brisa. M'afanyo a treure els pinyols de les cireres. Ho barrejo. Ho poso al forn. Tinc ganes de pelar patates i tallar les puntes de les mongetes tendres, de posar l'olla al foc i de preparar el pollastre per rostir-lo. I tinc ganes de tenir-ho tot a punt per quan la família vingui a dinar. Així que paro taula. Una cadira per a cadascú i la trona per al més petitó.
    El pastís ja és cuit. El trec del forn. Espero que es refredi una mica. El guarneixo amb trossets de fruites confitades. Mmmm...! Se'n lleparan els dits! I així com la cueta fa l'ocell, la cirereta del mig fa el pastís.

Tinc ganes... (Montserrat Fortuny)



Tinc ganes de sortir al carrer
sense portar llaços grocs,
senyal que ja sereu a casa,
de poder dir sense por
“sóc de la rel catalana”.
Al balcó només les flors,
res de banderes ni llaços
per no haver de denunciar
gent lluny de la pàtria.
Als carrers poder sentir
la clara veu catalana,
agermanada als accents
d'una altra llengua forana.
Tinc ganes de tenir ganes
de ballar moltes sardanes!
Tinc ganes de cridar fort:
“Adéu, Espanyes...!”

Tinc ganes de... (Eduard Alonso)



Tinc ganes de veure el groc retornar tot travessant la tenebra.
Tinc ganes de sentir el seu missatge de llum i llibertat.
Tinc ganes de veure la claror escampant-se arreu.
Tinc ganes de veure l'auri element del déu Apol·lo, gronxant-se, lleonat.
Tinc ganes de veure la Gran Muralla abillada de rutilant groc honorant el daurat origen sagrat de la Xina immemorial.
Tinc ganes d'alliberar els defensors de la terra, empresonats a terres de Ponent amb les claus grogues del lliure albir.
Tinc ganes d'invocar la ginesta i la seva aura.
Tinc ganes d'invocar la mimosa, tapís de distinció.
Tinc ganes de veure infants amb vestits de tots els colors lliscant per tobogans grocs lúdics i acollidors.
Tinc ganes de viatjar amb el Yellow Submarine pels mars de la democràcia.
Tinc ganes de posar llaços grocs al voltant del vell roure.
Tinc ganes de posar llaços grocs al meu cor de roure.

dilluns, 28 de maig de 2018

Sobre la sardana (Antònia García)


Diuen que la sardana ve d'una dansa molt antiga. Sembla que volia representar el sol. Es ballava en cercle, com es fa actualment. Segons uns, era un ritual agrícola, es feia una rotllana al voltant de les garbes de blat. Segons uns altres, es ballava en les reunions de bruixes. En tot cas, formava part d'un extens repertori de danses anomenades “ball rodó”, ballades a molts llocs, des de l'antiguitat.
    Pel que fa a l'origen del nom, tampoc no hi ha unanimitat. Uns diuen que la dansa de casa nostra venia de la comarca de la Cerdanya, i d'això li ve el nom: dansa cerdana. D'altres, diuen que la dansa venia de l'illa de Sardenya. Els sards, tant per llengua com per cultura, conserven encara elements molt antics. Ja podria ser, ja...
    Una dansa no es pot ballar si no hi ha un ritme. Se sap que l'acompanyament musical de la sardana, antigament, era de tres músics que tocaven el flabiol i el tamborí, la cornamusa i la xeremia. Aquest acompanyament s'anomenava cobla de tres quartans. Els dansaires, agafats de les mans, s'anaven movent cap a un costat i cap a l'altre, avançant un peu cap endavant i tornant-lo al seu lloc, seguint el ritme. Es veu que durant un temps, per a alguns elements eclesiàstics, la sardana es va considerar una dansa “deshonesta i immoral”, però això no va ser motiu perquè no es ballés.
    El més corrent era que els dansaires fossin homes i dones, però també hi havia sardanes ballades per homes sols. Les sardanes es ballaven amb motiu de festes, de pelegrinatges, d'aplecs... El grup de tres músics va anar creixent, així com la diversitat d'instruments. A mitjan segle xix hi va haver uns canvis importants que van condicionar l'evolució de la sardana: es va perfeccionar un instrument, la tenora, que va donar el so més característic a la cobla. El músic Pep Ventura, principalment, va convertir la sardana curta en sardana llarga i va fomentar molt aquesta dansa. Va  compondre moltes sardanes molt boniques. També van tenir molta fama els músics Josep Vicens, Enric Morera. Vicens Bou, Lluís Millet, Juli Garreta... No me'n puc estar d'anomenar la sardana Sant Martí del Canigó, de Pau Casals. Però en podria citar moltes. Només diré el començament de la lletra d'una d'elles: “A la plaça hi ha sardanes, quines ganes de ballar...!”
    Va venir l'època dels aplecs, del Dia de la Sardana, de les colles... Hi havia les sardanes de concurs, que les ballaven amb molta perfecció, gairebé sense moure's de lloc, tota la rotllana puntejant impecables. I les més populars, les que permetien una certa gresca, fent passos de filigranes i corrent cap a la dreta i cap a l'esquerra, per passar-s'ho bé, tot escoltant el dansaire que contava els compassos i els repartia, (dosos!, un tres i un dos!, etc.), i feia indicacions, per quan s'havia de saltar o de puntejar amb més vivor, (aire!, amunt!), i per acabar la dansa rodonament (un tres i fora!).
    Hi va haver èpoques grises, durant les dictadures. Igual que d'altres activitats culturals, la sardana va estar prohibida. No es podia ballar. No es podia cantar. Els excursionistes aprofitaven quan eren a la muntanya per esplaiar-se cantant ben fort alguns fragments i la sardana de Cançó d'amor i de guerra i, sobretot, La santa espina.
    Per sort, les coses van anar canviant i aquesta dansa tan antiga i tan nostra va tornar de mica en mica a la normalitat. Es va poder ballar, i es balla, en festes; en dies determinats, dissabtes a la tarda a la plaça de Sant Jaume, dimecres a la tarda davant de la catedral, diumenges al migdia també davant de la catedral, etc.
    Cal dir que, com a dansa ben viva com és, continua tenint modificacions. Actualment hi ha un cert retorn a la sardana curta o la sardana de punts diguem-ne artístics. Molt de jovent prefereix altra mena de balls. Però també n'hi ha que, agafant-se de mans amb els dansaires de més edat, mantenen la sardana, la ballen amb alegria, obren la rotllana a totes les mans que s'hi volen afegir i fan que la roda no pari amb el missatge de germanor que encomana.