Lucrècia Borgia, una dona vilipendiada (Pilar Zabala)

Lucrècia sent dins seu un gran desassossec que la trasbalsa i commociona. Sense adonar-se’n, rebrega, nerviosa, la carta que duu entre les mans mentre camina d'un costat a l'altre de les seves estances. Guiulia, la donzella de confiança, observa els moviments compulsius de la seva senyora mentre espera, pacient, que aquesta li confiï el motiu de la seva inquietud.

     Lucrècia recorda que amb només tretze anys es va trobar casada amb un home que no estimava. Va ser un matrimoni de conveniència dictat pel seu pare, un home ambiciós que tenia un únic objectiu, arribar a aconseguir el màxim poder eclesiàstic. Més tard, quan les estratègies polítiques van canviar de rumb, Lucrècia va tornar a ser utilitzada com a moneda de canvi en un segon matrimoni. La seva dissort no va acabar aquí. Tenia 22 anys quan va contraure un tercer matrimoni, naturalment imposat, com els altres dos anteriors.

     Ara, passats els anys, Lucrècia és una jove i atractiva vídua de 32 anys. La carta que duu a les mans és del seu germà Cèsar i en ella li demana que deixi enrere la cort de Ferrara i torni al Vaticà on ell i el seu pare l'esperen ansiosament.

     Aquest cop Lucrècia no està disposada a cedir davant les ordres imperioses de ningú de la seva família. Sempre ha estat sotmesa, però ara, per primer cop a la seva vida, està decidida a mostrar-se desafiant davant de qualsevol dels seus requeriments.

     –Escolta, Guiulia, saps tan bé com jo que els rumors i les intrigues sobre la meva persona no deixen de créixer. Sóc conscient que en la meva joventut vaig fer coses de les quals em penedeixo profundament, però de cap manera he estat una mala persona viciosa i malvada com es vol fer creure. La llegenda negra que els meus enemics cabdellen i fan créixer al meu voltant em preocupa relativament, però el que sí que em dol i desespera és que aquestes perverses enraonies acabin perjudicant també els meus fills.

     »Els he estimat i els estimo per damunt de tot. Ells han estat brúixola i guia en el meu laberíntic, pedregós i confús camí. Veure'ls créixer dia rere dia al meu costat ha donat sentit i esperança a la meva vida, sense ells no sé què hauria estat de mi. 

     »És per això que, pensant per damunt de tot en la seva seguretat i benestar, he pres una dolorosa però ferma decisió. Jo ingressaré en un convent i les meves dues filles vindran amb mi. Quant als meus fills, he disposat que segueixin els seus estudis en un monestir.

     »No ploris, Guiulia, recorda que fa algun temps tu mateixa em vas dir, amb molta raó, que em caldria planejar alguna estratègia per si arribava que hagués de necessitar protecció. Et vaig fer cas, amiga meva, i avançant-me als esdeveniments, ho vaig disposar tot d'una manera que penso que és la més pràctica i segura. Ara tinc molt clar que ha arribat el moment de marxar de Ferrara, però no per anar al Vaticà, com desitgen el meu germà i el meu pare, sinó per fer ús de l'acolliment que m'ofereixen unes bones persones que admiro i respecto.  

     »Tu, Guiula, sempre has estat al meu costat, saps que t'aprecio molt i és per això que et trobaré a faltar. Ets lliure d'escollir el teu posicionament però et demano que no ens acompanyis en aquest trist desplaçament nostre. Aprofita el teu temps per assaborir la vida d'una manera més plena, rica i serena i, per damunt de tot,  procura ser feliç.           

     »T’agrairé, això sí, que algun cop em vinguis a visitar perquè temo que passarà molt de temps abans jo no surti del convent. I una altra cosa, no et preocupis per nosaltres. Estarem bé, els meus fills creixeran dins d'un bon ambient de pau i respecte i tindran l'oportunitat d'adquirir una cultura més àmplia i objectiva. També disposaran de més llibertat per escollir el camí de la seva vida, cosa que jo mai no he pogut fer. 

