dilluns, 11 de juny de 2018

El dia a dia de la vida d'un gos (Àngels Segú)


Avui és un dia calorós i no tinc gens ni mica de ganes de sortir, però ells, tant si vull com si no vull, em trauran a passejar. I no un cop, sinó tres. Vinga, que no estat res. I així un dia i un altre.
    Què us puc explicar! Ho fan per mi, això és el que diuen, però el que és cert és que ell, el marit de la Dolors, en té sempre més ganes que jo. Perquè ja em direu per quins set sous ha de sortir cada dia a les set del matí. En un dia com avui, es podria explicar, perquè, realment, si no és a les set, no hi haurà cap altra hora que faci de bon sortir.
    Però ell, tossut que tossut, cap al carrer, encara que jo estiri la corretja cap a dins. Jo ja puc manifestar l’enuig, i les meves poques ganes de fer un tomb, que a ell tant se li'n dóna; el que més por li fa, és que se m’escapi el pipí.
    Aquesta és l’única realitat que jo observo, i no pas la preocupació que em faig vell, que si camino a poc a poc, i totes aquestes lletanies que va explicant quan es troba un conegut. Que jo ja no pugui córrer com feia abans, se li'n refot, això està clar! Perquè el que ell veritablement desitja és sortir de casa com més aviat millor.
    És el que ha fet sempre, i no pot canviar, això no ho reconeixerà mai. Jo, en canvi, a mesura que em vaig fent gran, no m’importa no sortir gaire, tant se val si se m’escapa una mica de pipí; que el reculli, que no costa tant!
    Jo ara m’estava recordant d'aquella vegada que el seu nebot es va a quedar a dormir. Ja fa uns anys, d’això, però encara me’n recordo com si fos avui! Em va fer tanta ràbia, que per culpa d’aquell vailet s’endarrerís la meva passejada, que vaig anar al llit on s'havia gitat el menut, i hi vaig fer les meves necessitats, sense cap angúnia. Hi tenia dret. Oi que sí? Jo, aleshores, era jove i juganer i em calia sortir aviat. I no em feien ni cas per culpa d’un menut que no aixecava dos pams de terra.
    Però, quina va ser la meva sorpresa, quan vaig comprovar que l’enuig va recaure damunt del meu rival, d’aquell petit i insignificant competidor, que va acaparar totes les carícies d’aquell dia. Ni la glòria de marcar el meu territori, no em va deixar, aquell esbós d’home, el futur component dels éssers humans que un dia no tan llunyà decidirà a quina hora he de sortir a fer el tomb!
    Això és la vida dels gossos. Mai no decidim res i ens fan creure tot el contrari...

Un dia de gos (Antònia García)


Em desperto aviat. No sé si pel soroll que sento de la gent del carrer o perquè se m'ha acabat la son. No em moc de la meva caseta de fusta de la galeria. Fins que no es llevi la Rosa, la meva mestressa, m'estaré aquí quiet.
    Ah, ja tinc aquí, la Rosa! Em crida perquè entri. Obeeixo. Em passa la mà per sota de les orelles. Em diu unes paraules:
     Hola, Gat! Has dormit bé? Deixa'm que et posi la corretja, que sortirem al carrer.
    La Rosa és qui em va posar el nom de Gat, tot i que sóc un gos. Quan vaig arribar en aquesta casa jo era tan petit que, de primer, els nens es van pensar que era un gatet. D'això em ve el nom.
    Avui fem la volta pel carrer de dalt. M'agrada perquè té molts arbres. Puc triar. Aquest mateix, au. La Rosa s'atura i jo aixeco la pota de darrere i marco el meu territori d'aquest matí. Espero no trobar-me amb el gos de pèl negre per aquí a prop. Si me'l trobo, li hauré de bordar ben fort, perquè sàpiga que en aquest tros mano jo.
    Un cop a casa, en Ricard em posa el menjar en un plat i una mica d'aigua en un bol. Quan surten per anar a escola, els acompanyo fins a la porta. Ells m'amanyaguen.  
    –Adéu, Gat. Fes bondat, eh?  Apa, fins a l'hora de dinar!
    Em quedo amb la Maria i en Jaume, els pares de la meva mestressa Rosa i dels seus germans. Ensumo l'aire. Noto l'ambient tens. Observo les cares de la parella, la lleugera ganyota de la boca, com arrufen les celles... Alguna cosa no va bé. M'acosto a la Maria, que està asseguda, i li poso el cap a la falda. Li llepo la mà. Després vaig on hi ha en Jaume, me'l quedo mirant. Ell em dóna uns copets al llom. Moc la cua a poc a poc. Sí, alguna cosa passa. Deu tenir a veure amb aquest paper que hi ha damunt la taula. Abans de veure aquest paper, no havia notat res d'estrany. Li faré uns quants lladrucs perquè pari de fer mal a la Maria i al Jaume.
      –Bub, bub, bub! Bub, bub!
    –No passa res, Gat, no passa res –diu en Jaume–. Au, vés a jeure una estona allà a fora. I aquest paper, me l'emporto i ja ho resoldrem.
    Me'n vaig a a galeria. Des d'aquí puc veure el veí de davant com estén roba i els coloms que passen volant i els núvols, que també volen i canvien de forma...
    Torno a entrar al menjador. La Maria agafa el carro d'anar a comprar. Que bé! La podré acompanyar! I de pas, tornaré a marcar el meu territori. Dono unes quantes voltes al carro i m'enfilo un parell de cops a la cama de la Maria, tot enjogassat. 
       –Au, para, Gat! Ja sé que t'agrada venir amb mi a comprar. Un moment, que agafo la corretja.
    La veu de la Maria té un to tranquil. Sembla que el problema que he intuït al matí s'hagi solucionat.
     De camí cap al súper ens trobem amb un veí que va amb el seu gos. Mentre la Maria i el veí parlen, el quisso i jo ens ensumem i comencem a jugar, movent la cua alegrement. Som amics. Ens trobem tot sovint.
    Tornem a casa. Més tard, la meva intuïció canina m'avisa que els nens són a punt d'arribar. A mi no em cal fer com les persones, que no saben l'hora que és si no miren els rellotges. Vaig i vinc, des del menjador a la porta  del pis i a la inversa. Tinc ganes de veure en Ricard, en Xavi i, sobretot, la Rosa. Jo sóc el seu gos i ella és la meva mestressa, tot i que m'estimo també tota la família. Ja els ensumo, ja els sento, estan venint pel carrer...! Faig uns quants salts arran de la porta i crido els nois amb uns quants lladrucs.
  –Hola, Gat! Hola, mama! Ja som aquí! Vine, Gat! Però no ens llepis tant, que ja ens hem rentat, avui!
    La Rosa m'agafa a coll i em fa moixaines. Quan em deixa a terra, és en Xavi qui m'agafa pel cap i em fa carícies per sota les barres. Després segueixo en Ricard i li prenc la bossa amb les dents i me l'emporto corrent, per jugar.
    Mentre dinen, m'estic assegut a terra, a prop de la Rosa, que de tant en tant em llança un tros de pa o un bocí de pollastre. Jo ho atrapo al vol. I quan han acabat de menjar, jugo amb tots tres germans: em llancen la meva pilota un tros lluny i jo l'empaito, l'agafo amb la boca i els la torno a dur, per continuar amb el joc.
    Quan se'n van altre cop a escola, els acompanyo igual que al matí fins a la porta.  
     –Bub, bub! –els dic, remenant la cua i movent les orelles.
     –Adéu, Gat! Passa-t'ho bé!
Tota la tarda estic amatent a la seva tornada. Mentrestant, com que la Maria també se n'ha anat a treballar i m'ha deixat sol, vigilo la casa, rondo pel passadís i per les habitacions, escolto els sorolls de l'escala, ensumo per aquí i per allà, no fos cas que un intrús o un malfactor volgués entrar a casa. Sóc aquí, jo, per defensar-la!
   Com de costum, noto que els tres germans ja tornen, abans de sentir-los pel carrer, abans de notar-ne l’olor. I espero frisós, darrere la porta, que entrin; i em llanço als seus braços, els llepo la cara i les mans. Ells m'acaronen i tot són corredisses i alegrois:
    –Gat! Vine aquí! Gat, surt d'aquí sota! No t'emportis la meva sabatilla, Gat! Au, jeu! Jeu aquí! Quiet! Així m'agrada: bon minyó...!
    Al vespre, en Jaume i jo sortim a fer l'últim tomb del dia. Ell recull els meus excrements en una bossa de plàstic i la diposita en una paperera. Caminem a poc a poc, jo ben arran d'ell. No me'n vull separar perquè endevino que el seu estat d'ànim no és tan bo com de costum. Potser té a veure amb la situació que he detectat al matí, amb aquella carta a sobre de la taula...
    En ser altre cop a casa, els nois estan preparant els llibres per demà i la Maria endreça la cuina. En Jaume s'asseu amb el diari a les mans per fer-li un cop d'ull i jo m'arrauleixo als seus peus perquè noti la meva escalfor.
     Vaig sentir a dir una vegada que la felicitat és un gosset calentó a la falda. Vull que aquesta família, que és la meva, gaudeixi d'aquesta petita felicitat que jo puc donar. Per això, quan la Rosa se'n va a dormir, m'enfilo al seu llit i em quedo ben quiet damunt dels seus peus. Tots dos ens adormim. Ja ho sé que me n'hauria d'anar a la galeria, al meu llit, tal com m'han ensenyat. Però hi ha dies que no ho faig, no sé per què. Després, la Maria m'agafa i em deixa a la caseta, al meu llit. Estic tan adormit que no me n'adono. I quan demà em desperti, m'estaré quiet i esperaré que la Rosa es llevi i em vingui a buscar.
    I és així , més o menys, com passa un dia, per a mi.

