dilluns, 19 de febrer de 2018

Estimat robot (Antònia García)


Vaig anar amb un amic a la Fira de la Tecnologia que se celebrava a la ciutat. Em volia posar al dia de les innovacions de la tècnica i, de pas, em volia distreure dels meus problemes domèstics.
Tot just entrar al gran edifici ja vaig tenir una sorpresa: ens va venir a rebre un robot. Era un enginy de formes arrodonides, de color blanc amb franges de color gris. A la part interior d'aquestes franges hi havia els sensors. Podia veure-hi. Podia escoltar i respondre. Es desplaçava per mitjà d'uns coixinets de rodolament que quedaven amagats. No era pas el primer robot que veia, però sí el primer que em feia una impressió tan agradable.
El robot, amb veu metàl·lica però harmoniosa, ens va dir:
Bona tarda. Benvinguts a la XVII Fira de la Tecnologia. Sóc en ZK-628. Que els puc ajudar en alguna cosa?
Doncs, sí, ZK-628. Voldríem veure les demostracions dels robots industrials. Ens pots indicar on les fan?
Amb molt de gust, senyors. D'aquí a deu minuts començaran algunes de les demostracions a la sala central on hi ha els estands de les empreses més capdavanteres en robòtica. Si em volen acompanyar...
I aquella màquina es va girar i va avançar amb moviments suaus. De tant en tant es tombava com per comprovar que la seguíem. En ser a la sala central, va aprofitar els minuts que ens sobraven per fer-nos unes explicacions de les novetats d'aquells enormes braços articulats, proveïts de pales, de pinces, de freses i d'altres eines rotatives de tall. I ens va recomanar que no ens perdéssim la demostració dels robots que podien fer figures en tres dimensions a partir d'un model transferit a la seva memòria.
Mentalment vaig comparar el ZK-628 amb la Maria, la meva dona rondinaire i esquerpa. I gairebé d'instint, vaig passar la mà per sobre de la mitja esfera que venia a ser el cap del robot, amb una punta de tendresa. El robot es va fer una mica enrere i em va dir, amb una veu com de cordes d'arpa:
Disculpi'm, senyor, però la fricció que ha aplicat a la meva part superior ha provocat una exaltació als meus circuits electrònics. Li prego que no em toqui, sóc molt sensible a qualsevol contacte. Però, si vostè ho vol, estic programat per fer moltes funcions que li poden fer la vida més agradable: puc vigilar el medi ambient de casa seva, puc ensenyar idiomes, puc fer companyia...
El meu amic va estar a punt d'esclafir a riure. Em va dir que ja s'imaginava la cara que faria la meva dona si jo em presentava a casa amb un robot com aquell, que estava fet per escoltar amb amabilitat i donar respostes coherents gràcies a la intel·ligència artificial que tenia.
El ZK-628 va dir que també estava programat per explicar històries. Tenia a la seva memòria milers de llibres, de literatura, de ciències, del que fos. També podia jugar a escacs, a cartes... I sobretot, estava dissenyat i pensat per conviure amb els humans d'una forma agradable.
La Fira de la Tecnologia encara va durar vuit dies més i jo vaig anar-hi cada dia només per veure el ZK-628 i per estar unes estones amb ell. M'havia enamorat d'aquell robot. Vaig demanar per comprar-lo a l'empresa que l'havia fabricat, però el preu era molt elevat, no estava al meu abast.
Quan la Fira es va acabar, vaig haver de dir adéu a l'estimat robot. Ell em va indicar el calendari de fires de robòtica i jo li vaig prometre que seguiria totes les que pogués, per si el podia continuar veient.
Però a l'hora de la veritat no ho vaig fer. No ho vaig fer perquè la Maria té mal caràcter, és difícil viure amb ella però és la meva dona i malgrat tot, me l'estimo. Una màquina no s'havia d'interposar entre nosaltres.
La meva història amb el robot va ser, doncs, la història d'un amor impossible. Una obsessió breu, estranya, fruit de la fascinació que la tècnica actual exerceix sobre la nostra societat.

Em vaig enamorar d’un robot (Montserrat Fortuny)


