"Les mil i una nits" (Montserrat Fortuny)

Ja he dit altres vegades que el primer llibre que em van portar els Reis va ser El cielo, de Comas Solà, perquè m'agradava molt l'astronomia, des de ben petita. Bé, doncs, el segon va ser Las mil y una noches, en castellà, perquè eren els anys quaranta i ja sabeu...

No era el veritable, no. Era una edició per a infants i ni hi figurava la Scherezade, ni el rei, ni res, començava per un conte i acabava en un altre. Exactament:

Aladino o la lámpara maravillosa

La maravillosa historia del hada Pari Banu y los dos perros negros.

La montaña de Iman

Simbad el marino (en 9 capítols) i

Soñar despierto.

Això sí, tot el llibre és ple de bonics dibuixos de colors, que jo, amb molta il·lusió i força traça, anava copiant, perquè ja m'agradava tant dibuixar com llegir. L'edició és de Saturnino Calleja.

Van passar els anys i ja, als meus catorze, potser, els Reis me'n van portar un altre, de Las mil y una noches, de l'editorial Ramon Sopena, i és molt més gruixut que el primer i comença amb la introducció verdadera:

Els dos germans, prínceps dels Saràmides, sobirants de Pèrsia, Soharian i Schezenan. La història del gran, que descobreix la infidelitat de la seva dona, la mata i cada vegada que es torna a casar, fa matar la dona a la matinada. I també fa descobrir al seu germà que, a ell, també l'enganya l'esposa. Fins que, un dia, una noia molt bona i molt bonica, filla del gran visir, la Scherezade, va convèncer el seu pare que la casés amb el soldà.

La primera nit, ja a l'albada, acompanyada de la seva germana petita, la Dinarza, va començar a narrar contes al soldà, tan bonics i interessants que no la va fer matar, per a poder seguir escoltant-los.

I així van passar mil i una nits, fins que va acabar el seu repertori i es va presentar al seu marit, acompanyada dels seus tres fillets, que havia tingut durant aquest espai de temps, un de tres anys, l'altre de dos i el tercer, de pocs mesos; i el soldà, en veure el valor de la seva esposa, no la va fer matar i van continuar, tots ben feliços.

Aquest segon, també, té magnífics dibuixos en blanc i negre davant de cada començament de conte, ben adequats i, de tant en tant, n'hi ha de pàgina sencera, de colors i molt originals.

Són 65 contes, molts de molt coneguts, com ara Simbad el marino, La historia de Aladino o la lámpara naravillosa, Alí-Babá y los cuarenta ladrones... I molts més molt interessants, però no n'hi ha cap que no es pugui explicar als nens i nenes, cosa que passa al tercer, que també tinc, aquest ja comprat quan jo ja era molt gran i que consta de tres volums, de l’Editorial Vergara. Aquests tres exemplars es podrien dividir en diversos temes i diferents orígens, com ara: "Indis, Perses, Musulmans, Iraquians" i en diferents estils, com "contes meravellosos, novel·les de cavalleria, de fons amorós, picaresc, de viatges, marítims, de llegendes, contes didàctics, contes humorístics, d'anècdotes..."

Té preciosos dibuixos, en colors i de pàgina sencera, i no es pot comparar als dos altres anteriors que us he explicat perquè és, veritablement, meravellós.

​

Ara fa molt de temps que no l'he llegit i potser ho tornaré a fer i tornaré a gaudir de la lectura.

Més de mil nits de contes (Antònia García)

Encara que no he llegit cap llibre de contes que contingui tots els que sembla que té el famós recull titulat Les mil i una nit, sí que sé que és un aplec de contes orientals i en conec alguns, en versions per a infants. Són contes a dins d'altres contes. Sé que el primer conte és el punt de partida de tots els altres, emmarcats en aquest primer. L'argument, molt resumit, és aquest: Xahrazad, o Sherezade, la filla del visir, bona narradora, va tenir l'enginy d'encuriosir el soldà i de no desvetllar-li el final dels contes fins a la nit següent, amb la qual cosa va conservar la vida. Suposo que devia tenir una garrafa plena d'aigua al seu costat, perquè tota la nit explicant contes deu deixar la gola seca. I devien anar curts de son, ella i el soldà. Devien dormir de dia. I el que es demostra és el gran poder de la paraula i de la narració.

