Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 045. La pluja. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 045. La pluja. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de gener del 2015

El meu nom és pluja (Pilar Zabala)

Els oceans són la raó del meu origen. El sol marca el procés de la meva existència i als oceans retorno després que la meva missió ha estat acomplerta.
En sortir del mar, em deixo anar fins a les altures embolcallada en un mantell vaporós que, en el seu avançar, es desdibuixa perfilant un munt de formes i mides diferents. El vent és el guia que du el timó de la meva ruta i a ell m'abandono fent camí cap a cadascun dels meus destins.
Sóc desitjada i ben rebuda en la majoria de racons de la terra, tot i que també és molt clar que se'm considera la causant d'un munt de problemes i desgràcies.
Ja se sap que mai no plou a gust de tothom. No sempre aconsegueixo afavorir els camps ni els conreus més assedegats i que, de vegades, em llanço a ploure amb tanta desmesura que causo tota mena d'inundacions i desfetes. Aquestes situacions tan lamentables no depenen tan sols de mi, en realitat es deuen a un fenomen atmosfèric tan complex que sobrepassa la mesura del meu propi control. És per això que aquests contratemps em fan sentir molt apesarada, perquè no és ni ha estat mai la meva intenció causar cap desgràcia.
Sovint, durant el temps dels meus desplaçaments, em veig acompanyada per un seguit de llamps i trons, un veritable i grandiós espectacle que acostuma a fer més soroll i espant que no pas mal.
A l'hivern, són molts els indrets on acabo aterrant suaument amb el meu vestit més blanc; llavors sóc anomenada neu en lloc de pluja. També em diuen calamarsa quan, en desfermar-se sobtadament les forces de la natura, acabo transformada en arrodonits i durs fragments de gel capaços de trinxar les millors collites.
El més positiu de la meva tasca és que allà on em deixo caure desapareix ràpidament la pol·lució que embruta i contamina l'aire. Netejo carrers, clavegueres, torrents, rius i rieres. Afavoreixo la crescuda dels éssers vegetals, omplo basses i pantans i sacio la set de molts animals.
Així sóc jo, la desitjada i alhora menystinguda pluja. 

Pluja sensible (Carme Marquès)

La història que us contaré transcorre en una terra llunyana, erma, resseca i clivellada pel sol.
En aquest paratge tan poc acollidor hi malvivia un petit poble de pastors.
Tots els dies l’Ananzí caminava un bon tros de sabana per cercar aigua al riu que estava cap a l’est. Caminava arrossegant un bidó més alt que ell. Així un dia rere altre.
El meu pare, el gran nuvolot, passava mandrós i mig adormit per aquelles contrades amb la panxa plena de petites gotes desficioses d’escampar-se. Anava tan distret que no va veure l’Ananzí que arrossegava el bidó.
Jo, que era la més espavilada de les meves germanes, guaitava per un sacsó de la panxa del pare i vaig veure el patir del nen i em vingueren ganes de plorar. Volia ajudar-lo. Pare, pare desperta, mira aquell nen que arrossega un bidó i encara li manca molt per arribar al riu de l’est, si volguessis ara mateix podries fer que plogués i omplir la bassa resseca que hi ha aquí sota.
El pare que era un bonàs, li va semblar bona la idea i va obrir la panxa, primer a poc a poc i desprès sense parar fins a deixar la bassa plena a vessar.
Aquell dia va ser el més feliç de la meva vida en veure el nen saltironant sense donar crèdit al miracle de tenir aigua tant a prop de casa. Ja mai més hauria de caminar fins al riu de l’est per trobar-la.
La bassa abastia el poblat de l’ Ananzí on prosperaven els conreus regats amb l’aigua. Les cabres ben alimentades donaven molta llet i les criatures creixien saludables.
Una mica de compassió i generositat pot generar que la gent sigui una mica més feliç.

Diari de la pluja (Antònia García)

Autor: Joan Ayala (joanayalapintures.blogspot.com)
Dilluns, dia 19 de maig.

