El 9N (Montserrat Fortuny)

 

   
            

 

 

 

Era un dia rúfol, gris,
però l'or de la tardor hi brillava.
Lluïa als arbres, als fronts,
a les esquenes dels pares
i als cotxets dels fills,
barrejat amb el robí
de quatre barres,
combinant blanc i blau
a l'estelada.

Al pati de l'escola
una gran cua
formada en tres corbes,
ben plena en tres revolts.
Els ulls lluïen
i els llavis somreien
i el vent enviava saltirons de cardina
i s'enduia la tardor
en un giravolt de maig
i clavava als cors la santa espina
i en tots els fronts brillava la senyera
sota la capa del sol.

Les eleccions (Maria Rosa Botey)

Mira si és fàcil. Anar a votar, diuen que és un dret que tenim els espanyolets, en aquest cas, els catalans. Doncs mira, la cosa més pràctica seria no anar-hi ningú. Quan dic ningú, és NADIE. Ja veuríem com s'espavilarien tots aquests sàtrapes (que exactament no sé què vol dir) que viuen dels mòmius, amb uns sous fora mida, en qui els innocents dels votants posem la nostra confiança, sempre esperem que facin alguna cosa que el poble pugui entendre.

No escarmentem, no. Una, dient que declararà la independència si guanyen. L'altra, dient... Però què diu, aquesta ximpleta? I un altre dient que TODOS A HABLAR CASTELLANO, que aquí està discriminat. En fi, no n'hi ha cap que digui alguna cosa que pugui il·lusionar els votants. Si puc, jo votaré, que ho veig difícil, perquè estic esperant que Correus porti els paperets per votar des de casa. I si no puc, em prendré una copa de CAVA CATALÀ per celebrar que curtets que som, tots.

Apa, noi i noies, llàstima que no puguem estar reunits. Si més no, riuríem una estoneta.

Eleccions sí, eleccions no (Núria Roca)

 Quin desgavell, cada vegada pitjor, ens trobem en un carreró sense sortida. Sembla que les forces independentistes s'hagin afluixat, esmunyit, es respira un silenci angoixant, incert.

Aquest virus Covid-19 escampant-se a tort i a dret, a marxes forçades, ajuda els conqueridors, per dir-ho d'una manera intel·ligible, a dominar més la situació.

Per part de l'Estat tot són estratègies, canvis i més canvis, informacions adulterades, per sortir amb la seva. L'objectiu és fer de Catalunya una província d'Espanya, castellana i sense poder propi.

Per tot s'ha de consultar l'Estat espanyol, fins i tot per protegir-nos d'una pandèmia.

Tenen pressa perquè realitzem les nostres eleccions parlamentàries. El nostre Govern no pot dir res, malgrat el perill que augmentin els contagis, la qual cosa fa que sorgeixin més malalts amb l'increment de més morts.

La dificultat d'aquestes eleccions el dia 14 F són ben comprensibles en la situació extrema que estem d'augment de contagis. A part de l'organització perquè tothom pugui votar tan protegits com  sigui possible, hi haurà moltes persones malaltes del Covid als hospitals, a casa, a les residències de gent gran, gent confinada a casa, persones amb el test positiu; la gent gran, per votar per correu,  haurà de fer cues, i tots tenen dret a votar.

Posen el nou ministre que ho arreglarà tot. Intenten que el nou candidat a la presidència de la Generalitat sigui del partit PSC, o sigui, PSOE; total la paella pel mànec sempre.

Ajornar les eleccions potser per l'Estat seria arriscat. Que no hi hagi temps de reflexió per part d'un sector indecís.

Esperem que el poble de Catalunya reflexioni i reaccioni de manera diferent del que esperen, tips de tanta repressió. Amb regalets i cinisme aquest Govern espanyol ens vol al pot. Pensen que amb la immediatesa la gent que dubte caurà al parany i molts vots cauran al PSC, PSOE.

Veient l'experiència en altres països, fa pensar que l'ajornament seria la millor decisió. El risc que correm si es fan el 14 F potser és que arribem a un col·lapse del Servei Sanitari molt complex de solucionar

Veure'm com acaba tot.

Si per fi les eleccions són el 14 F, no hi ha dubte, anirem a votar. Malgrat l'esforç que haurà de fer tot el poble de Catalunya, ho hem de fer.

Dia d'eleccions: 14-F (Antònia García)

 Han passat molts dies des que va començar això de quin dia es farien eleccions. De vegades deien que seria un dia. Després, que seria un altre dia... Que si seria el 14 de febrer... Que si seria més endavant...

Jo no sabia com interpretar tot això. La veritat, aquesta qüestió em feia pensar en els llums intermitents dels cotxes: Ara encès, ara apagat. Ara sí, ara no. I també em feia pensar en un conte infantil, en què es repeteixen aquestes paraules: “Potser sí, potser no...” Fins i tot pensava en algun dels significats de la paraula “prou”. “Que serà el dia 14, el dia de les eleccions?”. “Prou...”. “Que ho endarreriran?”. “Prou...”. Tot i el sentit afirmatiu de la paraula “prou”, em feia l'efecte que mostrava un punt de dubte. Serà, o potser encara no serà, el 14?

I així, amb aquest dilema, han anat passant els dies fins que, finalment, s'ha concretat la tan esperada data: serà el dia 14. La notícia encara és calenta. Però, és de veritat? No l'endarreriran per algun motiu? Perquè, després de tanta incertesa, tampoc no m'estranyaria que ho tornessin a canviar.

Suposem que no canvien de dia i que ja tenim una cosa resolta. L'altra, ja fa dies que ho està, de resolta. Em refereixo a qui vull votar. Perquè he tingut prou temps per pensar-hi.

I ara que ja estem a tocar del dia de les eleccions, hi ha una altra cosa a considerar. Com anirà el risc que representa el coronavirus? Perquè sembla que el virus aquest no té capacitat per respectar els votants, ni els polítics que es presenten a les eleccions, ni els ciutadans que seran a les meses, ni a ningú, vaja. Ja està bé que prenguem precaucions: mans netes, mascaretes, distància de seguretat... Tot i així, no defugiria que estem i estarem en perill. Ja caldrà que les defenses del nostre organisme treballin de valent per preservar la salut, no fos cas que un altre dia haguéssim de sentir recança per la nostra actuació. I no tan sols pel dia 14 de febrer, sinó per tots els dies de l'any.