dilluns, 4 de juny de 2018

Tinc ganes de menjar cireres (Antònia García)


Ara n'és el temps. A les botigues i a les parades de la plaça veig aquests petits fruits lluents i vermells, molt vermells, com petits cors que bateguen. I tinc ganes de menjar-me'ls. En compro. No m'espero a ser a casa, pel camí vaig agafant cireres i me les vaig posant a la boca. Que sucoses, que dolces...! Les que tenen picades d'ocell són les més bones. Els ocells saben triar-les.
    Arribo a casa amb els llavis vermells. Poso les cireres en una plata. No em puc estar de penjar-me'n a les orelles, com quan era petita i l'àvia em deia: “vine, que et posaré arracades de cireres. No en trobaràs de més boniques”.
    També tinc ganes de passejar a prop del mar i veure el color verd blau i el moviment de les onades. Vull escoltar la remor de l'aigua que juga amb la sorra i respirar aquell airet salabrós.
    Tinc ganes de caminar entre els pins, de respirar fondo i sentir l'olor de resina. Tinc ganes d'abraçar-me als arbres, de resseguir l'escorça amb les mans. Tinc ganes de caminar descalça per la pinassa.
    No tinc ganes d'estar tancada a casa, ara que el temps és bo i la temperatura és agradable. No tinc ganes de restar callada tantes estones, només pensant i pensant. Tinc ganes de sortir al carrer i de veure els infants com juguen i fan cridòria, com un estol d'ocellets que omplen la plaça. I tinc ganes de trobar-me alguna persona coneguda per saludar-la i fer petar la xerrada una estoneta.
    Quan sóc a casa, tinc ganes d'engegar la ràdio i sentir bones notícies, no només problemes, tragèdies, informacions que deceben o que indignen. I tinc ganes d'endreçar els papers que s'amunteguen i de regar els geranis abans no els toqui el sol. I tinc ganes d'escoltar el cant de la merla o  el parrupeig de la tórtora. Tinc ganes de cantar, jo també. De cantar aquelles cançons que em commouen, que em fan evocar moments alegres o tristos. Cançons dels meus records.
    Tinc ganes de preparar un pastís amb pasta brisa. M'afanyo a treure els pinyols de les cireres. Ho barrejo. Ho poso al forn. Tinc ganes de pelar patates i tallar les puntes de les mongetes tendres, de posar l'olla al foc i de preparar el pollastre per rostir-lo. I tinc ganes de tenir-ho tot a punt per quan la família vingui a dinar. Així que paro taula. Una cadira per a cadascú i la trona per al més petitó.
    El pastís ja és cuit. El trec del forn. Espero que es refredi una mica. El guarneixo amb trossets de fruites confitades. Mmmm...! Se'n lleparan els dits! I així com la cueta fa l'ocell, la cirereta del mig fa el pastís.

Tinc ganes... (Montserrat Fortuny)



Tinc ganes de sortir al carrer
sense portar llaços grocs,
senyal que ja sereu a casa,
de poder dir sense por
“sóc de la rel catalana”.
Al balcó només les flors,
res de banderes ni llaços
per no haver de denunciar
gent lluny de la pàtria.
Als carrers poder sentir
la clara veu catalana,
agermanada als accents
d'una altra llengua forana.
Tinc ganes de tenir ganes
de ballar moltes sardanes!
Tinc ganes de cridar fort:
“Adéu, Espanyes...!”

