Vaig deixar enrere la casa (Montserrat Fortuny)

Vaig deixar enrere la casa, el poble, els records... I no em vaig girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la meva vida fins a aquell dia. El meu cap rumiava sempre la mateixa idea, pensés el que fos, sempre arribava a la mateixa conclusió:

Jo me l'estimava, la Laia, sí, força; era tan bonica, tan bona, tan intel·ligent. Reunia tot el que pot tenir una dona per a fer feliç un home, i m'estimava. Potser més del que jo l'estimava a ella... I jo que no m'havia enamorat mai abans, ara sentia allò meravellós que és l'amor correspost. Però, avesat a anar sempre sol pel món, com un llop solitari, vulgues que no, em sentia lligat. El sol pensament que m'havia de casar em rosegava per dins.

Jo, sempre tan lliure, ara em sentia com un burgès i m'imaginava mig calb, amb la panxa arrodonida, assegut en un balancí, gronxant-me, com recordava l'avi, deixant-me posar les sabatilles per les netes, fumant el meu puro...

Vaig voler fugir, escapar-me d'aquella comoditat pressentida i no desitjada i vaig anar-me'n a l'estranger, vaig dir que havia trobat una feina millor (ja la trobaria, vaig pensar). I vaig acomiadar-me d'ella, que retenia les llàgrimes d'aquells ulls tan dolços.

Vaig treballar de seguida i vaig guanyar-me bé la vida. No vaig escriure mai, no vaig telefonar mai.

Van passar dos anys i cada vegada l'enyorava més. Tant, que vaig decidir tornar i fer-me perdonar.

Vaig anar corrents a ca la Laia. Tot tancat i barrat. Els veïns em van dir: “Que no ho saps...? Aquesta noia fa més d'un any que va morir.”

Vaig sentir que el terra s'obria als meus peus... Sí, que la terra m'engoleixi...!

I així em teniu, muntanyes i boscos i rius i mars de la meva terra, tancats i barrats per a mi. No em volen els vostres precipicis, les vostres fondalades, no, segueixo viu, només mort per dins.

Aquest bosc que recorro ara, no sé on em portarà, amb tants girs, tan espès, amb aquesta boira que puja de terra, amunt, amunt, tapant la lluïssor del sol, fent les ombres fantasmagòriques, amb aquestes sentors d'herba mullada, de molsa podrida i enganxadissa, els arbres que es mouen lents, pausats.

Me'ls miro i m'esgarrifo... Cada branca acaba amb uns dits escardalencs, amb afilades urpes, que branden sense vent, cada volta més a prop dels meus ulls, a mesura que s'estreny el caminoi, com si volguessin buidar-me'ls...!

He deixat la casa, el poble, els records... I no m'he girat ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la meva vida fins a aquest dia.

Va deixar enrere la casa, el poble, els amics, els records... (Núria Roca)

Quan un pren una decisió tan dràstica com deixar enrere la casa, el poble, els amics, els familiars i sobretot els records, ha de fer mal al cor durant un temps. Potser si trobes un bon acolliment i és una decisió presa per tu, amb tot el que pot comportar, serà més fàcil de pair.

Trobar una nova feina gratificant que compensi l'allunyament del teu entorn habitual, suposa també tenir enyorança durant un temps. Potser fins i tot afavoreix més recordar fets o circumstàncies viscudes amb més claredat i donar-los més importància.

Altres situacions doloroses que vols que parin de martiritzar-te, és deixar-ho tot, fer un canvi radical, renovar la teva vida. Segur que aquesta decisió costa molt de prendre, però a vegades és la solució per trobar la pau interior.

Canvi total de la vida que tenies fins ara. A vegades la persona segueix ancorada en una vida per ella confortable, rutinària, amb una feina estable que molta gent desitjaria. Cada dia fer el mateix circuit i no trobar al·licient en el teu dia a dia. Sempre el mateix, lluitar per sobreviure amb bones condicions, però no aspirar a provar noves maneres de viure amb més incerteses i novetats inesperades.