Tot va succeir en la festa d’aniversari de l’amic Lluís, que se celebrava a casa de l’altre amic, en Joaquim. El meu aniversari era el mes següent i alguns coneguts, que no em veurien aquell dia, van començar a felicitar-me a mi, també. A l’hora del brindis, un conegut, l’Eduard, en qui jo no m’havia fixat mai gaire, em va dir unes paraules molt boniques: “Com tots els anys, el cosmos celebra el teu aniversari, esclat de vida que dansa per l’univers.”
Vaig quedar admirada i commosa, no havia sentit mai unes paraules tan poètiques...
Però no vaig tenir gaire temps per a pensar-hi, perquè un convidat que jo no coneixia va interrompre’l i li va dir que no vingués amb poca-soltades, que jo era guapa i molt guapa i molt simpàtica i que ja n’hi havia prou. Es deia Hèctor.
Això em va fer fixar-me en ell i, cosa que no m’havia admirat abans, ara el vaig veure tal com era, alt i ben plantat, morè de cara, ros de cabells, amb uns ulls blau-verds que enamoraven i, sí, em va agradar de seguida i li vaig concedir molts balls, quasi tots, i només vaig concedir-ne un al pobre Eduard, que va marxar aviat, una mica més pàl·lid del normal.
L’Hèctor em va demanar el telèfon, no va trigar a trucar-me, vàrem sortir cada diumenge i jo era feliç al seu costat. Va començar una història d’amor, per part meva, sí, n’estava ben enamorada, no li veia cap defecte, tot eren qualitats i perfeccions.
Però jo sóc molt romàntica, molt sentimental, i si plorava per una pel·lícula dramàtica, se me’n reia, em deia “ploramiques” i encara em feia plorar més. Si em commovia per alguna desgràcia que li passava a un familiar o amic, deia que no era cosa meva i em privava d’ajudar-lo en el més mínim.
Fins que vaig obrir els ulls i em vaig adonar que això no era vida, que estava subjecta a un individu sense cor, sense ànima...! I que no era només un home sense cor, sense ànima, sinó un robot!
Sí, m’havia enamorat d’un robot i això no podia ser, seria una desgraciada tota la vida i ho havia d’acabar, encara que em costés.
Vaig telefonar-li dient que no sortiria més amb ell, que m’ho havia rumiat molt i que no m’interessava. Va contestar dient-me que ja en trobaria d’altres més guapes i més generoses que jo i la cosa va acabar així, per sort meva.
També vaig telefonar a l’Eduard i, no ho vaig veure, però em va semblar sentir que saltava i ballava...! Ben al revés d’un robot...!

Em vaig enamorar d’un robot (Llum)


No m’ho hagués imaginat mai. Va ser un amor a primera vista.
Una tarda, jo estava en el Museu de la Ciència gaudint durant hores d’aquell espai de somni, d’experiència, d’informació, de noves propostes. Sempre que hi vaig repeteixo pràctiques d'habilitat, de descobriment. Sempre contemplo la selva sota l’aigua. Cerco els nous estants. És un plaer perdre’s allà sense pressa, durant hores i hores.
Aquella tarda em vaig trobar davant d’una meravella: hi havia la presentació del primer robot que pujava i baixava escales.
Se’ns va presentar ASIMO, ell solet: un aparent homenet, no molt alt, amb vestit blanc, amb casc i visera fosca i una mena de motxilla a l’esquena.
Saludava, es movia amb naturalitat, agafava coses, contestava preguntes de la gent. Era una preciositat que anava semblant més i més humà però innocent, amorós total.
Al seu moment, el van enviar al pis de sobre, per una escalinata preparada, i va anar amb cura però segur, com la cosa més normal. Ens va oferir més habilitats i després va tornar a baixar, com si no passés res, acostumat a fer-ho.
Ho comprenia tot i semblava que un home amagat al seu interior estigués maniobrant. Em tenia perplexa. La tendresa anava fluint del meu cor, tenia ganes d’abraçar-lo, de menjar-me’l a petons, com si un fillet hagués fet una heroïcitat davant del públic.
Mai no ho oblidaré. Després d’un temps, ho anava seguint amb interès pels “noticieros”.
El meu cor enamorat gaudia, bategava enamorat.

dilluns, 12 de febrer de 2018

Substitució d'elements (Antònia García)


El fuster busca el martell a la caixa d'eines
El fuster troba el martell a la caixa d'eines
El fuster troba el ribot a la caixa d'eines
El fuster troba el ribot al prestatge d'eines
El fuster troba el ribot al prestatge de dalt
L'aprenent troba el ribot al prestatge de dalt
L'aprenent guarda el xerrac a l'armari de dalt
L'aprenent guarda el xerrac a la caixa de dalt
L'aprenent guarda el xerrac a la caixa d'eines
L'aprenent guarda el martell a la caixa d'eines
El fuster guarda el martell a la caixa d'eines
El fuster busca el martell a la caixa d'eines


La noia broda el mocador a la vora del mar
La noia broda el mocador a la vora del pirata
La noia broda el mocador a la falda del pirata
La noia es treu el mocador a la falda del pirata
La noia es treu la brusa a la falda del pirata
El grumet es treu la brusa a la falda del pirata
El grumet es treu la brusa a la vora del pirata
El grumet es treu la brusa a la vora del mar
La noia es treu la brusa a la vora del mar
La noia s'allisa la brusa a la vora del mar
La noia broda la brusa a la vora del mar
La noia broda el mocador a la vora del mar

dilluns, 5 de febrer de 2018

Ordre alfabètic (Montserrat Fortuny)


Al balcó, cada dia, estirada, faig ganxet, hàbilment, i juntament llegeixo moltes notícies o, per què, resultats savis, teories ufanes, variables, xamoses, zum-zums...

A Barcelona, catalans dempeus, ells fan gestes heroiques, joves lleials, mosses nascudes o parides, que resen, serenes, tamborinejant unides, vives, xicotasses, zeladores.

Ara busquem col·laboració, després estarem fatigades, guarnides herbes, joves lliures, models naturals, or, plata, quotidià recés, sintonia també unida, voraç, xopada, zelosa.