Tinc ganes de... (Eduard Alonso)



Tinc ganes de veure el groc retornar tot travessant la tenebra.
Tinc ganes de sentir el seu missatge de llum i llibertat.
Tinc ganes de veure la claror escampant-se arreu.
Tinc ganes de veure l'auri element del déu Apol·lo, gronxant-se, lleonat.
Tinc ganes de veure la Gran Muralla abillada de rutilant groc honorant el daurat origen sagrat de la Xina immemorial.
Tinc ganes d'alliberar els defensors de la terra, empresonats a terres de Ponent amb les claus grogues del lliure albir.
Tinc ganes d'invocar la ginesta i la seva aura.
Tinc ganes d'invocar la mimosa, tapís de distinció.
Tinc ganes de veure infants amb vestits de tots els colors lliscant per tobogans grocs lúdics i acollidors.
Tinc ganes de viatjar amb el Yellow Submarine pels mars de la democràcia.
Tinc ganes de posar llaços grocs al voltant del vell roure.
Tinc ganes de posar llaços grocs al meu cor de roure.

dilluns, 28 de maig de 2018

Sobre la sardana (Antònia García)


Diuen que la sardana ve d'una dansa molt antiga. Sembla que volia representar el sol. Es ballava en cercle, com es fa actualment. Segons uns, era un ritual agrícola, es feia una rotllana al voltant de les garbes de blat. Segons uns altres, es ballava en les reunions de bruixes. En tot cas, formava part d'un extens repertori de danses anomenades “ball rodó”, ballades a molts llocs, des de l'antiguitat.
    Pel que fa a l'origen del nom, tampoc no hi ha unanimitat. Uns diuen que la dansa de casa nostra venia de la comarca de la Cerdanya, i d'això li ve el nom: dansa cerdana. D'altres, diuen que la dansa venia de l'illa de Sardenya. Els sards, tant per llengua com per cultura, conserven encara elements molt antics. Ja podria ser, ja...
    Una dansa no es pot ballar si no hi ha un ritme. Se sap que l'acompanyament musical de la sardana, antigament, era de tres músics que tocaven el flabiol i el tamborí, la cornamusa i la xeremia. Aquest acompanyament s'anomenava cobla de tres quartans. Els dansaires, agafats de les mans, s'anaven movent cap a un costat i cap a l'altre, avançant un peu cap endavant i tornant-lo al seu lloc, seguint el ritme. Es veu que durant un temps, per a alguns elements eclesiàstics, la sardana es va considerar una dansa “deshonesta i immoral”, però això no va ser motiu perquè no es ballés.
    El més corrent era que els dansaires fossin homes i dones, però també hi havia sardanes ballades per homes sols. Les sardanes es ballaven amb motiu de festes, de pelegrinatges, d'aplecs... El grup de tres músics va anar creixent, així com la diversitat d'instruments. A mitjan segle xix hi va haver uns canvis importants que van condicionar l'evolució de la sardana: es va perfeccionar un instrument, la tenora, que va donar el so més característic a la cobla. El músic Pep Ventura, principalment, va convertir la sardana curta en sardana llarga i va fomentar molt aquesta dansa. Va  compondre moltes sardanes molt boniques. També van tenir molta fama els músics Josep Vicens, Enric Morera. Vicens Bou, Lluís Millet, Juli Garreta... No me'n puc estar d'anomenar la sardana Sant Martí del Canigó, de Pau Casals. Però en podria citar moltes. Només diré el començament de la lletra d'una d'elles: “A la plaça hi ha sardanes, quines ganes de ballar...!”
    Va venir l'època dels aplecs, del Dia de la Sardana, de les colles... Hi havia les sardanes de concurs, que les ballaven amb molta perfecció, gairebé sense moure's de lloc, tota la rotllana puntejant impecables. I les més populars, les que permetien una certa gresca, fent passos de filigranes i corrent cap a la dreta i cap a l'esquerra, per passar-s'ho bé, tot escoltant el dansaire que contava els compassos i els repartia, (dosos!, un tres i un dos!, etc.), i feia indicacions, per quan s'havia de saltar o de puntejar amb més vivor, (aire!, amunt!), i per acabar la dansa rodonament (un tres i fora!).
    Hi va haver èpoques grises, durant les dictadures. Igual que d'altres activitats culturals, la sardana va estar prohibida. No es podia ballar. No es podia cantar. Els excursionistes aprofitaven quan eren a la muntanya per esplaiar-se cantant ben fort alguns fragments i la sardana de Cançó d'amor i de guerra i, sobretot, La santa espina.
    Per sort, les coses van anar canviant i aquesta dansa tan antiga i tan nostra va tornar de mica en mica a la normalitat. Es va poder ballar, i es balla, en festes; en dies determinats, dissabtes a la tarda a la plaça de Sant Jaume, dimecres a la tarda davant de la catedral, diumenges al migdia també davant de la catedral, etc.
    Cal dir que, com a dansa ben viva com és, continua tenint modificacions. Actualment hi ha un cert retorn a la sardana curta o la sardana de punts diguem-ne artístics. Molt de jovent prefereix altra mena de balls. Però també n'hi ha que, agafant-se de mans amb els dansaires de més edat, mantenen la sardana, la ballen amb alegria, obren la rotllana a totes les mans que s'hi volen afegir i fan que la roda no pari amb el missatge de germanor que encomana.

Sardanes (Montserrat Fortuny)



Per a fer els deures d’aquesta setmana he de parlar de “L’evolució de la sardana”. No la conec. He de buscar l'explicació a Internet. L’hauré de copiar i no m’agrada i serà, com totes les còpies, paraules fredes, sense ànima... De manera que no la faig. Hauré d’acontentar-me, per a poder escriure una pàgina, a comentar alguna sardana molt coneguda. Ho faig...? Els companys del taller m’ho perdonaran, oi?
    La meva mare era de Sant Feliu de Guíxols, igual que el compositor de sardanes Juli Garreta, que era fill d’un rellotger, i ella i les seves germanes i amigues anaven d’amagat a veure’l com arranjava rellotges i es deien entre elles: “Sempre amb els rellotges... Quan s’inventa les sardanes...?” I la més espavilada deia: “Els artistes treballen de nit...!”
    Ara, la sardana Juny, una de les millors seves, és l’himne oficial de Sant Feliu i, cada dia, a les dotze del migdia, des de la torre del rellotge de l’Ajuntament, sonen les primeres notes de la sardana.
    Moltes vegades hi passo expressament, en aquella hora, quan torno de la platja, per a sentir-les i és molt emotiu. I veus la gent que passa, que va fent la seva, sense parar-hi esment. Tot és el costum...
    Les meves sardanes preferides són, a més de Juny, Les monges, L’Empordà, Per tu ploro, La santa espina, El saltiró de la cardina, Llevantina... A més de la música, la lletra de totes elles també és preciosa. 
    En posaré només una, la de la sardana més prohibida:

LA SANTA ESPINA

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas
canta la terra encara entera
i canta que cantaràs.
Canta l’ocell, el riu, la planta,
canta la lluna i el sol,
tot treballant la dona canta
i canta al peu del bressol.
I canta dintre de la terra​
el passat ja mai passat
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Lletra: Àngel Guimerà
Música: Enric Morera

dilluns, 14 de maig de 2018

Henry Thoreau (Montserrat Fortuny)