És el cas d'un home amb la quarantena feta i solter. De cop i volta es desperta d'aquesta monotonia i pensa que els anys passen i encara no ha trobat el que el faci més feliç.

Té una casa mig abandonada en un poblet petit allunyat de la ciutat. Sempre pensa d'anar-hi, però el problema és que de moment és inhabitable si no es fan grans reformes.

Una nit fa voltes i voltes al llit, la son no arriba. És com si se li hagués encès una bombeta i no el deixés dormir. Pensa, pensa, però té por d'agafar el toro per les banyes.

S'adorm finalment i somnia que està prenent el sol estirat a terra en una gespa verda, mirant els núvols com corren i es transformen. Ha plantat unes tomaqueres. Li han sortit uns tomàquets grossos i formosos. Sent la remor del riu que baixa amb una aigua transparent fent ondulacions quan saltironeja pels pedrots que va trobant. Els ocells fan una piuladissa com si el cridessin per parlar amb ell.

Sona el despertador. Es desperta relaxat, amb el cap clar i, ara sí, agafarà les regnes. Està decidit, abandonarà la vida que duu per una altra de molt diferent. Els estalvis que ha fet durant aquests anys li serviran per reformar la casa del poble.

Es llevarà amb el crit del gall, farà la migdiada i es retirarà quan vespregi per anar-se'n a dormir aviat com les gallines. Plantarà a l'hort. Tindrà gallines. I potser li sortirà la vena de pintar quadres al natural. Té una maleta amb olis potser ja secs i un cavallet de fusta per posar-hi la tela. Tot això ho renovarà i, gaudint del paisatge, plasmarà el que veu en els seus primers quadres.

Viurà senzillament, petites feines que podrà fer amb teletreball, serà suficient per mantenir-se, per anar tirant.

Vendre el pis que actualment habita? Oh, no, per si de cas. Acomiadar-se dels amics i familiars després de tants anys... Deixar el barri i les botigues on compra... Tot això li suposa un estrès. Però està ben decidit, tirarà endavant. Té una il·lusió que mai no havia sentit. Vol fer-ho ràpid, per no repensar-s'hi.

Demà és dissabte, té dos dies per anar al poble, parlar amb els veïns de les masies properes. Cercarà un constructor per fer les pertinents reformes. Vol una casa pràctica, sense luxes, senzilla però confortable per al fred de l'hivern i la calor de l'estiu. Sort que la casa és antiga amb unes parets de pedra mot gruixudes que l'aïllen força de la temperatura exterior. Potser amb el temps hi farà una piscina i tot.

Que content que està. No pensa amb la seguretat i l'estabilitat que té. Ara sí que no s'avorrirà. Quin canvi més fort! es diu a ell mateix, i sóc capaç de complir-lo.

Esperem que li vagi bé. Amb voluntat i ganes no s'acaben les forces. Ara, el canvi és radical. D'al·licients ara sí que en tindrà.

I no es va girar (Eduard Alonso)

Feia temps que ho volia fer. Cada nit l'insomni s'apoderava d'ell i de la seva nit. Després de cada nit, després de cada insomni , es prometia  a ell mateix que ho faria... I així, passaven els dies, les nits i els insomnis. Els diàlegs interiors transformats en cercles viciosos cridaven el mateix text:

“Què esperes per fer-ho?”

“Te n'aniràs a l'altre barri, sense haver-ho fet. Sempre dins la presó de la casa, el poble i els records.”

“Sempre dins la presó de la casa, del poble i dels records per allò que vas fer”.

Faltaven pocs dies perquè arribés el primer aniversari de l'accident, i amb ell la mort del seu millor amic i la vilesa. No pot suportar el dolor ni el sentir-se culpable.

El cotxe, conduït  pel seu amic, va sortir de la carretera i es va estavellar contra un pi enorme.