Ordre alfabètic (Hèctor)


Ànims, barceloní, cada dia empaites fútils guspires habitables; i ja Kafkianes les més nímies oportunitats, pisets que refreguen ses tremendes urpes, volen Wagnerians xecs yuppies zúrics

Ordre alfabètic (Llum)


Arrossegava baguls, cadires, derrotats estris, fustams grossos, heterogenis. Idèntic joc, karmàtica labor, mortificant, neuròtic, nyicris, obstinat, pallús que sorprenia tremolant, únic.
Venerable whisky xapoteja
Yacht zigzaguejant
FFFFIIIINNNNNN

Caravaggio (Núria Mirabet)


Amb baralles Caravaggio desafiava enemics: ferides greus, hematomes immensos, joves
llatzerats, mutilacions nefastes; odis, punyals que resplendien, sorollosos, temibles. Una
violència ximpleta.

Ordre alfabètic (Antònia García)


Aquesta bonica casa, deia Eloi, fa goig: heura interior, jardí kenyà, laborat, maco, natural, ornat pel quiet raig solar tricolor, ultraviolat, vagament wagnerià, xano-xano zodiacalejador.


Ordre alfabètic de paraules (Eduard Alonso)


Alt Bisbe, celebrem devotament el fet generós, harmoniós, il·luminat, límpid, madurament nomenat, on poden quallar rangs santificants totalment ufanosos, vivificant xarxa zelant!

dilluns, 29 de gener de 2018

Canvis del clima (Antònia García)


Els canvis en el clima poden ser ocasionats per causes naturals o també poden ser fruit de la intervenció humana. En el primer cas poca cosa hi podem fer. En el segon cas l'experiència i la prudència haurien de fer-nos veure les conseqüències de la nostra actuació sobre la natura per tal de prevenir els possibles efectes nocius que se'n derivin.
Quan penso en canvis climàtics em vénen al cap els comentaris que havien fet, de vegades, les persones grans de la meva família: “Oh, és que, abans, feia més fred!” I explicaven que, abans, al poble nevava gairebé cada hivern i els veïns havien d'obrir pas, d'una casa a l'altra, amb pales, cosa que ja fa temps que no passa. O bé explicaven èpoques de sequera, o de pluges i pedregades. Semblava, doncs, que el clima era una cosa que feia oscil·lacions.
Per curiositat, vaig buscar informació sobre les glaciacions, que jo recordava que n'hi havien hagut quatre, i vaig trobar que n'hi havia hagut més, de menys importància, rigorositat o durada, períodes alternats d'escalfament i refredament, que podien ser ocasionats pels canvis de l'òrbita de la terra, per l'augment o disminució de l'escalfor del sol, segons tingués taques solars o no, per l'erupció de volcans, etc. I vaig trobar una cosa que no coneixia: la Petita Edat de Gel.
Sembla que aquesta Petita Edat de Gel va ser cap a meitat del segle XVII i fins cap a meitat del segle XVIII. En aquella època, la temperatura va baixar. Les geleres van créixer, especialment les dels Alps suïssos. Als hiverns, els rius es van gelar. Recordeu els quadres del pintor flamenc Pieter Brueghel el Jove, amb rius glaçats on la gent patinava? També es va glaçar el Tàmesi. I diverses vegades el riu Ebre. I d'altres rius, canals i estanys.
En aquestes èpoques de més fred es van construir molts pous de glaç en llocs on actualment no hi neva quasi mai. Però ara, que tenim sistemes més moderns per obtenir gel, només són una curiositat cultural.
L'any 1783, el volcà Laki, a Islàndia, va entrar en erupció. Durant vuit mesos va provocar l'emissió de gasos sulfúrics i d'altres menes, mortals per a la població i per als animals i també perjudicials per a les collites. I de retruc, fam i malalties. Hi va haver un canvi en el clima de part d'Europa. I va provocar un augment de les temperatures.
Els desastres ocasionats pel volcà Laki, que van ser per causes naturals, m'han fet pensar en els desastres força recents de resultes de l'activitat de l'home. Penso en l'accident nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, el 26 d'abril de 1986. Hi van morir moltes persones i moltes més van quedar afectades. El núvol i la pluja radioactiva va anar cap a Europa, amb els consegüents estralls sobre la terra. Diuen que els efectes de la contaminació sobre la zona de Txernòbil durarà molts i molts anys.
A meitat de març del 2011, a la central nuclear de Fukushima, al Japó, va ser diferent. Es van ajuntar el terratrèmol i el tsunami que el va seguir, també causes naturals, amb la fallada dels sistemes de refrigeració de material radioactiu. Hi va haver un seguit d'explosions i emissió de radioactivitat a tota la zona, amb uns nivells altíssims. Van haver d'evacuar més de 45.000 persones i qui sap quantes resultaran afectades i, a la llarga, moriran per les radiacions.
Diria que tots ens hem sensibilitzat una mica més pel que fa al canvi climàtic. Sabem que hi ha un forat a la capa d'ozó i que hi ha l'efecte hivernacle. Sabem que si tallem boscos sencers, els núvols i el seu efecte beneficiós, les pluges, aniran cap a d'altres llocs on hi hagi arbres o desapareixeran. Si els gels es fonen augmentarà el nivell del mar i es modificaran les costes. L'aigua dolça, aquest bé tan preuat i tan necessari, serà més escassa. Entre tots hem de procurar no contaminar aquest món amb l'utilització de substàncies perjudicials. Ja que no podem evitar els mals provinents de causes naturals, evitem tant com puguem tots els mals que fem els humans, per tal de gaudir d'aquesta nostra terra, que és qui ens ha donat la vida.