Henry David Thoreau, nascut i mort a Concord, Massachusetts, 1817-1862.
    Escriptor i naturalista nord-americà, un dels més originals del grup dels transcendentalistes ianquis.
    Absorbit des de la infantesa per l’estudi de la natura, va passar llargues temporades en constant contacte amb ella i a partir del 1845 va viure durant dos anys al bosc, en una cabana construïda per ell mateix.
    Allà va escriure un diari, publicat el 1854 amb el títol de Walden; or Life in the Woods, obra clàssica de la literatura nord-americana. En aquesta obra, com en les següents, va exposar la seva filosofia de l’individualisme, sobre el dret dels homes a impugnar els convencionalismes socials.
    Escrivia tal com pensava, amb una prosa aspra i de gran puresa i estil senzill.
    Altres obres seves van ser publicades després de la seva mort.
    Una de les seves frases més importants per a mi, és aquesta: “Sota un Govern que empresona injustament, el lloc escaient per a una persona justa és la presó.”
    Aquesta frase em recorda els fets, a Catalunya, dels empresonaments dels nostres polítics actuals, dels exilis del President i d’altres membres. I, també, al segle xx, l'afusellament del nostre President Lluís Companys, que va ser un veritable assassinat, per la injustícia, l’odi i la venjança que va comportar.
    D’aquest fet, quan hi penso, no em puc treure del cap la poesia de Ventura Gasol, de l’octubre del 1947:

No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
ni el gra de blat, ni el roserer florit–,
digueu només que el President reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense arrel a l’infinit–,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre's en el no-res i, aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu

i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort–, ell s’ha fet terra
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...

Injustícies (Antònia García)


M'estava mirant fotografies antigues de la família. Seria bona cosa que escanegés les més antigues, abans no acabessin de perdre el color. Algunes de les persones fotografiades ja no sé ni qui són. D'altres, ho sé perquè la mare m'ho havia dit, no perquè jo les hagués conegudes. Avis, oncles, parents de lluny i també amics de la família...
    Aquest dels bigotis era el pare de l'avi Joan. Havia estat a la guerra de l'Àfrica. Aquests dos nens   eren els germans de l'avi. Tant els nens com les nenes, entre un i dos anys, anaven vestits igual, amb bates o vestidets. Aquest amb gorra era l'oncle Damià. Va estar tancat a la presó sense haver fet res de mal, per una denúncia. Una denúncia anònima. No es va poder provar res, ni a favor ni en contra. En aquells temps, la presumpció d'innocència no tenia cap valor. Totes les gestions i passes que la família va fer van ser inútils, va  estar tancat alguns anys.
    Miro la cara grisa de l'oncle Damià, els solcs del front, les arrugues de les galtes... A la fotografia, em mira amb mirada somorta. Segons la mare, mai no es va refer del tot, d'aquells anys tancat.
    Deixo les fotografies i vaig a buscar la revista que vaig comprar ahir, on hi ha un article que parla  d'un escriptor i pensador nord-americà, Henry David Thoreau, nascut el 1817. Rellegeixo una de les seves cites, que diu així: ”Sota un govern que empresona injustament, el lloc escaient per a una persona justa és la presó”. Ell mateix va estar a la presó per no pagar uns impostos a l'estat, com a protesta per l'esclavatge que encara es mantenia en molts dels estats i també per la guerra contra Mèxic, entre d'altres coses. Va estar tancat només una nit, ja que la família va córrer a pagar l'impost perquè pogués quedar lliure, cosa que el va fer enfadar molt, no era el que ell volia. Era d'idees anarquistes, partidari de practicar la desobediència civil de forma pacífica i de fer front a les conseqüències. Encara que fos pagar amb pena de presó. L'Henry David Thoreau feia el que li semblava, es veu. Escrivia tots els seus pensaments en un diari que després li servia de base per escriure llibres i fer conferències, i així propagava les seves idees.
    No era el mateix cas que l'oncle però m'hi havia fet pensar. Les circumstàncies havien estat molt diferents. L'oncle havia viscut els pitjors anys d'una dictadura cruel. Era paleta i treballava molt per a un amo que no tenia gaires miraments amb els treballadors. L'oncle era prudent, no expressava els seus pensaments si no és que fos a casa, amb la família. No estava embolicat en partits ni sindicats. La seva norma era no fer mal a ningú i ajudar, si podia.
    L'oncle Damià em torna a mirar des de la fotografia. Ell va estar empresonat injustament i sense saber per què. Tampoc no li van voler dir qui l'havia denunciat. Ni havia fet desobediència civil ni res. On era, la justícia? Per què el va condemnar, el jutge? Li van dir que el motiu era que havia anat a veure els afusellaments de després de la guerra, cosa totalment falsa. Era així com havia d'actuar un jutge? Li van robar uns quants anys de la seva vida. Com ell, s'hi van trobar moltes altres persones. Qui els va rescabalar del sofriment que van patir?
    La història és plena de governs i estaments totalitaris que han perseguit qui no pensava com ells. Les persones que defensaven allò que trobaven just, i pensaven que tothom era igual en drets, que tothom havia de viure en llibertat, amb dignitat i respecte, entraven en contradicció amb qui es creia superior i volia que els discrepants, senzillament, visquessin sotmesos. En el pitjor dels casos, volien fins i tot que desapareguessin, que fossin aniquilats. El que és més trist és que tot això no és només del passat. Està passant actualment. En Henry David Thoreau tenia raó.

dilluns, 7 de maig de 2018

En un tres i no res (Antònia García)


Tot és posar-s'hi. El que cosa més és començar. Sobretot, després d'un abundós dinar de primer, segon i tercer plat, amb un final de cafè, copa i puro. Vinga: a la una, a les dues, a les tres...! Ja està! M'alço de la butaca del tresillo, m'assec al tamboret de tres potes, que diuen que és el més estable, i començo a teclejar davant de la pantalla. Es tracta només d'això: subjecte, verb i predicat.
    Em ve al pensament la figura geomètrica del triangle, la que costa més de deformar. I el número tres, número màgic, molt usat en qüestions religioses i d'altres menes. Les tres estrelles del cinturó d'Orió, també conegudes com els tres Reis de l'Orient o les tres Maries. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Els tres ulls de Shiva, amb el tercer dels quals, el de la saviesa, pot veure el passat, el present i el futur. Els tres caps del ca Cerber. Els tres turons. Sota, cavall i rei. Els Tres Tombs. Un trípode. Un trèvol. Una troica.
    Tinc preferència per la trisquela, aquest símbol solar de tres cames doblegades, o de vegades, tres espirals, que representa l'equilibri, la perfecta harmonia i un munt de coses més.
    Recordo la Divisa de Maria-Mercè Marçal. “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”
    Fem servir el número tres en moltes ocasions, en la nostra vida quotidiana: Un, dos, tres, salta, pagès!  Els infants juguen amb l'spinner, una joguina actual, de tres rodonetes, que fa l'efecte d'una baldufa o d'un molinet. A la sèrie de dibuixos dels Simpsons hi ha el Blinky, un peix de tres ulls. Tres eran tres, las hijas de Elena. El trío de la benzina. Les tres bessones. Un, dos tres, pica paret! Cançons com ara Els tres segadors, Els tres tambors...
    Les rondalles són plenes de referències al número tres. Sempre hi ha tres personatges: Els tres porquets, Els tres fills del rei, L'amor de les tres taronges... I les fórmules per finalitzar els contes també tenen la seva gràcia. Només un exemple, una mica elaborat, això sí: ...I van tenir tres fills; els volien lligar i no tenien cordills. I van tenir tres filles, les volien casar i no tenien faldilles. I van tenir sis néts; tres eren savis i tres ximplets. I van tenir sis nétes; tres eren coixes i les altres dretes.
    Podria dir moltes més coses relacionades amb el número tres, però no ho faré, seria massa llarg.
    I així acabo el meu escrit en un tres i no res.