Tots els contes d'aquest aplec que conec tenen la seva gràcia i n'hi ha de diversos gèneres literaris, cosa que els converteix en un model per a contistes de totes les èpoques. Però posats a triar-ne un de sol, trio el conte Alí-Babà i els quaranta lladres. En aquest conte es barreja la màgia que obre i tanca portes, en aquest cas una obertura a la roca, amb uns protagonistes sempre actuals, els bandits lladres de tresors, entre d'altres aspectes com ara la bondat i la cobdícia, i l'enginy d'una dona, la serventa, que salva la família i la casa per dues vegades.

Penso que, sense menystenir la versió original d'aquest conte, seria divertit fer-hi algunes modificacions per actualitzar el relat. Per exemple, que la roca que fa de porta de la cova s'obrís teclejant un número, un codi secret, i passant-hi una targeta. Els lladres de diners i joies també podrien ser corruptes, prestamistes, estafadors, desfalcadors... L'Alí-Babà podria ser una mica més desconfiat i no dir-li tota la veritat al seu germà, i així li salvaria la vida. Ni tampoc s'hauria de creure que el capitost dels bandits disfressat de comerciant només duia gerres d'oli a vendre. Així mateix, els lladres amagats a les tines podrien tenir els seus mòbils i rebre les instruccions per whatsApp, amb la qual cosa la serventa s'hauria d'inventar alguna altra manera d'eliminar la cobertura dels aparells electrònics i, de retruc, d'eliminar els trenta-nou malfactors amagats, posat que el vell sistema de fregir-los com si fes ous ferrats fa temps que va caure en desús. Tot això sense implicar la policia local, naturalment. I per acabar, les danses de la noia amb un ganivet, amagat entre els vels de tul i les sedes del seu vestit, per clavar-lo a l'embadocat capità dels lladres ja difunts, està bé per acabar. Però potser no, que no és el final del conte. Potser el final és... Caldrà que deixem passar tot el dia i només quan vingui la nit el sabrem, quan Xahrazad posi el CD on hi ha els contes al reproductor. Però, mentrestant, ja n'haurà començat un altre de nou que, com ja us podeu imaginar, no tindrà final fins a la nit següent, i així successivament...

El pot de vidre (Montserrat Fortuny)

Anava jo caminant per la Diagonal avall quan, en arribar a Roger de Flor, vaig veure, a terra, una cosa que brillava amb la llum del sol matutí. Vaig ajupir-me i la vaig collir. Era un pot de vidre petit. A dins hi havia un tros de paper plegat en quatre plecs.

Em vaig asseure en un banc per a llegir-lo millor, perquè era una mica complicat d'entendre, no per la lletra, que era grossa i clara, sinó per la manera d'expressar-se i les faltes d'ortografia. Deia així:

"Ola amic, so una nena que té una ermana gran de 15 ans, una de 6 i un de 8 i yo en tin 11.

El pare va mori a la gerra de meu pais i la mara tambe aqi fa dos mesos de tan treballa par las casas. La gran va mol maca bastida i es pasa la nit fora i qan torna nomes fa que plora i yo no se que dirli. Al ca e pensat es damana que ens ajudi la gen que pasa pel carre que ens tregin a tots 4. Als que venen cada dia a portarnos el dina de vegadas ens pegan i sempra ensnparlan a crits i ens fan molta po...”

Ja podeu pensar en la pena que em van fer aquests germans i vaig començar a pensar què podria fer per treure'ls d'aquest pis i de les mans d'aquella gent que els maltractava i no sabia qui eren.

Vaig anar als mossos i ho vaig explicar, els vaig ensenyar el paperet escrit i em van dir que posarien vigilància en aquell tros de carrer.