Aquest matí m'he despertat de bon humor. M'he posat el vestit blavós, m'he pentinat i he sortit a fer un tomb. Com que era l'hora que els nens entren a escola, només he deixat anar un plovisqueig suau, xim, xim, xim..., que no mullés gaire. Després he sortit als camps. Hi havia algunes persones a la zona d'horta que collien enciams i arrencaven cebes. En tenien els cabassos ben plens. Un tractor que anava pel camí de terra els devia anar a buscar. Així que he començat a deixar anar unes gotes, xap, xap, només per avisar. Quan els pagesos ja havien plegat i estaven arribant al poble, m'he deixat anar amb més ganes, he regat els horts, he fet baixar aigua per les canals de les cases, he omplert l'aire d'olor de terra mullada...
Mai no caic a gust de tothom, però. N'hi ha que n'estan contents i si fa temps que no faig acte de presència, fins i tot fan rogatives per demanar que plogui. D'altres, em miren amb mala cara, empipats amb tanta mullena, i m'amenacen amb el puny clos: “Maleïda pluja del dimoni!” Els nens em són amics sempre. Per això he fet una bona xafegada, ploc, ploc, ploc!, perquè en sortir d'escola tinguin basses on xipollejar, xaf!, xaf!, i embrutar-se de fang les sabates i la roba. I n'estan, de contents!
Avui he fet una bona obra. Potser hauria de dir una bona obra sentimental. I és que sóc una romàntica, no me'n sé estar. A primera hora de la tarda em passejava pels carrers cantant les meves cançons, tamborinejant sobre els vidres de les finestres, quan he vist la Fineta, xopa, ben xopa, com una gallina mullada, caminant apressada de sota d'un balcó a sota d'un altre. Per la seva expressió he endevinat que se sentia sola. Aleshores he posat en joc la meva estratègia. He fet caure l'aigua a bots i barrals per tal que ella no gosés moure's d'un portal. Mentrestant, s'acostava per l'altre cap de carrer en Vador, el xicot més trempat del barri, ben proveït d'un ample paraigua. Quan ha estat a l'alçada de la noia, jo he deixat anar una cortina d'aigua, clop!, clop!, clop!, amb tota la meva energia. Llavors ell l'ha vista i, és clar, s'ha ofert gentilment a aixoplugar-la fins a casa. La resta, ja és d'imaginar... Tan juntets, a sota del paraigua... Sóc una bona aliada dels amants, jo.
Després, cap al tard, ha vingut la gropada: uns núvols negres, negres, han anat a trompada seca, fent saltar espurnes i llampecs. Els llamps sortien disparats i els trons esporuguien el més valent. “És Sant Pere, que fa moure els mobles!”, deia algun avi. I tothom qui ha pogut s'ha tancat a casa. Però jo he continuat pels camps i pels carrers, regalimant pertot, omplint les torrenteres, fent fressa, inflant el riu, senyorejant per tota la contrada fins que, a la nit, ja n'he tingut prou. He parat de caure sobre la terra i me n'he anat cap a casa. “Adéu-siau, que és tard i vol ploure!”, diria alguna àvia, amiga de les dites populars.
I ara estic molt cansada. He hagut de fer un esforç per escriure aquesta pàgina. Em vaig prometre a mi mateixa que escriuria cada dia al meu diari i ho vull complir. Però estic que no m'aguanto dreta. Plego. Me'n vaig a jóc. Demà serà un altre dia. Punt i final.