El número tres (Montserrat Fortuny)


Aquest número és molt especial, molt original, sobretot per a les religions.
    Un dels meus records de la infantesa, als meus tres anys, a punt de complir els quatre, perquè vaig néixer al febrer, és l’arribada dels Reis d'Orient al balcó de casa. Els pares havien preparat una cuineta que no li faltava cap detall, amb tota la il·lusió, i jo, en sortir al balcó, vaig córrer a agafar un nino: “Un nino, un nino...!” i ni vaig veure la cuineta...
    (Després, sí, hi vaig jugar molt...)
    El tres Reis, el blanc, el ros i el negre, Melcior, Gaspar i Baltasar, amb els tres regals que van portar al nen Jesús, or, encens i mirra.
    Or, com a rei, encens com a déu i mirra com a home.
    Una de les cartes que el meu pare ens va escriure a la mare i a mi, des del front de guerra, que va ser l'única que ens va arribar i que la mare va guardar sempre amb molt d’afecte, deia, entre altres coses: “Aquesta situació no durarà gaire, la guerra s’acabarà aviat i podrem estar, altra vegada, tots tres junts, com tres reiets...”
    De seguida d’haver acabat la guerra, altra vegada a Barcelona, vaig anar a l’escola més bona de Gràcia, perquè la directora era amiga de la tieta Margarita i es deia Colegio de la Santísima Trinidad. No cal dir que de seguida les mestres ens van explicar que la Santíssima Trinitat són tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant i, a les tardes, a l’hora de fer labors, la mare de la directora, donya Amàlia, ens feia resar “trisagios”, o sia, tres parenostres, tres avemaries i tres glòries i totes teníem ganes que s’acabessin.
    A l'hinduisme també tenen tres déus: Brahma, Vixnu i Shiva, que porta el trident, que representa voluntat, activitat i coneixement.
    També tenen “el tercer ull”, que ho veu tot.
    Les tres Parques romanes, que presidien el destí dels homes, des del naixement a la mort.
    El triangle de Pitàgores.
    Els egipcis feien les piràmides amb tres cares, copiant el triangle.
    “Tres” és el gran misteri: saviesa, consciència i poder.
    El tres és el bon nombre, però encara millor si són tres tresos, el 333.
    I el 616 (6+1+6=13), que és el de la mala sort.
    Les tres bruixes. Els tres mosqueters. Els tres porquets, aquells que vaig dibuixar als meus tres anys, al pati de casa.
    Les tres creus del Parc Güell.
    Les tres Gràcies.
    Les tres dimensions.
    El Pi de les Tres Branques...

dilluns, 16 d’abril de 2018

L’Atlàntida (Montserrat Fortuny)

“Vora la mar de Lusitània un dia...”
    Aquests versos tenen música, oi? Són els primers d’aquesta obra magistral del millor poeta que hi ha hagut mai en llengua catalana, Jacint Verdaguer. Sí, el millor! Pot no agradar a algú perquè era sacerdot, perquè la majoria dels seus poemes són religiosos, però, t’ho miris com t'ho miris, és el millor. És un poeta de “raig”. Els altres, per bons que siguin, al seu costat són de”rajolí”. També són seus Canigó, Pàtria, el Virolai, magnífics.
    En aquesta obra, L’Atlàntida, hi apareixen, barrejats, personatges i fets homèrics, com ara Hèrcules, Hèsperis i el cataclisme de l’Atlàntida, juntament amb la figura d’un jove Colom.
    L’Atlàntida era una illa més gran que tota l'Àsia. Escarpada, formada per tot de muntanyes, tret d’una gran plana al mig, de més de tres mil estadis i amb un altiplà al centre, molt gran.
    Posidó, el déu del mar, es va enamorar de la princesa Clímene, filla del rei, i van tenir deu fills; el més gran es deia Atles, que va ser el que va donar nom al país.
    La justícia i la virtut eren propis del govern, però quan la natura divina de Posidó disminuí, la supèrbia i les ànsies de dominació van ser les característiques pròpies dels atlants i van voler conquerir les nacions dels seus voltants, sobretot Grècia, i els déus els van castigar enviant-los un gran terratrèmol, que va causar la inundació de tota l'enorme illa, que es va veure capbussada al fons del mar..., del mar Atlàntic, que per això porta aquest nom. Els cimals de les seves muntanyes són les illes de Madeira, Açores, Canàries, les de Cap Verd, etc., fins arribar a Amèrica.
    D'això en parla molt, també, Jules Verne, en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El capità Nemo guia el protagonista, narrador, un cop han sortit del Nautilus, i el porta caminant pel fons del mar fins a la gran illa i, en arribar al seu bell mig, després de travessar boscos i selves i muntanyes, es troben on hi havia la gran ciutat, amb els temples, les places, els carrers i passejos.
    Una meravella, també, els escrits de Jules Verne...! Que abans semblaven fantasies i moltes d’elles s’han fet realitat.
    L’Atlàntida sembla que és una invenció dels antics, però, i si fos veritat...? No ho trobo pas tan impossible... A part dels déus, és clar. Podria haver existit un altre continent, entre Europa i Amèrica, que s’hagués enfonsat per algun cataclisme natural. No és pas tan desbaratat.
    Actualment, amb tots els mitjans moderns, es podria fer una bona recerca al fons del mar, en aquell indret, em sembla a mi... Algun fòssil o alguna altra cosa prehistòrica podria aparèixer, no us ho podeu pensar...? O és que sóc massa fantasiosa, jo...?