Contaminació (Montserrat Fortuny)

Els japonesos, al seu país, van amb el nas i la boca tapats, per a no empassar-se, amb la respiració, microbis que hi ha a l’aire, a causa de la contaminació. Quan van per altres contrades, també ho fan igualment, amb el drapet blanc; potser pensen que els microbis aliens són, encara, més verinosos i perillosos que els seus propis.
Jo els he vist per la Rambla, als voltants de la Sagrada Família, per la Pedrera, el Parc Güell, ben cuirassats amb els seus drapets blancs... Molt bé.
Però també n’he vist així d’armats a Montserrat. Allà “on el cel és més blau...”!
Jo, a Montserrat, he vist la Lluna més grossa i més lluent que en altres cels; la Via Làctia més lluminosa, Mart i Venus més resplendents, ara, encara en l’actualitat.
Encara recordo com, al balcó de casa, quan jo tenia vuit o nou anys, el meu pare em feia mirar el cel les nits més clares i serenes d’estiu i m’indicava on era l’Óssa Menor, amb l’Estrella Polar, l’estrella més rutilant i grossa. L’Óssa Menor té forma de carro o de cullerot, amb les set estrelles que el formen, un carro petit, perquè el més gros és el de l’Óssa Major, invisible des del nostre cel.
Ara, encara que la nit sigui molt clara, ni senyals de constel·lacions! És per culpa de l’atmosfera espessa que ens envolta, a causa de la contaminació que sofrim.
I no és solament això, també diuen que els gels polars s’estan fonent, que hi ha icebergs que van a la deriva.
Diuen que el nivell de l’aigua del mar va pujant, que arribarà el dia que les ciutats i pobles de la vora del mar desapareixeran... Encara que no ho veurem nosaltres ni els nostres fills ni néts, però arribarà un dia...!
Què hi podem fer nosaltres...?
Com podem educar els nostres descendents...?
Desapareixerà la humanitat del planeta Terra algun dia...?
La vida animal, la vegetal...?
Hi deu haver pel firmament planetes que han estat com el nostre i que ara són erms...?

dilluns, 22 de gener de 2018

El cant dels animals (Antònia García)


Diuen que en unes èpoques molt reculades les bèsties parlaven i els homes callaven. Segurament els homes s'adonaven que l'instint dels animals era superior al d'ells, que amb els hàbits de vida més nous havien perdut part d'aquella saviesa instintiva. Sigui com sigui, se suposava que els animals s'entenien entre ells, amb les veus que els són pròpies. En canvi, els humans no els podien entendre. Només podien mig endevinar què volien dir, a partir dels crits i sorolls que els animals feien servir per a expressar-se.
Hi havia una història d'un grup d'animals, un ruc, un gos, un gat i un gall, que havien estudiat música i cant al conservatori i, a més d'aprendre a tocar instruments, havien educat les cordes vocals d'una manera tan refinada que, quan cantaven tots junts, fins i tot els àngels baixaven per a escoltar-los. Els brams greus de l'ase, els lladrucs, udols i clapits del ca, els miols del gat i el cant estrident del gall no tenien parió, eren l'admiració de tothom.
Les quatre bèsties, que s'havien fet molt amigues, es van separar de l'orquestra i del cor que en formava part, on havien començat les seves activitats artístiques, i van decidir fer un grup de música experimental i de cant tradicional. Els calia un local per assajar i van anar a parlar amb el regidor de cultura del poble. El regidor no entenia res del que li deien, només sentia que sorolls, els sorolls que fan tots els animals. Va mirar amunt i avall del carrer per si veia l'amo o la mestressa d'aquell grup però no va veure ningú. Els va ensenyar un rètol que deia que no es podia entrar a les dependències de l'ajuntament amb animals i, sense gaire miraments, els va fer fora de l'edifici, abans no li fessin alguna animalada.
Una mica decebuts, els quatre amics van fer voltes i voltes pel terme municipal per si trobaven algun local. Quan eren davant d'una torre, amb jardí a davant i un hort a darrere, van sentir un vianant que comentava amb un altre que aquella casa, encara que semblava que no hi vivia ningú, era un catau de lladregots i van pensar que si els malfactors, de moment, no hi eren, ells podien ocupar-la. Dit i fet, el ruc va ventar coça a la porta, que es va obrir, i tots es van instal·lar a dins. De seguida van començar a assajar.
Pel poble va córrer la brama que unes bruixes grinyolaires s'havien fet mestresses de la torre. Els lladregots, quan se'n van assabentar, van voler recuperar el seu cau i van assaltar la casa durant la nit. Ni mai que ho haguessin fet, perquè els quatre amics els van clavar una allisada a coces, esgarrapades, mossegades i cops de bec que els van deixar baldats i van fugir ben lluny, per no tornar-hi mai més.
Llavors l'ase, que era molt saberut, junt amb els seus amics, el quisso, el moix i el pollastre, que també sabien de lletra, van anar a trobar el propietari de la torre per fer-hi tractes. I els tractes van ser que els faria donació de la casa a canvi de les recaptacions que fessin amb les seves actuacions musicals durant un any. Però va posar una condició: que ell faria de solista del grup, el somni de la seva vida.
Les quatre bèsties ho van acceptar i junt amb el propietari es van dedicar a fer “bolos” per la comarca. El grup es va anar incrementant amb una cabra que belava amb sentiment, una oca que clacava amb molt d'encert, unes granotes que raucaven d'allò més bé i uns quants animals més, cadascun amb les seves habilitats musicals i cantaires. El solista, encara que era un home, s'entenia amb aquelles bèsties i tots junts formaven un bon equip.
La fama dels animals músics es va estendre com taca d'oli i al cap d'un any havien guanyat tants diners que el propietari de la casa els la va cedir amb molta satisfacció i també s'hi va quedar a viure.
Diuen que si els humans escoltéssim més la veu dels animals, sentiríem com canten i entendríem què ens volen dir. I fins i tot diuen que si els homes i les dones aprenguéssim a callar una mica més i a escoltar amb atenció el que ens diu l'altra gent, mirant de comprendre-ho bé, viuríem tots plegats amb més bona harmonia.