Però el temps anava passant i jo no m'ho treia del cap, em feia un tip de mirar els balcons i les finestres que donaven en aquell punt on havia trobat el pot de vidre, fins que un dia vaig veure tres cares d'infant enganxats al vidre de la finestra d'una galeria. Eren una noieta d'uns deu o onze anys, una altra més petita i un nen d'uns vuit anys... Ho dic per les alçades, perquè les carones eren llunyanes...

Ho vaig dir als meus amics, als quals ja els havia explicat el cas i els havia ensenyat el pot de vidre. Ells eren joves i forts i ens posàrem a vigilar aquella finestra i una matinada, que hi havia el llum encès, ens vàrem enfilar tots quatre i vam mirar a dins. Hi havia, efectivament, una noia molt ben vestida, molt maca, dues nenes i un nen.

En veure'ns no es van espantar gens, era com si ens esperessin i ens van obrir la finestra i nosaltres els vàrem agafar i els vàrem poder baixar, amb penes i treballs, però ho vàrem aconseguir.

I cap a casa meva tota la colla. Allà, ja descansats, ens varen explicar la seva història:

En morir la seva mare, uns veïns els van agafar pel seu compte i portaven la gran en un lloc, que de seguida vàrem interpretar com un prostíbul, on la feien "treballar" a la força, sempre ben vestida i pintada i, com que era molt bonica, tenia molta "feina" cada nit i la pobreta patia moltíssim.

Tots els vàrem acollir com els seus salvadors i jo me'ls vaig quedar a casa i varen poder anar a l'escola i viure com a nens que eren.

Una lletra estranya (Antònia García)

Aquell dia, en Marc i jo vam decidir anar a passejar amb els nens per una zona on no havíem estat abans. Sempre hi pot haver sorpreses agradables: unes plantes desconegudes, un paissatge diferent...

Van seguir una pista oberta de feia poc. Encara hi havia branques verdes trencades a la vora. Se sentia olor de resina i la terra es veia remoguda, amb les marques d'una màquina excavadora. La pista anava baixant cap al fons de la vall. Vam arribar en un vell casalot abandonat. Vam tafanejar per dins. Això, als nens, els agradava molt. I a mi també. M'imaginava qui hi havia viscut i quina mena de vida havien tingut. A la part de baix de la casa hi havia menjadores. Al primer pis, una llar de foc. Tot estava ple de trossos de fusta vells, segurament eren les restes d'una taula, d'un escó a prop de la llar, d'una escorredora de fusta damunt de l'aigüera... Feia tot l'efecte que s'havien fet servir per encendre foc. Les finestres estaven obertes i els finestrons fets malbé. A fora, uns quants arbres fruiters. Més enllà, unes feixes plenes d'herba. Al costat de la casa, un cobert força gran que devia haver estat una pallissa. Encara hi havia restes de palla pels racons...

Allí, en un forat de la paret, gairebé tapat per unes fustes, els nens van trobar un objecte que els va cridar l'atenció. El van agafar i van venir corrents a ensenyar-nos-el. Era un pot de vidre tancat amb un tap de suro, com els pots de salar anxoves. Però a dins hi havia una cosa plegada. Vam obrir el pot i vam veure que allò plegat era un tros de paper, molt brut. “Què és, què és!?” deien els nens. “És el mapa d'un tresor?” La imaginació infantil, d'un petit detall en fa tota una història. Vam desplegar amb compte aquell tros de paper. Naturalment, no era el mapa de cap tresor. Hi havia unes quantes línies escrites. De primer vam pensar que podia ser una llista de coses comprades, o per comprar, dels antics habitants de la casa. Estava escrit a mà. Vam mirar i remirar aquelles lletres i no vam reconèixer cap dels signes que coneixem. En quin idioma estava escrit, aquell tros de paper? Vam agafar paper i pot i ens els vam emportar a casa.