La llegenda de Thaladala (Antònia García)


Un vell mariner que havia navegat per tots els mars em va explicar que allí, al mig de l'oceà, hi havia hagut un gran territori. Aquelles terres tenien altes serralades i extenses planes regades per rius cabalosos. En deien la terra de Thaladala. Un príncep governava els habitants, escampats per tot el territori en grans ciutats i pobles menuts. Però un cataclisme havia enfonsat aquella terra i gairebé se n'havia esborrat el record.
   En èpoques força actuals, l'afany per esbrinar què hi havia de cert en aquella llegenda va dur els arqueòlegs i els submarinistes a fer campanyes d'estudis i d'investigació, sense cap resultat.
   Jo em vaig fiar del vell mariner.
   Allà on havia assenyalat amb el dit, al mig de l'oceà, sota les aigües, allà hi havia aquella terra.
  En certs moments de l'any, quan la influència de la lluna sobre la terra i el mar era més forta, la mítica Thaladala emergia dels abismes marins i els cims de les muntanyes foradaven l'aire. Mentre l'aigua salada regalava pels vessants de les muntanyes, anaven apareixent les parts més altes de les construccions humanes, les torres, els campanars... Les pedres cobertes d'algues, de corals i d'estrelles de mar alliberaven les veus dels habitants negats, dels homes, dones i criatures difunts, que ressonaven tot buscant els seus esperits. Només les veus que els trobaven podien fer tornar a la vida aquelles persones per un temps molt curt, el temps que la força d'atracció de la lluna es mantenia.
   Fos llegenda o fos veritat, el relat del mariner em tenia tan obsessionada que vaig decidir esperar aquell temps en què la lluna feia alçar terres i aigües, vaig aparellar una embarcació amb tot el que calia per força dies i em vaig llançar a l'aventura de trobar la quasi oblidada Thaladala.
   Vaig navegar durant uns quants dies, com m'havia recomanat el mariner, fins que, segons les coordenades que tenia assenyalades, havia d'estar a les envistes de la costa ara submergida. Tenia tot el material i l'equip de submarinista a punt per fer una immersió. Van ser tres dies d'espera pacient. A l'alba del quart dia, quan la lluna ja havia fet el ple, una remor sorda va envair l'espai, les onades escumejants van adquirir un moviment frenètic, com si el mar bullís. Els peixos, embogits, saltaven fora de l'aigua. La meva barca girava en cercle, com si fos presa en un remolí... I la terra va emergir!
   Va emergir davant dels meus ulls astorats! Em vaig afanyar a posar-me el neoprè i a col·locar-me les bombones d'oxigen i em vaig deixar caure d'esquena al mar. Vaig nedar i nedar fins que vaig topar amb uns esculls. Més enllà, un fons de sorra fina, una platja i les parets verdoses de les cases d'una població. Em va semblar sentir crits. Vaig veure unes figures humanes que s'agrupaven i m'hi vaig acostar. Elles no es van adonar de la meva presència. Mentrestant, aquelles persones, el poble i jo mateixa, ens havíem alçat per damunt de l'aigua i podíem veure-ho tot a la llum del dia. L'estrany grup, amb els cossos coberts d'escata i els cabells embullats que els arribaven fins més avall de la cintura, es van posar a caminar entre les cases mig enrunades, d'on entraven i sortien els peixos. Van anar cap amunt, en direcció a una construcció que em va semblar que era un castell. I jo, darrere seu. En arribar a la porta de la muralla, una de les figures es va girar. Movia els ulls en totes direccions. Va alçar una mà estranya, que semblava un sarment, i va obrir la boca. Suposo que va xisclar perquè tot el grup es va ajupir de cop com si es volgués amagar i a continuació, lliscant sense tocar a terra, es va projectar cap a mi. Vaig recular, esfereïda, tan de pressa com vaig poder, i no vaig parar fins que vaig ser a la platja. Em vaig llançar a l'aigua i aleshores em vaig girar: aquells éssers, que semblaven més uns peixos que unes persones, estaven aturats a la platja, immòbils.
   Vaig nedar fins que vaig localitzar la meva embarcació. Un cop a dalt, vaig mirar què havia deixat enrere. Vaig veure el campanar, les cases, els turons del voltant i les siluetes fantasmagòriques de les muntanyes, tot d'un color verdós. Vaig treure'm l'equip d'immersió i vaig engegar el motor. Vaig posar proa cap al sud, en direcció a casa.
   Un cop a terra ferma, al meu poble, i refeta d'aquella trifulga, vaig explicar que havia vist la misteriosa  terra de Thaladala. Ningú no em va creure, tret del vell mariner. Només ell i jo sabem que és veritat.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Entremaliadures (Montserrat Fortuny)


No ho era jo, de petita, d’entremaliada, i de gran, encara menys, no cal dir-ho. Però... La mare m’explicava que, quan encara vivíem al número 40 del carrer Torrent de les Flors, teníem un pati molt gran, tot enrajolat de maons vermellosos i que jo, als meus quatre anys, un dia, amb guix blanc, les vaig dibuixar totes, les rajoles, amb les imatges de “Els tres cerditos y el lobo feroz” i la feina va ser d’ella, a netejar-les, abans no vinguessin i s’enfadessin les tietes, les seves germanes, que llavors vivien amb nosaltres tres i l’àvia.
    Però no ho vaig fer per molestar ningú, ni per fer broma, ho vaig fer perquè m’agradava dibuixar i vaig trobar un bon espai per a fer-ho.
    I, de gran, sí que en recordo una de bona. Treballava a l’oficina d’una mutualitat, que fèiem l’horari de les vuit del matí a les tres de la tarda, però, de tant en tant, les noies havíem d’anar-hi a les tardes, de quatre a vuit, que era l’horari dels homes.
    I ens ho repartíem: Aquesta setmana l’una, l’Emília, l’altra setmana l’altra, la Montse, etc., etc.
Quan marxàvem a les tres les que fèiem l’horari del matí, deixàvem un escrit a la que hi anava a la tarda, o un dibuix o un ninot, per a fer una mica de broma i, un dia, la idea va ser meva, vàrem deixar les bates blanques que portàvem, estirades a terra, des de l’entrada del pis fins a l’entrada del despatx, amb una nota que deia: “Murieron con las batas puestas”.
    La pobra que va arribar a la tarda, que era la Montserrat Safont, va haver de córrer a recollir les bates, abans no vinguessin els homes, perquè haurien dit que perdíem el temps fent animalades, en lloc de treballar.
    També recordo que una vegada, al despatx, ens varen explicar un “chiste”, com dèiem abans, que feia molta gràcia; que, al Paradís Terrenal, Adam li va demanar a Déu que volia una dona i Ell li va clavar el dit índex a la panxa, mentre li deia: “Ai, pillo...!” I per això tenim el melic, perquè el dit de Déu li va fer el foradet a la panxa. Doncs, aquell vespre vam anar totes a sentir unes conferències quaresmals i el capellà va parlar-nos d’Adam i Eva i jo vaig dir, baixet, però que ho sentissin totes: “Ai, pillo...!” i els va agafar un atac de riure, tal, que una, l’Emília Tost, va caure a terra i tot i se li va escapar el pipí.
    I un dia baixàvem les escales rient i vàrem caure totes, unes damunt de les altres i ningú no es va fer mal, per sort.
    Ai, Senyor, quins records! Encara em fan riure només de pensar-hi...