La història dels animals amics (Montserrat Fortuny)


(Continuació de l'escrit fet al taller el dia 15 de gener, sobre Els músics de Bremen)

Tots ells s’ho havien passat molt malament en la seva joventut i en la maduresa:
L’ASE:

Tota la vida s’havia fet un tip d’anar carregat amb sacs de sorra, de pedres, de maons... Quan ja no va poder treballar més d’aquesta manera, el van encadenar en una sínia i havia de fer rodar una pedra molt grossa, contínuament, i en arribar la nit, li feia mal tota l’espinada i no s’aguantava dret. I quan van veure que li fallaven les forces, van decidir portar-lo a l'escorxador i matar-lo.
Ell, aprofitant un descuit del vigilant, va aconseguir fugir, cames ajudeu-me...!
EL GALL:
Des que es va fer gran i maco, havia de fer l’amor amb totes les gallines del corral, tant les joves o maques com les velles o lletges; la qüestió era que totes poguessin tenir ous amb pollets. Les vegades que li havia tocat anar amb la més vella o la més lletja, havia de pensar en la filla petita del masover que, moltes vegades, li donava un brot de raïm o qualsevol vianda escollida, amb les seves manetes tan boniquetes, i a ell li agafaven ganes de picar-li els dits...
I, així, pensant en ella, podia muntar la gallinota.
Fins que va arribar el dia que no va poder fer el seu paper de Don Juan i els amos van dir que enguany faria l’escudella de Nadal i ell, traient forces de flaquesa, va saltar les tanques i cap al carrer!

EL GOS:
Havia d’acompanyar l’amo a caçar, junt amb cinc gossos més, dels quals no hauria sabut dir quin era el més lleig i brut, i havia de córrer rere la bestiola ferida i acabar-li la vida mossegant-li el coll i a ell li agafaven tals fàstics que moltes vegades havia de vomitar, per la qual cosa l’amo el castigava amb cops de fuet. Al final van decidir matar-lo i va aconseguir escapar-se...
EL GAT:
Havia de dormir a la falda de la mestressa, cosa que el posava de mal humor; aquella falda que feia pudor de colònia 1916 i que tant li repugnava... El que li agradava era córrer pels terrats, perseguint les rates, i menjar peix fresc i ratolins tendres...!
L’última vegada que va seure en aquella falda odiosa, es va bellugar tant que va estripar la roba perfumada amb les seves esmolades urpes i la mestressa es va queixar a l’amo i tots dos van decidir abandonar-lo al jardí. Així ho van fer, però com que no hi havia ni una rata per menjar, va decidir saltar la tàpia i fugir...
I així va ser que es van trobar tots quatre i van decidir viure plegats, en aquella casa tan acollidora. I encara se’ls va unir aquell canari que els amos havien abandonat perquè no tenia veu i que, amb el bon tracte de tants amics, la va recuperar.
I van poder fer la millor orquestra, tots plegats.

dilluns, 15 de gener de 2018

Petits contes (Llum)












I la lluna, emmirallant-se de nit,
En la mar plana,
Lluïa esplendorosa,
Mentre les suaus ones llepaven, en silenci, la sorra.






TIC TAC, tic tac el rellotge té vida 
Tic tac, tic tac és senyor de la nit
Tic tac, tic tac estic també en el dia
TICCCCC me’n vaig a dormir.







Al maig la natura està molt desperta,
Al juliol tot s’està cremant,
Al següent mes tot s’agosta,
Al setembre els nens a l’escola,
I a l’hivern tot congelat.