L'endemà vam anar a veure el mestre dels nens, per si ell ens podia ajudar. Però ca! Tampoc va saber interpretar l'escrit. Va descartar les llengües europees. També va descartar l'hebreu, que coneixia una mica. Ens va adreçar a l'ajuntament i a la parròquia per si podíem saber alguna cosa del vell casalot: qui eren o havien estat els propietaris o els estadants. De quina època era l'edifici. Qualsevol altre detall que ens donés una pista.

Així estàvem, enfeinats procurant saber alguna cosa d'aquell paper manuscrit, fent comparacions amb els signes de lletres d'altres idiomes, quan un dia que vam anar a veure uns parents que tenien una nena de l'edat del nostre fill petit i un nen més petit encara, vam veure que la seva mare, perquè es distraguessin, els va donar uns fulls de llibreta i uns llapis de colors i els va dir que fessin dibuixos. Els tres nens més grans van dibuixar vaixells, avions, reis amb espases... Però el més petit, que, tant sí com no, també va voler fer com els altres, va dibuixar uns gargots estranys que ni ell sabia què havia fet perquè era massa petit i no dominava la mà.

Però nosaltres ens vam quedar paradíssims. Aquells gargots del nen s'assemblaven molt a l'escrit del pot de vidre. Eren signes inintel·ligibles, una lletra estranya d'una llengua estranya. Una llengua que el nen encara no coneixia i, per tant, no hi podia escriure. Finalment, havíem desxifrat l'enigma. En aquell vell casalot hi devia haver viscut, en algun temps, un infant petit que va dibuixar gargots en un tros de paper i, pel que sigui, aquell paper va anar a parar a dins d'un pot de vidre i, durant molts anys, va estar perdut, a dins de la paret de la pallissa...

El film i l'ampolla (Pilar Zabala)

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, cruixien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.

Per la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que anava al Cine Central i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que hi acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí s’acostumaven a projectar. La que presentaven en cartell havia estat mítica al seu temps i vaig pensar que era una bona ocasió per tornar a veure-la. Per fi van tancar els llums i va començar a aparèixer a la pantalla un reguitzell de noms, destacant entre tots ells el de la famosa estrella Deborah Kerr i el cèlebre Stewart Granger com a principals protagonistes. Una gran ovació acompanyada d’una més gran cridòria entusiasmada va seguir a l’anunci del film Las minas del rey Salomón.

La seva estrena va ser tot un èxit. L’any 1950 va ser guanyadora dels Oscar a la millor fotografia i al millor muntatge. Encara recordo l'emoció que vaig sentir en descobrir la seductora bellesa del país africà.

No he oblidat que la trama girava al voltant d’una expedició per terres africanes, guiada per un caçador (Stewart Granger), a fi d’anar a la recerca d’un home, marit d’una dona que estava disposada a trobar-lo al preu que fos (Deborah Kerr) després que ell la deixés per seguir el rastre d’una fabulosa mina de diamants.

L'aventura estava amanida i ben servida.

Passats els primers moments de gran xivarri, un agraït silenci es va estendre per tots els racons de la sala. Cap remor aconseguia desviar l’atenció del que succeïa a la pantalla.

Així de bé anava tot quan, de sobte, l’estrèpit causat per un objecte que baixava rodolant per les escales del “galliner” va acabar impactant als meus peus. L’objecte en qüestió era una ampolla de vidre i l’enrenou que va formar és fàcil d’imaginar. Algunes veus, entre elles la meva, van deixar sentir les seves queixes, i d’altres van esclatar en unes sonores riallades.​

La cosa certa era que em sentia força empipada. És que no hi havia manera de poder veure la pel·lícula amb una mica de tranquil·litat? Coi de jovent! I ara l’ampolla què?

En acabar la sessió vaig decidir agafar l’envàs per llençar-lo al primer contenidor que trobés i, amb pas decidit, vaig sortir al carrer tot pensant la pinta que devia fer jo caminant per la Gran Via amb una ronyosa ampolla buida a la mà.

Trobat el meu objectiu, ja em disposava a llençar aquell envàs brut i llardós, quan em vaig adonar que a dins hi havia un paper cargolat. Plena de curiositat, em vaig dir que bé es podria tractar del missatge d’algú que es trobava en una situació molt compromesa. Fos com fos, el cas és que, decidida a descobrir què hi deia, vaig seguir caminant endavant amb els dits ben aferrats al coll d’aquella misteriosa ampolla.