Ell va poder obrir una de les portes del cotxe i va sortir. Sense mirar el seu amic. Va arrencar a córrer sense ajudar el seu millor amic. Al cap d'uns cent metres, una veu interior va dir-li:

“Què fas, malparit. Torna immediatament al lloc de l'accident i ajuda el teu amic que està inconscient i necessita la teva ajuda”. Havent tornat al cotxe, va trucar al servei d'emergències que va enviar una ambulància i personal mèdic.

Pocs dies després, en Pep va morir. Ara, a pocs dies de l'aniversari, comprèn que acabarà boig si no se'n va del poble. No obstant això, se sap feble. Sap que, lluny, ho oblidarà tot i per sempre.

L'endemà, va deixar enrere la casa, el poble i els records...I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.

Ho va deixar tot enrere (Antònia García)

Ja no ho podia aguantar més. Cada vegada que mirava un moble, un objecte, unes cortines, sentia una fiblada a dins. En aquella casa, tot li recordava en Carles, el seu amor, el primer i únic amor que havia tingut. Tot li feia pensar en el Carles... i en la Llúcia, la seva millor amiga i confident. I si sortia al carrer per esbargir-se, cada persona amb qui es trobava duia escrita a la seva mirada tota aquella història.

Ella, la Caterina, havia nascut en aquell poble petit on tothom es coneixia. Qualsevol cosa que passés, corria com la pólvora i tot el poble ho sabia de seguida. En aquella època, aquesta característica, comuna a la major part de poblets, tenia els seus avantatges i els seus inconvenients. Els pobletans eren com una gran família. Es podien ajudar, si convenia, però també, de vegades, es podien perjudicar. Els amors, els odis, les enveges, els afectes, les mesquineses... Tot plegat formava una barreja i això era la vida del poble.

La Caterina i en Carles, des de l'adolescència que festejaven. Els pares d'ella no ho havien vist de  bons ulls. Primer, perquè tots dos eren molt joves. Després, perquè la família del noi era de classe treballadora i ells esperaven que la filla trobés un bon partit, no un pelacanyes com aquell. O sigui que els dos joves van haver de lluitar pel seu amor i, malgrat l'oposició de la família, es van prometre i van començar a fer plans per al seu futur.

I ara, a la noia se li feien insuportables les recriminacions dels pares. Aquells “ja t'ho deia, jo...” que se sentia a dir contínuament. I “si m'haguessis fet cas...”, i tants i tants retrets. Cada un d'aquells comentaris li feia venir les llàgrimes als ulls.

Però encara era pitjor el que trobava fora de casa. El banc de la plaça de l'església, el “seu” banc... El carrer Major, el forn, la baixada de la Font Gran... I en Carles i la Llúcia. La Llúcia! Tan amigues com eren. Com podia ser que l'haguessin traït d'aquella manera? Li ho van dir i, de primer, no s'ho podia creure. No s'ho volia creure. Les veus insidioses eren una teranyina que l'anava embolcallant. I el to de les veus, hipòcrita, malèvol, com un ganivet enverinat.

No s'ho va poder creure fins que no ho va sentir dels seus llavis. La Caterina li va clavar una mirada com un ferro roent. Les mans li tremolaven. Se li havia fet un nus a la gola que no la deixava respirar, que no la deixava parlar. Ell va abaixar el cap, no va gosar mirar-la als ulls. “Però, com heu pogut...”. “Com pot ser que no me'n diguéssiu res...”

Tot el poble ho sabia. I ella no va saber veure els somriures maliciosos dels uns, que havia considerat amics. No va saber interpretar l'estranyesa i el greu que s'havia reflectit a la cara dels altres, que sí que eren amics però que no havien gosat explicar-li res.

I ara ja no ho podia suportar més. Va prendre una determinació. Se n'aniria a casa de la tieta Mercè fins que trobés una feina i un lloc per viure. Ho va dir als pares. Els va fer una recomanació: que ni en Carles ni la Llúcia, ni l'altre gent del poble, sabessin on havia anat.

Uns dies més tard va fer la maleta i se'n va anar cap a l'estació del tren. Va deixar enrere la casa, el poble, els records... I no es va girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la seva vida fins a aquell dia.