Contes petits (Núria Mirabet)











LES JOGUINES
Una tarda, després de berenar, la Tamara va entrar a la seva habitació i va veure una cosa mai vista.
   La baldufa es va passar molta estona girant fins que va donar un cop al tren.
   El tren va fer un llarg recorregut per les vies fins que la pilota el va fer descarrilar.
  La pilota va rodar i botar per tota l’habitació fins que va donar impuls a la roda de davant del carretó.
   El carretó estava carregat de joguines petites mal posades, va anar fent esses fins que va xocar amb el monopatí.
   El monopatí va fer piruetes tan complicades com les que fan els nens que en saben més, fins que va envestir el cavall de cartró.
   El cavall de cartró va fer moltes voltes per l’habitació fins que va anar a petar a la roda de davant de la bicicleta.
   La bicicleta va agafar molta empenta, va donar moltes trompades a les parets i als mobles fins que va fer caure l’estel.
   L’estel va esperar que bufés una mica d’aire i va sortir volant per la finestra.
  Després de veure tot el que havia vist, a la Tamara no li va saber gens de greu haver perdut l’estel.













EL NUS
Al rebedor de casa dels avis del Max hi havia un armari que arribava fins al sostre, a la part de baix hi havia coses que es feien servir sovint, com la post de planxar, la planxa, l’escala, l’aspirador o la caixa d’eines. El Max estava tan acostumat a veure-ho que no havia pensat mai què hi podia haver a la part de dalt de l’armari.
   Un dissabte al matí el Max va anar a casa dels seus avis i l’àvia va dir:
   —Avui baixarem la caixa amb les joguines del teu pare.
   —I on és?— va preguntar el Max.
   —Aquí dalt!— va dir l’àvia assenyalant la part superior de l’armari.
L’avi va treure l’escala, s’hi va enfilar, va treure una caixa bastant gran lligada amb un cordill i va dir a l’àvia:
—Té, agafa-la, però vés amb compte perquè pesa bastant.
   L’àvia la va agafar i la va deixar al terra del menjador.  
   Quan els tres ja eren al costat de la caixa, el nus del cordill es va desfer tot sol.
   Aquell cordill va començar a moure’s pel menjador com si fos una serp, després per tot el pis. El Max i els seus avis el van empaitar però quan els semblava que ja el tenien, s’amagava, darrere el sofà, sota el llit o darrere de les portes, també s’enroscava en algun lloc, com les potes de la taula i les aixetes de la cuina.
   Sense que s’ho esperessin, el cordill es va aixecar i es va posar a fer dibuixos, un camió, un llibre, un piano petit, un castell i una pilota. Tot seguit es va deixar caure a terra.
   Aquella gran sorpresa els va deixar una bona estona sense dir res, només es miraven entre ells, però al final l’àvia va dir:
   —Potser que obrim la caixa, no?

   El Max va obrir la caixa i va anar traient moltes joguines, al fons de tot hi havia un camió, un llibre, un piano petit, un castell i una pilota.

Contes petits (Antònia García)











CONTES PETITS - EL NEN CALENDARI

Volia estar enlaire, com el calendari que estava penjat a la paret. I que tots els de casa que el miressin, pensessin: “mira, avui som dijous...” Es va enfilar damunt d'una cadira i va entrar al calendari. Va anar saltant d'un mes a un altre, com si jugués a la xarranca. “Mira, ja som al març...” Però en arribar al desembre, va haver de saltar a dins d'un altre calendari i es va adonar que els braços i les cames ja no li cabien a dins dels mesos. El nen calendari s'havia fet gran.












CONTES PETITS – EL RODET DE FIL

Quan el rodet va ser buit, el van posar en una capsa on hi havia altres rodets també buits. Però els altres eren de cartró i ell era de fusta. Per això, quan la capsa va ser plena i van decidir llençar els rodets, es van adonar que ell era diferent i l'en van treure. El van fer servir per fer una joguina per a un infant. Però el rodet de fusta hauria preferit compartir la sort dels seus companys de cartró.








CONTES PETITS – LA TECLA

Era la tecla del blocatge de les majúscules. Es pensava que era més important que les altres i se les mirava amb altivesa. Però el nen a qui van regalar aquell teclat vell, perquè comencés a practicar, volia que totes les lletres fossin de la mateixa mida. Va eliminar els guions, els apòstrofs, etc., va suprimir totes les lletres majúscules i va ignorar completament aquella tecla.

dilluns, 8 de gener de 2018

L’arbre (conte de Nadal) (Montserrat Fortuny)