Personatges autònoms (Antònia García)


En algun lloc havia llegit que quan un escriptor fa una novel·la, de vegades, a mesura que avança el relat, els personatges que ha creat amb la seva imaginació actuen de tal manera que sembla que han adquirit vida pròpia. Aleshores, l'escriptor no domina del tot les coses que passen a la seva novel·la sinó que s'emmotlla a la voluntat d'aquells personatges i ha de seguir el fil que ells li dicten.
   Sembla que això no pugui ser, oi? Sembla que, en tot cas, és una fantasia de l'autor, que s'arriba a creure que els seus personatges actuen al marge d'ell. No sé si us heu trobat en una situació d'aquesta mena. Jo sí. I resulta inquietant.
   Estava escrivint una novel·la d'aquestes que abans en deien de lladres i serenos i que ara en diuen novel·la negra. Els personatges eren uns dolents i uns no tan dolents però déu n'hi do, uns criminals assassins i les seves víctimes i uns quants policies i detectius. Estava ambientada en un barri marginal d'una gran ciutat. I jo tenia previst que un dels personatges no tan dolents però déu n'hi do, la Sílvia, s'enamoraria d'un dels assassins. I que la novel·la acabaria malament.
   Els primers capítols ja estaven escrits i el clima anava pujant de to. Cada vespre, després de sopar, em posava a l'ordinador i anava teclejant i teclejant, fent avançar l'acció cap a un nus frenètic.
  Un dia, en seure davant del teclat i després d'obrir la pantalla, em vaig adonar que allò que estava escrit no era el que jo havia teclejat el vespre anterior. No, ni de bon tros. Vaig preguntar als de casa si, per casualitat, m'havien tocat res del meu ordinador. I ara!, van dir. Déu nos en guard de tocar res de la teva taula! Així que vaig fer retrocedir el que tenia escrit, i vaig buscar a l'escriptori, i a últims documents, i al cercador, etc., i res. No vaig trobar cap més solució que rectificar aquell inexplicable error amb l'ajuda d'un esborrany que sempre guardo per si de cas, i vaig adreçar la situació.
   Però, l'endemà, tornava a haver-hi canvis a la pantalla: la Sílvia no feia cap coneixença amb en Francesc, l'assassí, sinó que es fixava en en Joan, el detectiu contractat pels amos del bar on es reunia la xusma del barri. I això era un gir important, a la novel·la, perquè si en Francesc no es posava d'acord amb la Sílvia, no hi hauria manera de fer que la Jovita disparés un tret mortal a boca de canó al Xavi, i...
   El dia següent em va passar el mateix. La meva novel·la prenia un caire diferent de com jo l'havia imaginada.
   Vaig arribar a pensar si jo era somnàmbula i escrivia de nit, tergiversant el que havia escrit al vespre. El meu home em va assegurar que no. Ell té el son molt lleuger i se n'hauria adonat. Fins i tot vaig pecar mal de la meva família. Vaig pensar que algú de casa em boicotejava la meva activitat d'escriptora. Però. Qui? L'Ernest? La Sara? En Manel? Podia ser que un dels meus fills o el meu home em volguessin fer deixar d'escriure? Per què?
   Com que no en treia l'entrellat, m'ho vaig prendre com un repte entre els meus personatges i jo i vaig continuar la novel·la amb tots els canvis que anava trobant. Quan vaig acabar l'últim capítol i vaig llegir tot el text de raig, vaig trobar que no resultava pas malament, la meva novel·la. Però, podia dir que era meva?
   No em vaig atrevir a presentar-la a un concurs de novel·la negra, com era la meva primera intenció. Però sí que la vaig portar a un editor conegut meu i me la va publicar. A l'endreça vaig posar: “A la Sílvia, al Francesc, al Joan i a tots els que heu estat l'ànima d'aquesta novel·la”.
   El dia de la presentació del llibre, al centre cívic de prop de casa, hi havia més persones de les que m'esperava. Les de les dues primeres files, no les coneixia, ni tan sols de vista. Quan va acabar la presentació i tothom es va aixecar per parlar els uns amb els altres, i per fullejar els exemplars que teníem a sobre de la taula, el grup de les dues primeres files se'm va acostar i cada un d'ells em va saludar efusivament. Una de les dones em va dir, a cau d'orella: “Soc la Sílvia, la teva protagonista principal. I aquests que m'acompanyen, son els altres protagonistes. Té, aquest exemplar és per a tu”. I em va posar el llibre a les mans.
   Vaig mirar la pàgina en blanc on s'acostumen a posar les dedicatòries i vaig llegir això:
   “Gràcies per haver-nos deixat donar vida i veu pròpies a la teva novel·la. Els teus personatges...”  I a sota, les firmes i les rúbriques de tots ells.

dilluns, 19 de març de 2018

Una visió de la Costa Brava (Montserrat Fortuny)

Vaig anar a dinar a casa d’un amic, el Joaquim, dissabte passat, perquè tenia la visita d’un seu amic, el Rocco, italià de Parma, acompanyat de la seva germana Clemència. També hi havien els nostres amics, el Lluís i el Josep Maria i la cosina del Quimet, la Maria Rosa.
    El dinar es feia a la cuina, gran i lluminosa, on hi ha la taula, capaç per a set persones. Feia dies que no hi havia estat i em va cridar l’atenció un quadre penjat a la paret, enmig de dos plats de ceràmica molt bonics. El vaig reconèixer de seguida: era un dibuix meu, que ja no recordava haver-li donat. Més ben dit, era una fotocòpia ampliada d'un dibuix  del meu bloc.
    Representa la platja de Sant Feliu de Guíxols, vista des del passeig del Mar. El cel, de color blau cel, amb uns quants núvols blancs, que encara li donen més transparència. El mar, a la línia de l’horitzó, d’un blau tirant a lila; el far, a l’extrem de l’escullera, a l’esquerra del dibuix i, a la dreta, el Pujolet amb l’ermita de Sant Elm al damunt.
    Davant de l'escullera, un vaixell de “ricachos”, tot ell blanc, ben ancorat. Amb les  xemeneies i els pals per a quan vulguin plantar-hi les veles.
    El mar, plàcid, de color blau verd lluminós, en tota aquesta extensió, fins arribar a la platja, on s’hi fa una escuma blanca en xocar plàcidament i melindrós amb la sorra.
    A primer terme, això, l’arena de la platja, de color groc crema, amb una barca de pescadors escorada, amb colors blancs i vermells, a ratlles, deixant llegir el seu nom: “La ben plantada”, en lletres negres.
    Costa molt de dibuixar les barques i, d’aquesta, me'n vaig sortir bé.
    Total, un dibuix en què brillen els colors vius i esclatants i que et fan recordar les belleses de la nostra Costa Brava.