     »Estigues segura que així que canviïn les coses, tant a dins com a fora del Vaticà, tornaré de nou a Ferrara, un indret magnífic i tranquil i l'únic lloc on m'he sentit apreciada i respectada  per la gent.

     »També ha estat aquí a Ferrara on he tingut la sort de poder participar en diverses tertúlies on pintors, poetes i escriptors donaven a conèixer les seves obres. Saps que he fet amics entre ells. He ajudat i animat alguns d'aquests amics perquè poguessin continuar amb la seva tasca creativa i potser passaran anys abans no els pugui tornar a veure. 

     »Aquest serà un retir doblement dolorós per a mi, perquè m'allunyarà de l'únic home que de veritat estimo amb tot el cor. Només ell m'ha fet sentir feliç, i fruit d'aquest amor és el fill que porto al ventre. 

     »Demà mateix partiré cap a aquest aïllament que s'ha fet necessari per a la seguretat de tots nosaltres si volem ser lluny de l'abast de la meva família i les seves males pràctiques.

     »El nostre equipatge serà lleuger, només ens endurem el més just i necessari. No penso tornar a dur més aquests vestits dissenyats per ser lluïts als palaus, és per això que confio en tu perquè en facis el que creguis més convenient.

     »Abraça'm fort ,Guiulia, totes dues ho necessitem.

A cau d 'orella (Antònia García)

Una tarda de primavera, quan l'aire duu el perfum de les flors i la tebior del sol amanyaga la pell, la duquessa Lucrècia passeja seguint les balustrades de marbre del castell de Ferrara, seguida de prop per les dames de companyia. Després torna a les seves estances i prega a les dames que la deixin sola, tret d'Àngela, la seva predilecta. S'asseu en una cadira a prop del finestral i descansa un peu damunt de l'escambell.

       –Què et passa, Àngela, amiga meva, que et veig neguitosa? –pregunta a la jove dama, fitant-la amb atenció.– Vine, seu ací, a prop meu, e parla'm. Fes-me saber què et té tan alterada.

       –Us prego, senyora, que em disculpeu. No voldria pas que els meus pensaments us contorbessin. Però en virtut de l'afecte que us servo, e veient el vostre interès, bé us hauré de dir ço que no em deixa reposar d'ençà que me n'han arribat notícies. Sapigueu, senyora, que els meus pares em volen prometre amb el duc d'Urbino.

       –Ai, xiqueta! Ets molt jove, és clar, però açò no és res de doldre! Ufanosa n'hauries d'estar, que tinc entès que el duc d'Urbino és un galant cavaller.

       –Potser sí, senyora, jo no conec el duc, però és que... us he de fer una confidència: hi ha dos cavallers de la noble casa d'Este que em requereixen d'amors...  

       –De la casa d'Este, dius? Qui són, aquests cavallers?

       –Són Hipòlit e Juli, cunyats vostres, senyora Lucrècia, e us puc dir que el meu cor es decanta pus pel cavaller Juli. Comprendreu, senyora, el meu desfici davant dels propòsits dels meus pares.

       Per tranquil·litzar la seva dama, la duquessa li recorda que a ella la van casar als tretze anys amb el senyor de Pèsaro, Joan Sforza. I que, després de l'anul·lació del matrimoni, quan tenia disset anys la van tornar a casar amb Alfons d'Aragó. No va tenir opció, va haver d'obeir el que havien disposat el seu pare, el papa Alexandre VI, i la resta de la família, per interessos polítics.

       Però, per aconhortar la donzella, li diu que al segon marit, amb el temps, li va agafar un cert afecte. I sense fer esment de l'assassinat d'Alfons, li confessa que el seu tercer matrimoni amb Alfons d'Este, duc de Mòdena i de Ferrara, li ha permès sostreure's de les trifulgues de la família Borja. S'ha voltat d'una cort culta i exquisida de literats, músics i humanistes, cort de la qual la mateixa Àngela forma part. I en l'aspecte familiar, si bé no pot considerar que aquest matrimoni li hagi aportat gaire felicitat, és respectada pel poble de Ferrara i gaudeix de la consideració del seu espòs i de la joia de veure créixer els fills, haguts d'embarassos continuats.