Jo, la pluja (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
Sóc la PLUJA, tan desitjada, tan enyorada, tan temuda! Sóc la reina del planeta Terra, sense mi no hi hauria VIDA. Quan em retardo, tothom prega per mi; quan arribo, tot és alegria. Encara que, alguna vegada, passo de la ratlla, com ara amb els monsons, a l'Índia, quan moltes persones han de deixar les seves cases per culpa de les inundacions...
Per una banda tinc molt bona fama, però, per una altra, fins i tot em tracten d'assassina. Entre poc i massa!
Ara us explicaré una anècdota, un fet real, on jo sóc la protagonista.
Hi havia una vegada un home bo, treballador, intel·ligent, casat i amb una filla de vuit anys. Li agradava molt anar a buscar bolets i era molt bon boletaire, els coneixia molt bé pel nom i sabia quins eren bons per a menjar i quins eren nocius. Ara en dirien un “caça bolets”.
Un diumenge d'últims d'octubre, varen sortir de casa a l'alba, ben equipats de cistells i... de paraigües, encara que el dia era molt clar. Anaven a peu, des de casa, fins als boscos de l'Arrabassada. Això d'agafar paraigua era un costum seu, el feien servir de bastó per a pujar i baixar els pendents del bosc i per a burxar la pinassa i la molsa, per a trobar els bolets amagats. I si plovia, el tenien ben a punt.
Quan van deixar la carretera per enfilar el bosc, passat el Casino, es van trobar amb un grupet d'homes i dones, deu o dotze, també amb els seus cistells, que pujaven per un altre caminoi.
En veure els meus amics, van esclatar a riure, burlant-se dels paraigües que lluïen. Les rialles els van acompanyar fins que els van perdre de vista dins del frondós bosc. El nostre home no es va immutar, la dona sí que els va engegar quatre insults que es van perdre en la distància. La nena, entretinguda amb el bé de Déu de plantes i flors boscanes, ni s'hi va fixar.
Van seguir el camí que portava a l'indret del bosc que en deien “la mina”, que només coneixien ell i els seus germans, per l'abundor de rovellons que sempre hi trobaven.
Ben aviat van omplir els tres cistells, dos de grossos i un de petit, amb molts rovellons, pinetells, llenegues, ous de reig, rossinyols, surenys, carlets, peus de rata...
Al cap d'un parell d'hores, el sol va començar a enfosquir-se, els núvols petits anaven creixent pel cel, fins llavors ben blau. Els nostres amics es van asseure en una clariana i van menjar el seu pa amb tomàquet, la botifarra i el pernil, tot regat pel vi negre de la bóta petita que carregava l'home i després unes pomes vermelletes.
I, sense avisar, vaig arribar JO, fina, fineta, caient de mica en mica per les branques dels pins, dels roures, de les mates i matolls i damunt dels bolets petits que els nostres amics havien deixat perquè creixessin, com feien sempre. Algun solitari raig de sol feia lluir, encara, com mai, les cireretes d'arboç.
Els meus amics, protegits pels fidels paraigües, van retornar a la carretera, al mateix temps que ho feia aquell grup mal educat que havien trobat en arribar, feia unes hores.
—Què me'n dieu, ara, dels nostres paraigües? —els va engegar l'home— Nosaltres ben protegits i vosaltres xops com uns peixos!
Silenci sepulcral entre la colla mullada, mentre desapareixien corrents, fent brandar els seus cistells, més plens d'aigua bruta (que també m'hi torno, quan vull) que de bolets.

La pluja (Núria Soler)

Ara ja feia temps que em portava força bé i no sé que m’ha agafat avui que ja he tornat a fer una de les meves trapelleries. He agafat el núvol petit, el més petit capaç de transportar-me i l’he dut just a sobre d’una l’església quan en sortien uns nuvis i he escampat quatre gotes. Ells no s’han arribat a mullar i el seguici poc perquè tothom ha corregut per posar-se a cobert dins del temple. No he deixat anar gaire aigua, no, només per jugar una mica.
És que a vegades ja no puc més, tinc ganes de sortir, de deixar-me anar, de mullar la terra, de sentir com les meves gotes es filtren dins dels erms i en vivifiquen els vegetals. Al cap d’uns dies tot té un color verdós que fa goig de veure. Em diuen que sóc entremaliada, que mai no caic allà on cal i que a vegades em buido tota en un mateix lloc i acabo fent mal.
Tampoc no saben com em costa dominar els núvols, ells són molt senyors, quan volen s’ajunten de cop i, és clar, els uns per un sí, els altres per un no, ja hi som i em costa posar pau. Si s’enfaden de veritat no hi puc pas fer res, comencen a empentar-se els uns als altres i em fan caure en grans ruixats amb soroll de trons i llampecs a dojo.
Jo prefereixo lliscar pausadament i seguida, sense fer cas de les protestes de la gent que rondina perquè ha d’agafar el paraigües, perquè se li mullen els peus, perquè se’ls fan malbé les sabates... En canvi d’altres animals no me’n fan ni cas, cavalls i vaques continuen pasturant com si res i fins i tot m’estan agraïts perquè els espanto les mosques. Els humans tenen la pell molt fina i amb una mica de mullena ja s’han constipat
De tant en tant m’agafa un rampell dels grossos i en faig alguna de sonada perquè es parli de mi. Una vegada, no sé quants anys fa, em vaig posar d’acord amb un núvol xuclador i ens vam instal·lar sobre d’unes basses grans que els pagesos fan servir per emmagatzemar aigua i el núvol, d’una inspiració, les va deixar buides.
Veure les cares d’astorament que van fer quan s’adonaren que l’aigua fugia cap amunt no us les puc pas descriure i, encara menys, les que van fer els que van rebre una pluja de granotes caiguda del cel.
Però bé, deixem-ho aquí i com dieu vosaltres:  mai no plou a gust de tothom.