Aquelles hores fosques (Núria Mirabet)

Aquelles hores fosques dels hiverns de la meva infància, quan al poble no hi havia electricitat i la claror i la foscor del dia marcaven el ritme de la vida. Aquelles nits llargues i fredes d’hivern, en què gairebé no enceníem el quinqué per estalviar petroli. Aquelles ombres oscil·lants provocades per tots els moviments, els de les persones, els dels objectes que desplaçàvem, els de les ondulacions del ble, que estimulaven la imaginació de petits i grans. Aquells freds hivernals, quan teníem les mans i les orelles plenes de penellons i l’únic refugi era el llit. Aquella escola que a l’hivern s’escalfava amb la llenya que portàvem els nens. Aquells àpats en què menjàvem el que donava el corral, l’hort i els conills caçats. Encara que la vida fos dura, recordo amb nostàlgia aquelles hores fosques.

Temps fosc (Antònia García)

Aquestes hores fosques són el teu temps d’avui. Tot és incert. Mals averanys planen damunt les roques grises. Quins estranys camins t’han conduït fins en aquest lloc? No veies com s’acostava el grop?

Ara ets reclòs. Qui sap per quant de temps. Et debatràs entre boires negroses, esperant una escletxa de claror que no arribarà. Les hores fosques et faran companyia, no les podràs rebutjar. I, malgrat tot, esperes, confies, que s’obri camí un bri d'esperança. Confies que podràs sortir del pou.

Mentrestant, les hores fosques se t’arraparan als peus com una heura que creix i s’escampa ran de terra perquè no hi ha claror que la faci anar amunt. Només hi ha humitat, fredor, soledat.

Et caldrà tremp contra el temps fosc. Hauràs de trobar en tu mateix la força, engruna a engruna, per construir els graons de la sortida. No serà fàcil. I les hores aniran passant, lentes, lentíssimes. Aquestes hores fosques, entortolligades al teu coll, a les teves mans.

Penses que no pot durar gaire, que vindran aires nous, que vindrà una albada.

T’equivoques. El crepuscle rogent ha quedat sotmès per la nuvolada tenebrosa que ha tenyit el cel de negre. Els trons retrunyen. Els llampecs delaten l’energia que s’escomet, d’un núvol a l’altre. I el llamp invisible cau, instantani, i fulmina l’arbre, la torre, la roca.

Les hores, agemolides, s’amuntegaran com els munts de pedres que assenyalen els camins, però no hi ha res a assenyalar. El temps és per tot arreu, gira i gira, remolí incansable, remolí fosc: el teu temps d’avui.

Aquelles hores fosques (Montserrat Fortuny)

Aquelles hores fosques

que hi ha en totes les vides,

aquelles hores fosques

que sempre recordem,

no per haver estat tan grises

les hem d’oblidar.

Aquelles hores fosques

van obrir un horitzó,

van tenyir de negre

aquell meu cel tan blau,

em van obrir la vida,

em van tancar la por.

Vaig començar a comprendre

que tot no és il·lusió,

que has d’estar alerta

al punyal del traïdor.

Aquelles hores fosques,

la gran desil·lusió,

t’ensenyen a reviure

sense el cor a la mà.

Amb la tristesa fosca

de la grisa tardor,

et mostren la neu blanca

brillant amb llum del sol,

de l’hivern de la vida,

de tants i de tants anys,

aquelles hores fosques

retornen lluminoses

per sota els cabells blancs.