Un cop a casa vaig poder extreure el paper i... vet aquí el que hi posava:

“Som una colla d’amics “moters” de ment oberta, sensible i molt sana. Els més íntegres de tots els que hagis sentit a parlar. Si creus que el món ja t’ho ha donat tot, uneix-te a nosaltres i t’adonaràs de la infinitud de nous paisatges, de nova gent i noves cultures que pots arribar a descobrir i gaudir.

Requisits principals: Ser honest. Disposar de temps suficient. Sentir passió per l’aventura. Respectar la gent, els animals i la natura. Compartir amb els altres el més senzill de la vida. Si hi estàs d’acord posa’t en contacte amb nosaltres.”

Ben a punt vaig estar d’estripar aquell paper pensant que no era res més que l’ensarronada d’alguna agència de viatges, o un “ganxo” perquè comprés una moto. Després, la curiositat em va guanyar de nou. Vaig trucar al número que indicava i...

Qui m’ho havia de dir.

Aquí em teniu, rodant pel món damunt una moto tipus Harley.

Estic jubilada, encara tinc forces i ningú m’espera. La meva edat no ha estat impediment per ser acceptada dins d’aquest grup de gent responsable i solidària que es desplaça per ajudar allí on fa més falta. Us deixo, la colla “motera” m’espera.

La fotògrafa Joana Biarnés (Montserrat Fortuny)

Quan, pels deures, em toca fer la història d'alguna persona cèlebre que no conec, he de buscar el seu nom a l'enciclopèdia i em surt una fotografia si no és gaire antiga o una representació d'una pintura o d'una escultura i unes poques lletres d'on va néixer, d'on va morir, si és difunta, i només amb això he de fer els deures. Si la busco a l'ordinador, em surt, també, una breu explicació d'on va néixer, acompanyada d'unes quantes fotos de la seva infantesa, la seva maduresa i la seva vellesa, si és que hi ha arribat. I d'on i quan va morir, si ja és difunta.

Aquesta vegada, a més, surten moltes fotos de les que va fer ella, la Joana Biarnés, fotoperiodista, que es va fer cèlebre gràcies a les seves fotos, fetes a persones molt famoses, com ara The Beatles, Roman Polanski, Salvador Dalí, Clint Estwood, Tita Cervera, Lucía Bosé, Rocío Dúrcal, Marisol, Carmen Sevilla, Joan Manuel Serrat... i moltes més figures d'aquella època.

Havia nascut a Terrassa l'any 1935 i hi va morir el 19 de desembre del 2018.

Va guanyar la Creu de Sant Jordi el 2014.

El seu pare era fotògraf esportiu i ella li va seguir les petjades, cosa que abans no havia fet mai cap dona, de posar-se a fotografiar atletes i més esportistes. I per això va ser molt criticada.

A les seves imatges, hi surt l'Espanya del franquisme i de l'inici de la democràcia.

Es va descobrir el seu arxiu per casualitat, quan un documentalista buscava imatges d'unes inundacions a Catalunya el 1962 i es va trobar amb les seves fotos.

La fotògrafa i el conte de Nadal (Antònia García)

La meva vida de càmera de fotos ha estat molt intensa. La meva propietària, Joana Biarnés, nascuda l'any 1935, va ser reportera gràfica professional. De petita ja ajudava el seu pare, un fotògraf esportiu, a revelar les fotos al laboratori. Un any, per Nadal, li van regalar una màquina de retratar i així va començar la seva afició. Aquell primer Nadal va sortir al carrer i ja va fer unes quantes fotografies: la cua de gent de la parada del tramvia, uns nens amb bicicleta, un home i una dona amb un nadó als braços, asseguts a terra demanant almoina. Quan va revelar les fotos, la dels pobres amb l'infant li va fer reviure la mateixa tristesa que va sentir quan els va fotografiar. Des de llavors, aquella foto ha estat sempre a la seva vista, primer sobre la tauleta de nit del seu dormitori. Més tard, en un prestatge del seu despatx...