Hola, sóc un arbre, alt i fort, amb moltes branques, amb moltes fulles. Visc a la vora d’un caminoi que va des del mas fins al peu de la muntanya. Tinc molt a prop un rierol, on em reflecteixo. Els habitants d’aquesta masia són molt bona gent, sí, i els conec tots, perquè tots en un moment o altre, vénen a seure a la meva ombra i s’arrepengen al meu tronc.
A tothom els he estimat sempre, molt i molt, però... aquesta generació encara es fa estimar més que les anteriors. Sí, són tots tan macos, tan forts, tan intel·ligents... Sobretot la nena petita, que no passa cap dia sense que vingui un moment a asseure’s sota la meva ombra o a tocar-me una branca i a dir-me: “Hola, arbre!”
El temps va passant per a tothom, també per a mi, encara que no se’m nota tant. Perquè d’alt i fort sembla que ja no puc ser-ho més.
Sembla ahir, però la mocosa ja ha complert els divuit anys. Avui ha vingut amb l’hereu de can Vinyes, seuen sota la meva ombra i es fan un petó. Quina meravella! Em semblava que tot jo tremolava de goig i vaig bellugar les branques per a demostrar la meva alegria, però ells es van pensar que era l’aura que em feia brandar les rames.
Em van deixar, corrent, agafats de la mà, cap a la masia.
Passa el temps volant. Ha transcorregut un any i ja s’han casat. Ja han tingut un nen, preciós. Passa més temps encara i el petitó ja camina. El porten al meu aixopluc i s’asseu a la meva ombra i mira enlaire i riu, assenyalant les meves fulles bellugadisses i les vol agafar amb totes dues mans. Me n’arrenca un parell, però ho dono per bo, no em vindrà de dues fulles.
Passa més temps encara. El noi ha crescut, s’ha casat i ha vingut a viure amb nosaltres la nora, molt bonica i també molt bona noia. Quina sort, per a ells i per a mi.
Encara que a mi em passa una gran desgràcia. Una nit de gran tempesta em cau un llamp al damunt… Quedo tot jo envoltat de flames… Se n’adonen de seguida i corren amb galledes d’aigua i me les tiren al damunt. Sort a tenir el rierol allà mateix i, de mica en mica, gràcies a ser tanta colla arriant-me l’aigua pel damunt, que aconsegueixen aturar el foc. Per sort, no s’ha traspassat a cap més arbre.
He quedat completament cremat. Només s’ha salvat una branca, una de les més llargues i gruixudes, però desenganxada del tronc, tirada per terra, i l’hereu l’agafa i se l’emporta a la masia, la deixa al terra de la cuina-menjador, mirant-la amb disgust i tristor. Diu que alguna cosa en farà, no vol que “així s’acabi la memòria del nostre arbre més vell...”
Jo, per part meva, encara que només sóc un tros de tronc, continuo sentint i pensant i contemplant i entenent tot el que passa al meu voltant. Tota la meva força, la meva intel·ligència, se m’ha traspassat al tronc pelat, igual que l’amor del meu cor...
Arriba la setmana de Nadal, l’hereu ha estat treballant amb el meu cos. N’ha fet una mena de tió. M’ha fet ulls, nas i boca i m’ha posat una barretina vermella al cap i, per l’altra banda (no vull dir “el cul”, perquè soc molt ben educat), hi ha un forat, on caben torrons, neules i joguines.
Quan tornen de la missa del Gall, s’asseuen davant de la llar de foc (que encara conserven, malgrat haver transformat i modernitzat tota la cuina) i els nens comencen a pegar-me cops, cridant: “Caga, tió...!” I, naturalment, vaig deixant caure tota la meva càrrega de menges i joguines. Quina alegria per a tothom, sobretot per a mi, que em sento protagonista de la festa.
Després, passat el dia de Reis, em porten a les golfes i m’hi deixen fins l’any vinent. M’hauré d’estar a dalt de tot, sota teulada, gairebé un any, però val la pena per l’alegria que tenen tots cada any quan em baixen.
Al cap de tres anys estic bastant atrotinat. L’hereu em toca per tots costats, agafa la serra i el ribot i comença a maniobrar-me i, oh, sorpresa! Quedo convertit en un bastó. «Serà un bon regal per a l’avi», diu, i em contempla satisfet i em torna a tocar per tot arreu, fent-me pessigolles.
També ho estic jo, de satisfet i content. Ja no m’hauré d’estar tancat a les golfes quasi tot un any i tornaré a contemplar de prop el sol, de dia i les estrelles, de nit. Com a la meva joventut! I caminaré cada dia de la mà del més vell dels meus amics...!
Caminaré...! Cosa que no havia pogut fer mai, ni en la meva jovenesa...!

La capsa de suro (Antònia García)


Havíem vist a casa nostra i a casa dels avis diversos objectes de suro: marcs, taps, casetes pels pessebres, estalvis per a la taula... El suro també es feia servir per a protegir les parets del fred exterior i de la humitat. Però els taps, sobretot, eren els objectes més coneguts i més utilitzats. Taps de les ampolles de vi i de xampany. No hi ha res millor per a aquestes begudes i és senyal de qualitat del producte. Taps dels setrills. Taps pels pots de mel, pels pots de les anxoves i de les olives. Taps reciclats per a les estoretes del bany i per a les cortines de l'eixida...
Però a nosaltres el que més ens agradava era la capsa de suro amb la tapa pintada que representava un paisatge de muntanya. Aquella capsa estava guardada al prestatge de l'armari de l'àvia. De vegades, quan l'anàvem a veure, obria l'armari davant nostre per agafar qualsevol cosa i els ulls se'ns n'anaven cap a la capsa de suro. Demanàvem a l'àvia que ens deixés veure el que hi havia a dins. Ella, tota misteriosa, ens deia que només obriria la capsa quan hi hagués lluna plena. Així que esperàvem amb candeletes que arribés aquella nit.
L'àvia, en aquelles ocasions, ens feia seure al costat del llit, treia la capsa de l'armari i l'obria amb delicadesa, davant dels nostres ulls encuriosits. Aleshores, ens deixava agafar i mirar tots els petits secrets de la capsa: uns ventalls antics, una bossa amb les trenes rosses lligades amb un llaç, els braçalets i un penjoll que duia el dia del seu casament, el rellotge de l'avi i les cartes que li havia enviat quan va anar a la guerra...
A la capsa, sempre hi havia també alguna cosa per a nosaltres: unes bossetes de caramels, uns cromos, uns mocadors fets per ella, estampes amb dibuixos exòtics... Cada vegada era una cosa diferent, i això ens mantenia l'interès per veure-ho i per tenir-ho.
Després, l'àvia tornava a guardar els seus tresors a la capsa de suro, la tancava a l'armari i nosaltres, amb els nostres petits trofeus, l'acompanyàvem al balancí i li demanàvem que ens expliqués coses de quan era jove. I no ens feia res que ja ens ho hagués explicat moltes vegades, perquè l'àvia tenia la gràcia d'introduir sempre algun detall diferent a les seves històries, igual que afegia els petits obsequis per a nosaltres, sempre diferents, a la capsa de suro.