       –Així, doncs, Àngela, dóna descans als teus pensaments atribolats, perquè si s'arriba a formalitzar la teva unió amb el duc d'Urbino, no pots saber si et passarà com a mi, que he pogut trobar motius de gaudi, també, en la meva vida, sense desobeir els manaments del meu senyor pare. Encara no són fets capítols matrimonials, oi? Doncs jo faré tot el que podré per tal que no s'acompleixi el teu prometatge i continuïs sent, només, una de les meves dames, com ets ara. Mes si per mala ventura no pugués desfer els designis dels teus pares...

       El to de veu de la duquessa s'ha fet enigmàtic. Àngela ho copsa de seguida. Alça els ulls cap al rostre de Lucrècia i hi descobreix una fredor estranya. Lucrècia ajunta les mans i passa els dits amb suavitat per sobre de l'anell que duu a la mà esquerra. Un anell d'or, guarnit amb pedres precioses, amb una cavitat tancada amb forma de cassoleta, que es pot obrir en prémer una maragda; una cavitat que algunes vegades ha contingut pólvores mortals...

         –Atansa't, Àngela, benvolguda, que et vull dir una cosa a cau d'orella...

       La dama s'acosta fins que els seus cabells castanys estan en contacte amb els rulls rossos de Lucrècia i la seva orella resta a tocar dels llavis rosats de la seva senyora. Aleshores Lucrècia comença un murmuri acompanyat de petits gestos amb les mans. A mesura que les paraules, dites amb tant de secret que gairebé són inaudibles, llisquen d'aquells llavis rosats, l'expressió del rostre de la dama esdevé de gran astorament, els ulls molt oberts, la boca badada. De cop i volta, Àngela es tapa la boca amb la mà, com si volgués ofegar un crit, mentre un calfred li recorre l'espinada, i diu amb un fil de veu:

       –Santa Maria! Amb “cantarella”, senyora? La pitjor de les metzines?       

       –Sssst... Abaixa la veu... No se sap mai...

       Àngela es redreça. Unes gotes de suor li perlegen el front. Lucrècia se n'adona i somriu. Aparta l'escambell amb la punta del peu, calçat amb tapí daurat, s'alça de la cadira, agafa la mà tremolosa de la seva dama i la fa seguir cap al finestral, arrossegant totes dues les vores dels brials, de domàs verd el de la dama i de domàs carmesí amb brodats de pedreria el de la duquessa. Des d'allí contemplen les aigües verdoses del fossat i les teulades de les cases. De les estances veïnes els arriben dolces músiques de llaüts i d'arpes. La tarda és tranquil·la i el sol va lentament cap a la posta.

La dama de madonna Lucrècia (Montserrat Fortuny)

Al jardí del palau dels Borgia, a Roma, hi ha dues dones. Una té vint anys, l'altra, quinze. Totes dues són molt formoses, de llargs cabells arrissats, ulls bonics i cossos dignes de ser comparats amb les estàtues gregues.

     La més gran diu a l'altra:

     –Valèria, et veig tristona, no ets pas la mateixa de fa dos mesos, quan vas començar a ser una de les meves dames…! Per què la llum dels teus ulls em parla de llàgrimes contingudes…?

     –Ai, madonna Lucrècia, sí; no fa gaire temps, al vostre palau, vaig veure un home que em va robar el cor…!

     –Puc saber qui és ell? Ja saps que jo puc fer tot el que vull a favor teu i tu t'ho mereixes.

     –Madonna, és que ell… és príncep…!

     –No parles pas del meu germà Cèsar…?

     –Sí, madonna meva, ho heu endevinat de seguida… “O Cesare o niente…”! El de la senyera del brau!

     –Comprenc el teu patiment, Valèria. Jo mateixa, fa temps… Però no hi vull pensar més… És el meu germà i, mentrestant, he estat casada quatre vegades… He tingut fills amb tots… També he conegut altres homes… Podré fer alguna cosa per tu, ja ho veuràs.