dilluns, 12 de març de 2018

Com eren les festes quan era petita? (Montserrat Fortuny)


Tenia quatre anys i mig quan va començar la guerra i no recordo cap festa a Barcelona. Només una vegada, a Vidreres, que vaig ballar al Casino amb en Ramonet, que tenia la meva edat. Després, a Barcelona, ja vàrem tenir els bombardeigs i aquests sí que els recordo. Després sí que memoritzo també els que hi va haver a Vidreres, quan hi vaig anar, amb la mare, per a estar a prop de l’hospital de Caldes de Malavella, on havien ingressat el pare, ferit al front de Lleida. Però llavors ja tenia sis anys i ho recordo tot molt bé. I massa i tot!
    Quan va acabar la guerra, vàrem poder tornar a Barcelona i hi havia molta pau i molta gana i molt poques festes. Potser a partir dels meus deu anys sí, segurament que va començar a haver-n’hi, però no puc definir quan.
    Les que recordo millor són les de la Festa Major de Gràcia, que començaven el setze d’agost, festa de sant Roc, el patró del barri, que no té res a veure amb sant Medir, del tres de març, quan passen pels carrers els grups de carros i cavalls, tirant caramels... (Ara la Festa Major comença el dia quinze d’agost perquè és festiu i així hi ha un dia més de festa i hi ha gent que es pensa que la patrona del barri és la Immaculada Concepció, però no).
    Guarnien molts carrers. El meu, el Torrent de les Flors, no, mai, perquè hi passaven tres línies de tramvies amunt i avall i molts automòbils i camions i molts carros amb cavalls.
    Dels carrers guarnits, el que tenia més a prop era el de Sant Lluís i aquest sí que l’adornaven des del Torrent de les Flors al Torrent de l’Escorial. Tot el carrer amb paperets de colors pel damunt i  l'entrada i la sortida més o menys guarnides. Hi havia cada vespre una orquestra de tres o quatre músics i, apa, a fer força soroll, tant els diumenges i dies de festa com els feiners, durant ben bé quinze dies.
    També hi havia jocs per als nens, el més habitual era el joc de trencar l’olla, que havies d’anar amb els ulls embenats i amb un pal llarg a la mà i, pataplam...! cop amunt i cop avall, fins que encertaves l’olla i llavors et tiraves l’aigua que hi havia dins, pel damunt del teu cap o dels caps dels que s’ho miraven.
    A més dels músics, moltes vegades hi havia algun cantant, imitant els famosos d’aquella època, com ara el negre Antonio Machín, que cantava Dos gardenias para ti..., Bésame, bésame mucho... i, sobretot, Angelitos negros. Totes eren en castellà, perquè el català va estar completament prohibit fins que vaig ser gran del tot. Els que estaven més de moda eren els boleros i els pasdobles.
    En fi, per als nens i nenes era tot molt divertit i també ho era anar seguint tots els carrers engalanats. I veure quins havien aconseguit els millors premis per la seva decoració, encara que totes eren molt senzilles, en aquella època. És ara que fan guarniments de molt de gust i de mèrit artístic i de molt de preu.
    Però per a mi tot era preciós i no em molestava, com als grans, la musicota que durava molta estona, cada nit, fins a la matinada.

dilluns, 5 de març de 2018

Què tenen en comú el cocodril i l’àliga? (Montserrat Fortuny)


A primera vista són ben diferents. Un és un rèptil, l’altra és una au. Un viu a l’aigua, l’altra, al cel. Un neda, l’altra vola... I quina diferència d’aspecte i de mida del cos!
    Però... tots dos són vertebrats. El seu esquelet és molt semblant, té el mateix nombre d’ossos, encara que més llargs o més curts, més amples o més estrets. Els del cocodril, massissos, amb el  moll a dins, com els dels mamífers; els de l’àliga, buits i omplerts d’aire per ajudar a volar, com totes les aus.
    Tots dos tenen els mateixos òrgans: cor, pulmons, estómac, intestins...
   També tots dos tenen cap, coll, pit, anus, cua... La diferència és major en la llargària del cos i de les extremitats. És molt més llarg i gros el cocodril. Les quatre potes, curtes i musculoses, armades de punxegudes i llargues ungles. Les extremitats del davant de les aus, dues ales molt llargues, cobertes de plomes. Les dues del darrere són potes llargues i primes, però musculoses, amb dits armats també d’ungles, amb les quals capturen les preses i se les emporten per l’aire, fins al niu. Aquí hi ha una coincidència i una gran diferència!
    Dues altres diversitats: la pell del cocodril és dura i punxeguda, aspra. La de l’àliga és fina i coberta de plomes. La boca del rèptil és llarga i armada de dents, queixals i ullals. La de l’au és un bec, cosa ben diferent, però també fort i dur.
    Les femelles de tots dos ponen ous. Els de l’àliga són dipositats en un niu d’amor i els pollets, ben vigilats i alimentats quan surten de l'ou, fins que són prou crescuts per a volar com els seus progenitors. Els ous del cocodril, dipositats en un lloc ocult, entre roques, en un racó del riu o del mar i es creu que vigilats fins que neixen, al cap d’uns quatre mesos. Després, les cries, un cop sortides de l'ou, s’alimenten de larves, insectes, peixos petits i granotes. Fins a tenir l’edat en què poden menjar-se fins un búfal a l’Àfrica o un bisont a l’Amèrica del Nord.
    També hi ha cocodrils al mar, com dèiem abans, igual que als rius, i són molt famosos els del Nil, a Egipte. Jo mateixa, anant-hi amb vaixell, en vaig veure, amb gran admiració i una mica de por.
   Un detall molt poc conegut de les àligues i molt important i que també les diferencia dels cocodrils: quan és molt vella se’n va en un lloc solitari, dalt d’unes roques, es queda com adormida i va canviant de plomes, de bec i d’ungles, que li tornen a sortir forts i durs, els becs i les urpes, com a la seva joventut, i unes plomes tan fortes i suaus com abans.
    En canvi, el cocodril viu quasi cent anys, sense moure’s del riu o del mar, creixent sempre de llargada i de pes. Pot arribar als deu metres de llargària i als quatre-cents quilos de pesantor.
    Una altra cosa que sí que tenen en comú tots dos: són ferotges. Maten no solament per menjar... Maten pel gust de matar, sobretot els cocodrils.
    O sia que hi ha coincidències i divergències, de tot una mica. Més diferències, però també més similituds, si s'estudien bé, que no pas a primera vista.