Després de la primera màquina de retratar vaig venir jo, que sóc una càmera de professional. Amb mi treballava sovint, junt amb el seu pare, fent fotos d'esdeveniments esportius. Es va convertir en una bona professional. Pel fet de ser dona, va haver de viure amb l'hostilitat de molta gent, que consideraven que aquella feina no era apropiada per a una persona del sexe femení. Però la Joana era valenta. Plantava cara a qui fos per tal de defensar el seu dret a treballar de fotògrafa. Sempre duia una bossa de mà amb la càmera, o sigui, amb mi, i el zoom. Una bona foto podia sorgir en qualsevol moment i a qualsevol lloc.

I cada Nadal, quan mirava la foto de la tauleta de nit, la imatge que veia era la de les figures del pessebre, amb el Nen Jesús en braços de Maria. Era un producte de la seva imaginació? Va fer una prova amb mi. Em va posar un carret de fotografia 400 ASA, o sigui, de sensibilitat molt alta, i va retratar la foto dels indigents. El resultat va ser una reproducció exacta de la foto antiga. Però al Nadal següent, la Joana, amb gran sorpresa, va tornar a veure la imatge del Naixement, tant a la foto inicial com a la que va fer amb mi. Hi va pensar molt. No sabia si explicar-ho o no. Però va decidir no dir-ne res. Jo era l'única que estava al cas d'aquell fet tan insòlit.

Jo, ficada a la seva bossa de mà, anava amb la Joana a tot arreu, sempre a punt per captar imatges. La Joana sovint s'arriscava molt per obtenir una bona foto. Com va passar amb la visita dels Beatles a Barcelona. No va haver-s'ho de pensar gaire per introduir-se a l'avió per fer fotos ni va tenir cap problema per pujar amb el muntacàrregues de l'hotel fins a les habitacions dels cantants. Jo, a les seves mans, podia fer meravelles. Vaig fotografiar personatges famosos, Salvador Dalí, Lola Flores, Roman Polanski, Orson Welles, Raphael... També vaig captar les imatges de gran impacte de les riuades de l'any 1962 a Terrassa. La Joana i jo formàvem un bon equip. Vam treballar també en el món de la moda de l'alta costura de Barcelona i, més tard, de la de Madrid.

L'any 1970 es va casar amb qui ja era la seva parella, el periodista Jean Michel Bamberger. Ni tan sols a ell va voler explicar allò que li passava, cada Nadal: continuava veient les fotografies amb les imatges dels pobres captaires canviades per les del pessebre.

La Joana, incansable, va treballar per diverses agències fotogràfiques i va viatjar molt. Fins que, l'any 1985, va decidir deixar-ho i va obrir el restaurant Ca na Joana, a Eivissa. Allí, la foto increïble de la transformació en la imatge de Nadal, va continuar estan en lloc preferent, a la vista de tothom. Però només ella i jo en sabíem el secret.

Quan es va jubilar, va anar a viure en un poble del Vallès. Pels seus molts mèrits, l'any 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat. També, durant alguns anys, es van fer exposicions de les seves fotografies en molts llocs.

La Joana va morir el 19 de desembre de l'any 2018 a Terrassa. Va voler que li deixessin aquelles dues fotografies a la tauleta de nit i va demanar que jo, la seva càmera, fidel companya de la seva atzarosa vida, estigués entre les seves mans. Faltaven pocs dies per Nadal. Però la imatge de costum del Nadal, el canvi d'uns personatges que havien estat reals per uns altres d'irreals, es va produir uns dies abans, el dia que la Joana em va prémer per última vegada amb les mans mentre la mirada es clavava en les fotos que des de petita l'havien acompanyada. I aquest cop els personatges de les fotos mostraven un somriure dolç, el mateix somriure que tenia la Joana en l'últim moment de la seva vida i que només jo vaig saber interpretar.