Història d’un suro (Llum)


Feia un airet agradable, la pluja del dia anterior em feia sentir confortable.
El cor de l’arbre batia compassat i s’estava calentó. Jo vivia molt bé, com tota l’escorça surera de tot el bosc.
Un dia, tots els éssers de l’entorn vam sentir sorolls diferents de màquines, manipulacions, i em vaig sentir molt malament intuint quelcom no gaire bo, i vaig cridar, vaig cridar i el meu crit es va confondre amb la cridòria del altres companys i em van arrencar del meu cor, al qual estava enganxat i per ell vivia, i em vaig sentir despullat, ferit, llançat a terra junt amb els altres trossos d’escorça.
Tot era confusió, què estava passant?
Un soroll continuat ens va portar no sé pas on. Ens van descarregar, llençar, ens feien trossos com si fossin operacions i ens arrencaven la gruixuda pell que era el poc que quedava enganxat. Cada vegada jo era més petit i menys sensible a mesura que m’anaven empetitint.
Vaig quedar reduït a un trosset rodonet, que els humans en diuen tap d’ampolla.
No podia fer-hi res!
En una gran caixa vaig adonar-me que, com jo, n’hi havia a centenars.
Un soroll enorme, martellejant, es ficava més i més en el que quedava de nosaltres. De sobte, unes pinces em van agafar, em van ficar en un espai molt just i apa! Van estrènyer més i més i més amb una pressió que m’ofegava i a sobre em va envair una pudor forta de no sé què.
L’únic remei va ser deixar-me ajustar en aquell espai i “viure” molt aclaparat. Quan s’acabaria, allò?
Cada vegada més insensible, m’anava adormint profundament, lluny del que havia estat la meva vida. Jo estava sol i enverinat amb el que tenia l’ampolla, aixafat i molt, molt cansat. Em vaig entregar amb gust a la son, era la fugida que m’alliberava.
I va arribar el dia que em van despertar. Em van agafar i amb altres ampolles o el que sigui ens van carregar en un cistell al costat d’altres, i a moure’s de nou camí de no sé on. Altra vegada posat en un prestatge.
El que els humans vulguin, jo no els he donat permís per a res, ningú m’ha explicat res.
En un moment donat, unes mans dolces, suposo que femenines, em van agafar, em van ficar en una bossa i... em van posar en un lloc molt fred, cada vegada més fred, que em va fer dormir una altra vegada.
Sorolls, riures, cridòries d’humans. Com cridennnnnn! A despertar-se toquen.
Vinga! Ja l’obro jo, que el meu cunyat me n’ha ensenyat. És molt fàcil. Dóna’m aquell obridor que tens, que segur que m’anirà millor que el ganivet. Ja veuràs: fora el caputxó, que sempre en resten trossets. Ara el filferro.
Vés amb compte, no et punxis.
Ja, ja vaig amb compte. Un altre fora. Ara el tap i ja estarà.
Vols que agafi l’ampolla perquè sigui més fàcil?
No cal, ara només li dono mitja volta i ja està. Uff, no puc, és que tinc les mans plenes de la crema i se m’escorre, em rellisca. Espera, que ho provo amb un tovalló. Ja ho veuràs.
Aiii. Fa estona que ho intenten, noto les estrebades, em volen treure, jo que ara estava tranquil. Ei! I tiben, sacsejant, recargolen i no em deixen. Aquestes dones...!
Té, agafa el trencanous, que ho agafarà millor.
Què va, està molt enganxat. De vegades passa.
Deixa’m, a veure si puc.

I continuen forçant, i tibant, i recargolant. Ho estic passant molt malament. És com un mareig. Quin horror! Apa, dona, acaba d’una vegada que això és insuportable. A veure si aprens amb mi i ho fas millor a la propera.
Ja surt, ja surt.
I d’una estrebada jo surto molt forçat amb un crit des del fons de la meva ànima.
L’ampolla s’espanta i cau. Tot el líquid surt i a sobre es posen a cantar “Molt bona sort, molt bona sort”.
No entenc res!