     –Estimada madonna, és que no voldria que es veiés obligat per vós…

     –No, no; no li diré res, només faré que us veieu, que es fixi en tu. Només el teu cos, el teu rostre i els teus ulls, són capaços d'avarar el seu amor; a part del teu caràcter, tan dolç.

     –Oh, madonna meva!

     –No podrà ser de seguida, ja saps que el Papa és fora. Quan torni de l'estranger, celebrarem el seu aniversari i hi serem tots els germans, amb les nostres comitives. No trigarà gaire, ja ho veuràs.

     –Gràcies, madonna meva Lucrècia! Tota jo tremolo només de pensar-hi…!

     –Ja ho comprenc, tan joveneta… Encara que jo, a la teva edat, ja… –i parlant com per a ella mateixa, murmura:– Fins i tot el meu pare… –Després continua, en veu normal–. Et veig molt capacitada per a guardar els meus secrets…

     –Oh, sí, madonna! Primer morir que revelar el que em confieu!

     –Sí, estimada Valèria, la dama més bonica que he tingut mai…! I no em costarà gens fer el que t'he dit.

     Han passat dos mesos, que s'han fet molt llargs per a la donzella, i al final ha tornat Alexandre VI i es fa una gran festa. Misses, oficis, tedèums i també cants de corals, concerts i balls.

     Al primer concert hi assisteix tota la noblesa romana.

     Lucrècia porta una túnica de color blau de mar que fa brillar encara més els seus ulls foscos. Una malla d'or i safirs, i arracades i collaret també d'aquestes pedres precioses. Valèria va tota blanca, amb joies que li ha deixat la seva mestressa, una ret per als cabells, d'argent i perles, arracades i collaret també de perles, que fan brillar els seus ulls expressius.

     De sobte, a Lucrècia li cau de les mans un ram de roses que li han donat a l'entrada i que rellisca fins a quedar als peus del duc de Valentinois, el seu noble germà. El duc va vestit de seda i vellut negres i porta, brodada d'or, la seva senyera, la del brau vermell, amb la llegenda  “O Cesare o niente.”

     El príncep (que així l'anomena tothom), s'ajup per recollir el pom de roses i es troba, separat només per menys d'un pam, amb el rostre candorós de Valèria, que també ha corregut a agafar el ramet de flors de la mestressa.

     L'alè dels dos joves es barreja amb l'aroma de les roses, per uns instants, fins que tots dos s'incorporen aguantant el ram, un per cada extrem.

     En aquests pocs segons, el príncep ha vist els ulls bonics de la donzella, brillants de candor, i ella ha pogut contemplar la llum negra dels del duc.

     L'home deixa el ram a les mans de la noia, amb un mig somriure als llavis sensuals i ella, amb una reverència, torna el pom a mans de la seva senyora.

     Aquella mateixa nit, després del ball, el príncep s'escarrassa fins a obtenir la informació de la cambra on dorm la que li fa batre el cor, aquesta vegada més que d'altres…

     L'endemà, a mig matí, les dues dones es troben al jardí i la mestressa, des del banc on seu, mira la seva dama i, amb un mig somriure als llavis, aixeca el dit índex de la mà dreta, en senyal d'interrogació.

     Valèria corre a agenollar-se als seus peus i amaga el rostre a la falda de la madonna. I ja no cal dir res més.

     Passa el temps, continua l'idil·li, arriba el moment que el príncep, per les seves obligacions, ha de marxar de Roma i Valèria, enyorada, confia els seus sentiments a la mestressa.

     Cap de les dues no sap el que els prepara el destí… 

     El papa Borgia morirà enverinat en un banquet. Cèsar, gràcies a la seva joventut i fortalesa, aconseguirà sortir-se'n amb vida, però pocs anys després morirà en una batalla.

     Lucrècia morirà, també, als trenta-nou anys en un part i Valèria recordarà els seus éssers estimats tota la vida, i les paraules que va dir un dia la seva mestressa, a mitja veu:  “Tu viuràs per aquest fill que esperes… Jo n'he tingut bastants… Els que han deixat més empremta en mi han estat: un fill-germà, un fill-nebot i un fill-botxí, encara que innocent….”